Odissea a la universitat....FOTOCÒPIES!

Em reclamen que escrigui en el bloc... Em comença a sortir fum de la closca. Realment la meva vida a casa no és tan interessant com l’estada a Colòmbia, en part perquè el dia a dia fa que no ens ho mirem tot amb els ulls d’un nen que se sorprèn a cada pas tot i que mai deixem d’aprendre. M’he mig reincorporat a la rutina, la normalitat la reempendré la setmana vinent amb les classes d’Eco(nomia), el doctorat, la feina, francès, anglès (que per cert, ja vaig tenir la primera sessió ahir i ens han posat un profe(ssor) de 29 anys i la meva experiència em diu que joventut és sinònim de fer-nos pencar... Ja ens va dir que si entregàvem les coses tard, ens baixava la nota)... La meva inspiració se’n va a norris... encara no estic tan reincorporada a tot com per escriure els meus articles pretesament informatius o d’opinió seriosos... Què faig?

Us podria fer el diari d’una becària o un reportatge al més pur estil telenotícies de TV3 sobre el xoc d’obrir un ordinador veure que té el Windows 2000 i pensar, no està malament, fins que t’adones que han passat 7 anys. O encara millor la meva odissea, fer fotocòpies. És feina de becaris sí, però estic segura que sóc la persona menys indicada per fer-la: quan no em surten tortes, em surten tallades, quan no, les grapo al revés i això si tinc sort i la fotocopiadora té grapes perquè si no en té i haig d’emprar la grapadora normal, els fulls em queden com mossegats i la grapa mai arriba a l’altra banda...

Universitat Pompeu Fabra, qualsevol dia, en qualsevol passadís on hi hagi una fotocopiadora... La primera a la qual m’acosto mai funciona o bé està parada i s’ha d’escalfar durant una estona interminable. Després trobo una segon fotocopiadora i poso la targeta i em diu “error de grupo” perfecte, he agafat la meva targeta i no la del departament i aquesta fotocopiadora és només per les dels professors. Amb calma, vaig a buscar la dels profes i quan torno ja hi ha algun altre becari carregat de llibres. M’espero. I si el conec i no és dels què creu que estic boja i que atabalo, doncs hi xerro una estona. Total, arriba el meu torn, poso la targeta, 89 fotocòpies. Calculo i penso que en tindré prou però justet justet. Faig la primera fotocòpia. Em surt tallad. He triat malament la reducció. Faig la segona. M’he oblidat que haig de seleccionar la safata de paper en horitzontal. Faig la tercera. No he pressionat prou el llibre que és un d’aquells totxos que mai quedan plans i la fotocòpia queda ennegrida a la part de l’encuadernació, del llom. La repeteixo i llavors vaig fent fotocòpies com xurros fins que una s’encalla i haig de trobar una altra fotocopiadora perquè perdo l’esperança de poder treure el paper o de que els d’OCë vinguin amb celeritat. Quan me’n falten 5 per fer (calculeu, no és culpa meva, és la llei de Murphy. Jo l’he pifiat 3 vegades, per la qual cosa, ja me n’hagués mancat una de bon començament, eh? No em culpeu a mi que la culpa és molt negra i ningú la vol com diu la meva iaia , la maquinota escup la targeta, s’ha acabat el crèdit. Miro el rellotge, les 4 de la tarda. Què vol dir això? Doncs que encara la secretaria fa horari d’estiu i per tant, no em pot donar una altra targeta. Penso en carregar la targeta, però les de professor no funcionen a les màquines normals. Arribo a OCÉ i aquests monopolistes tanquen a les 3. D’acord, doncs vaig a buscar la meva targeta, però quan la poso a una màquina, només té tres fotocòpies. Doncs la carrego i ja en tindré a punt per quan em facin falta. Busco una màquina de recàrrega i inserto la targeta, obro el moneder i no tinc ni una moneda de més de dos cèntims. Perfecte, carregada amb els fotocòpies sense grapar (perquè no hi havia grapes a les fotocopiadores) i el llibre gruixut, patint perquè no m’entrebanqui com és típic en mi i em fumi de lloros i les fotocòpies ben escampadetes i cap al bar. I qui m’atén al bar? El cambrer que em fa “mobbing” perquè li parlo en català (el seu boicot consisteix en servir-me el cafè amb llet amb llet natural i no bullint!) i li demano canvi i a desgana me’l dóna. Carrego i per fi acabo amb les fotocòpies (o elles amb mí, segons com es miri). Bé, falta la part final, trobar una grapadora al despatx i grapar-les o demanar a algú que ho faci i em miri amb una certa condescendència òbviament. Diuen que és bo reconèixer les pròpies limitacions...

