Colòmbia XXXI: De nou, Montserrate

Diumenge, la Carolina, en Tito, l’Ana Maria i en Javier van cmetre l’error de fer-me cas i no em van fer veure que les meves idees són de “bomberu”. Jo estava encapritxada amb pujar a Montserrate a peu. 3100 metres més a prop de les estrelles. L’espectacle que vaig formar pujant no té preu. M’ofegava, em cansava, peró res, a l’hora de dinar ja érem a dalt i pel camí em van entrevistar i tot uns que feien un estudi per una Universitat. La veritat és que vaig dormir de nou com un soc al vespre però l’esgotament no era molt gran, més aviat el problema va ser l’alçada i la meva pèssima condició física, òbviament, el què va fer les escales interminables. I pel cam{i et trobes gent que puja descalça com a promesa, gent amb talons i avis que t’avancen més frescos que una rosa.

Vaja, que semblava el Transmi(lenio) en hora punta. I pel cam{i trobes mil paradetes de galetes, sucs, aigua, fruites (entre elles síndria, que em fascina i encara no n’he menjat aquí, on li diuen Pardilla), pata (una mena de gelatina de pota de vedella... No ho vaig entendre molt, la veritat), formatge amb bocadillo (una mena de codonyat de guayaba)... Vaig suar com un porc però la pluja em va dutxar gratuïtament. Tot plegat em passa per chicanear (=fardar) dient que ja m’havia acostumat a l’altura, però si m’ofego al pont de la Macarena, uin barri que fa pujada. En Tito, la Carolina i en Murdoc eren el grup escapat. En Javier i jo anàvem a mitges, seríem el pelotón per continuar amb el símil, fruit de les meves parades i arrancades (ja sé que és millor seguir un ritme, però...) i l’Ana Maria de cotxe escombra. I per si no n’hi havia prou de patiment, vaig baixar en telesfèric. No va ser molt terrible, però diguem que vaig veure poc el paisatge. Pel camí fins i tot em van entrevistar!

La prova de que vaig arribar al final!!!

A la tarda, havent dinat tamales (aquella barreja de farines i carn embolcallada en fulles de plàtan per cuinar-los) vam anar a Usaquén. Un barri farcit de restaurant i amb un mercat de les puces que té cosetes ben mones. Em vaig firar un parell de collarets i un gerro que sabia que a la Líbia, que sempre em duu flors per l’habitació, li encantava. I per tancar el dia, encara amb tenis (bambes) i el morral (motxilla d’esquena), vam anar a Unicentro, un dels molts centres comercials, a buscar algun tipus d’espuma que fos potable per controlar el meu cabell! Ah sí, i una xocolata calenta (gens espessa, és com un cacaolat) per pal·liar el fred i la pluja que ens acompanyava.

Colòmbia XXX: Villa de Leiva i rodalies

Aquest cap de setmana m’he quedat més o menys a Bogotá. Divendres vaig anar a la perruqueria a veure si solucionava l’escarola que duia com a cabell i tot i que no era la meva perruquera, el lloc que em van recomanar va resultar poc glamurós però hi van tenir traça tot i que com sempre, els agraden massa les tisores.

Dissabte vaig visitar Villa de Leiva i rodalies. Villa de Leiva, el poble dels estels, té la plaça més gran de tota Colòmbia, no és la de Tian'anmen però fa fila (la podeu veure a la foto de la chiva de l’anterior post). Una arquitectura molt castellana.

Com deia la guia, sembla un poblet preservat en formol. Vam arribar i el poble era mort, només hi faltaven les boles aquelles d’herba seca de les pelis de l’oest americà. Tothom era al mercat setmanal. La veritat és que era meravellós el mercat: mil fruites desconegudes, peix en una camioneta, parades de menjar cassolà... I jo, ben fascinada per les fruites i amb escàs sentit del ridícul, em vaig cruspir un zapote. Aquí teniu les proves que en Javier no va dubtar a recopilar per deixar-me en evidència...

Em va fascinar especialment els rams de pebre que venien al terra (ells en diuen al piso) perquè eren tan bonics... Mireu la foto... Bonica, oi?

