Colòmbia XXVIII: Cartagena, el Carib colombià

Ja he tornat de Cartagena de Índias amb la feina feta: un bon bronzejat. Però no us creieu que va lluir un sol espaterrant, eh? Vaig arribar jo i amb mi, el diluvi universal! La cua de l’huracà va provocar unes pluges torrencials. Diuen que tenen sistema de clavegueram i jo els faig fe però el cas és que jo no podia ni creuar el carrer. Afortunadament, els dies següents va fer una mica més de solet.

Divendres poca cosa a explicar, a banda de que el Barça t’obre moltes portes i et salva moltes converses. Sort que la frustració del meu pare per no tenir un fill, la va canalitzar donant-me alguns coneixements de futbol! I aprofitant el tema del Barça els coles una explicació sobre Catalunya i el català. Malauradament no ho entenen massa. El primer contacte amb els costenys em porta a concloure dues coses: 1) es mengen lletres i no hi ha qui els entengui i 2) (i més important), criden més que jo (imagineu-vos!) quan xerren! Ah! I són encara més melosos parlant que la resta de Colòmbia.

Dissabte amb la Carolina i en Germán (el seu amic, a casa del qual ens quedàvem), vam recórrer la part antiga. No sé què explicar-vos... El turisme a aquesta part és més semblant al que nosaltres estem acostumats: visitar museus, esglésies, racons històrics... L’arquitectura colonial enamora. Vam dinar a un japonès (sí, molt típic de la costa colombiana... hahahaha) deli (ells escurcen així deliciós). La Carolina i jo vam fer un descobriment: la “limonada de coco”, una combinació fabulosa. Un lloc que em va semblar particularment meravellós va ser el Portal de los dulces... Ja sabeu la meva fascinació per La Boqueria o qualsevol dels mercats que són un plaer per tots els sentits. Aquest indret són paradetes farcides de pots de vidre com antics plens de dolços ben variats: boletes de tamarindo, cocades, galetes de yuca... No sabia què escollir per dur-los a casa (la de Colòmbia) i a la feina. Vam riure moltíssim fent fotos ben entretingudes! Farem un concurs per triar la més divertida... Ja sabeu que en el fons, m’encanta fer el pallasso!

Al vespre vam tornar al centre. La part antiga de nit és encara més encisadora. Prendre un còctel a les muralles mirant el Mar del Carib... sense paraules. Ara, el sopar va ser en un lloc típic on no hi van turistes i vaig endrapar arepa con huevo (pronunciat per un gartaginero seria “repa’ueo”) i caramanyoles (una mena d’empanada de yuca amb formatge fos dins en forma com de cloïssa cargoladeta). El lloc de glamurós no tenia res. Les salses estaven en uns bols molt subtosos, les cadires desprenien greix, però com deia la iaia Lola (la meva besàvia) “tot és bo lu que l’olla cou”.

El nivell va venir després amb un cóctel de cava (era champagne sospito) al Cafè del Mar, un bar a dalt de les muralles que envolten la ciutat.

El passeig en carro divertidíssim. No compava fer-lo perquè era molt turístic i potser massa en plan romàntic o familiar. Però anàvem una colla de cinc i en taxi convencional no hi cabíem així que vam negociar (és a dir, regatejar, perquè a Cartagena es regateja absolutament tot) anar en carrossa. La rumba aquí és diferent a Bogotà. No és tan rítmica com a Cali la salsa, però els balls merengue, ballenato, salsa, cumbia... es ballen enganxats, envaint l’espai personal i penseu que fa calor i sentir la suor aliena... Jo malauradament vaig deixar els meus vestidets frescos a Barcelona, una errada!

Diumenge: a les Isles del Rosario, concretament a la Isla del Encanto, i a Playa Blanca que es troba a Barú. Les platges de Cartagena no són massa boniques, però la gent visita aquestes perquè són paradisíaques. I ja sabeu, a mi em donen sol i aigua i em quedo més feliç que unes pasqües. I si hi afegeixes aigua de coco servida al coco... Memorable! Ja sabeu que m’obsessiona fer la fotosíntesis com les plantetes! A la platja i, de fet, arreu de Cartagena, els venedors ambulants t’ofereixen de tot: fruites, verdures, collarets de cargols de mar, bracelets, dividís, cocades (una pasta de coco molt i alguna cosa fegida: panela (no sé explicar ben bé què és la panela. Una mena de sucre concentrat al qual els colombians fan fer per curar la grip (ells diuen gripa) i treure el fred fet en infusió) o arequipe per exemple.

Dilluns, el Castillo de Sant Felipe i la part nova de la ciutat. El castell és la fortalesa que vigilava la ciutat, que com sabeu era clau per la colonització espanyola, per això l’arquitectura militar és ben bonica! Uns túnels interminables i plens de trampes. Ai, vem sentir un guia dient des de fora d’un túnel a uns estrangers: “en los túneles jamás pasarán calor”. I nosaltres, xopes de tanta xafogor dins... (a tot Cartagena el calor és enganxifós). Per passar-nos de llestes ens vam cansar de mala manera. Vam veure un grup pujar per un túnel i vam deixar-los passar. I rèiem perquè dèiem, mita’ls, seran burros que pugen, nosaltres el baixem i sortim per baix. Baixem tot relliscant i descobrim que era una ratonera, és a dir, un túnel sense sortida per enganyar els enemics. També vaig aprendre la diferència entre pirata i corsari. No la sabeu? Doncs au, a informar-vos o a visitar Cartagena que és ben bonic!