Tinc el bloc força abandonat, el LL.M. em xucla força el temps però aprofitant les economies d’escala (ja tinc la ment mig imbuïda pel law&economics), us parlaré de menjar. Menjar i LL.M? Sembla que no tinguin res a veure, oi? Doncs tot i que les meves paraules seran, com sempre, un poti-poti, tot el què diré en aquest post són coses observades i/o apreses en els darrers quatre mesos, els primers de la meva estada americana que tant de bo durés força.
Feia pocs dies acabava els exàmens com la resta de companys de
El què m’ha sorprès ha estat el menjar sense acte lligat durant aquests dies d’exàmens. Hi ha una política institucional que encoratja als estudiants a menjar i dormir durant el període d’exàmens. Sempre ho hem sentit a dir, ja des del “mens sana in corpore sano”, però aquí l’alarma és seriosa perquè els estudiants de Dret americans fan vertaderes barbaritats. Fins i tot jo que, tot i ser ineficient, m’estic hores davant del paper, semblo normal al seu costat. A US els encanten els extrems.
Un altre dels extrems és l’obesitat vs. la vigorèxia. Ser addicte al gimnàs o als Big Macs. Per fer front al fast food i gairebé com un acte reivindicatiu, la gent més “cool”, més “in”, i també més educada i més rica, s’ha apuntat a la corrent del menjar orgànic. No pretenc pas anar en contra del menjar sa i dels aliments produïts amb tècniques menys agressives pel consumidor i pel medi ambient.
En el cas del menjar orgànic ara ja es pot parlar de industrialització de l’orgànic perquè el creixement de la demanda ha fet que moltes marques s’apuntessin al carro i que els estàndards per a ésser considerat orgànic es flexibilitzessin. No puc mostrar-m’hi plenament contrària perquè aquesta producció orgànica en massa, ha posat productes d’una millor qualitat a l’abast de més gent en abaixar el preu. Però sempre s’ha de pagar un preu, en aquest cas el de ser un consumidor relativament enganyat. Jo més enllà d’etiquetes de producció integrada, producte orgànic, etc. apostaria per comprar als pagesos del mercat que produeixen prop de casa i potser així els tomàquets tindran gust a tomàquet i no duran dos mesos a les càmeres frigorífiques. La poma Fuji produïda allà enllà és molt bona, però segurament una poma Golden de Lleida tot i ser menys exòtica, serà més saborosa.
Malauradament, parlant dels Estats Units, no podia deixar de fer referència a l'obesitat. La hi associen. En aquesta hi ha un clar component cultural. En pot donar una lleugera idea el fet que el 19% dels àpats a US se’ls cruspeixen al cotxe. Uns mengen greixós fast food perquè tot ho volen senzill, no poden permetre’s perdre temps. D’altres, perquè el menjar brossa és considerablement més barat que la fruita i la verdura.
En un escrit meu sobre menjar a US no hi podia faltar el “greatest hit”: corn syrup. El substitut del sucre perquè és un xic més barat. US ha patit al llarg de la seva història excedent de blat de moro. El mercat s’ha encarregat de donar-li sortida. Primer, fabricant-ne alcohol barat fent augmentar l’alcoholisme. Ara, produint corn syrup. De debò, és arreu. Jo crec que difícilment algú pot menjar un dia a US sense ingerir corn syrup. Està a tots els refrescs no light, a les salses d’amanides, als baggels, als crackers, a les galetes, a les sopes... Com no podria ser d’altra manera, és hipercalòric tot i ser sugar-free.
Com a curiositat us explicaré que en un parlament estatal, una parlamentària i mare indignada va intentar prohibir que en el seu fill a l’escola li donessin marshmallow (una “nube” en diríem) -que sol estar fet de corn syrup- i, en desposta, un altra congressista va entrar una proposició per declarar aquesta llaminadura com a producte nacional del territori. Sí, a això es dediquen alguns.
Per acabar, comentar que aquests dies de Nadal gaudint, i després patint les conseqüències, dels àpats de la iaia, m’he adonat d’un fet curiós. D’ençà que visc als Estats Units no havia menjat res amb os o espines. El peix al Midwest és difícil trobar-lo fresc i el congelat ve perfectament net i polit. Els pits de pollastre criat pels Amish (o això diu, perquè em costa entendre com els Amish poden acceptar que els seus pollastres s’envassin en plàstic i safates d’aquelles de petroli) són desossats, la vedella la compro en tall rodó... I, fora de casa, pit de pollastre i poca cosa més. Tot és fàcil.
Jo em quedo amb les fruites i verdures comprades al mercat dels pagesos, la cuina mediterrània i algun caprici de tant en tant.
