Tren, una solució a solucionar

Ens omplim la boca parlant de sostenibilitat, però a canvi no ofereixen un bon servei de ferrocarril. Carreteres a tort i a dret. Grans autovies. I com a obra ferroviària, l’”AVE” (amb matisos això de l’Alta Velocitat). I la solució a la mobilitat quotidiana d’aquells que anem al poble del costat a treballar o a estudiar a Barcelona? Ens proposen el 4t cinturó quan amb una seixantena de quilòmetres tindríem el tren orbital.

A banda de l’exposat, també ens cal connectar-nos amb França per a relacions comercials, però les nostres vies no són d’ample europeu de manera que continuem depenent del transport per carretera. Potser caldria aturar-se, pensar el país en termes d’infraestructures i no fer-les inconnexes i a cop de talonari.

La necessitat de substituir els camions per trens de mercaderies s’ha detectat també a nivell europeu, entre d’altres aspectes per criteris mediambientals, i així ho reclama l’associació d’empreses multisectorial Ferrmed.

Però tot l’anterior no té sentit si no aconseguim que el servei funcioni. Segurament aquest escrit destil·la un profund enuig com a usuària de RENFE de la línia de Vic-Puigcerdà, doncs aquesta, més enllà del mal funcionament generalitzat aquestes setmanes arreu (gràcies al qual avui tots sabem què és una quaternària) i de la sobrecàrrega de viatgers en determinades hores, presenta habitualment retards, una freqüència dilatada i un tret diferencial: no hi ha doble via, ni tan sols al tram Granollers-Barcelona. Aturar-se a una estació deu minuts per a deixar passar el tren en sentit contrari ja no ens esvera als habituals. De fet, ja ens ho prenem amb filosofia. Si esperes el tren i t’informen que trigarà un quart d’hora més, ja pots comptar el doble i se sentiran frases com: “ja deu nevar per amunt”, això en un país on la climatologia no hauria d’ésser un impediment.

RENFE era una empresa pública, fruit del caràcter de monopoli natural (almenys els primers anys d’ençà que es construeix) que s’ha pretès privatitzar fraccionadament en pro de l’interès públic. L’Estat conserva l’operadora Renfe, que competirà amb altres empreses, i el manteniment i la gestió d’infraestructures corresponen a ADIF (entitat pública empresarial). D’alguna manera la situació desarticulada em recorda a la pel·lícula La quadrilla, tot i que aquesta apunta més a una denúncia laboral.

Els darrers dos mesos el servei ha empitjorat considerablement per l’acumulació de diversos despropòsits fent-ne més sonora la denúncia, però alhora, més senzilla l’excusa. Foment ha respost servint en safata el cap d’un dels responsables, al·legant que els Pressupostos conté una partida major per infrastructures ferroviàries a Catalunya, que són inconvenients d eles obres del TGV...

Quan es demana el traspàs de rodalies, a mi em feia patir el traspàs després de tants anys sense la inversió calguda, però veient la tònica, cal reclamar-lo ja! El model dels ferrocarrils de la Generalitat ha funcionat molt millor, potser perquè el model centralista de gestió d’aquests serveis públics no és l’adequat? Al cap i a la fi les xarxes de rodalies de Barcelona discorren exclusivament per territori català.

Aleatorietat

Si jo fos escriptora i això un llibre, l’hauria de dedicar a la Patty que té “copyright” (millor, dret d’autoria que sempre em fa ràbia emprar paraules angleses quan tenim vocabulari propi per cobrir-les) per haver encetat la següent reflexió.

Sota aquest títol no s’amaga una disquisició sobre la maleïda econometria ni tan sols un dels meus escrits sobre actualitat “semi-jurídica” o “política”, sinó que sense abandonar la subjectivitat pretenc fer a qui llegeixi el post partícip d’una reflexió que em van fer arran d’una classe d’història econòmica i que va derivar en una aplicació a tot i a tots. Veient els cicles econòmics i les grans expansions del món occidental sempre s’analitzen quines són les causes. Doncs bé, hi ha sempre quelcom inexplicable, i no em refereixo al factor de l’eufòria de la gent, sinó a la sort, l’atzar. Aquesta sort, aquest atzar té un paper important en la definició de les nostres vides (no hi entenc de filosofia jo, per tant, no parlaré sobre determinisme o no...) i això ens provoca una major inseguretat, quan potser, en alguns casos, hauria de generar despreocupació. Sovint rebutgem la idea de la sort, de l’atzar i hi ha qui parla del destí, com els clàssics parlaven de la voluntat dels Déus.