Havent dinat, molt bé per cert, vam anar a visitar les rodalies: Sachira, Ráquira (la Breda o la Bisbal colombiana perquè s’especialitzen en ceràmica), Tinjaca(on treballen la Tagua, una llavor que per les seves qualitats anomenen el marfil vegetal. Són increïbles les miniatures que fan!),

a veure un fóssil d’ictosaurus (no us confongueu, el dinosaure aquàtic és el del terra), a Sutamarchán(on vam menjar llonganissa -aclareixo que no és de gos atropellat-, que no és com un fuet ample sinó com botifarra crua a la brasa però amb la carn no tan picada.)... Vaig tornar a casa ben farcida de cosetes: llonganissa, almojbanas, garullas(crec que es diuen així perquè la meva regla memorística és el supermercat 24h de Bogotà: Carulla però amb g. Total, unes pastetes que no sabria si qualificar de dolces o salades), un ram de pebre, frutalia (que són unes infusions de fruites que venen en forma de gelatina), coses de Tagua... Evidentment, res de rumba el dissabte. A les 10 ja dormia perquè vam sortir a les 6 del matí i estava “mamada”, rebentada.

Ah, i vaig parendre què és el Tejo! Una mena de joc que es juga amb un disc metàl·lic i l'has d'encertar en un tub per obtenir la màxima puntuació. També hi ha uns pals amb pólvora que també et donen forces punts... Res a veure amb l'animaló, vaja, crec. Bé, més informació a wikipedia: tejo colombià.

De tornada, veient la carretera que des de Boyacà ens duia a Bogotà, vaig constatar que a Colòmbia mengen molt: vinga fàbriques (botigues) d'arepes, fleques, carbasses a peu de carretera... El meu dubte és quina de les paradetes tries si vols alguna cosa?

Colòmbia XXIX: Els taxis i les busetas

Segur que al llarg d’aquests dies algun cop he mencionat els taxis. A Bogotà, i m’atreviria a dir que a tota Colòmbia en general (almenys d’acord amb el que he conegut), són un transport més comú que a Barcelona, també perquè el preu és més raonable comparativament parlant. A més, els taxis són cotxes petits, per exemple, un Hunday Atos perquè us feu una idea. No sé si al mala fama dels taxistes colombians ha arribat a les vostres orelles, eprò us explicaré que tothom et recomana no agafar un taxi al carrer sinó demanar-lo per telèfon on et donen una clau perquè el taxista et reconegui i al matrícula del taxi. Ho fan perquè diuen que et poden robar portant-te a llocs allunyats del centre, fer-te víctima del passeig milionari –que és una forma de robatori consistent a passejar-te per tots els caixers i fer-te treure tota la plata que les teves targes et permetin.

Jo sovint m’he passat la recomanació per la galeta (és com aquí diuen “el forro”) i els he agafat a peu de carrer i la veritat és que no m’ha passat res, ans el contrari, he trobat taxistes ben amables. Un em va regalar un cd de salsa després de felicitar-me perquè com a precaució quan pujo al taxi anoto el nom i número de taxista al celular per si les mosques i un altre duent-me a l’aeroport al detectar que era estrangera em va posar dvd’s de música típica i m’anava culturitzant. Per la nit sí que em fan por però només perquè els senyors se salten els semàfors en vermell sense respectar res, en sèrio. El primer cop que se’n van saltar un, vaig fer un crit que els qui m’acompanyaven pensaven joqueséquè. Ara ja m’hi eh acostumat i simplement no paro atenció. Ahir, però, vaig passar por perquè el conductor es discutia amb la dona pel mòbil i parava escassa atenció, les marxes raspaven de mala manera!

En general però, haig de dir que quan senten el meu accent tots es posen a fer-la petar amb mi mentre dura el trajecte. L'altre dia un taxista em demana a mi com arribaven on li demanava que em portés i li vaig dir pensant-me que em demanava si tenia alguna preferència per on volgués que jo ni idea. Es veu que ell tampoc i ja ens veus preguntant... Llavors em trobo amb uns amb qui havia quedat i una em venta: "a Colòmbia tot pensionat (jubilat) té taxi!". Doncs això...

A Cartagena, és una altra història. Vas pel carrer i els taxis et van pitant per si els vols agafar. Abans de pujar és recomanable demanar quan et cobraran perquè no s’aprofitin de tu i evidentment regatejar! Et cobren més si et posen l’aire acondicionat.

