Bolonya, un estrany còctel

Si sentim que algun dels nostres companys diu “aquesta és Bolonya” de ben segur que no està assenyalant un mapa de la península italiana, sinó que empra l’expressió per referir-se al mètode docent d’una assignatura. Però, què és Bolonya a efectes pràctics? Impossible trobar una resposta única. A grans trets vol dir menys hores presencials i en les lectives, un estrany còctel de classes magistrals i seminaris o pràctiques amb una vocació més interactiva, participativa.

Menys hores de classe clàssica on el professor explica i nosaltres prenem apunts es tradueix en què els temaris es donen amb menys profunditat, perquè es pressuposa una preparació prèvia de l’estudiant mitjançant, per exemple, lectures, i part del bagatge teòric es delega als seminaris o pràctiques. Als seminaris en grups reduïts, amb el treball, individual o en equip, s’aprèn d’una manera més inconscient, sedimentant aptituds més que no pas coneixements. Si aconsegueixes esbrinar quin subgrup ets i entendre què et correspon dur a terme en el pla docent, assoleixes eines molt útils com la recerca de informació o l’hàbit de debatre. Menció especial mereix el treball en equip, no tant per l’elogi que sempre se’n fa en referència a la cooperació i a la transigència que aprens, sinó perquè t’hi adones de quins diferents rols pots jugar segons les qualitats i personalitats dels teus companys. Ara bé, el problema és que no hi ha una fórmula màgica pel treball en grup i es converteix, com ha passat tota la vida, en un treball en cadena amb un manager que centralitza provocant diferències notables en les hores dedicades a l’assignatura per cadascun dels components, tot desviant-se de les previsions fetes pels mestres, principalment si algú juga el paper de free-rider.

Aquells qui vam encetar els nostres estudis amb classes tradicionals, ens costa imaginar-nos tot el reguitzell d’assignatures seguint aquesta metodologia que inclou en el còmput d’hores a efectes d’atorgar crèdits el treball a casa. Ens costa perquè resta independència a l’hora d’organitzar-te l’estudi. T’imposa ser constant, et corresponsabilitza de la nota del grup, t’obliga a parlar en públic... però, sota el meu parer, es perd l’autonomia de la “carrera clàssica” en la qual eres avaluat amb un examen un dia a final de trimestre i eres tu qui havia de conèixer com et calia encarar l’estudi de cada assignatura. Bolonya esmorteeix el canvi de l’institut a la universitat, ara continuem tenint deures a casa.

Del que més amunt he dit, se’n desprèn que les assignatures Bolonya són un xic desconcertants perquè no hi ha una recepta única i sovint l’estructuració és d’una enginyeria tan complicada que fins i tot el professor sembla perdre’s i tu no acabes sabent de què és producte la teva nota final amb el joc de tants percentatges. Jo associo a Bolonya la flexibilitat i per tant entenc que mai hi haurà un esquema igual per a totes les matèries perquè més enllà de competències comunes que totes ens ajuden a abastar, cada assignatura requereix una metodologia pròpia. Igual com el fet que a l’ESO se’ns avaluessin les actituds va suposar un canvi al qual tots ens vam acostumar, la certa desorientació que ara patim, s’esfumarà.

Aparentment, no és possible objectar res contra l’avaluació continuada, ara bé, és evident que referma la idea de la UPF, i de la resta, com a universitats full time i, ara per ara, res garantitza que tots els estudiants puguin permetre-s’ho sense treballar. Per tant, espero que la implementació de l’Espai Europeu d’Ensenyament Superior vagi acompanyada de mesures que universalitzin l’educació universitària d’una manera real i efectiva.

Avui aquest garbuix de pràctiques, treballs, exposicions és, per un estudiant de la Pompeu, l’Espai Europeu d’Ensenyament Superior. Se’ns diu que la finalitat és la convergència amb la resta de països europeus, la majoria poca cosa més en sabem. Això sembla que només planteja oportunitats i, ben mirat, també reptes, fites. Però no podem restar impassibles davant dels paranys que pot comportar. Com nombroses associacions sindicals d’estudiants alerten mobilitzant-s’hi en contra, Bolonya pot traduir-se difuminant la universitat pública en l’àmbit dels postgraus d’especialització que malgrat no ser obligatoris perquè amb el grau (aproximadament la carrera actual) ja n’hi ha prou per obtenir un títol, esdevindran indispensables. L’altre perill que es planteja és el relatiu a la homogeneïtzació de títols que en essència no és negativa, però s’hi pot convertir si hi ha qui s’hi empara per eliminar llicenciatures ben arrelades, com va ocórrer, com recordareu, amb l’episodi sobre la llicenciatura en filologia catalana. Simplement, espero que siguem Europa de debò.

(Article per la Revista El xarrup de la Facultat d'Ecnomia i Empresa UPF)

Què no sabeu de mi

En Joan Safont em passa aquest “meme” i he pensat que estaria bé dedicar-li uns minuts... però la veritat és que m’he hagut de trencar la closca per trobar cinc coses que la gent no sàpiga de mi (i que vulgui explicar òbviament ;-))... Perquè que dic i escric moltes paraules acabades amb el sufix -ment, que xerro pels descosits, amb un to de veu elevat, canviant de tema constantment, que, generalment, sembla que vagi amb sobredosis de cafeïna (les fonts són només cafè amb llet- uns tres al dia, el primer de bon matí llegint l'Avui per internet- i coke light), que sóc una atabalada, que tinc la mania de fer sempre moltes coses alhora (particularment quan parlo per telèfon)...ja ho sap tothom amb qui hem coincidit alguna vegada. El cas és que de tant pensar, me n’han sortit set encara que odio parlar amb tothom de mi. No molt interessants, però set...

