El Tió

Tot i que avui tocaria parlar de l’home dels nassos, el meu escrit va d’una altra tradició catalana. Enguany, després de descobrir que a Còlombia els regals els porta el “Niño Dios”, he intentat explicar als meus amics colombians que a casa nostra era el Tió i la seva suggerència ha estat que faria bé d’escriure un post sobre aquesta tradició tan nostrada tot i que amb una mica de retard per veure si aconsegueixo més claredat expositiva. Haig de dir que m’he hagut de documentar un xic sobre les arrels d’aquesta festa. Escric en català perquè sé que sempre m’acaben entenent.

En primer lloc, ja sabeu que jo sóc partidària del Tió i no del Pare Noel, com algú deia de manera molt graciosa i malauradament gràfica l’altre dia quan jo em queixava que era foraster (no he arribat encara a muntar escamots en contra com d’altres...): un immigrant sense papers que treballa il·legalment amb el beneplàcit de tots.

Bé, en primer lloc, un tió normalment és un tronc de llenya encès, que està cremant. I ara molts em direu, ah sí? Però a casa no l’encenem pas el Tió, de fet, any rere any fem servir el mateix. Sí, a Ca l’Arcís també però resulta que en temps ancestrals (i m’aturo aquí en el meu viatge en el temps perquè en alguna banda he llegit que el Tió té a veure amb la celebració dels solsticis amb foc i ja no arribo a poder transmetre aquest grau de coneixement) sí que l’encenien deixant-lo fumejant abans de picar-lo o després un cop havia complert la seva funció.

Doncs bé, si els Reis són els que duen els grans regals, el Tió é sl’encarregat de fornir llaminadures i algun detallet a la quitxalla (i no tan quitxalla ara que ha de rivalitzar amb tants mites portadors de regals).

Per a aconseguir-ho, els nens durant el mes de desembre (a algunes llars es comença només encetat l’Advent, d’altres per la Puríssima i els més endarrerits, per Santa Llúcia) han d’alimentar el tronc (la tradició era anar-lo a collir al bosc i decorar-lo. Ara en trobem un fotimer a la fira de Santa Llúcia amb la cara somrient pintada i una barretina). Jo li donava mandarines i dolços (el volia mimar perquè fos ben generós) segons les indicacions dels meus pares (molt llestos ells... :-P). Em feia una il·lusió veure les pells de la mandarina l’endemà. El dia que no s’ho menjava, marxava jo tota preocupada a l’escola. Alguna amiga meva, menys innocent i més múrria que jo, m’explicava que ella arrufava el nas i no entenia com un tronc menjava i va decidir-se a marcar la fruita que li deixava i se la va trobar al cistell de la fruita l’endemà... fent-se gran de cop.

Acomplida aquesta litúrgia, a casa el fèiem cagar la Nit de Nadal (hi ha cases on ho fan el dia de Nadal) havent sopat (ja sabeu que a Catalunya, en teoria el sopar no és tan majestuós com el de la resta de l’Estat on no celebren Sant Esteve i, en canvi, Nochebuena és festa grossa) abans d’anar a Missa del Gall (després d ela qual toca ressopó amb coca de forner i vi bo). Les cançons per fer-lo cagar (molt escatològic, sí) varien d’una casa a l’altra. Jo solia cantar “Caga tió, caga turró; d’avellanes i pinyó;i si no cagues,et daré un cop de bastó!!”. I llavors em feien sortir de prop de la llar de foc i devien fer mans i mànigues per col·locar els regals sota la manta que cobria el tronc i que jo pegava conscienciosament. El procediment es repetia unes quantes vegades i finalment, quan ja s’havien acabat els regals, em cagava una arengada ben salada.

I fins aquí la descripció d’aquest costum. Aprofito per desitjar-vos de nou un 2008 genial!

Bones festes!

No és pas un post de "cerrado por vacaciones", sinó que vull felicitar aquestes dates i, aprofitant l'avinentesa, tot l'any 2008.

Ara sembla que per ser "in" no t'ha d'agradar el Nadal perquè és consumista i hipòcrita, però a mi, m'agrada, més enllà de grandiloqüents desitjos...

M'agraden les llums de colors.
M'agraden les cares dels nens.
M'agrada la fira de Santa Llúcia.
M'agraden les postals escrites a mà.
M'agraden els pessebres.
M'agrada la màgia, tot i que no sigui real.
M'agrada el Nadal.