Una menció especial mereix l’Álvaro, el taxista que em duia arreu quan estava sola al Eje Cafetero perquè les flotes (busos) a les finques com la que jo estava perquè s’hi arriba per camins de cabres.

Parlant de flotas, és tota una enginyeria saber distingir entre buseta, flota, ejecutivo... Total, que jo us volia explicar una anècdota a una buseta. L’altre dia vaig voler fer-los el dinar i tornant de la feina em vaig aturar al supermercat i com que anava carregada, vaig pensar, calla, agafa una buseta que et dugui avall (sabeu de quina cosa m’he adonat aquí? Que tinc la mania de dir baixo a baix i pujo a dalt... Un nou embolic pel meu pujar i baixar de Barcelona que mai sé què haig de dir). Normalment no les agafo perquè resulta que no hi ha línies públiques sinó que són explotades per empreses privades i se solapen entre unes i altres i per saber on va has de mirar el cartell de davant (a vegades fet a mà) on diu alguns dels llocs per on passa, ara com arribi d’un a l’altre ja són figues d’un altre paner. No m’han agradat mai els transports públics a les hores punta, aquí pico, perquè les olors alienes són massa properes (que per cert, em van dir que les espanyols tenim - perquè m’hi incloïen- de no dutxar-nos...:-S) i a Bogotà encara menys perquè diuen que roben i t’aconsellen que sent noia segui sempre al costat del passadís perquè si estàs a la finestra se’t seu algú al costat, t’amenaça fent-se passar pel teu xicot , t’abraça i et roba, bé, no crec que se n’hagi de fer un gra massa perquè em sembla que la gent és excessivament alarmista. Total, pujo a la buseta on hi caben 15 persones i semblava d’allò més mona, neta, no treure el fum més negrós de totes... No hi havia lloc per seure, em poso al passadís i per la “bústia” em disposo a pagar els 1200 pesos ( 40 cèntims d’euro, era de les de nivell, de les cares). Un cop pagat intento trobar el millor espai al passadís i: primera relliscada. M’agafo on puc i va resultar ser l’esquena d’una dona. Pe`ro no caic. Tota digna jo, em poso ben dreta i crec que ja ho tinc controlat. Nova franda perquè algú va dir allò de “por acá por favor, sinònim de frenada i d’escupir el passatger al bell mig de la guia, això sí on ell hi ha demanat. Em van veure amb tants problemes que una senyora d’uns 70 anys m’oferia el seu seient. Una vergonya. En veure-ho un noi em va oferir el seu i sí, el vaig afectar perquè volia arribar sencera. I llavors, dues cuadras (illes) i ja érem a la carrera sèptima amb la 26 que és on visc i em va tocar saltar aprofitant que el semàfor era vermell.

Ah, i falten les “chivas”, busos com els d’abans on els camperols carregaven de tot i ara les han preparat per turistes i pots ballar-hi a dins tot passejant per la ciutat. Atenció al cartell!

Colòmbia XXVIII: Cartagena, el Carib colombià

Ja he tornat de Cartagena de Índias amb la feina feta: un bon bronzejat. Però no us creieu que va lluir un sol espaterrant, eh? Vaig arribar jo i amb mi, el diluvi universal! La cua de l’huracà va provocar unes pluges torrencials. Diuen que tenen sistema de clavegueram i jo els faig fe però el cas és que jo no podia ni creuar el carrer. Afortunadament, els dies següents va fer una mica més de solet.

Divendres poca cosa a explicar, a banda de que el Barça t’obre moltes portes i et salva moltes converses. Sort que la frustració del meu pare per no tenir un fill, la va canalitzar donant-me alguns coneixements de futbol! I aprofitant el tema del Barça els coles una explicació sobre Catalunya i el català. Malauradament no ho entenen massa. El primer contacte amb els costenys em porta a concloure dues coses: 1) es mengen lletres i no hi ha qui els entengui i 2) (i més important), criden més que jo (imagineu-vos!) quan xerren! Ah! I són encara més melosos parlant que la resta de Colòmbia.

