Sant tornem-hi

Endesa i el mercat energètic espanyol són una llaminadura que ningú vol deixar escapar. La troca s’embolica tant que és ben difícil no perdre el fill. Podria ser ben bé una “telenovel·la” i simplement cal esperar que no acabi com una tragèdia pels consumidors perquè al cap i a la fi és a qui de retruc pot afectar tot plegat, tot i que com vaig exposar en l’anterior article sobre el tema, una OPA tampoc és garantia de millora en la gestió i el servei.

La nova entrega d’aquesta història és que la Comissió Europea “picava la cresta” al govern espanyol per les condicions imposades a l’OPA d’E-on. Paral·lelament, s’ha produït l’entrada d’Acciona que ha adquirit un 10% dels valors d’Endesa, pretenent ampliar-lo fins al 25 que és el llindar que en cas de superar-se obliga al propietari, Acciona en aquest cas, a llençar una OPA sobre la totalitat.

Acciona, de la família Entrecanales (sector PP evidentment), ja té relacions amb Brufau (Repsol); per tant, com que La Caixa (que es veu que ara vol reduir el seu risc industrial), Gas Natural, Acciona... són els mateixos gossos amb collars diferents, s’alien contra els qui venen de fora, Endesa inclosa, que posava reticències (per dir-ho suaument) a Gas Natural. Zapatero ja va fer costat als alemanys. Què voleu que us digui, uns o altres, no crec que ho notem massa els consumidors, i gairebé m’atreviria a dir, que si ho notem, no serà per bé. I sí, com he sentit dir aquest cap de setmana, almenys a Berlín els òrgans fiscalitzadors, com el Consell de Seguretat Nuclear (www.csn.es), seran independents.

El nostre dret no es redueix al Pitch and Putt

Les seleccions esportives formen part de la normalitat d’una nació. La reclamació dels catalans i catalanes fa anys que dura però l’Estat espanyol i la majoria d’organismes esportius internacionals han fet el sord. L’espot elaborat pel partit Catalunya – Euskadi ha aixecat polseguera (El podeu descarregar a http://www.seleccions.org/home/home.asp ). Us en faré cinc cèntims: s’hi veuen nens jugant a futbol i un d’ells que va guarnit amb la samarreta de la rojigualda no permet al minyó que porta la samarreta catalana que jugui lluint-la. Fins aquí res més proper a la realitat o, no és cert que des d’Espanya s’han fet mans i mànigues per impedir que es reconegués el dret dels catalans a fruir amb les seves seleccions esportives? Només cal recordar el lamentable espectacle de Fresno.

Un altre exemple el trobem en la comparació entre l’Estatut del 30 de setembre i el text Mas – ZP doncs el 134.1 b) reconeixia com a competència exclusiva de la Generalitat de Catalunya: “El foment de la projecció exterior de l’esport català per a garantir que les federacions catalanes participin en competicions oficials d’àmbit europeu i internacional per mitjà de les seleccions esportives nacionals.” I malauradament no puc transcriure cap trosset de l’Estatut refrendat el passat juny doncs la competència ha caigut totalment (vegeu l’article 134 actual). Això sí, Mas es va fer la foto a Macau i la seva JNC desplega orgullosa la pancarta “Catalonia is not Spain”, fins aquí la seva consciència nacional.

No criticaré Gasol per les declaracions del seu nacionalisme espanyol ni la de la resta d’esportistes catalans que per a poder participar en competicions d’alt nivell vesteixen l’uniforme espanyol, com va fer Masip tants anys, però sí que em xoca que algú amb consciència nacional no pugui negar-se, almenys d’acord amb l’article 76.1 f) de la Llei estatal 10/1990, de 15 d’octubre, de l’Esport, a participar amb la selecció espanyola.

No negaré que està molt bé tenir selecció catalana de Pitch and Putt, però ens cal poder participar en les competicions dels esports arrelats al país dels campionats internacionals i de les Olimpíades i hauríem de poder-ho aconseguir sense haver de negociar amb “nocturnitat i traïdoria”. És, ras i curt, el nostre dret.

The wind that shakes the barley (El vent que agita l’ordi)

No sóc especialment cinèfila, però de nou faré un breu comentari sobre una pel·lícula que vaig veure ahir al cinema.

El vent que agita l’ordi és la darrera pel·lícula de Ken Loach qui sense abandonar el cinema d’autor que el caracteritza (La quadrilla, Terra i llibertat..), s’acosta més a la superproducció que arriba arreu. Tot i que els premis no sempre responen a la qualitat, la Palma d’Or de Cannes que va rebre aquesta producció és ben merescuda.