Colòmbia: "Fi"? No! "Continuarà"

“És l’hora dels adéus, ens hem de dir adéu siau, no és un adéu per sempre, és un adéu per uns instants”


Llàgrimes, com no podria ser d’altra manera tenint-me a mi com a protagonista. Sóc a punt de marxar cap a l’aeroport. Són al menjador esperant que acabi de repassar l’habitació, acosto el cap a la finestra i miro la carrera sèptima i se’m neguen els ulls. Un simple detall com que l’Hernán anés expressament a comprar-me un pa de cereals que em xifla per esmorzar em fa remoure el cor. La Líbia ha decidit marxar per no acomiadar-se.

He estat feliç aquí. Simplement. És tot i és prou. Diuen que marxar lluny va bé per conèixer-te. No ho sé. Potser és més aviat trencar la rutina i gaudir del benefici que ningú té cap idea prefabricada de tu, tot i que malgrat tot duus la teva motxilla a l’esquena, les persones no canviem, canvia l’entorn i ens hi adaptem.

Vull donar les gràcies a tota la gent que sento deixar a Colòmbia. Demanaria que no m’oblidessin mai i em dirien que no ho faran, però l’experiència demostra que en un mes ets un record, en un any, la gent que no veiem sol ser una anècdota; en tres, ens costa recordar el nom; i, en cinc, l’amnèsia.

Però bé, m’he sentit estimada i això mai seré capaç d’agrair-ho ni d’expressar-ho. Crec que deixo alguna cosa de mi aquí. Penjo el text i marxo... El darrer text. A més, demà fa un any que vaig obrir el bloc. Espero que el balanç dels meus lectors assidus, amics i coneguts al cap i a la fi, sigui positiu.

Espero que realment sigui un fins aviat! Tant de bo sigui veritat la correcció que em va fer en Javier quan vaig dir “si vuelvo a Colombia...”, i em va dir “el dia que vuelvas...”. Per donar un toc semi-humorístic però no per això menys sentit o menys real, manllevo i tergiverso unes paraules de l’Anna E., aquest país i al seva gent m’ha donat tant que els hi haurien de condonar el deute extern.

Gràcies per regalar-me dos mesos de somriure perenne. Malgrat ser cursi, el record d'aquests dos mesos ja no m'abandonarà mai perquè a més no puc prescindir de les maravelloses persones que he conegut.

Colòmbia XL: això s'acaba...

Veiam, cosetes curioses que us vull explicar perquè aquest bloc acabi sent una guia alternativa sobre Colòmbia:

- Sabeu que aquí hi ha una llei seca i que els dies abans de les eleccions no es pot ni prendre res alcohòlic enlloc ni comprar-lo al supermercat?
- Hi ha una propaganda institucional que diu “Colombia, es pasión” y el logo es un cor amb uns filets que surten que a mi em recordaven una poma, però que ja m’han fet saber que és el fum que surt d’un cafè (tinto) ben calentó.
- He descobert que hi ha parades de bus de les de tota la vida a Bogotà. Jo sabia que hi havia unes zones pintades de groc on en teoria les busetas paraven, a la pràctica s’aturen allà on algú aixequi el braç o algú digui por aquí por favor i el llencen al mig de la carretera.
- A Colòmbia el compte als restaurants te la duen tapadeta i amb el canvi unes mentes (caramels refrescants). És un costum generalitzat.
- A Colòmbia, com no podria ser d’altra manera, la gent té noms compostos, al més pur estil “culebrón”. Per moelstar-los, posaré noms de persones que conec més o menys: Donald Giovanni, Tito David, Javier Ricardo, Lilly Patrícia, Sonia Astrid, Lucy Marcile Marie... Però els diuen per un de sol, eh?


Ja som en el moment en què vaig dient: és la darrera vegada que...: passo per un pont del Transmi, que em serveixen cafè en el “posillo” que la Carolina em va regalar, que torno a entrar per segona vegada a l’apartament al matí quan surto perquè m’he deixat alguna cosa (mai el cap, estigueu tranquils)...

Els comiats són durs per mi.

Odio fer la maleta, és un caos perquè no cap tot el què vaig dur en arribar (la vaig tancar seient-m’hi a sobre) i encara he comprat més coses. Algú em pot explicar perquè tot i que no afegeixis res a la tornada mai cap tot el que hi duies a la maleta? Feu els ulls grossos veiam si algú veurà els seus regals.

Bé, me’n vaig carregada d’aquelles coses intangibles que mai més t’abandonen però que són tan boniques que no pesen gens, sinó que alleugen. Evidentment, les primeres llàgrimes ja han rodolat galtes avall...