No ens agrada no controlar-ho absolutament tot, no dependre exclusivament de les nostres possibilitats (o els nostres moviments coordinats o estratègicament contraposats als del veí), sense descoratjar ningú a superar-se per augmentar la seva probabilitat d’assolir qualsevol èxit.

Al fil d’aquesta reflexió, em recordaven la pel·lícula de Woody Allen Match Point (que aprofito per recomanar i no pas perquè sigui una amant de l’autor o una cinèfila empedreïda amant del cinema alternatiu que viu sovint del màrqueting de ser alternatiu apujant cada vegada més els seus pressupostos). No us l’aixafaré, amb l’escena final treta de context és suficient. Un objecte que sembla ser insignificant és llançat al riu, dóna a la barana del pont (com la pilota de tenis fregant la xarxa). El costat cap a on caigui sembla trivial, però resulta ser determinant pel final atípic, no perquè guanyi el dolent, sinó pel càstig que rep, la seva consciència.

Probablement, la vintena de línies anterior no diu res... però m’ha fet ballar el cap. La imatge, per si no es veu massa clara, és una metàfora amb els trèbols de quatre fulles, més naïf que la imatge de la loteria nadalenca.

La meva, una visió més, de l'actualitat política

Les incògnites es van desvelant. El govern d’entesa de progrés es perfila. El món encara no s’ha enfonsat, malgrat el pronòstic de molts. Així un amic de fora del Principat em comentava que la gent de la seva terra li demanava que què passava als carrers ara que hi havia tripartit... Em vaig quedar ben descol·locada. La intoxicació de la premsa arriba a límits, per a mi, increïbles. Jo amb prou feines sé quin partit governa a Cantàbria o a les Canàries i ells estan al dia (tergiversat) de la política “regional” catalana.

Entre la societat, molts ens acusen d’haver traït el país. Rotunda afirmació. Formulada per molts que van introduir a l’urna electoral una papereta amb unes sigles que són sinònims de pactes amb el PP, Estatuts insuficients... Mireu, la independència no és a girar la cantonada, no ens enganyem. L’horitzó de convergents i socialistes no va més enllà de l’Estatut. Com avui deia el president d’ERC, és ben cert que molts votants de CiU tenen més sensibilitat nacional que els del PSC, però això no pot justificar per si sol un pacte nacional (una nomenclatura a la qual faria moltes especificacions). El nou pacte “tripartit” (deixem-nos d’eufemismes) no és una rebequeria per haver estat, no el segon plat, sinó el tercer de convergència (i dic el tercer i no les postres perquè aquestes són dolces i dubto que a molts dirigents de CiU no els costés empassar coll avall veure un govern amb Esquerra. Per ells el malanomenat pacte “nacional” no era la plasmació d’allò que diu “el millor pel final”.). Convergència volia governar en minoria (el tot o res era l’agressiva campanya de Madí que ha fet palès el “jo contra el món” de Convergència, enemistada amb tothom) amb el suport puntual, que queda fora del pacte a Cal Notari, del PP (perquè de números en saben i la majoria absoluta els cau lluny), amb els socialistes (un dels nous enigmes existencials que tinc és si Bambi els va fer el salt o no perquè si no va ser així, l’esquizofrènica actuació amb els pressupostos estatals no s’explica) i després amb nosaltres.

La seva reacció demostra que encara ens veuen com el fill petit arrauxat, rebel, i esperen que un dia fem realitat la història del fill pròdig que veu la llum i retorna al camí suposadament correcte. Ells, els grans, poden pactar amb espanyols i deixar de banda el pacte nacional, pel qual molts dels seus votants advoquen. Ara, Esquerra no ho pot pas fer. La hipocresia, fins ara, mai havia estat una virtut. I, algú els hauria de recordar que les rebequeries són cosa de nen petits, que si es presenten com el seny, potser caldria que acceptessin tot plegat.

