UofC

The University of Chicago (1892) és una petita ciutat al sud de Chicago. No té res a veure amb els escenaris de les universitats catalanes. Em té encisada. I com que ja sabeu que sóc molt corporativa, ja en tinc la tassa de merchandising. Ja sabeu que jo aplico el meu “nacionalisme” a tot i, per tant, pobre d’aquell qui critica the University of Chicago.

De debò, és increïble. Trobes racons plens d’encant. Un gronxador en un arbre. Un balcó que combina heura amb plantes perfectament cuidades. Un passadís que s’obre vers un pati interior amb llums antigues. Edificis antics combinats amb l’avantguarda arquitectònica. Vas caminant i per casualitat et topes amb una escultura de Moore referent a la bomba atòmica o la Robie House de Frank Lloyd Wright.

Això sí, no està pensada per anar amb els meus looks de talonets i faldilleta. Però ja sabeu que “antes muerta que sencilla” i que no abandono el meu estil per una dessuadora grossa, uns pantalons de xandall i unes flip-flop. A més, sé diferent està bé, la gent sempre t’elogia les arrecades, les ulleres (no m’estranya vist que les que llueixen per aquí), les bosses... Estic encantada!

Només em preocupa el meu English... definitivament sé fer exàmens però d’anglès... tururut. A la gent li crida l’atenció (en part perquè donat el meu to de veu no poden evitar sentir-me) això que parlo que no és ni castellà, ni francès ni italià i aprofito per explicar-los una mica de quin peu calço. M’he adonat que dic un fotimer de frases fetes i que em són indispensables per poder-me comunicar. Les intento traduir i explicar el sentit perquè els americans que conec m’ensenyin quina és l’autòctona. Total, blowing and making bottles.

El meu studio, “casa” meva

(vistes)

(El retard en l’acualització s’explica per l’enrenou de tràmits i perquè encara estarem uns dies sense internet fins que l’instal·lin)

És curiós com de seguida he pogut anomenar els meus 36 metres quadrats, casa meva. Acabades les colònies de des(orientació) -on la Caixa pretenia que ens ho passéssim tan i tan bé que quan haguéssim d’encarar l’”stress” acadèmic, un alt percentatge abandonem la beca i estalviïn calers-, va tocar arranjar els estudis.

Acomiadats els rebecaris que partien cap a l’aeroport per anar a diferents puntes dels US, vam anar a llogar un cotxe. Un SUW o USW... un tot terreny d’aquests baixets. Primer ens volien donar un descapotable. No vull ni imaginar-me la pinta que haguéssim fet amb les maletes i tots els trastos en un convertible d’aquests.

Total, carretera i manta (mai millor dit). Després d’escenes divertides fruit del desconeixement de cotxes automàtics (com per exemple que el primer que cal fer és posar la clau i engegar!) i de les normes de circulació d’Illinois (no aconsegueixo entendre quan està permès girar), vam arribar a Target. Armats amb un carro (finalment van ser dos), ens vam aventurar com aquell qui va a la Selva a comprar tot el parament que necessitàvem. Vànoves, llençols, tovalloles, estovalles, olles, plats... tot semblava indispensable. I jo donant pel sac perquè tot em quedés conjuntat. Primen els verds, blaus i marrons. Després va tocar la teca i els productes de neteja. Entre la varietat i les mides em podia haver estat hores i hores en un passadís: ja sabeu, deformació professional d’haver treballat a la Sala. Vaig al·lucinar amb les mides. D’acord que no entenc això de les mesures de oz., gallons i tot plegat, però és que tot em semblava mida industrial. Fins i tot els sabons eren més grans i a més com que fan ofertes sempre acabes carregant més quantitat. Crec que exageració és el que defineix la cultura americana. Total: 4 hores immersos en el consumisme. Això sí, m’ho vaig passar pipa.

Després ens vam aturar al supermercat més pijo de la ciutat on tenien fruites i verdures de tot tipus. Ja sabeu que em perden. I tot amb un aire ecològic. Vaig descobrir que es pot comprar carn de biso. Realment és més melosa que la de vedella. Bona tria. Demà la provarem amb la slice salad que constitueix el menú de sopar.