El comiat a la feina. La Procuraduría Delegada para Asuntos Ambientales y Agrarios són un grup fabulós, s’hi respira harmonia. M’han fet emocionar. La Perla i la Sònia que han marxat de comissió m’han deixat un detall i sobretot unes paraules memorables. En Fèlix i la meva estimada Carolina, un jersei verd preciós i abraçades reconfortants. La Nídian, un detall perquè la meva taula sempre tingui un toc colombià i una carta tendra com ella. En Carlos, uns llibres de medi ambient amb una dedicatòria que la sé sincera. La Joana una broma, com sempre. I per si no era prou, entre tots m’han acomiadat amb un ponqué (pastís) deliciós, un diploma que us fotografio, un discurs de l’alegria del grup, en Jorge Martínez i un penjoll d’or d’inspiració indígena que serà el meu “amuleto de la sort”. I tots m'han regalat dos mesos d'aprenentatge i d'enriquiment personal perquè aquí la feina no és incompatible amb bromes, converses de tot i res...

A casa: achiras, cafè... i uns somriures que reflecteixen que m’aprecien, aquests sentiments són mutus. Una cervessa artesana per acomiadar-me d'en Tito i la Carolina.

Les llàgrimes són inevitables però es barreja aquesta tristesa per deixar aquí gent inoblidable que m'ha fet sentir pletòrica i la felicitat per l'experiència i per tenir una grans nous amics.

Colòmbia XXXIX: el donut

Us presento el donut de la cadena Dunkin Donuts que es diu Vanessa, una somrient (em va fer gràcia) combinació de maduixa i vainilla. Una tonteria, sí, però vaig riure una estona! No creieu que ens assemblem?

Colòmbia XXXVIII: Medellín, la ciutat de l’eterna primavera. Avemaria pues!

El riu Cauca i la ciutat de Medellín

He estat a terres “paisas” aquest cap de setmana. A Antioquia: Medellín, la capital, Santa Fe d’Antioquia, San Antonio de Pereira... “Avemaría pues!” com dirien els paisas amb el seu accent de cantarella!

El paisa en alguna cosa em recorda als catalans, industriosos i amb voluntat de superar la capital. Tot i així, no he trobat millor comprensió sobre la voluntat sobiranista. Mireu si aquest anunci no el podriem adaptar pels catalans: (el carriel és el bolset masculí aquest).

Socialment, diria que són un xic més tradicionals que els de la capital i pel què fa a el classisme, serà perquè la ciutat és petita, però jo el vaig veure més acusat. Hi ha un fenomen a Colòmbia que jo a Espanya no he observat que són els clubs socials. Una mena de recintes on es practica esport, es menja, es celebren festes, es va a prendre el “trago”... amb gent de classe alta i que només hi pots entrar si n’ets soci.

Com a curiositat us diré que com Nova York, té un aeroport al bell mig de la ciutat 8 amés de què jo vaig emprar, a una hora), fa una mena de por... Fruit de la perillositat i de la proximitat a les zones residencials només aterren avions petits i de dia. Hi va morir el cantant de tangos, el zorzal (ocell de cant encantador. Jo diria que en català es diu tord), Carlos Gardel en un accident.

Primera parada, Medellín (o carinyosament, Medallo). La ciutat de l’eterna primavera pel seu clima temperat. La definiré com una ciutat en construcció i no només perquè hi hagi eleccions a l’octubre, segons sembla, és quelcom perenne. El disseny però em sembla un xic massa “gringo”, sobretot els centres comercials i els bulevards. El centre d’oci nocturn (menjar i rumba) i d’artistes diürn és el Parque Lleras, l’equivalent al Parque de la 93 (el número del carrer), zona rosa i zona-T de Bogotà D.C. Vam sortir a un lloc que es diu Trilogia on toca un grup de música en directa que va des de Billy Joel a Soda Estereo (són argentins, us els recomano).

Dissabte al matí city tour amb els pares de l’Ana Maria perquè ella treballava. Només encetar el dia, la primera aventura: pescar el bus turístic perquè no funciona amb l’hora colombiana de més o menys un quart d’hora de retard. El vam perseguir, sense que fos tipus “persecución en Miami”, eh? que l’autocar va a pas de turista, ja m’enteneu... com el de l’anunci de Malibú!

El tour et serveix per veure de passada tota la ciutat: el centre, el jardí botànic, la Universitat d’Antioquia, el pueblito paisa (una versió reduïda del poble espanyol), la catedral metropolitana(feta de totxana cuita i calycanto. Sabeu què és calycanto? Sang de toro (o d’esclau com a Cartagena) amb terra y calç. Ja sabeu allò de “no te acostarás sin saber una cosa más". Deu enganxar de mara vella, que ni el pegamento Imedio o el Superglue! No sabeu all`de "cerrado a calycanto"?), la plaça Bolívar (on “el libertador”, un esquifit veneçolà, que està a totes les places majors dels pobles, està a sobre d’un cavall que recolza tres potes, sabeu la raó? Doncs si un lluitador mort al llit i no a la batalla només s’aixeca poc una pota. Si mor en guerra, el cavall apareix esverat), el cerro Nutibara, la plaça De los pies descalzos (on hi ha tot un seguit de fonts per relaxar els peus i el terra està fet d'un material que no crema per poder anar descalç, tot inspirat en el Japó) amb l''edifici intel·ligent de les Empreses Públiques de Medellín (que duen aigua i llum al 100% de la població, fins i tot a barris molt deteriorats)... El món és un mocador. Sabeu el matrimoni que vaig conèixer a l’Eje Cafetero? Que ell era grec i ella colombiana (ara ja conec la família sencera!) doncs al tour vaig conèixer uns amics d’ells per casualitat, ell era grec també.