Molts no acaben d’entendre que un partit majoritari en vots i en escons no governi. Potser caldria explicar a la gent el sistema electoral. No és cap injustícia i més val que no avivin les queixes aquells que han tingut en les seves mans el poder de canviar la llei electoral. La gent té dret a manifestar-se, però no a ser manipulada.

Entre la militància, el pacte s’ha paït prou bé, més en el fons que en les formes perquè malgrat nosaltres entenem les raons que han cuinat un pacte tan ràpid (no estava ni tan sols precuinat abans de les eleccions, però no podem negar que ara se sabia què es volia, l’experiència de fa tres anys facilita la tasca), no vivim d’esquenes als nostres veïns, amics, companys... a qui hem intentat convèncer amb la campanya d’Esquerra T’Escolta. Ells veuen una cursa d’Esquerra per arribar al poder. No, no ha estat així. Per interessos de partit, continuo sostenint que l’oposició seria l’òptim, si els vincles entre CiU i PSOE s’evidenciaven. Però pel país, la sociovergència seria la concentració seria el súmmum de l’oasi català, opac i no destinat al servei de la gent (és a dir, més que oasi, il·lusió òptica). No pretenc presentar-nos com les herois de res, només faltaria. Però Esquerra ha cregut més coherent apostar per la banda de la política social perquè la nacional està ben coixa. Per bé que no redueixo el nacionalisme a la llengua, com tampoc a la barrettina o al virolai vistos ahir a la plaça Sant Jaume, per alguna cosa hem apostat per quedar-nos cultura (perquè els escriptors catalans són els que escriuen en català) i política lingüística.

No m'estaré de posar de relleu punts febles de la nostra actuació. Discrepo del rigorós formalisme amb què s0han aplicat els Estatuts aquesta vegada. L'assamblearisme del qual en fem bandera és taxativament escollir la direcció cada anys, però en decisions que si bé no són tan rellevants com al llei que ha de regir l'autonomia catalana durant anys (perquè com he dit, cap dels dos principals partits pretén obrir horitzonts) el debat és un exercici molt recomenable. En canvi, no s'és tant primmirat a l'hora de crear una figura com la del vicepresident, diferenciada de la del conseller en cap per la no assumpció de la competència de coordinació del govern. Una figura no prevista per l'actual Estatut que enumera taxativament els membres de l'Executiu. És cert que es pot fer un decret creant la vicepresidència però tant de bo haguéssim pressionat un xic més per a fer de Carod Rovira conseller primer, removent els budells de més d'un.

Si la fi del colonialisme polític va venir (perdoneu la simplificació) per l’evidència de la pobresa a la que condemnava l’imperialisme estranger, optem per la inversa: millorem gestionant la qualitat de vida i la gent veurà que si fóssim independents, no estaríem al lloc 15è dels països més rics del món, sinó més amunt, perquè ara encara no gestionem els nostres recursos.

Els militants i gent propera ens hem convençut del tripartit encara més gràcies a l’exacerbada reacció de la dreta regional. No li volem pas tots els mals a l’oposició, no és el nostre terreny, el seu. Independentisme i d’esquerres i dreta regional no coincideixen. L’únic mal que li desitjo és que si puja en les properes eleccions sigui per mèrits propis i no per desmèrits del govern.

Tornant al futur govern. Es parla de governar sense estridències, d’obres (òbviament no em refereixo ni a la MAT ni al 4t cinturó) tangibles que millorin el benestar de les persones. Sembla que no s’opta per talls nets. Transversalitat. Gent d’altres partits a conselleries dominades per un dels tres. Opció valenta. S’haurà d’anar a una, no es pot caure de nou en els errors del passat. Per una vegada, que no sigui certa la dita de l’ ”home és aquell qui ensopega dues vegades amb la mateixa pedra”. Almenys aquesta vegada governar desgastarà a tots els partits, no es pot créixer d’esquivar les esquitxades. A Iniciativa se’ls aplicaria allò de “si no vols pols, no vagis a l’era”.

Sembla que, a més, Ciutadans ens dóna ànims, “Esquerra se queda con consejerías clau” (sí, faig mofa del seu bilingüisme provocador). D’ells, com de tota l’oposició, n’espero crítica constructiva, si és que realment pot existir. A CiU, els diria que el que ells entenen com a fill petit, s’ha fet gran, el petit dels grans.