Després va tocar tornar a agafar l’autovia cap a l’apartament... No comments. Vam sortir massa avall i vam acabar a uns barris d’impressió. Vam girar cua i vam aconseguir arribar sans i estalvis a Drexel Ave. Després tocava descarregar el cotxe. Ja us podeu imaginar l’espectacle: maletes, bosses i més bosses (tinc tantes bosses de Target que no em caldran bosses d’escombreries en un any, us ho ben juro), caixes i més caixes. Un cop muntat tot, fa força goig i es va perfeccionant. Entre tràmits i fer de mestressa de casa, se’m passen els dies volant. Ja hem descobert un parell de llocs acceptables per dinar: un noodles i Médici que tot i el nom em va semblar més mexicà que italià. Vam visitar un lloc per comprar bicis (calen per anar pel Campus) i ens vam trobar que l’amo era “genio y figura” com algun catedràtic insigne de la upf. Et citava Friedman i Ford, criticava les dones, tenia dos gossos per allà i diversos lloros sense gàbia. Tot un què la botigueta.

I fer la bugada? Això sí que no té preu. Després d’haver-me empassat tantes pel·lis americanes on es baixava al sòtan a fer la bugada, em veig a mi amb un cistellet i cap a enfrontar-me amb la rentadora. Entén els programes, no barregis la roba, posa el detergent correcte... Mira que la de casa l’entenc més o menys... El resultat prou bé. Només una samarreta tacada, una faldilla que en teoria no podia anar a la secadora sembla intacta (quan me la posi realitzaré –en el nou idioma que parlo Catenglish- que és de la talla de la Barbie patinadora), un mitjó desaparegut (avui quan baixava a tirar la brossa al carrer de darrera he fet l’expedició, emulant Indiana Jones, en busca del mitjó perdut i no hi ha hagut sort. Sempre em pregunto on van a parar aquests tipus de coses)... Però en general, la mar de bé. Sóc una mestressa de casa orgullosa. De fet, m’entreté moltíssim.

Ah! I ara entenc perfectament els capgrossos de Mataró. Vam comprar un posacoberts que no hi cap en el calaix.

Amb tanta “orientation” i vacances, la rentrée serà complicada.

Fi de la setmana de (des)orientation

La meva crònica sobre divendres serà escassa perquè l’Albert i jo vam abandonar el grup per anar a buscar les claus del nostre apartament (i sobre la meva nova llar vindrà un altre post). El grup va fer una “creuer” en vaixell pel riu Chicago on t’expliquen l’arquitectura de la ciutat. Nosaltres l’hauríem fet tres vegades si hi haguéssim anat perquè en tenim dos de previstos: un al curs d’estiu i l’altre a l’orientation (de tanta orientació, acabaré desorientada).

Del matí remarcar que la gent és molt amable. Una dona del servei de Housing que no s’ocupava dels graduate students, es va oferir a dur-nos al nostre edifici. I, per si això fos poc, ens va explicar alguna cosa de professors de la Law School (ja no sé com ho faré per no fer servir paraules en anglès... Tranquils, quan torni a casa, seré suportable) que ella havia allotjat. Vam treure el cap per la Law School. I l'atzar va voler que ens trobessim Omri... De tan "in", fa ràbia i tot.

A la tarda, compres a Michigan Avenue. Força bé. Vaig comprar-me un vestidet que em feia molta falta (és ironia) i vaig veure que tot i no ser Barcelona ni Granollers que s’adeqüen més al meu gust, podré continuar anant vestida (per ells dec anar disfressada d’europea o jo que sé) més o menys com sempre. Res de gorra, dessuadora ampla i texans.

I al vespre, glamour. Vam sopar al pis 95 de l’edifici Hancock. Amb vistes a la ciutat il·luminada. La Caixa ens mima massa. Molt, molt bonic. Vam riure molt amb les entregues de detalls pel Paul Fogleman (el coordinador americà del programa que treballa a la Universitat d’Indiana i “que te lo arrecla todo, todo y todo”) que ha patit els nostres càntics alabant-lo aquesta setmana i a la Sole i el seu marit Jaume que en representació de l’àrea de beques de la Caixa ens ha acompanyat. També vam enviar un detallet a la superEmilia que també ens ho solventa tot però des de Barcelona. En Carles i en Jorge ens van regalar una de les seves performances més autèntiques. Quin perill aquest parell. I a més, l’atzar va fer que compartissin habitació. Parlant d’això, aprofito per dir que jo també vaig fer molta sort perquè amb l’Helena ens hem avingut molt rebé.Vam acabar escoltant jazz i jo em vaig recollir aviat.