1. Conec totes les cançons xirucaires perquè a l’escola on vaig estudiar a Vallgorguina ens les van fer aprendre. S'autoqualificava com col.legi pairal... De fet, hi celebràvem la matança del porc i d'altres tradicions, apreniem esbart...
2. Tinc 7 gossets, de tots ells, en Puppy (que ara mateix tinc als peus) és el més especial de tots perquè porta ja més de catorze anys amb mi. (A la foto teniu en Sutge que és la darrera incorporació!).Però de petita enlloc d'un quisso, tenia un xai, en Plàtan!
3. Bec una quantitat d’aigua anormal. És un vici que tinc des de ben petita, no us penseu que és fruit únicament de l’operació “Font Vella”.
4. Sóc amant dels llibres romàntics, els més “pastels”, Jane Austen per exemple. Tot i que als 12 anys em vaig “enganxar” a la sèrie de llibres Anna, la de Teules Verdes (que té 8 volums...). Aquests almenys surten il·lesos, no com els meus llibres de dret que acaben decorats amb subratlladors de 6 colors diferents (amb un codi) per més que els entesos diguin que destorben la concentració.
5. Sóc una fanàtica de la roba i les sabates de taló. Anar de botigues és un gran què per mi. Tinc una quantitat inimaginable de roba (en part, perquè em sap greu despendre-me’n) que odio ordenar. El més “freaky” és que en col·lecciono les etiquetes estranyes.
6. M’encanta conèixer restaurants, cafès o botigues estranyes que descobreixo o que acumulo d’amics i coneguts. Els meus amics acostumen a dir que no trigaré gaire a editar una guia de Barcelona. Ara que també m'encanta saber tonteries com totes les marques, composicions... de iogurt, cafè, sabons, etc. (vicis fruit dels quatre anys que vaig treballar a La Sala, la botiga de tota la vida de queviures del meu poble).

Ara que a mi m’han fet la mala passada... Envio el repte ( explicar cinc coses poc conegudes de tu ho és, encara que no ho sembli) a en Pau, a en Maiol i a l’Empar... L’enviaria a més gent però no estan per brocs i no els vull destorbar... Si algú més si vol sumar...

Estimats Reis Mags,

Com cada nit de Reis posaré les sabates a la finestra, us deixaré torrons i cava (ara que sent d’Orient potser no beveu alcohol) per vosaltres i unes galledes d’aigua (he après tard que els camells veuen tard) i pastanagues pels vostres camells.

Aquest any no demano pas gran cosa, a banda dels grandiloqüents desitjos de pau, amor i la fi de la fam al món, que escapen dels vostres poders, però potser no del granet de sorra que puguem aportar cadascun de nosaltres. Us demanaria que a aquells qui m’estimo els duguéssiu petits detalls de felicitat, ja sigui en forma de regal embolicat amb papers llampants, ja sigui en forma de somriure d’un dels seus éssers estimats, trobada inesperada, notícia alegrament sorpresiva o somni fet realitat. Tant hi fa. Per mi demanaria ser capaç de mirar-m'ho tot de nou amb els ulls dels nens i encarar-ho amb la seva il.lusió.

En el meu bloc no hi ha un balanç del 2006 com molts han fet. Per bé que reconec que mirar enrera i veure què he, hem i han fet bé i que he, hem i han fet malament és un exercici útil per encarar el futur, em limitaré a escriure a la meva particular carta als Reis el què voldria que vostès ens portin a tots plegats. Però com que només treballen un dia a l’any, intervenir a mode de mà invisible en cadascuna d’aquelles notícies benaurades, unes més abastables i d’altres més utòpiques, que m’encantaria que omplissin els diaris (un procés de pau real amb la voluntat de tots; la concurrència de tots els partits polítics a les municipals difuminant la taca que suposa per la democràcia la Llei de Partits; una economia no basada en el totxo; l’acollida d’immigrants gestionada, que no existeixin fotos de persones tremolant a peu de platja perquè, en el millor dels casos, han posat en perill la seva vida en les pasteres; un hivern fred, un estiu xafogós i una tardor i una primavera que existeixin plujoses i temperades; un descens de l’atur; infrastructures coherents i no fetes a cop de talonari; les seleccions participant amb normalitat a competicions internacionals; l’augment de la presència del català en la quotidianitat; ... i que, per dir-ho metafòricament, per llei sí que onegés només una bandera, la senyera, als edificis oficials) els resulta complicat, però estic segura que mica en mica ens hi apropem si ens porten a cadascun de nosaltres el seny que a vegades sembla que ens manca.

Suposo que per més bona minyona que pugui haver estat, les meves peticions no seran concedides, però els informo que molta gent, les ho manifesti o no, les comparteix i potser així, amb els mèrits de tots ens hi acostem una mica més.