El meu interès en aquest film rau que relata els fets que ocorregueren a Irlanda entre 1920 i 1922 doncs tot i que mai m’ha agradat emmirallar-me en experiències alienes, el missatge de fons de El vent que agita l’ordi és extrapolable a la nostra realitat d’avui i de sempre. A partir d’aquí, que cadascú en faci la seva interpretació i que disposi quins actors polítics juguen cada rol, creieu-me si us dic que no us costarà massa.

S’hi narra la història de joves amb empenta i les idees clares i avançades per fer d’Irlanda un país lliure. No tenien por de fer front al llavors encara Imperi britànic, doncs la lluita és per una Irlanda que valgui la pena. Però la por i, sobretot, l’ambició personal fan que alguns perdin de vista les aspiracions de país. Independència i política d’esquerres van lligats de bon començament, una Irlanda per tots els irlandesos. Però, l’Imperi britànic, amb Churchill i companyia al capdavant, jugà bé les seves cartes. Davant l’amenaça de l’IRA que reaccionà davant la negació anglesa i internacional de la legitimitat de les eleccions de 1918 que atorgaren la majoria al Sinn Féin, es feu bona la frase de Juli Cèsar “divide et vinces” doncs els britànics

recolzaren aquells que van acceptar que el poder econòmic continués en les mateixes mans. Un esquema repetit al llarg de la història.

Tot plegat es personalitza en la lluita fraticida dels germans O’Donovan que proporciona la dosi de sentimentalisme ideal per atraure més el públic vers aquesta barreja d’història i ficció.El desenllaç - històric-(no us aixafaré de cap a peus la pel·lícula) : un tractat dividí Irlanda acreixent els problemes socials i deixant cicatrius incurables.


Finalment, només afegir, que no sorprèn que el director sigui marxista, però sí, anglès, almenys a mi, doncs per enarborar la bandera de les esquerres podria haver triat contextos més còmodes.

Una de les millors escenes és quan reciten el poema de William Blake “El jardí de l’Amor” (el posaré en anglès i en castellà doncs no he trobat la traducció al català i no m’aventuraré a fer remoure el poeta en la seva tomba).

I went to the Garden of Love,

and saw what I never had seen:

A chapel was built in the midst,

where I used to play on the green.

-

And the gates of this chapel were shut,

and "Thou shalt not" writ over the door;

So I turn'd to the Garden of Love,

that so many, many sweet flowers bore.

-

And I saw it was filled with graves,

and tombstones where flowers should be;

and priests in black gowns were walking their rounds,

and binding with briars my joys and desires.

-----------------------

Fui hasta el jardín del Amor,
y vi lo que jamás había visto:
una Capilla construida en su centro,
sobre el verde donde de niño jugaba.
-
Los portales de la Capilla estaban cerrados,
y escrito sobre la puerta había un "No lo harás",
así que me volví hacia el jardín del Amor
donde crecían tantas delicias floridas.
-
Y vi que estaba lleno de tumbas,
con lápidas donde debían verse flores;
y Curas de sotanas negras rondaban
y ponían vallas a mis gozos y deseos.

Salvador

"Jo no estimo el meu cant, perquè sé que han callat tantes boques, tants clams, dient la veritat" (I si canto trist, Lluis LLach - banda sonora)

Ahir vaig anar al cinema per veure aquesta pel·lícula. No entenc ni de cinema ni de història, però em va emocionar i no m’estaré de recomanar-la.

Al juliol el govern central va aprovar el projecte de la Llei de Memòria Històrica, francament insuficient i ambigua, però necessària en qualsevol cas com ho demostren les veus que encara s’aixequen a favor d’una visió allunyada de la veritat confeccionada per la dreta. Una d’aquestes veus és la d’un dels articulistes catalans més llegits, el sempre provocador Salvador Sostres. En el seu article d’ahir s’atrevia a titllar la història de Puig Antich de ”l'enèsima mentida d'una esquerra...”. Jo em preguntaria quantes mentides de la dreta queden per desmuntar? Bé, tampoc crec que s’acabin mai de desmuntar quan no s’anul·len els judicis sumaríssims i quan la reparació serà merament hnorífica mitjançant la certificació d’un consell de notables, per la constitució del qual cal sine qua non els vots del PP al Congrés.

Salvador Puig Antich és presentat com un Robin Hood del segle XX, amb uns ideals lloables i uns objectius que segurament hagués compartit amb ell si hagués viscut en la seva època. És un exemple més de l’aforisme: “ el fi no justifica els mitjans”. Potser era culpable de la mort del policia però el procés no va respectar cap tipus de garantia i la injustícia era flamant, la darrera demostració de força d’un règim que tocava la seva fi. Segurament no va ser la pitjor atrocitat que va cometre el règim franquista, però en el seu moment va despertar alguns sectors de la població i està bé que ens refresqui la memòria actualment, no podem donar ales al revisionisme.