Dissabte amb la Carolina i en Germán (el seu amic, a casa del qual ens quedàvem), vam recórrer la part antiga. No sé què explicar-vos... El turisme a aquesta part és més semblant al que nosaltres estem acostumats: visitar museus, esglésies, racons històrics... L’arquitectura colonial enamora. Vam dinar a un japonès (sí, molt típic de la costa colombiana... hahahaha) deli (ells escurcen així deliciós). La Carolina i jo vam fer un descobriment: la “limonada de coco”, una combinació fabulosa. Un lloc que em va semblar particularment meravellós va ser el Portal de los dulces... Ja sabeu la meva fascinació per La Boqueria o qualsevol dels mercats que són un plaer per tots els sentits. Aquest indret són paradetes farcides de pots de vidre com antics plens de dolços ben variats: boletes de tamarindo, cocades, galetes de yuca... No sabia què escollir per dur-los a casa (la de Colòmbia) i a la feina. Vam riure moltíssim fent fotos ben entretingudes! Farem un concurs per triar la més divertida... Ja sabeu que en el fons, m’encanta fer el pallasso!

Al vespre vam tornar al centre. La part antiga de nit és encara més encisadora. Prendre un còctel a les muralles mirant el Mar del Carib... sense paraules. Ara, el sopar va ser en un lloc típic on no hi van turistes i vaig endrapar arepa con huevo (pronunciat per un gartaginero seria “repa’ueo”) i caramanyoles (una mena d’empanada de yuca amb formatge fos dins en forma com de cloïssa cargoladeta). El lloc de glamurós no tenia res. Les salses estaven en uns bols molt subtosos, les cadires desprenien greix, però com deia la iaia Lola (la meva besàvia) “tot és bo lu que l’olla cou”.

El nivell va venir després amb un cóctel de cava (era champagne sospito) al Cafè del Mar, un bar a dalt de les muralles que envolten la ciutat.

El passeig en carro divertidíssim. No compava fer-lo perquè era molt turístic i potser massa en plan romàntic o familiar. Però anàvem una colla de cinc i en taxi convencional no hi cabíem així que vam negociar (és a dir, regatejar, perquè a Cartagena es regateja absolutament tot) anar en carrossa. La rumba aquí és diferent a Bogotà. No és tan rítmica com a Cali la salsa, però els balls merengue, ballenato, salsa, cumbia... es ballen enganxats, envaint l’espai personal i penseu que fa calor i sentir la suor aliena... Jo malauradament vaig deixar els meus vestidets frescos a Barcelona, una errada!

Diumenge: a les Isles del Rosario, concretament a la Isla del Encanto, i a Playa Blanca que es troba a Barú. Les platges de Cartagena no són massa boniques, però la gent visita aquestes perquè són paradisíaques. I ja sabeu, a mi em donen sol i aigua i em quedo més feliç que unes pasqües. I si hi afegeixes aigua de coco servida al coco... Memorable! Ja sabeu que m’obsessiona fer la fotosíntesis com les plantetes! A la platja i, de fet, arreu de Cartagena, els venedors ambulants t’ofereixen de tot: fruites, verdures, collarets de cargols de mar, bracelets, dividís, cocades (una pasta de coco molt i alguna cosa fegida: panela (no sé explicar ben bé què és la panela. Una mena de sucre concentrat al qual els colombians fan fer per curar la grip (ells diuen gripa) i treure el fred fet en infusió) o arequipe per exemple.

Dilluns, el Castillo de Sant Felipe i la part nova de la ciutat. El castell és la fortalesa que vigilava la ciutat, que com sabeu era clau per la colonització espanyola, per això l’arquitectura militar és ben bonica! Uns túnels interminables i plens de trampes. Ai, vem sentir un guia dient des de fora d’un túnel a uns estrangers: “en los túneles jamás pasarán calor”. I nosaltres, xopes de tanta xafogor dins... (a tot Cartagena el calor és enganxifós). Per passar-nos de llestes ens vam cansar de mala manera. Vam veure un grup pujar per un túnel i vam deixar-los passar. I rèiem perquè dèiem, mita’ls, seran burros que pugen, nosaltres el baixem i sortim per baix. Baixem tot relliscant i descobrim que era una ratonera, és a dir, un túnel sense sortida per enganyar els enemics. També vaig aprendre la diferència entre pirata i corsari. No la sabeu? Doncs au, a informar-vos o a visitar Cartagena que és ben bonic!