Us vull desitjar als qui em llegiu, amics i coneguts, d'aquí i d'allà, per tant, un grup força divers, que passeu aquestes dates on allò dolç no són només els turrons amb aquells qui us estimeu ("aquells a qui somrieu contents de veure'ls"), que gaudiu dels llargs àpats, que els Reis us portin forces coses (pressuposo que heu estat molt bons minyons, eh?) i que el 2008, hores d'ara una caixa de sorpreses, us depari tot allò que us dibuixi un somriure perenne, ja siguin nous projectes, nous amors, somnis acomplerts, nous reptes, canvis... I com que "no es fa el Pa sense el Llevat", a la carta als Reis demano que ens portin l'empenta per assolir els nostres somnis.

Per cloure la felicitació, us deixo el poema de J.V. Foix. Algunes frases ens servirien de guies.

Ho sap tothom i és profecia

Ho sap tothom i és profecia.
La meva mare ho va dir un dia
Quan m'acotxava amb blats lleugers;
Enllà del somni ho repetia
L'aigua dels astres mitjancers
I els vidres balbs d'una establia
Tota d'arrels, al fosc d'un prat:
A cal fuster hi ha novetat.

Els nois que ronden per les cales
Hi cullen plomes per les ales
I algues de sol, i amb veu d'albat,
Criden per l'ull de les escales
Que a cal fuster hi ha novetat.
Els qui ballaven per les sales
Surten i guaiten, des del moll,
Un estel nou que passa el coll.


El coraller ho sap pel pirata
Que amaga els tints en bucs d'escata
Quan crema l'arbre dels escrits;
Al capità d'una fragata
Li ho diu la rosa de les nits.
L'or i l'escuma d'una mata
Clamen, somnàbuls, pel serrat:
A cal fuster hi ha novetat.


El plor dels rics salpa pels aires,
I les rialles dels captaires
Solquen els glaços del teulat.
Un pastor ho conta als vinyataires:
A cal fuster hi ha novetat.
El roc dels cims escampa flaires,
I al Port mateix, amb roig roent,
Pinten, pallards, l'Ajuntament.


El jutge crema paperassa
Dels anys revolts, a un cap de plaça,
I el mestre d'aixa riu tot sol.
El fum dels recs ja no escridassa
I els pescadors faran un bol,
Tot és silenci al ras de raça
Quan els ho diu l'autoritat:
A cal fuster hi ha novetat.


Els de la Vall i els de Colera
Salten contents, a llur manera,
I els de la Selva s'han mudat;
Amb flors de fenc calquen a l'era:
A cal fuster hi ha novetat.
De Pau i Palau-saverdera
Porten les mels de llur cinglera
I omplen els dolls de vi moscat.


Els de Banyuls i els de Portvendres
Entren amb llanes de mars tendres
I un raig de mots de bon copsar
Pels qui, entre vents, saben comprendre's.
Els traginers de Perpinyà,
Amb sang barrada en drap de cendres,
Clamen dels dalts del pic nevat:
A cal fuster hi ha novetat.


Res no s'acaba i tot comença.
Vénen mecànics de remença
Amb olis nous de llibertat;
Una Veu canta en recompensa:
Que a cal fuster hi ha novetat.
Des d'Alacant a la Provença
Qui mor no mor, si el son és clar
Quan neix la llum en el quintar.


La gent s'agleva en la nit dura,
Tots anuncien la ventura,
Les Illes porten el saïm,
I els de l'Urgell, farina pura:
Qui res no té, clarors dels cim.
La fe que bull no té captura
I no es fa el Pa sense el Llevat:
A cal fuster hi ja novetat.

La classe B del Bell-Lloc, 14 anys després!

Tot i que en Marc Fonoll m’ha posat difícil això de fer una crònica al blog i no ha respòs la meva petició de que em cedís el text (entendré que el silenci és negatiu sent totalment benevolent), m’he decidit a escriure un resum, de toc més filosòfic potser, de la nit de dissabte. Doncs sí, “veinte años no es nada” com diu el tango, per tant, 14 encara menys. Realment crec que la sensació de tots va partir de l’expectació, per continuar bocabadats i finalitzar amb un somriure.

