The wind that shakes the barley (El vent que agita l’ordi)

No sóc especialment cinèfila, però de nou faré un breu comentari sobre una pel·lícula que vaig veure ahir al cinema.

El vent que agita l’ordi és la darrera pel·lícula de Ken Loach qui sense abandonar el cinema d’autor que el caracteritza (La quadrilla, Terra i llibertat..), s’acosta més a la superproducció que arriba arreu. Tot i que els premis no sempre responen a la qualitat, la Palma d’Or de Cannes que va rebre aquesta producció és ben merescuda.

El meu interès en aquest film rau que relata els fets que ocorregueren a Irlanda entre 1920 i 1922 doncs tot i que mai m’ha agradat emmirallar-me en experiències alienes, el missatge de fons de El vent que agita l’ordi és extrapolable a la nostra realitat d’avui i de sempre. A partir d’aquí, que cadascú en faci la seva interpretació i que disposi quins actors polítics juguen cada rol, creieu-me si us dic que no us costarà massa.

S’hi narra la història de joves amb empenta i les idees clares i avançades per fer d’Irlanda un país lliure. No tenien por de fer front al llavors encara Imperi britànic, doncs la lluita és per una Irlanda que valgui la pena. Però la por i, sobretot, l’ambició personal fan que alguns perdin de vista les aspiracions de país. Independència i política d’esquerres van lligats de bon començament, una Irlanda per tots els irlandesos. Però, l’Imperi britànic, amb Churchill i companyia al capdavant, jugà bé les seves cartes. Davant l’amenaça de l’IRA que reaccionà davant la negació anglesa i internacional de la legitimitat de les eleccions de 1918 que atorgaren la majoria al Sinn Féin, es feu bona la frase de Juli Cèsar “divide et vinces” doncs els britànics

recolzaren aquells que van acceptar que el poder econòmic continués en les mateixes mans. Un esquema repetit al llarg de la història.

Tot plegat es personalitza en la lluita fraticida dels germans O’Donovan que proporciona la dosi de sentimentalisme ideal per atraure més el públic vers aquesta barreja d’història i ficció.El desenllaç - històric-(no us aixafaré de cap a peus la pel·lícula) : un tractat dividí Irlanda acreixent els problemes socials i deixant cicatrius incurables.


Finalment, només afegir, que no sorprèn que el director sigui marxista, però sí, anglès, almenys a mi, doncs per enarborar la bandera de les esquerres podria haver triat contextos més còmodes.

Una de les millors escenes és quan reciten el poema de William Blake “El jardí de l’Amor” (el posaré en anglès i en castellà doncs no he trobat la traducció al català i no m’aventuraré a fer remoure el poeta en la seva tomba).

I went to the Garden of Love,

and saw what I never had seen:

A chapel was built in the midst,

where I used to play on the green.

-

And the gates of this chapel were shut,

and "Thou shalt not" writ over the door;

So I turn'd to the Garden of Love,

that so many, many sweet flowers bore.

-

And I saw it was filled with graves,

and tombstones where flowers should be;

and priests in black gowns were walking their rounds,

and binding with briars my joys and desires.

-----------------------

Fui hasta el jardín del Amor,
y vi lo que jamás había visto:
una Capilla construida en su centro,
sobre el verde donde de niño jugaba.
-
Los portales de la Capilla estaban cerrados,
y escrito sobre la puerta había un "No lo harás",
así que me volví hacia el jardín del Amor
donde crecían tantas delicias floridas.
-
Y vi que estaba lleno de tumbas,
con lápidas donde debían verse flores;
y Curas de sotanas negras rondaban
y ponían vallas a mis gozos y deseos.