Esperem a comentar les primeres passes d’aquest govern que, segurament, no gaudirà dels 100 dies de gràcia...

Esquerra fa Montilla president. El govern d’entesa o Dragon Khan

Sí, senyors, esgarrifeu-vos, això és el què volen els convergents. Montilla és algú que no parla bé el català, certament. A mi tampoc m’atrau la idea de veure’l pronunciant un discurs al passeig dels Til·lers durant la diada, però això no és el més important.

Algú avui em comentava que a comarques, a alguns balcons de convergents de tota la vida hi onejaven senyeres amb un crespó negre. Aquesta és la seva idea d'integració? Sí? Doncs jo no la comparteixo. També avui he sentit frases com "és de Cornellà" i he estat a punt de respondre: "No, reina, és d'Iznájar", però igual l'emissora hagués patit un cobriment de cor. Si aquests són els seus arguments en contra del nou tripartit, la decisió no podia haver estat més encertada. Esquerra té camp per créixer, la majoria no es construeix únicament amb aquells que ja estem convençuts, cal arrossegar-ne motls d'altres.

El pacte s’ha cuinat amb rapidesa. Ha estat sorpresiu, arriscat. Rebrem crítiques, però mai es pot fer content a tothom. Segurament s’hagués entès millor si les negociacions s’haguessin fet interminables fins la “fumata blanca” i si s’hagués fet públic amb una certa distància d’ençà que CiU venia que ens donava la meitat de conselleries (que per una banda, em costa de creure quan ens doblen en pes; i per l’altra, mostra també un gran afany per obtenir cadires. Acusació que també rebrà Esquerra, però que si ens creiem l’oferta convergent perd pistonada).

No amagaré que no era la meva opció preferida. Segurament en clau de partit preferia l’oposició, els avantatges de la qual tampoc són clars doncs sense un convergelisme (que no sociovergència que qui més mana ha d’anar a davant) a govern (haguessin triat el suport parlamentari com a fórmula), haguéssim estat, en teoria, la segona força, eclipsada per Ciutadans i les seves bajanades cridaneres (tant de bo m'equivoqui i més enllà de consignes populistes centrades en el bilingüisme tinguin un programa al darrera i es pugui discutir dels temes que importen a la gent, perquè, per exemple, sobre la MAT o el 4t cinturó no han piulat). No tinc clar que no haguem aturat un possible pacte dels dos grans que hagués dut al país al desert, que no a l’oasi, perquè s’ho maneguen la mar de bé per repartir-se el què els convé ells que serveixen a grans interessos. I no ho tinc clar perquè no m’explico l’episodi dels pressupostos, com es passa d’una esmena a la totalitat a aprovar-los? A canvi de res? Ara bé, en una situació com l'actual, on no està en joc la reforma estatutària (que recordem, va ser Esquerra qui va posar sobre la taula), un pacte dels grans partits no sembla tant justificable.

No crec que haguem enganyat ningú. Demanàvem un vot per un projecte. Un projecte que no podrem realitzar al 100%, per això caldria la confiança de la majoria i ni tan sols així. Les opcions eren obertes, l'electorat no ha donat la majoria absoluta a ningú.

Un govern d’entesa amb els partits d’esquerres ens permetrà avançar els projectes socials, l’obra de govern engegada, perquè n’hi ha, per més que s’acusi al tripartit del contrari. No em sentiré menys independentista ni pensaré que malmeto l’estelada pel fet de formar govern amb un partit que tot i que té certa autonomia es quadrà amb els dictats de Madrid (sempre em quedarà el dubte sobre qui ens volia menys a govern si ZP o Mas+Duran. L'excusa? Perquè som uns immadurs arrauxats. La raó? Perquè no estem venuts a res). A més, sincerament, a CiU no li vindrà pas malament una dosi d’humilitat, tot i que l’electoral ja ha actuat de pedra de toc, Mas es veia president, però aquest no és un sistema presidencialista. No tinc poders per fer prediccions, però em temo que un pacte amb CiU (no oblidem la U) ens impediria fer política social, la descafeïnarien, i els avenços nacionals els voldrien rendibilitzar després de 23 anys de nacionalisme de pa sucat amb oli.