Una obra del museu d'Antioquia, d'aquests autors moderns que no recordo, sobre l'escut colombià.

A la tarda, després de dinar a casa de la família (un oasis al barri de El Poblado perquè és una caseta envoltada de blocs de pisos), el germà de l’Ana em va dur a veure el Museu d’Antioquia, el Jardí Botànic (empantanegat perquè estan renovant-lo)... en metro! Sí, senyors i senyores, Medellín és la única ciutat colombiana amb metro. Té dues línies per una ciutat de més de dos milions de persones (forces habitants més que la Ciutat Comtal) i és descobert, però ben orgullosos que n’estan malgrat va ser un escàndol de corrupció horrible!

I finalment, com a cirereta del pastís, el metro-cable. Un telesfèric que puja cap a les lomas (turons) d’aquesta ciutat que li diuen que és una olla perquè està envoltada de muntanyes. I vaig pujar perquè ja sabeu que m’agrada conèixer absolutament tot i aquesta iniciativa s’ho valia. Aquesta obra d’enginyeria, que em va fer venir tots els mals per l’alçada (vaig entretenir a tota la cabina del telesfèric amb la meva por... Una d’amics faig gràcies a permetre que riguin de mi i no amb mi!), connecta la ciutat amb els barris més degradats i crec que pel què sembla els ha donat vida, esperança, juntament amb altres obres com les biblioteques mastodòntiques amb accés a Internet per tothom. Vaig poder visitar la biblioteca España del barri de Santo Domingo, increïble, de debò. Els meus companys de metro-cable fins que no els vaig explicar la meva condició republicana em consolaven dient que l’havien inaugurat els reis d’España...

Era alt, eh? La meva cara de por amb la vena inflada parla per si sola! El somriure no era pas forçat...

Abans d’arribar a casa, una paradeta a l’exquisida pastisseria Astor: besos de negra, moritos (que són com suïssos), turronets, massapà... cap a Bogotà que són detalls que m’agrada tenir.

Finalment, un sopar tranquil i una ruta per Envigado i Sabaneta, dues poblacions metropolitanes.

Un carreró de Santa Fe amb els pares de l'Ana Maria

Diumenge d’excursió a Santa Fe d’Antioquia. La primera capital en temps de la colònia i avui un poblet amb encant tret de la plaça que se l’han carregada gràcies als para-sols de propaganda i les internacionals cadires de plàstic. Vam dinar a un hotel situat a una casa senyorial una deliciosa truita de riu amb patacón (ja sabeu què és, oi?) i arròs com no podia ser d’altra manera. De tornada, una paradeta a San Antonio de Pereira on vam menjar “empanadas” de carn delicioses i un postre tret d’un lloc que tot i tenir molt d’èxit em va semblar encantador. Una barra en forma de u amb plates de vidre pyrex (aquell que es pot posar al forn) amb pastissos de mil gustos diferents: baileys, formatge, mandarina, guayaba, arequipe... Jo em vaig decantar per la leche asada amb salsa de leches (ni idea de què és malgrat el nom fa evident que duu llet com a ingredient) que m’encanta!

Y a la maleta, un munt de records genials fruit sobretot de la bona companyia i un llibre de Gironella, antic, que el pare de l’Ana Maria em va regalar amb una dedicatòria molt especial.

Colòmbia XXXVII: Colombians il•lustres: Botero, García Márquez y el patrón, Pablo Escobar (un narco)

Continuem amb les mans. Em fascinen d'ençà que la Carmen me'n va regalar unes de dibuixades per ella...

El cavall al Parque Berrio de Medellìn ciutat natal de l'autor

El maestro Fernando Botero: aquest pintor que ara resideix a un poblet italià ha fet nombroses donacions a diversos museus del seu país. Els seus “gordos” no són gordos, sinó voluptuosos, sinó mireu la rajola de xocolata de l’abdomen del soldat romà. Les formes dels ulls, el nas... són petites perquè la resta es vegi ben gros. I el senyor fa bon negoci, perquè de cada escultura en treu 6 rèpliques segons explicava el guia del Museu d'Antioquia.

D’aquest primer artista els colombians no en reneguen com, en canvi, si ho fan de Gabriel García Márquez. L’autor de Cien años de soledad el veuen com algú que no aporta res al país, només queixes. Tot i així, hom no pot negar la qualitat de la seva obra, no en va és premi Nobel. Jo no us recomanaria els llibres més coneguts com el ja citat o Crónica de una muerte anunciada, sinó El olor de la guayaba o Manual para ser niño.