Dissabte va ser un dia tranquil. Una visita lliure al museu. Un dinar a un Thai. I volta en bici llogada amb l’Albert. El meu vestit blanc va acabar en un estat deplorable, però la veritat és que la volteta va valer la pena. La vora del llac amb platges incloses és ben bonica. La llàstima és que hi havia molta gent perquè feien un show amb avions militars. S’haurà de repetir, sobretot perquè aviat em compraré una bici. Al vespre sopar a un italià. De nou una quantitat industrial de menjar. Es van quedar sense deep cheese pizza els rebecaris. Així tenen excusa per fer-nos una visita.

Una setmana de (des)orientació la mar de divertida!

Dijous 14, primer contacte amb Chicago

Llàgrimes. Sí, no me n’amago. Em va impressionar arribar a la “meva” ciutat. Això sí, com si de la Pantoja (crec que ella era el referent) es tractés, ho vaig amagar sota les ulleres de sol.

Primera parada, Greek town. Un restaurant grec on ens van dur moltíssim, però moltíssim menjar i on hi havia un cambrer superautèntic. Com per fer l’anunci del iogurt de Danone. Res de la iaia aquella del “joronya que joronya”. Després vam anar a veure la skyline des de l’altra banda del llac i WOW, de debò, és una ciutat ben pensada. Oberta al mar, lluminosa i amb arquitectura d’impressió. La veritat és que no acabo d’entendre perquè volen edificis de 100 pisos, però vaja, ells sabran. Després de desembarcar a l’hotel, ja gairebé era hora de sopar. Vam anar al Navy Pier. Una mena de zona on hi ha una nòria i moltes paradetes com si fos una mena de parc d’atraccions. Vam sopar a un restaurant que ja va anar a parar a la Moleskine. Amb vistes al llac. Fantàstic i el menjar força lleuger (tot i així, no va deixar de fer honor al nou lema de la Caixa: “Mengem?”). Espero fotos de la resta de rebecaris... No és que hagi entrat en un programa de desintoxicació de facebook, sinó que la càmara no tenia la targeta perquè havia baixat fotos.

(Renuncio a entendre els canvis de format del blog...)

Team building

Probablement aquest post donarà la raó a molts dels que creieu que això de les beques de la Caixa és una mena de secta disfressada amb billets de Washington, Franklin, Hamilton...

Dimecres 13 vam anar a Bradford Woods (anomenat per mi Breton Woods... inevitable!). Un parc on uns monitors peculiars ens van fer teràpia de grup. Ens vam separar per grups de quatre (el meu era de dos perquè ja sabeu que sempre haig de donar la nota... No pas perquè fos una marginada) i després, molt intel·ligentment, van dissoldre aquests grups fent que cadascú triés un color. El meu, el vermell. El meu equip el formaven: en Carles (politòleg), l’Edu i en Raúl (economistes), la Susy (cineasta), en Juan (literatura anglesa), en Fernando (enginyer), l’Andrea (fotògrafa) i jo. Ja veureu que és important quines aptituds té cadascú.

El nostre monitor era un mini passota que tenia pinta d’expresidiari (de fet, a la nit ens el vam trobar a un restaurant que ens havia recomanat disfressat amb bombí i ulleres sense vidre (no comments). Al matí altres grups van treballar la cohesió de grup amb un monitor que anava dient clap your hands if you listen me, clap two times if... o amb un monitor filipí que 1) creia que no sabíem on eren les Filipines i 2) era més papista que el papa i es creia tot el tema de l’American way of life. Nosaltres vam jugar a pilla-pilla, a batalles diverses per parelles i al jo mai mai... (ja us podeu imaginar a què vam derivar). Total, arriba l’hora de dinar i ens trobem amb el típic menjador de colònies (i amb la conseqüent olor) i un àpat certament dubtós. L’activitat de la tarda va ser genial, genial. Esn van deixar a cada grup a puntes diverses del llac on teníem quatre fustes, tres cordes i uns bidons. Havíem de construir un vaixell que surés i que ens portés a tot el grup fins al moll. Unes pintes feiem amb bambes, bikini i una armilla salvavides d’aquelles. Pensàvem que ho teníem tot perdut amb tant enginyer aeronàutic, arquitecte que hi havia a altres grups. Però més val pocs i ben avinguts. L’especialització en el treball és important. Si en Carles i jo podíem fer el tonto però no fer nusos, més val que ens quedéssim amenitzant la situació. Vam anar força ràpids a muntar-lo al terra però se’ns va desfer al posar-lo a l’aigua. El vam refer duna manera força “chapuzera” tot i que jo era partidària de desmuntar-lo i sant tornem-hi. Però amb penes i treballs (i algun dit aixafat) vam aconseguir pujar tots a sobre i navegar. Uns remaven i d’altres feiem de comparsa. Ens ho vam passar pipa (i no perquè guanyéssim i ningú més aconseguís arribar). El nostre repertori (que podria haver reproduït el diluvi universal i emular l’arca de Noé) va incloure des de Céline Dion a Titanic a “Como una ola” de Rocío Jurado. Impagable.