Encara queden moltes incògnites per desvetllar, condicionarem, segur. El repartiment de conselleries pinta bé, els rumors diuen no hem baixat del burro davant les pressions perquè en Carod no entri a govern. Hi ha conselleries claus, els nostres eixos: esquerra i nació. Aconseguirem que el projecte avanci, sense divisió social. Es vetllarà per la emancipació social i nacional, indissociables.

Si la batalla del tallat ens ha servit perquè 414.067 ens votessin, també ens servirà per a explicar-los el pacte. Seran 4 anys que esperem estables, però que no seran un camí de roses. I, deixem-nos de romanços, que el què cal és començar a governar, començar a millorar el dia a dia dels catalans i no aturar-nos en discussions infructuoses. Molts amenacen en no votar-nos mai més, espereu a formular judicis un cop acabada la legislatura, doncs si la passada es criticable, no va ser Esquerra qui la va llençar per la borda.

Com era d'esperar, després de les votacions, els resultats

Suposo que la blogosfera deu treure fum hores d’ara, però m’estimo més escriure sobre les eleccions sense haver-me vist influenciada i possiblement allunyada del meu carnet.

Sembla que han estat unes eleccions on no tothom ha guanyat, les cares llargues a Nicaragua (que no a Ferraz) ho deien tot. Avui és el dia de Fidels difunts, serà que enyoren Maragall?

Mas guanyador en vots i en escons, certament, però no calien tants escarafalls per augmentar dos diputats únicament. Recordem que no estem en un sistema presidencialista malgrat tot, sense prejutjar en cap moment els pactes post-electorals on tot és per fer i tot és possible

Sembla (i dic sembla perquè no sabem si tot està dat i beneït hores d'ara per excloure'ns) que ERC té la clau, de nou, revalidant la confiança de part de l’electorat, però baixant dos diputats, que tenen un regust a mal menor després d’haver estat els apestats, els més criticats i després de l’episodi Estatut.

Tenim, per altra banda, el flower power d’ICV que han recuperat l’espai perdut fruit dels pactes a les províncies de Girona, Barcelona i Lleida amb els socialistes fa un parell de legislatures. Han rebut vots dels socialistes desencisats, ara que el PSC ha tingut fuites en totes direccions, un aspersor.

Advoquen tant ICV (govern d'esquerres) com PSC (i ara sí que no PSOE) per tripartit com a opció lògica, però la lleialtat durant tres anys també ho hauria hagut de ser de lògica. La qüestió a formular seria: els deixarà ZP? Si fem servir a Blanco d’indicador i tenim frases com “govern fort” de música de fons... Hores d’ara jo no descarto la sociovergència més o menys visible.

Per últim, en aquesta nit electoral, em referiré a C’s (Ciutadans-Partido de la ciutadania) la sorpresa d’aquestes eleccions. Reconec que a banda del lleuger decreixement d’Esquerra, els seus tres diputats m’han deixat l’estómac regirat. Una sensació estranya. Hi ha qui pensa que pot anar bé pel meu partit tenir un grup al Parlament amb unes posicions tan oposades a les nostres, per això, Acebes candidat. Es declaren d’esquerres, sense ser massa res més que frases punyents dirigides a aquells qui no senten el país com a propi. Però a mi la demagògia no m’ha agradat mai i ciutadans n’emana i molta. És hipòcrita dir que no ets nacionalista quan ho ets espanyol. Em fa ferir imaginar-me la tribuna del Parlament de Catalunya amb algú parlant castellà, és el meu Parlament i hi vull la llengua que em sento pròpia malgrat estan en el seu dret (potser caldrà llavors preguntar-nos perquè en el Parlament espanyol no hi podem parlar també en català). Parlen de potenciar les llibertats individuals i no els drets col·lectius, els propis dels grups nacionals, quan uns i altres són inherents a la persona que viu en societat tal com recullen els textos internacionals. Crits de “llibertat, llibertat” se sentien de fons a la seva roda de premsa. Senyors, a quina repressió estan sotmesos?

No sé què farem a Esquerra, sempre deixarem algú descontent. Sigui el què sigui, el nostre objectiu immediat és fer el millor per Catalunya i consolidar el projecte independentista i d’esquerres i la nostra fita és la Independència. Que ningú perdi aquesta visió. No pretenc però, ser milhomes.