Un tast (Notícia de un secuestro, ambientada a Bogotá):

"Regresaban como todos los días, a veces por una ruta, a veces por otra, tanto por razones de seguridad como por los nudos del tránsito. El Renault 21 era nuevo y confortable, y el chofer lo conducía con un rigor cauteloso. La mejor alternativa de aquella noche fue la avenida Circunvalar hacia el norte. Encontraron los tres semáforos en verde y el tráfico del anochecer estaba menos embrollado que de costumbre. Aun en los días peores hacían media hora desde las oficinas hasta la casa de Maruja, en la transversal Tercera N° 84A-42 y el chofer llevaba después a Beatriz a la suya, distante unas siete cuadras. (…)Fue un temor certero. Aunque el Parque Nacional le había parecido desierto cuando miró por encima del hombro antes de entrar en el automóvil, ocho hombres la acechaban. Uno estaba al volante de un Mercedes 190 azul oscuro, con placas falsas de Bogotá, estacionado en la acera de enfrente."

I finalment, Pablo Escobar, un mite. Segur que més o menys a tots us sona el càrtel de Medellín i,potser a alguns, el narcotraficant més rellevant de la història segons diuen: Pablo Escobar, que és d’Envigado una vila enganxadeta a Medellín, com l’Hospitalet a Barcelona. La ciutat ara és segura, però resten les cicatrius dels anys de violència. Em van fascinar les històries d’aquest personatge, tant que ja tinc a la prestatgeria un llibre titulat: El Patrón. Vida y muerte de Pablo Escobar. Frissava per comprar-lo des de dissabte.

Aquest home és un mite, una llegenda, un personatge controvertit d’aquells que desperten odis i passions. Odis de molts, com la gent de classe alta o les autoritats que reberen la seva burla, per exemple. I admiració dels pobres als quals ajudava.

Persona sense instrucció, lladre barroer de jove, polític i mafiós. Imagineu-vos quina quantitat de diners va arribar a fer que diuen que podia pagar tres vegades la totalitat del deute extern colombià (aproximadament 4.200 milions d’euros) i que es va oferir a fer-ho. Per blanquejar uns bilionets, vaja...

Les històries són increïbles. Per exemple, va construir “la catedral”, una presó de 5 estrelles per tal de viure-hi quan es va entregar. Hi muntava festasses i quan li van dir que ja era excessivament escandalós va fugir-ne, dic jo que si la van dissenyar per ell no li costaria massa. El van matar en una persecució damunt una teulada, Botero ho té retratat. Una de les històries més macabres va ser que segons diuen, sicaris de Pablo Escobar es van presentar a la discoteca més in de la ciutat a finals dels 80 i van fer despullar un grup de nois i noies (de casa bé òbviament) i els van assassinar. A fora, pintat: “los ricos también lloran”. També em van explicar alguna història amorosa amb gent de renom del món de la faràndula.

Colòmbia XXXVI: Que Bonita Es Esta Vida-Jorge Celedón

La cançó de l’estiu (bé, de l’any perquè aquí estiu, estiu...) a Colòmbia, la sents arreu… Discoteques, radio, festivals infantils... arreu!

Me gusta el olor que tienen la mañana
me gusta el primer traguito de café
sentir como el sol se asoma en mi ventana
y me llena la mirada, de un hermoso amanecer.
Me gusta escuchar la paz de las montañas
mirar los colores del atardecer
sentir en mis pies la arena de la playa
y lo dulce de la caña, cuando beso a mi mujer.

Se, se que el tiempo lleva prisa,
pa' borrarme de la lista, pero yo le digo que.
Ay, que bonita es esta vida
aunque a veces duela tanto
y a pesar de los pesares
siempre hay alguien que nos quiere,
siempre hay alguien que nos cuida.

Ay ay ay ay, que bonita es esta vida
y aunque no sea para siempre
si la vivo con mi gente
es bonita hasta la muerte con aguardiente y tequila.

Me gusta escuchar la voz de una guitarra
brindar por aquel amigo que se fue
sentir el abrazo de la madrugada
y llenarme la mirada de otro hermoso amanecer.

Se, se que el tiempo lleva prisa,
pa' borrarme de la lista, pero yo le digo que.

Ay, que bonita es esta vida
aunque a veces duela tanto
y a pesar de los pesares
siempre hay alguien que nos quiere,
siempre hay alguien que nos cuida.

Ay ay ay ay, que bonita es esta vida
y aunque no sea para siempre
si la vivo con mi gente
es bonita hasta la muerte con aguardiente y tequila.

Ay ay ay ay, que bonita es esta vida
aunque a veces duela tanto
y a pesar de los pesares
siempre hay alguien que nos quiere,
siempre hay alguien que nos cuida.