Colòmbia XXVII: una mica de tot

(aquestes avingudes les passem sense pas de vianants, sense semàfors...)

Ja us deia jo que a mesura que passessin els dies, actualitzaria menys sovint... La veritat és que aquesta setmana ha estat rutinària. Procuraduria, U(niversitat), preparar el treball sobre multiculturalitat (us faríeu creus de com perdo el temps, però és estiu tot i que faci un clima terriblement primaveral , tinc un món per descobrir, em moro de ganes de xerrar amb tothom, si fins i tot ja conec a mig edifici de tant fer-la petar a l’ascensor i compteu que són 19 plantes a 4 pisos per planta!). Demà volo a Cartagena... ué! Carib! Platja, sol, oceà, història i salsa! Quin gran còctel! Vaig amb la Carolina, la dona d’en Tito. No la conec molt, però de ben segur que de tornada jo haurem congeniat (i ella tindrà el cap com un timbal de mi!).

Els avions tot i l’alçada no em fan por… Vés quina cosa! Però demà vaig a Cartagena i a l’aeroport allà hi ha mpolts “chulos”. Els “chulos” no son pas els lladres d’allà que es veu que també abunden sinó uns ocells que causen problemas als avions… Això de treballar al departament de control ambiental em dóna un coneixement més estrany…

Però no us penseu que amb aquestes quatre ratlles estaré, eh? Tinc algunes cosetes per explicar, probablement no tant interessants com les dels primers dies però la intenció és el que compta (ara que també diuen que de bones intencions l’infern n’és ple!).

Veiam... em penso que si no pateixo ja demència, no us vaig explicar el “show” de seguretat i salut laboral? O sí? Ai, quin cap el meu! Bé, tant se val, per si algú es va saltar aquella entrada. El dia del meu aniversari a l’oficina ens van venir uns actors a ensenyar-nos què calia per no agafar mals posturals a la feina. D’entrada ens fan sortir al hall de la planta i apareix una disfressada de mà i s’amaga de l’home a qui suposadament pertanyia que arriba i li demana disculpes per tots els mals vicis que tenim quan treballem. Acaba la performance i vaig pensar que ja estàvem. Doncs no, falsa alarma. Resulta que ens van posar a fer uns exercicis útils, sí perquè em feia catacrec tots els ossos, però ridículs com ells sols. I se suposa que els hauríem de fer tots plegats dos cops al dia. Després ens posen a fer-los en parella. Quan vaig sentir-ho, vaig mirar al meu costat i per un moment se’m va parar el cor perquè pensava que em tocava amb el freaky d’informàtica que només parla sol tret quan fa algun comentari pujat de to amb cara de viciós. Afortunadament a ell li pertocava el de la seva esquerra... Per acabar ens van regalar una estora pel ratolí que prevé la malaltia del tub carpià del canell.

Aquest temps en farà un àpat de mi perquè si fa fred, doncs que en faci, però a les 8 del matí haver d’anar en màniga curta i a les 4 amb abric noooooooo! Hauré de parlar amb els indígenas perquè facin la dansa del sol!

A les tardes, darrerament fa un vent impressionant, l’edifici de la Procuradoria és el més alt de la zona i fa d’escut entre uns turonets i altres i les ventades fan un soroll increïble quan hi peten. És el més dels estels a la zona de Bogotà i en fan festivals, concursos... Els parcs els caps de setmana s’omplen de gent fent-los anar. A veure si puc pescar alguna foto bona...

Em fa molta gràcia perquè aquí diuen favor i no “por favor”.

Us voleu creure una cosa: a Colòmbia, el bressol del cafè, n’estic prenent molt menys, de fet, només al matí. I algun dia, havent dinar baixo a Juan Valdés on m’atenen superbé. Avui m’han mostrat per fi unes fotos de tot el procés cafeter que feia dies que em deien que les mirés però sempre vaig d’”afán” segons els “meseros”.

Com podeu comprovar continuo viva malgrat només em vaig en dur 7 pantalons.

De Barcelona, a més de feina del doctorat estava mirant unes ordenances de l’Ajuntament i em vaig emprenyar com una mona perquè us faríeu creus de la carretada de faltes d’ortografia en català...

