Colòmbia XXXIII: tarda chévere a (Santa Fe de) Bogotá! La Candelaria i el museu Botero

(El títol és perquè ja li van treure el Santa Fe -com el col·legi- de davant i això que de laïc en té ben poc el país doncs ja a la Constitució encapçalen anomenant Déu)

Dilluns era el primer dia que experimentava tenir completament lliure la tarda quan plego a les cinc... Una tarda molt chévere, di-vi-na com diria l’Ana Maria amb el seu accent paisa (com s'anomenen col·loquialment als de Medeín) consentit.

Vaig prendre un smoothie de mango amb no sé quines altres fruites que em va fer patir de nou un retrocés a la infància, a quan menjava farinetes de fruites. Després vam anar per la Candelaria amb en Javier fins al Museu Botero. Haig de dir a favor de Bogotà que almenys tots els museus d’aquella zona són gratuïts. El museu és una meravella. Petit, assequible, no avorreix.

Té pintors impressionistes que ja sabeu que em tornen boja. Ja la vaig haver de liar, com sempre. Volia fer el burro posant la cara inflada i treient la llengua com un dels quadres del maestro Botero i em vaig apropar massa al quadre i, és clar, l’alarma es va disparar. Em vaig posar tan vermella. No sabia com posar-me o escapar. Després vaig ensopegar amb un cafè-bistrot que podria haver estat al bell mig del Quartier Latin de París. Es diu l’Avenir i té aquell encant natural dels llocs antics, eclèctics, de majestuositat no buscada. Una xocolata calenta per fer passar el fet del vespre. Molt deli (que és com ells diuen deliciós o rico). Llàstima que la prenen molt líquida. S’esgarrifen quan els parlo de la densitat de la xocolata d’un suís.També vaig tastar una mena de xocolata feta de cereals, també líquida, anomenada chucula. Resultat obvi: els morros untats!

La Candelaria té un encant...

De tornada, una paradeta a la torre més alta de Colòmbia, l'edifici Colpatria de Bogotá (un banc). Que pretenien superar amb una torre que crec que es diu Escullera a Cartagena però quan tenien feta l'estructura de l'edifici, el vent els hi va torçar.

I per sopar, una amanida a Creppes and Waffles de tofu i pa àrab. Em fascina la gastronomia, ja ho sabeu. El sopar lleugeret perquè havia dinat “calenta(d)o” http://es.wikipedia.org/wiki/Calentao_y_Pegao (serien les sobres, per]o aquest era fet expressament amb fríjoles, arròs, ou...). Però els meus objectius de menjar lleuger sen van anar a norris perquè quan vam arribar a l’apartament havien preparat avena (no sé si us he parlat que és el què em serveix per substituir l’orxata. És una mena de batut amb llimona i canyella i civada) casolana. Encara em llepo els dits. Jo crec que a Colòmbia no han abandonat el canibalisme i llavors el què estan fent és engreixar-me per tirar-me a l’olla abans de tornar (òbviament és broma, que sinó després rebo comentaris de gent “emputada”, com aquí diuen enfadats, quasi insultant-me). A més, a la Procu la gent de la oficina sempre porta pecats comestibles d’allà on van de comissió o de viatge: turrons de Pereira, botifarra de Barranquilla (que és com un embotit), queso pera, galetes de la costa (és que no recordo el nom... Massa coneixements en poc temps)... I clar, no diré pas que no, el menjar és cultura!

Parlant de menjar, des d’aquí el meu sentit homenatge a la Patty. I direu, per què? Doncs perquè ella sovint es fa un embolic entre dinar i sopar i a mi em passa la mateixa història aquí. Aquí “comer” és sopar i “almorzar”, dinar. Els horaris de menjar és el què el meu cos no ha arribat a entendre. Dinem a les 12 i escaig. Sopem quan volem.