Les presentacions en el “meeting point” (la Plaça Maluquer i Salvador de Granollers) van tenir el seu què. N’hi havia que arribaven ja posant cares. D’altres enxufaven la ronda de petons sense interessar-se per qui era qui. Suposo que a tothom ens feia gràcia retrobar el nostre grupet, que ja se sap que és el què hi ha quan tens 8 o 9 anys. Personalment no em va costar reconèixer la fisonomia de ningú (i que consti que jo no vaig consultar fotos d’aquelles ja esgrogueïdes pel pas dels anys), semblem conservats en formol. No hi hauria cap premi al “cambio radical” emulant el programa d’Antena 3. Vam riure tant veient-nos disfressats de tulipans (peruqè representàvem els Països Baixos en quelcom relacionat amb la UE) o posant per la foto de grup. Tindríem arguments per denunciar als nostres pares pels colors llampants de moda en els xandalls acompanyats de nàutiques o colls de princesa...

Al sopar va mancar una presentació tipus “alcohòlics anònims” ( el sentit és figurat, molts no n’abusem) , és a dir, qui ets, d’on véns, què fas i on vas... per allò de satisfer la curiositat/tafaneig. Encara al·lucino quan un li va dir a en Dani, crec, “tu deus fer alguna cosa de química, no? Perquè sé que t’agradava”. Em va sorprendre perquè tot el què recordo haver fet de química al Bell-Lloc és l’experiment de posar aigua i sal a un pot, posar-lo a bullir i que s’evaporés... És increïble les coses inconnexes que recordo. Entre croquetes, conill rostit, cuixetes d’ànec... les converses van anar derivant cap a temes d’allò més estrambòtics. Sembla mentida però alguna cosa em va fer constatar que els rols que teníem quan érem petits es repetien. Evidentment no tinc superpoders i no sabia què faria cadascú a la vida, qui s’estaria a punt de casar (sí, sí, ens fem grans...), però no sé, no hi havia sensació de desconeixement. Suposo que tots em millorat com el bon vi, però al no tenir referències de l'etapa de l'adolescència hi ha una mena de parèntesis/forat negre.

La conclusió: què t’ha sorprès? Tot i res (Emili dixit). Tot perquè sembla que ens coneguéssim de tota la vida sense lapse buit i res perquè tot continuava com llavors. Mentre ho escrivia, m’ha arribat un correu col·lectiu de l’Angelina, expressant com tots la nostra satisfacció, però ella destaca el “shock” de la trobada al cap de tants anys en adonar-se dels canvis soferts... Realment, les apreciacions personals són ben distants perquè emfatitzem diferents extrems de la realitat.

L’estona al “Basic” (jo sóc dels i les “Ventafocs” que es van retirar aviat, això sí passada de llarg la mitjanit que ja se sap que l’obligació guanya la devoció malauradament o no) va ser d’allò més entretinguda. L’Emili i en Jordi Cruells, els amos de la pista, acompanyats de l’Arnau Grau, animador animat nat. Aquells que aguantaven la paret patien les pressions d’aquests senyors i acostumaven a cedir. Això en el millor dels casos, llevat que fossin una de les víctimes (que no es veien massa disgustades) masculines de l’esbojarrada Laura Morón. De tant en tant alguna foto semi-espontània (fent una referència de nou a la crònica d’en Marc, cal dir que jo no m’amagava per les fotos emparant-me en el 18 de la Constitución –que també m’agradaria saber com va esbrinar que jo feia dret si no recordo haver-li dit i jo no vaig patir ressaca. Serà que a més de periodista i cambrer és del servei secret?- però raons per fer-ho n’hauria tingut un fotimer perquè no tinc pas el do de la fotogènia precisament i proves fefaents en teniu). La música, no era de quan nosaltres comptàvem vuit o nou anyets però poc més tard: Spice Girls, Backstreet Boys... I fins i tot anterior (que em corregeixin els experts. De fet m’estimo més no fer estimacions concretes perquè la Patri les podria discutir com va fer dissabte a la nit), de la movida madrileña. Això sí, les vam ballar. No sé pas si amb la mateixa destresa (?) amb què ballàvem fent saltironets a classe de música amb la Rosa Maria amb aquella mena d’espardenyetes (llavors ho eren, ara alguns calçaríem números molt més considerables). Em resta satisfer la curiositat sobre la festa posterior... Devia ser sonada perquè les meves “gargantas profundas” m’han informat que van tancar la discoteca... És que cloure una nit així sense cap “cotilleo” sembla impossible!

Bé, per cloure, va ser genial compartir la trobada. Crec que tots hem quedat amb un bon regust. Sensacional.

Decidim decidir. 1D

Espanya cansa. No cal dir res més. I això no ho diem aquells que tenim una postura clarament independentista sinó un votant tradicional de partit centralista segons deia aquest senyor a l’entrevista.