Com impagable va ser el sopar American total del vespre. Per mi que els onion rings eren mutants de grossos que eren. I que bons que són els fingers de mozzarella. Les coses que engreixen són bones, però les americanes embafen.

Quin mal ha fet "Salvados por la campana""

El dia següent va tocar visitar la University of Indiana. És molt bonica. Vam visitar el museu i encara estic en estat de xoc perquè una de les guies va dir que no tenien masses fons. Jo crec que si els portem a una universitat catalana creuen que els estem prenent el pèl. El guia del meu grup era un professor jubilat, gros, amb barret i collarets de llavors penjats al coll. Tot un personatge. Només ens va donar temps de veure l’art africà i alguna cosa clàssica. Però es veu que tenen una bona col•lecció que inclou Picassos i Van Goghs Vam fer un recés per fer un mos (no fos cas que no ens donessin prou menjar... Deu ser que volen que acabem amb kilos de mes per poder semblar Americans) i visitant la botiga del museu vam trobar un Van Gogh de peluix que tenia l’orella enganxada amb velcro. Se les estudien totes aquests americans. Totes.


Després vam visitar la Lilly library. Rep el nom de qui va donar més fons, el titular de la farmacèutica d’Indiana Lilly. Tenen un llibre d’ocells del qual passen cada setmana una fulla, una habitació dedicada a Lincoln (que és d’Illinois) on es reprodueix fins i tot el paper de la seva habitació, manuscrits d’Ian Fleming... El més destacable va ser la bibliotecaria. Li encantava la seva feina. Feia goig de sentir-la tan apassionada. Ens va ensenyar, per exemple, un llibre amb les pàgines daurades i que si intentaves que s’obrís com un ventall hi havia una pintura en miniatura. També vam veure un exemplar de la Declaració d’Independència. Fruit de la deformació professional, l’Albert i jo ens la vam llegir. I, finalment, vam fer el ganso amb l’Òscar de Ford per “Grapes of Wrath”. Un dinar que es veu que no era formal però el presidia un vice-rector i era en un saló preciós. Van parlar dos professors d’Indiana. Entre ells un dels entrevistadors del meu panell de les beques de la Caixa. Ens va fer un quiz sobre cultura americana. No el recordo exactament però algunes eren freaks com en quina posició del rànking de consum d’alcohol per càpita es troba US i d’altres posaven en evidència la nostra incultura demanant-nos qüestions de geografia o dades demogràfiques. Vaig quedar en un merescut segon lloc empatada amb l’Edu i de premi una moneda de mig dòlar poc comú.

A la tarda vam fer una visita frustrada a un centre de recerca en conducta sexual i ja va ser hora de preparar-nos pel sopar formal a la Universitat d’Indiana. Els becaris Caixa vam fer la nostra pròpia interpretació de la formalitat. Arribats a l’edifici central, ens condueixen a una sala propia de Howard’s (o com es digui) de Harry Potter on dominava la fusta fosca i era presidida per banderes de les diferents facultats. A cada taula, tres globus: una estrella blava i dues esferes, una vermella i una groga. Us sona? Sí, el logo del nen llençant la moneda de la Caixa. Tot molt yankee. I el pastís també era corporatiu tot i que era massa bomba pel meu gust. La Vicky ens va amenitzar amb unes peces al piano i tots plegats vam fer el ganso. M’hi van faltar els ramilletes i els balls típics de sèries americanes. Quant de mal ha fet “Salvados por la campana”!

No ens vam estar de “liar-la”. Ens van regalar un osset a cadascú de la Universitat d’Indiana i en Jorge (enginyeria aerinàutica) va lligar-hi globus per fer-lo volar.