En sortir em va sorprendre sentir un comentari, que ja havia escoltat d’algú altre abans, quan es lamentava de no haver viscut en aquella època perquè les circumstàncies més extremes si l’haguessin mobilitzat. El to de retret indicava que ara no s’involucrava en res... Ara no correm davant dels grisos, però no podem romandre impassibles.

Com que la pel·lícula no està exempta del toc sentimental, que l’aporten tant la relació amb les seves germanes, particularment amb Merçona, com els seus amors, transcric la cançó de Joan Issac dedicada a Margalida, l’amant eterna de Salvador Puig Antich.

A Margalida (Joan Isaac)

Vas marxar no sé on.

Ni els cims ni les aus

no et saben les passes.

Vas volar sens dir res

deixant-nos només

el cant del teu riure.

No sé on ets, Margalida,

però el cant, si t'arriba,

pren-lo com un bes.

Crida el nom

del teu amant,

bandera negra al cor.

I potser no sabràs

que el seu cos sovint

ens creix a les venes

en llegir el seu gest

escrit per parets

que ploren la història.

I que amb aquesta cançó

reneixi el seu crit

per camps, mars i boscos,

i que sigui el seu nom

com l'ombra fidel

que és nostra tothora.

El conte de mai acabar...

Sembla que l’OPA d’E.on sobre Endesa acabarà amb èxit... així aparentment ho certifica el brindis de Zapatero amb Merkel. La història ja fa més d’un any que dura, a començaments de setembre de l’any passat, Gas Natural feia pública la seva oferta sobre Endesa. Una operació econòmica s’ha convertit en un fet polític de primer ordre.

És ben complicat entendre tots els mecanismes que han fet fracassar l’OPA de la companyia catalana. El reguitzell d’informes vinculants o no de diferents organismes, la dubtosa actuació de l’òrgan d’administració de l’elèctrica incomplint el deure de passivitat que estipula la regulació del mercat de valors, la suspensió judicial, la bandera contra el govern socialista que n’ha fet el PP... La veritat és que és ben normal atenent a l’important paper que ambdues companyies juguen a l’economia espanyola i al producte afectat, electricitat, un subministrament bàsic.

Una OPA pot repercutir beneficiosament en la gestió d’una companyia i de retruc en els consumidors, sempre i quan la mateixa no restringeixi la competència de manera significativa. La Comissió “Nacional” de l’Energia va donar el vist-i-plau a la presentada per Gas Natural, però el Tribunal de Defensa d la Competència s’hi va mostrar contrari, els vots dels seus membres dibuixaven exactament qui els havia escollit, fet que posa de nou en entredit la utilitat real d’aquests organismes doncs no vetllen pels interessos concurrents amb l’objectivitat que caldria. Respecte l’OPA d’E.on no té potestat per opinar el TDC ja que és competència de la Comissió Europea pels diferents mercats implicats doncs la de Gas Natural afecta el mercat estatal i l’altra, té dimensió comunitària.

Els meus coneixements no em permeten dir si una o l’altra serà més beneficiosa pels interessos dels qui rebem el subministrament d’energia elèctrica, però l’energia elèctrica no és un mercat on la lliure competència sigui real doncs és sovint un monopoli natural, per la qual cosa, considero que condicionant l’autorització de l’OPA de Gas Natural a mesures de desinversió en actius (com la venta a Iberdrola, per exemple) hagués estat suficient.

Està en tràmit una reforma de la regulació de les OPA’s, el passat juliol el govern espanyol va aprovar l’avantprojecte que transposa, amb retard, com és habitual, la Directiva 2004/25/CE. El canvi més substancial és el fet de passar d’un model d’OPA “a priori” a un model d’OPA “ a posteriori” de manera que Gas Natural no hagués hagut de fer pública la seva oferta abans d’adquirir accions d’Endesa sinó que l’OPA passa a ser una conseqüència. M’explico, abans per adquirir una participació significativa en una societat cotitzada calia llençar una OPA, ara en canvi, és possible adquirir tantes accions com vulguis i puguis i si sobrepasses el 30% caldrà que llavors formulis una oferta pel total de les accions.No sé si aventurar-me a afirmar que en cas que la nova regulació hagués estat vigent, el desenllaç hagués estat un altre.

Independència, la caseta i l'hortet en 30m2

La independència personal és l’objectiu, l’habitatge una de les seves expressions naturals. I els joves d’avui veiem el nostre camí barrat per assolir la nostra fita, alhora que rebem un allau de crítiques contra la nostra major dependència dels pares tant bon punt apareixen les estadístiques sobre l’edat que abandonem la llar.

