Diumenge, 14.30h. Ens trobem l'Anna, l'Ignacio i jo al cavall de Botero. Com si d'uns traficants es tractés fem intercanvi de coses. Era per col·locar els líquids a la meva maleta. Com sempre vaig carregada com un burro (català, això sí). Passats els controls ens aturem a prendre alguna cosa. Com que som persones de poca xerrera, quan ens vam adonar ja havia passat l'hora d'embarcar però corredisses cap a la porta i vam arribar sobrats. Això sí, l'Ignacio va tenir un petit entrebanc amb la policia nacional (la seva).
A les 18 arribàvem a Zurich i enfilarem cap a l'hotel. Com que ja havia estat a Zurich i vaig ser un GPS en una altra vida, va ser senzill trobar l'hotel. Senzill de trobar, però no d'arribar-hi. Està a un turonet al qual s'hi accedeix per unes escales notables. Si compteu que carregava trastos que pesaven fins a 23 i escaig kg... de roba d'estiu (més endavant entendreu la raó d'aquest aclariment). Començaren a patir la meva “capacitat” organitzativa.
Arribats a l'hotel ja vam estressar el recepcionista, en Samuel (en tenim un altre, igualment aturat que l'anomenem "rizitos de oro"). El pobre va cometre l'error de preguntar si estàvem orgullosos de la selección espanyola... Però la nostra amistat amb els recepcionistes no va acabar aquí. L'Ignacio i l'Anna van anar a demanar si tenien piscina i els van acabar recomanant un hamman. M'abstindré de comentaris.
Una volteta (Zurich poc més et permet) i a sopar! Una raclette! Al Raclette Stube. No ens la van servir en el típic aparell de teflón ni d’una manera que ens va explicar l’anna que tenies un tros de formatge i l’anaves ratllant quan es desfeia. Ens anaven duent plats de formatge desfet per menjar amb el sempre deliciós pa i patetones bullides. Fantàstica. Un cafè a la vora del llac i a dormir com a bons nens que som.
L’endemà, havent esmorzat(vaig poder-me delectar amb aquella porqueria d’aspecte dubtós que m’encanta: una barreja de cereals, fruit secs, fruita fresca, iogurt i altres ingredients comestibles no identificats) vam decidir anar a Lucerna seguint els consells de la gent. Una ciutat molt bonica. Suïssa com totes, això sí. El més destacat del dia: el mal temps. Semblava una ceba. Les bambes blanques
Un cop a Zurich vam patir un petit ensurt. Les ulleres de l’Anna es van partir per la meitat. No en duia de recanvi. Em trec el barret davant la seva capacitat d’autocontrol. Vam trobar una òptica gegant i un senyor encantador (tret pel què fa al seu gust per la roba: vestits de ratlles estrambòtics amb camises florejades) que ens va atendre i d’”extranjis” ens li va donar lentilles de dia (es veu que a Suïssa et cal un document mèdic per adquirir-les). Aquests suïssos són el què no hi ha: trigaven 24h (es van endarrerir però!) per la reparació perquè calia que comprovessin si s’havia arreglat adequadament. Tot seguit, ja més tranquils, vam visitar Bahnhofstrasse (on només hi podré comprar si aconsegueixo casar.me amb un xeic àrab) i els voltants. Una cervesseta (l’Ignaci vi perquè sempre hi ha hagut classes...) i a sopar fondue al restaurant Chuchi (no hi tinc accions!). I a dormir aviadet.
L’endemà ja començava el curs. Alemanys i italians ens feien la competència en número. Alguns ja hi havia coincidit en el curs de Gerzensee però l’ambient aquí era més seriós. De gran vull ser com la professora de Georgetown que ens donava el curs, Kathy Zeiler. Els conceptes inicials eren bufar i fer ampolles però en algun punt va fer un salt i llavors ni llegint els papers cada tarda (que ho fèiem perquè som molt aplicats) era capaç de seguir-la completament. La intel·ligència del personal em deixa bocabadada. Els àpats organitzats eren increïbles. Semblaven de casament perquè fins i tot teníem targetons amb el menú. El primer dia les postres eren decorades molt artísticament pel xef, guaiteu! El sopar a un palauet a la vora del Limmat, molt glamourós. Em va sorprendre veure arreu gazpacho i crema catalana! El servei força lent, se’ls devien endarrerir els rellotges!
El curs va ser interessant però em va fer palès allò de només sé que no sé res de Sòcrates. Es veu que pretenen prosseguir amb més seminaris... però jo ja hauré creuat el “charco”. Dummies, Bayes, p-values... que lluny em semblava tot. Hauríem d’haver-hi discutit el nostre paper de quotes... (és ironia).
Evidentment vam fer parada i fonda com és de rebut a la confiteria Sprüngli, fundada el 1836. Tots quatre, l’Anna, l’Ignacio,
El millor, sense cap mena de dubte, els companys de viatge. I no els ensabono!
No comments:
Post a Comment