Brown County i un karaoke de l'Amèrica profunda

L’endemà, dia de relax. Hem anat al parc Brown County State i després d’un àpat a la cabana del “Tio Tom” (començo a avorrir el gall d’indi fred i en llenques), hem muntat a cavall. El meu era lent com una tortuga. Es deia Ally o Allie (no entenc la pronunciació de l’American English... Ai, que patiré!). No ens compensàvem. Jo ja podia parlar-li en totes les llengües que conec i en tots els tons (xiuxiueigs- puc xiuxiuejar, ho prometo-, crits...) i registres que no hi havia manera. Vam quedar ben endarrerits i amb algun entrebanc que va deixar els meus pantalons d’allò més bufons! En acabat, un bany i unes curses de calamars a una piscina perduda a la immensitat d’una vall. Realment no tenen el nostre concepte de distància i d’urbanització. El grup de l’escàndol d’en Carles, que no em tenia de GPS, es va perdre! Res greu.

He descobert d’on ve el canvi climàtic. Sí, sí, de l’aire acondicionat que posen arreu. Us diria la temperatura però no sé traduir Farenheits a Centígrads (es veu que el sistema de mesurar la temperatura és de les poques coses que singularitzen a US pel què fa a mesures.

Dutxa al fabulós hotel (els llits són king size) i un sopar tranquil per acabar a Blue Bird o un nom així. Un bar de l’Amèrica profunda amb gent de l’Amèrica profunda: Steve i el seu repertori de cançons romàntiques, l’avi amb pinta de psicòpata... Les clares consistents en un pint de cervesa amb llimona escorreguda... Sort que en Carles ja ha exportat el model clàssic i com si d’un brevatge miraculós es tractés, els cambrers posaven el millor de sí. Afortunadament els rebecaris van aportar el toc de glamour de la nit cantant "I will always love you". Han nascut unes estrelles (de la Caixa).

Ja sóc a yankeelandia!

I encara no m’ho puc creure. Oh My God!

El viatge ha estat dur. Masses hores. Si he sortit a les vuit i escaig de casa, he arribat a les 8 catalanes també a l’hotel. Comparteixo habitació amb l'Helena, una al·lota de la Pompeu amb qui ens hem avingut d'allò més bé.

En el vol de Barcelona a Philly he aprofitat per dormir una mica amb poc glamour ja sabeu. El final ha estat com un Dragon Khan perquè hi havia turbulències força fortes i ja sabeu que jo no sóc de les que aixequen les mans a les atraccions. Un cop a Philly, un smoothie (l'American cheesecake m'ha temptat però...) i dues horetes tancadets a l'avió perquè no podiem enlairar-nos: plovien gats i gossos. Però han arribat totes les maletes (una amb la nansa partida). Imagineu-vos la fila d’anar a creuar l’estret que feia jo amb tres maletes de més de 20kg, una de mà, el portàtil i el bolso...

Faré referència a una revista que mereix un comentari de totes, totes: Sky Mall. No té “desperdici”. Us citaré alguns dels articles que em van encisar... En fullejar-la, em preguntava si tot no estava inventat. Racing grannies. Un R2D2 que balla, canta, reprodueix diàlegs i poca cosa més. Un aparell per fer-se plantilles pels peus. Uns ultrasons que són capaços que 30 minuts de descans siguin equivalents a 3 hores...

De nit, abans d’arribar a Bloomingtoon vaig patir el meu primer xoc cultural. Un cartell lluminós que anunciava que el metge tal o Pasqual encara acceptava pacients... Un sistema mèdic ben diferent. Un xoc també és digerir la mà de coses que saben molts dels becaris.

En properes edicions, les activitats colonieres.

On your mark, get set, go!

Countdown: 0 dies.

Dat i beneït. Demà marxo cap als US. Caram.

Sembla mentida. Ha arribat després de la cursa d’obstacles burocràtics. Les maletes estan fetes (també sembla mentida, oi?). Els meus amics i companys en deveu estar ben farts.

Una fita assolida o per assolir? Segons com es miri. És allò de l’ampolla mig plena o mig buida. Trobaré a faltar a gent important, però espero no enyorar-me. I espero no enyorar-me no per un excés de feina sinó perquè trobi el meu lloc allà enllà: Chicago, the windy city.

Segur que de tant en tant si passeu per aquí, us explico alguna història d’aquestes que a mi em fascinen. De moment, encetaré la meva estada amb unes “colònies” amb la resta de becaris. Som un bona colla i segur que hi haurà gresca i xerinola. Després tocarà conèixer casa meva i posar-la apunt. Quina gràcia! Després algunes visites i cap a un curs d’introducció al sistema jurídic yankee i a l’anglès jurídic (una mica de costellada).