Ay ay ay ay, que bonita es esta vida
y aunque no sea para siempre
si la vivo con mi gente
es bonita hasta la muerte con aguardiente y tequila.

Con aguardiente y tequila em recorda que us haig d’explicar dos cocteles (paraula plana segons ells):

• cap de jabalí (que aquí no es un embotit) composat de 7 licors blancs (ginebra, vodka, ron blanc, tequila, triple sec, … i aguardiente-no podia faltar!).


• submarino: una gerra de cervesa amb una copa (vidre inclòs) amb aguardiente.

Colòmbia XXXV: Bona diada!

Avui és la Diada Nacional del meu país, l’11 de setembre és per molts de nosaltres alguna cosa més que l’aniversari dels atemptats de les Torres Bessones. Avui no seré allà, no cridaré amb en Gonzalo i en Pau a la “mani” (m’ho passo més bé que una criatura… ja dic jo que amb l’edat m’abandona el sentit del ridícul). Sé que per molts és un pal però mireu, a mi m’agrada. De reflexions se'n podrien fer moltes. La sobirania omple planes ja, potser menys soroll caldria , metafòricament parlant.

I avui, que sóc lluny, prenc les paraules de Llach: "El meu país és tant petit que sempre cap dintre del cor si és que la vida et porta lluny d'aquí".

In, inde, independència!

Colòmbia XXXIV: Curiositats diverses

(A Usaquén, un barri colonial preciós. Perquè veieu quines cosetes fa la càmera!)

(el Parc Nacional: ni més ni menys que 83 hectàrees i amb alçades compreses entre els 2.600 y los 3.154 metres. Res a envejar al Central Park! Tot i que és el Parc Simon Bolívar el que té la mateixa mida que el parc novaiorquès)

Ah, ja sabia jo que us havia d’explicar una cosa: tinc un club de fans (sense menysprear la APEDMV)! Sí, sí! Us estic “mamant gallo” (prendre el pèl). Em refereixo a les persones de la tercera edat de la torre B dels edificis Bavaria del Centro Internacional, és a dir, on visc. I tot perquè com que sempre saludo a l’ascensor, tots acaben parlant amb mi i em regalen articles, m’arreglen el meu anell (aquell que ja té més d’una dècada i que sempre duc tot i que té de tot menys glamour) gratis...

Cues de pansa, això em cal! No us vaig explicar que la setmana passada un dia ens van enviar a casa més aviat de la feina pel risc de terratrèmol. Aquests desallotjaments, els enginyers que treballen amb mi diuen que són l’estupidesa més gran del món perquè els sismes són impredictibles. A sobre vaig escoltar que havien desallotjat el Centre Internacional, però era una falsa alarma. Jo ja pensava, au, a viure sota un pont. Baixava per l’ascensor (error, ja ho sé) i la gent de la Procu fent comentaris macabres. I truco a gent que conec i em prenen per mig boja (no els confirmeu que ho estic del tot).

I a falta de notícies sobre el Barça in situ, ja vaig assabentant-me del futbol colombià. Participo a palpentes (vull dir, sense tenir-ne massa idea, provant sort) a la “polla” (porra) setmanal de l’oficina on ens juguem esmorzars. A Bogotà hi ha 3 equips a 1a: el Santa Fe (el poso primer perquè tinc de company un cèlebre seguidor), el Millonario i la Equidad (que va pujar enguany i va primer invicte!). La rivalitat a més de la del derbi de la ciutat Santa Fe vs. Millonario, també n’hi ha amb el Nacional, que és de Medellín, ciutat que visito aquest cap de setmana. Sabeu com es diuen les aficions? “Barras”. I a Panaca, quan era al Eje Cafetero, hi havia un show de porquets (sí era un zoo peculiar) i duien les samarretes dels clubs i la gent ho vivia, eh?

Més curiositat sabeu què és molt comú a aquest país? Que tot t'ho portin a casa, no només la pizza. La pizza, els queviures, els medicaments, que et vinguin a fer la manicura, els raviolis cuinats, les sabates arreglades, la roba de la tintoreria... I sense cost adicional!

Bé i per continuar una mica de vocabulari. La paraula “vieja” que no és una dona vella sinó qualsevol noia o dona, però a mi em sembla que té un to un xic despectiu. El “pijama” li diuen la piyama i ja vaig buscar que piyama està acceptat però amb gènere masculí. Brasier són els sostens. Saco és el jersei (aquesta no m’he acostumat a emprar-la a més no tinc clar a què diuen saco i a què buzo). Diuen video y no vídeo i chofer i no chófer. I finalment, “arrunche” (jo per mi que aquesta se la treuen de la màniga perquè al diccionari de la RAE que limpia, fija y da esplendor no surt) que és estar arraulit al sofà, jo diria que en companyia. Ja m’he acostumat a veure la gent riure quan dic alguna cosa perquè segur que aquí té connotacions o sentit diferent. Ai, recordo un dia que després de renyar per no cuidar-se i no anar abrigat vaig dir: “yo es que soy muy mami”, volent dir que sóc com una mare, ja em coneixeu, bé, segurament sóc més com una iaia! Bé, doncs aquí vol dir “estic bona”. Em volia fondre. I finalment una expressió més que crec que ja havia sentit a l’Edu: "poner los cachos" que és posar les banyes!