Us haig d’explicar la varietat increïble de coses que hom pot comprar a un semàfor a Colòmbia. No només mocadors de paper (kleenex vaja), de fet, d’això no n’he vist, però sí he trobat: galetes, gelats, antiguitats, paquets de bosses d’escombreries, cd’s i dvd’d (però pronunciat sidi i dividi)... D’altres ja s’han apuntat a la moda alternativa i han apostat per fer malabars, espectacles de mim...


Avui toca vocabulari més d’argot juvenil:

Caerle= lligar
Echar los perros=echar los trastos
Mamado=cansat
Mamera=mandra
Man=noi
Rumbearse=liarse
Carretearse=liarse (el grau ja no el tinc tan clar)
Tendrás chance=tendrás suerte, la oportunidad

Colòmbia XXVI: Eje Cafetero

Bueno, bueno... Un resumet del cap de setmana per vostès? Uhm... Un seguit de paraules que el descriurien: sola, animals, colombians encantadors, sol, aigua, natura, cafè i dormir. Afegiré que hi corre poca gent perquè aquí és temporada baixa perquè les vacances solen ser al desembre o gener i no pas pel clima perquè aquí la temperatura no té calendari, esquemes...

Era el primer cop que viatjava soleta i el balanç és positiu per bé que prefereixo tenir algú a qui escalfar el cap amb la meva xerrera inesgotable la veritat! Això sí, estant sola dormo moltíssim, deu ser que no em sóc prou interessant!

Veiam que no em deixi res que us pugui divertir... Divendres em vaig adormir i em despertava una hora abans que sortís l'avió i tinc en cotxe 25 minuts a l'aeroport... I vaig constatar que no sé pq cada dia trigo tant en arreglar-me si l'altre dia en 7 minuts de rellotge em vaig vestir, pentinar, tancar la maleta i baixar a demanar un taxi. Total, vaig arribar i a les 7 i escaig del matí ja era a Armenia (una de les tres ciutats del Eje Cafetero, situat al Departament del Quindío, juntament amb Pereira i Manisales que hauré de conèixer en futurs viatges a Colòmbia). M'esperava un taxista que em va dur a la finca los Girasoles, una finca cafetera, envoltada de camps de blat de moro, plantacions de plàtan (que està substituint el cafè ara que va de baixa) i de cafè. Un luxe d'allotjament. Una habitació per tres persones per mi soleta. Piscina i jacuzzi. I els àpats, colombians, és a dir: papa+arròs+plàtan amb el què sigui!

D'allà em van dur al Parc del Cafè... un parc temàtic on t'ensenyen tot el procés i la idiosincrasia de la producció cafetera. Molt molt molt "chistoso" el que feia de Juan Valdés... un showman en majúscules! Perquè veieu que no només no tinc vergonya per demanar que em facin una foto ni per acceptar espontàniament l'oferiment de quedar en evidència...

Hi havia telesfèrics per moure't, però jo tinc dos peus ben eixerits que vaig destrossar caminant i donant voltes per evitar els ponts penjats... El paisatge increïble! Vaig pujar només a una atracció: la dels troncs, com la de Port Aventura però amb un soroll de llaunes que feia... Una por... Total, tancaava els ulls fins que no notava que em mullava que volia dir que ja era al pla...

Per cert, per cert, enviem en Mikimoto a Colòmbia! al Parc vaig trobar els primers catalans de la meva estada!

Fins i tot vaig muntar a cavall. Com sempre, només aposto pel cavall guanyador i clar, en Babetes (el vaig batejar així perquè quan li tibava les regnes deixava anar babes. En realitat es deia Indio), volia anar sempre el primer del grup de 6 i s'esverava de mala manera i jo que tenia por perquè feia deu anys que no muntava d'ençà que un cavallet em va tirar... A més, el senyor, devia saber que em feien por els ponts i total, que tan bon punt ens aproximavem a un pont, au, a córrer! Per dinar, patacón (ja sabeu què és, oi? O no passeu l'examen?) amb truita de riu! Una delícia pels sentits i més quan abogotà, al ser interior, la gent menja poc peix i jo l'enyoro!). De tornada a l'hotel, relax a la piscina i al jacuzzi. Sopar, un bon llibre i a fer nones. Us volia comentar que és increïble l'atenció que paren a l'estranger i el misstge que reps constantment de no tots som dolents, els bons som més, som gent treballadora que volem construir un país en pau.

