Fa molts dies que tinc el meu blog abandonat. Probablement alguns deuen pensar que d’ençà que vaig deixar de penjar articles d’opinió per penjar articles opinables sobre tot i res, sobre viatges, festes, feina… havia perdut pistonada.
Doncs mireu a mi ja m’agrada una mica explicar aquest tot i res. Per això he pensat que faria un breu resum de les darreres coses que haguessin merescut un post però que el tràfec diari m’ho ha impedit.
En primer lloc, el meu viatge a Suïssa tenia una tercera part. La visita a Berna i Zurich amb la Clara. Són dues ciutats molt boniques. Si se’m permet, més que Ginebra. 
El casc antic de Berna encisa qualsevol. Només hi vam veure l’ós Fernando que es veu que és made in Spain. Per contrastar amb la vielle ville, el centre Paul Klee ens va ocupar un matí. A destacar, ni la torre del rellotge, ni el Parlament... sinó el menjar en un keller (celler). Molt autòcton. Ja sabeu que jo si surt a la guia una cosa típica no paro fins que no la puc tatxar com a feta. Rösti (patates aixafades fregides) i saltxitxa. Ah, si mai aneu a Berna, al costat dels ossets, hi ha el restaurant Tramdepot que ens el van recomanar. Era ple de gent i ens vam haver de conformar amb tastar només la seva cervesa artesana. Jo ja sabeu que no en tinc massa idea, però la fama diria que és merescuda.
A Zurich, because things happenz, vaig constatar de nou la meva tesi sobre que les ciutats amb riu tenen l’encant assegurat. A banda i banda del Limmat hi ha llocs encantadors, però com no podia ser d’altra manera, em quedo amb Bahnhofstrasse, el carrer de les boutiques, i, sobretot, els seus voltants on trobaves aquells comerços que tenen peces inesperadament boniques. Això sí, estic molt mesurada darrerament i no vaig comprar-me res. Té una explicació, tranquils. No vull patir encara més fent les maletes. Ja sé que m’ho puc comprar tot a US que per alguna cosa és el paradís del consumisme, però ja sabeu que sóc molt primmirada i...
La meva visita a Suïssa ha d’acabar amb un to be continued perquè la setmana vinent assistirem a un curs amb l’Ignacio, la Laura i l’Anna Ginès... Zurich és el destí però confio en ampliar la visita a alguna altra ciutat.
Cronològicament tocaria fer un relat de les setmanes de treballs i exàmens. Però me n’abstindré. La memòria és selectiva. I la veritat és que la meva ment ja és més a Chicago que aquí. El compte enrera ha començat i no em puc formular una opinió sobre si va ràpid o massa pausat; a estones em sembla que passarà volant i m’envaeix la por i a estones es fa lent perquè ja voldria ser gaudint de la meva American experience. Gaudir potser és molt optimista però... encara resten algunes qüestions burocràtiques per resoldre però tot va prenent forma. Fins i tot ja tinc studio assignat! A dos carrers de la Law School, llàstima que no sigui al carrer Ingleside que era el nom de la casa d'Anna, la de Tejas Verdes (sí, un pèl xic però m'encantava. Ja era vox populi pel meu post Que no sabeu de mi). Resta la visita a Madrid per l'ambaixada i la darrera dosi de vacunes (sí, per anar a US...). El dia 10 d'agost és aprop.
Sant Joan: remember when. A la Pompeu ens acostumen a fotre enlaire el Sant Joan, ja ho sabeu. Sempre tenim exàmens. Doncs aquest any no en tenia. I què vaig fer? Doncs repetir la meva darrera revetlla, la de 2n de batxillerat. Festa a Sant Feliu de Codines, més amunt de Ferles, a ca la Garri. Una foto amb la Carmen i l’Anna.
La següent parada en aquesta crònica és el sopar amb les noies amb qui hem fet el treball de quotes lleteres. Algunes de les meves amigues. Les trobaré a faltar. Ens entenem la mar de bé. Un petit gran sopar. La foto demostra el nostre glamour innat. Al sofà de Mary’s place. Em faré organitzadora de festes i festetes, ja ho veig. Després de 6 anys i dues llicenciatures a l’esquena, ens el mereixíem. “Uno para todos y... “ (Patty©)
Però les festes no s’acaben, no! Jo treballo força, però tan bon punt em poso a celebrar... La segona graduació, la d’Economia. Us estalviaré els meus maldecaps habituals amb la indumentària i el pentinat. El look no em va satisfer (el llaç s’arrugava i el pentinat era massa massa), però cap ho hagués fet. Tot i així, de matrícula.
Coneixíem menys gent. En vam conèixer força. Però amb la presència de la gent VIP n’hi ha prou. Ens ho vam passar pipa. En el cas de la Patty et moi es podria dir allò de “quien nos ha visto y quien nos ve”. Definitivament, l’edat fa perdre la vergonya. Vam ballar, riure, cantar i plorar. Plorar sí. De felicitat per acabar i de cert enyorament anticipat (això de les expectations d’economia t’esbiaixa) al sentir la cançó d’Amaral.
"¿Dónde empieza y dónde acabará
el destino que nos une
y nos separá? (...)
Por encima de todas las cosas
son mis amigos"
I finalment, la visita de la Cynthia.
Veure la ciutat amb ulls de turista. He aprofitat per refrescar indrets que ja no recordava haver visitat. La Fundació Miró, la Sagrada Familia, la Pedrera… Me n’adono com desparofitem la ciutat. Ningú et truca per quedar i anar a veure que sé jo, el Museu Picasso. Algunes exposicions temporals les he apuntat a la meva llista… Fent de guia turística (aficionada) he descobert aquells llocs de la ciutat que m’encanten. La Granja Viader ja sabeu que és un d’ells. T’assegures un berenar exitós. I la Boqueria, un altre. Hi hem pres un jugo de papaya i patilla (síndria) per rememorar els nostres dies a Bogotá.
Espero que tant ella com en Paul s’hagin endut un bon record de Barcelona…