La caseta i l’hortet, expressió màxima de la nostra cultura de la propietat, havia estat una utopia per esdevenir un objectiu abastable. En l’actualitat, per nosaltres, torna a ser un somni, tant llunyà, que ja no demanem tantes prestacions, sinó un simple espai on poder començar a definir autònomament les nostres línies.

La situació concreta al Vallès és especialment gravosa fruit de la ubicació i de les característiques del nostre territori. La correlació entre la proximitat a Barcelona i el preu dels pisos és molt forta, de manera que els imports als pobles al llindar de l’urbs fan esgarrifar. A l’anterior, hem d’afegir l’atracció que les nostres viles encara presenten per aquells qui viuen en les grans conglomeracions. Les característiques del Vallès combinen la curta distància amb el pol econòmic del país amb una vida encara de poble en molts dels nostres espais, si bé, l’irremeiable creixement poblacional, la desnaturalitza cada vegada més pel rol de viles dormitori, reflex del model de vida que s’imposa, que molts dels nostres municipis estan jugant i que hem de frenar. La nostra actuació per a aconseguir-ho ha d’orientar-se a que, per una banda, els mateixos siguin, en la mesura del possible, la font d’activitat econòmica pels seus habitants, i que per l’altra, l’oferta d’oci i d’interrelació social tingui com a nucli les nostres poblacions. Els joves de la ciutat fugen cap al Vallès: a més demanda, més preu; i els joves del Vallès què em de fer? Continuar expandint l’àrea metropolitana més enllà? Pensem en l’agreujant que això suposa fent multiplicar els desplaçaments, tot incomodant la nostra vida i fent el sistema menys sostenible, doncs les nostres feines són sovint indissociables de l’atracció econòmica de la ciutat.

A la pregunta què hem de fer, ja no s’hi pot respondre amb la frase feta catalana “vendre la casa i anar a lloguer”. Els arrendaments, una opció adequada pels joves malgrat no sigui excessivament atractiva pel caràcter central que ha assolit la propietat, estan a preus desorbitats, potser una legislació més proteccionista vers l’arrendador seria òptima per aconseguir un parc d’habitatges de lloguer, però no oblidem que alhora aquesta podria conduir a abusos. I és aquí on els poders públics poden esdevenir una peça clau en la relació constituint-se mitjançant borses d’habitatge en garants real del compliment de les prestacions d’una i altra part, perquè, per exemple, ningú dubta que un propietari llogarà sense tantes reticències un pis si sap que en cas de desperfectes o impagaments, la solvència de l’Administració l’empara.

L’habitatge ha esdevingut un bé de luxe. La bombolla immobiliària, de què tots hem sentit parlar i vers la qual esperem que s’acompleixin les teories que, amb la credibilitat de conte de nens petits, diuen que petarà o s’estabilitzarà, s’ha de solventar. De solucions n’hi ha moltes, cap de perfecta, però totes elles han de passar pel coneixement de la realitat social del territori on pretenen ser aplicades, per més que resulti temptador emmirallar-se en el model dels països nòrdics i els seus mòduls de 30 metres quadrats, doncs la seva estructura familiar, econòmica, social, cultural... és diferent. No proposem tampoc considerar les segones residències, donat el seu caràcter de bé d’inversió i de la seva contribució negativa a la solució del problema, com a, amb un cert paral·lelisme la història, béns de mans mortes, perquè moltes d’elles són els estalvis de tota una vida i no és el petit propietari el principal generador de la problemàtica. El lliure mercat immobiliari ha tendit a especular i la solució passa per una actuació activa de les administracions en el mercat, com a agents que concorren amb les empreses privades. Cal, per tant, el compromís de tots els nivells administratius.

Passin i vegin...

Oixque és el crit que es fa al cavall per tal que giri a l’esquerra... em penso que el significat és evident, i si no, ja s’anirà destil·lant de les meves opinions. Altres títols m’han ballat pel cap: des de Quadern roig, recordant a Pla, fins a Calaix de sastre, perquè hi escriuré (si és que acompleixo el propòsit de ser constant) sobre les diverses coses que m’interessen, particularment el dret (sí, té pinta d’avorrit, ja ho sé!) i la política (la meva militància no és cap secret i, per tant, negar el biax dels meus escrits seria una estupidesa). Suposo que les frases fetes, una altra de les meves dèries, apareixeran a tort i a dret, així com les paraules que ja han caigut en desús però que a casa meva encara se senten de boca de la meva iaia.

Espero que us sembli un xic interessant (i que algú em faci algun comentari)!