I llavors, serà l’hora de la veritat acadèmicament parlant. Crescat scentia, vita excolatur. University of Chicago.

Una forta abraçada!

------------------------------

I com que d’alguna manera és una nova etapa, he decidit rentar la cara (o canvi de look segons quant cool vulgueu ser) al meu blog que ha anat evolucionant al llarg de gairebé dos anyets!

Darrers dies

He fet 24 anys. Em faig gran, eh? (Segons qui ho llegeixi es mirarà la pantalla i la seva cara dirà "Pobra xiqueta, la innocència de la joventut"- ho he suavitzat) Recordo quan era petita i pensava en els 20 i escaig i els veia lluny, lluny i gran s, grans. Total ja són aquí i no sé pas que em depararan però el cas és que els passaré allà enllà. Per això, les celebracions d'aniversari s'han ajuntat amb els comiats i m'han deixat més tocada que de costum. Ja sabeu que no m'agrada això de les celebracions que em tenen com a protagonista. Això sí, és bonic rebre felicitacions i regals sentits. Us estalvio la crònica "sentimentaloide" (li manllevo la paraula a la Patty perquè jo sempre dic pastel i aquesta queda com més tècnica),i hi afegeixo algunes fotos.

Pel què fa als comiats, cafès, esmorzars, trobades, abraçades, consells... semblen succeir-se. No me'n vaig a la guerra (tot i que la meva iaia pensi que sí i se n'encarregui de que tingui reserves calòriques per si m'atrapa una fam) i l'abscència temporal no es nota perquè el ritme ens absorbeix. Compto que coneixeré gent nova (de fet ja la conec perquè facebook i l'allau d'informació dels americans fa molt de mal i em té la mar d'entretinguda), però la gent que em té el cor guanyat aquí, confio que hi continuarà sent. Jo hi continuaré sent, només em cal el portàtil i la connexió a internet per ser tan pesada com sempre.

I finalment, l'odissea de fer les maletes.

Duré tres maletes. 69 kg en total. I la de cabina i el portàtil. Doncs jo tota decidida em posa a triar la roba que me'n volia endur i a col·locar-la sobre el llitet. Quan me'n vaig adonar, tenia el llit colgat i necessitaria un contenidor d'aquells del port per endur-m'ho tot. Ja sabeu que m'agrada la roba, bosses, sabates... És molt complicat escollir, eh? Molt, però molt. Ja n'he tancada una de maleta seient-m'hi a sobre. Encara hauré d'anar a comprar bosses compresores com em va aconsellar una noia que no sé com es diu quan em va trobar per la biblioteca. I la meva mare encara suggereix si no em calen jocs de llit, tovalloles... El més divertit serà quan us expliqui com les transportava per Chicago...

Després va tocar triar sabates i la història es va repetir. Havia triat 20 parells. Ja sé que sóc molt exagerada però estiu, mig temps i hivern... Quan em veieu disfressada i sense gota d'estil a les fotos no censurades de Chicago tingueu pietat de mi, eh?

Definitivament necessito que em visiteu i abans feu una paradeta a casa per endur-vos la meva roba. I no (resposta al públic en general), no m'ho penso comprar tot allà perquè la meva roba m'agrada i punt. Serà qüestió d'agafar forces i fer una tria de la selecció. De moment, he fet una check-list de memòria entenent que el què hi he col·locat ha de ser indispensable. El petit problema és que la check list té 4 pàgines de llibreta de mig foli... La duc sempre a la bossa i hi vaig apuntant el què no em puc deixar.

Però si fins i tot els documents i algun paper que me'n vull endur pels primers dies ocupen molt lloc. Sort que des de la upf m'enviaran algunes fotocòpies i llibres perquè si no ja hauria begut oli i entre "Don Eduardo" o l'abric de pell no sé pas qui guanyaria...

Això sí, al fons de la maleta ja hi tinc el calendari del Petit Príncep, alguna postal, fotos... per decorar les parets despullades del meu estudi.

Doncs res - si no em passa cap imprevist (que et robin la cartera, que el portàtil no funcioni i que se't rebenti la roda del cotxe ja és prou) del tipus: una maleta aliada amb la meva iaia es rebel·la i explota tot impedint la meva sortida de l'habitació sense causar ferits greus- en breu marxaré als US. En 3 dies segons el meu countdown (el dia d'avui no es compta perquè ho diu el 121-23 CCC (Codi Civil de Catalunya) i el dia 10 perquè a les 10 ja haig de ser a l'aeroport i ja no és un espera/desespera!