Aprofito l’avinentesa per explicar-vos que dimecres a la tarda vaig anar al Museu Nacional, l’edifici és preciós, una antiga presó crec i seria delictiu no visitar-lo perquè el tinc just al davant de l’apartament. Més avorridet que el Museo Botero però amb una exposició sobre “Centralisme i federalisme” i una mica d’història de Colòmbia que va ben bé per veure l’orgull que senten d’haver-se desfet del colonialisme espanyol, però en canvi, perdura allò de la “madre patria”. Em va cridar l’atenció que al mig de retrats antics han col.locat fotografies de dones maltractades vestides amb guarniments antics i amb marcs d’aquells daurats. Realment és un problema arreu. Guaiteu!

No sé si en algun post us he parlat d'una incitativa solidària que consisteix en quê agafen una escultura feta per un artista colombià i diferents pintors també nacionals la decoren. Després d'exposar-los a diversos indrets de la ciutat es subhasten i els fons són per obra social. Enguany toquen cavalls, hi ha hagut papallones, arbres...Aquest és el meu preferit! Palmes de colors!

Ja sabeu que sempre acabo fregant els terres d'aquesta ciutat, oi? Jo sóc un desastre, efectivament, però les evidències parlen per si soles... amb voreres així...

Colòmbia XXXIII: tarda chévere a (Santa Fe de) Bogotá! La Candelaria i el museu Botero

(El títol és perquè ja li van treure el Santa Fe -com el col·legi- de davant i això que de laïc en té ben poc el país doncs ja a la Constitució encapçalen anomenant Déu)

Dilluns era el primer dia que experimentava tenir completament lliure la tarda quan plego a les cinc... Una tarda molt chévere, di-vi-na com diria l’Ana Maria amb el seu accent paisa (com s'anomenen col·loquialment als de Medeín) consentit.

Vaig prendre un smoothie de mango amb no sé quines altres fruites que em va fer patir de nou un retrocés a la infància, a quan menjava farinetes de fruites. Després vam anar per la Candelaria amb en Javier fins al Museu Botero. Haig de dir a favor de Bogotà que almenys tots els museus d’aquella zona són gratuïts. El museu és una meravella. Petit, assequible, no avorreix.

Té pintors impressionistes que ja sabeu que em tornen boja. Ja la vaig haver de liar, com sempre. Volia fer el burro posant la cara inflada i treient la llengua com un dels quadres del maestro Botero i em vaig apropar massa al quadre i, és clar, l’alarma es va disparar. Em vaig posar tan vermella. No sabia com posar-me o escapar. Després vaig ensopegar amb un cafè-bistrot que podria haver estat al bell mig del Quartier Latin de París. Es diu l’Avenir i té aquell encant natural dels llocs antics, eclèctics, de majestuositat no buscada. Una xocolata calenta per fer passar el fet del vespre. Molt deli (que és com ells diuen deliciós o rico). Llàstima que la prenen molt líquida. S’esgarrifen quan els parlo de la densitat de la xocolata d’un suís.També vaig tastar una mena de xocolata feta de cereals, també líquida, anomenada chucula. Resultat obvi: els morros untats!

La Candelaria té un encant...

De tornada, una paradeta a la torre més alta de Colòmbia, l'edifici Colpatria de Bogotá (un banc). Que pretenien superar amb una torre que crec que es diu Escullera a Cartagena però quan tenien feta l'estructura de l'edifici, el vent els hi va torçar.

I per sopar, una amanida a Creppes and Waffles de tofu i pa àrab. Em fascina la gastronomia, ja ho sabeu. El sopar lleugeret perquè havia dinat “calenta(d)o” http://es.wikipedia.org/wiki/Calentao_y_Pegao (serien les sobres, per]o aquest era fet expressament amb fríjoles, arròs, ou...). Però els meus objectius de menjar lleuger sen van anar a norris perquè quan vam arribar a l’apartament havien preparat avena (no sé si us he parlat que és el què em serveix per substituir l’orxata. És una mena de batut amb llimona i canyella i civada) casolana. Encara em llepo els dits. Jo crec que a Colòmbia no han abandonat el canibalisme i llavors el què estan fent és engreixar-me per tirar-me a l’olla abans de tornar (òbviament és broma, que sinó després rebo comentaris de gent “emputada”, com aquí diuen enfadats, quasi insultant-me). A més, a la Procu la gent de la oficina sempre porta pecats comestibles d’allà on van de comissió o de viatge: turrons de Pereira, botifarra de Barranquilla (que és com un embotit), queso pera, galetes de la costa (és que no recordo el nom... Massa coneixements en poc temps)... I clar, no diré pas que no, el menjar és cultura!

