Tren, una solució a solucionar

Ens omplim la boca parlant de sostenibilitat, però a canvi no ofereixen un bon servei de ferrocarril. Carreteres a tort i a dret. Grans autovies. I com a obra ferroviària, l’”AVE” (amb matisos això de l’Alta Velocitat). I la solució a la mobilitat quotidiana d’aquells que anem al poble del costat a treballar o a estudiar a Barcelona? Ens proposen el 4t cinturó quan amb una seixantena de quilòmetres tindríem el tren orbital.

A banda de l’exposat, també ens cal connectar-nos amb França per a relacions comercials, però les nostres vies no són d’ample europeu de manera que continuem depenent del transport per carretera. Potser caldria aturar-se, pensar el país en termes d’infraestructures i no fer-les inconnexes i a cop de talonari.

La necessitat de substituir els camions per trens de mercaderies s’ha detectat també a nivell europeu, entre d’altres aspectes per criteris mediambientals, i així ho reclama l’associació d’empreses multisectorial Ferrmed.

Però tot l’anterior no té sentit si no aconseguim que el servei funcioni. Segurament aquest escrit destil·la un profund enuig com a usuària de RENFE de la línia de Vic-Puigcerdà, doncs aquesta, més enllà del mal funcionament generalitzat aquestes setmanes arreu (gràcies al qual avui tots sabem què és una quaternària) i de la sobrecàrrega de viatgers en determinades hores, presenta habitualment retards, una freqüència dilatada i un tret diferencial: no hi ha doble via, ni tan sols al tram Granollers-Barcelona. Aturar-se a una estació deu minuts per a deixar passar el tren en sentit contrari ja no ens esvera als habituals. De fet, ja ens ho prenem amb filosofia. Si esperes el tren i t’informen que trigarà un quart d’hora més, ja pots comptar el doble i se sentiran frases com: “ja deu nevar per amunt”, això en un país on la climatologia no hauria d’ésser un impediment.

RENFE era una empresa pública, fruit del caràcter de monopoli natural (almenys els primers anys d’ençà que es construeix) que s’ha pretès privatitzar fraccionadament en pro de l’interès públic. L’Estat conserva l’operadora Renfe, que competirà amb altres empreses, i el manteniment i la gestió d’infraestructures corresponen a ADIF (entitat pública empresarial). D’alguna manera la situació desarticulada em recorda a la pel·lícula La quadrilla, tot i que aquesta apunta més a una denúncia laboral.

Els darrers dos mesos el servei ha empitjorat considerablement per l’acumulació de diversos despropòsits fent-ne més sonora la denúncia, però alhora, més senzilla l’excusa. Foment ha respost servint en safata el cap d’un dels responsables, al·legant que els Pressupostos conté una partida major per infrastructures ferroviàries a Catalunya, que són inconvenients d eles obres del TGV...

Quan es demana el traspàs de rodalies, a mi em feia patir el traspàs després de tants anys sense la inversió calguda, però veient la tònica, cal reclamar-lo ja! El model dels ferrocarrils de la Generalitat ha funcionat molt millor, potser perquè el model centralista de gestió d’aquests serveis públics no és l’adequat? Al cap i a la fi les xarxes de rodalies de Barcelona discorren exclusivament per territori català.