Parlant de menjar, des d’aquí el meu sentit homenatge a la Patty. I direu, per què? Doncs perquè ella sovint es fa un embolic entre dinar i sopar i a mi em passa la mateixa història aquí. Aquí “comer” és sopar i “almorzar”, dinar. Els horaris de menjar és el què el meu cos no ha arribat a entendre. Dinem a les 12 i escaig. Sopem quan volem.

Colòmbia XXXII: el que jo crec que seria un cap de setmana normal d'una bogotana (o rola!)

Ja toca alguna entrada al bloc, oi? Aquest cap de setmana ha estat com segurament seria un cap de setmana normal si fos bogotana. Volia anar a “tierra caliente” (Melgar, Girardot o Villavicencio) -és a dir, allà on fa sol i calor, no com a Bogotà- però tenia el treball sobre la multiculturalitat a Colómbia per l’assignatura de teoria política del doctorat i els meus ulls em van fer la guitza i em van sortir sengles mussols! De manera que vaig anar de compres (evidentment vaig satisfer la meva febre consumista, per haig de dir que la roba la vaig comprar made in spain (bé, made in Indonesia, però de cadenes espanyoles. Les sabates, no, tenen dissenys sensacionals). Un bon dinar de “comida de mar”, és a dir, peix. Seguint els consells de l’Ana Maria i en Javier em vaig decantar per una cazuela de mariscos (b{e a ser semblant a una sopar de peix) i era un pecat. Encara se’m fa la boca aigua, però imagineu-vos com era que a mi que sóc una “llima” (és la manera que a casa empren per no dir-me golafre!) em va costar acabar-la.

El patacón amb suero costeñoa... mmm deliciós...

I al vespre al cinema. “Sin reservas”, una pel·lícula “pastel” però que t’assegura una llagrimeta (bé, me l’assegura a mi que ploro fins i tot amb el Último Samrurai) i una mica de riure. Però el què em va sorprendre va ser que les veuen en anglès amb subtítols en espanyol. Almenys no les doblen malament com en castellà.

Ui, he comensat per dissabte, haig de fer un salt en el temps i explicar-vos divendres doncs. Acabat el treball, vam preparar el sopar de comiat de l’Ana Maria, la paisa (nom que reben els de Medellín, que serien els equivalents. Salvant les distàncies, als catalans respecte Espanya) dermatóloga, i després vam anar a “rumbear” a Kukaramacara (jo sempre dic malament el nom i confio haver-lo escrit bé perquè sempre faig estranyes fusions amb Bucaramanga, un departament de Colòmbia. M’ho vaig passar pipa. Ja sé ballar una mica més, ej? Però em penso que a les seves caderes els falta algun cargol.

Perquè veieu els meus conseixements i us culturitzeu us diré com cito els ritmes:

- vallenato (que ve de Valledupar i no de balena com jo pensava): té acordeó.
- salsa (de Cali): shhht, shht, shhhhttt. (és que clar, posar-cvos el ritme que he après a distingir, és complicat.
- cúmbia: jo diria que hi sento maraques i gaita.
- merengue, el més fàcil de ballar. El distingeixo per eliminació.

Total, que em portin perquè si no...

A la foto amb la família i a la segona, jo (el burro aquí davant per ser descriptius), en Tito i l'Ana Maria

Diumenge, em van convidar a un “asado” a una finca a un poblet que es diu Tabio.

Tot a la brasa: res(vedella), papa, plàtan... I per salseta: guacamole o ají (sabeu que jo crec que ají és tota salsa picant? És que a cada lloc la fan diferent i no n’he aclarit la composició). Parlant de picant: en mengen forsa! I a mi m’agrada el picant, però diria que nosaltres aconseguim que una cosa piqui amb components diferents. Total, que aquí quan menjo picant si em donen una mica d’alcohol munto un d’aquelles espectacles de la Rambla o sóc un dragonet. Sort de l’”aguardiente”, la beguda típica. I de postres, una “cuajada” deliciosa (jo diria que s’assemblava més que assemblar-se a la cuajada de Danone, s’assemblava més aviat al nostre recuit, que alhora, pels qui no ho sàpiguen s’assembla al mató).

Quines pintes amb barret, oi? M’encanten però no estan fets per mi! I massa sol no feia però aquí estan obsessionats amb cobrir-se el cap! A la nit, havent sopat, vaig anar al mirador de La Calera. Impressionant veure l’extensió de Bogotà de nit. Volia fer fotos, però la càmera, molt oportunament es va quedar sense bateria. Em vaig sentir superorgullosa de saber localitzar llocs en una ciutat amb 8 milions de persones!