L'endemà, tenia planificat anar a Panaca, que jo no sabia què era perquè m'ho van escollir a la casa on m'estic. És el parc de la cultura agropecuaria. Pel meu gust massa parc, jo sóc més de turisme lliure i no tan turístic, ja m'enteneu. Però, aviso que el "sightseeing" que fem a Europa no es pot fer a Colòmbia perquè l'encant és la natura, no les ciutats!

A Panaca veus tota classe d'animals domèstics i ja sabeu que els animalons em fan caure la baba a mi. Sóc com una criatura. A destacar: vaig donar biberó a un xaiet (com en Plàtan, la meva mascota de petita) i a un porquet, vaig munyir una vaca i vaig adoptar temporalment un gosset petit que s'enyorava perquè el tenien en una gàbia i me'l van deixar una estona. Ah, sí, i vaig estar amb el burro català (que és el que fan servir per barrejar amb una euga i que surtin les mules... Veus, això no ho sabia!). La placa del burro, per això...un petit error ;-). De tornada, vaig visitar Armenia (la ciutat de l'abans i el després del terratrèmol de 1999, que com no podia ser d'altre manera va afectar més a la part pobre de la ciutat... Encara s'està reconstruint o hauria de dir, construint?) y Salento (un poblet colonial molt maco pero no en tinc fotos perquè la càmara va decidir que tenia la bateria esgotada).

I avui, diumenge, balsaje! M'ha fascinat! És baixar en una superfície de guadua que desumnten cada dia per un riu tot el sant dia. Et pots llençar a l'aigua, nedar, remar... Una passada, en sèrio! El meu moreno "camarón" també és una passada :-P! Almenys no m'han picat els mosquits. Deu ser que la meva sang no és bona. Erem 8 persones i els dos bogas (els conductors, en Germán i el Nane). En el grup: cinc eren d'una família del Valle del Cauca (capital Cali) i una de les filles viu a Madrid i hi està de vacances; un matrimoni (ell pediatre grec que porta 25 anys aquí perquè va venir amb una beca, es va enamorar de la que ara és la seva dona i després de viure a Itàlia, Grècia... van tornar-se a aquesta terra. Curiosament tenen una de les seves filles que es diu com jo. M'han convidat a dinar a casa seva per conèixer els seus fills i a la seva finca. De fet, també a anar a Cartagena però no teniem dates en comú) i jo (el burro, darrera... Ja ho he après). Hem arribat en Willy. I què és un Willy? Doncs un Willy és una institució nacional en aquest país. Un Willy és un jeep que pot datar de 1950 a 1980 i que serveix pper transportar fins a 20 persones que treballen a les finques cafeteres fins als pobles: drets, penjats, apilats... I el millor de tot, és que és legal!

Al riu de la Vieja només ens hem banyat en Dimitri i jo, deu ser per allò de "yo nací en el Mediterráneo". El dinar, a la llera del riu. Embolicat en fulles com de plàtan: pollastre, arròs, plàtan i patata, òbviament. Molt bo, o més ben dit , com diu la meva iaia: "més val bona gana que bona vianda". De veritat, que el viatge en balsa serà de les coses que més em quedin de Colòmbia en el record. El paisatge em deixava bocabadada contínuament. 6 hores que s'han fet curtes.

El viatge de tornada també en avió molt bé, però algunes cosetes per comentar-vos:
1. Un matrimoni molt amable com tots els colombians amb qui he compartit seient, m'ha convidat a la seva finca. Jo em quedo sorpresa amb l'hospitalitat de la gent. Són tots encantadors.
2. A l'avió m'ha tocat a les portes d'emergència i m'han informat que les normes internacionals m'obligaven a ajudar a la tripualció en cas d'accident. Demanaven en les instruccions una racionalitat que jo crec que perds en el moment de nervis, però bueno...
3. Sabeu què venien en la revista de l'aerolínia? Números de Loteria de Nadal española! M'ha sorprès de valent!

Colòmbia XXV: Eclecticisme (un de ben llarg perquè no em trobeu a faltar)

No sé si en alguna entrada del meu viatge us he parlat de l’estranya barreja que és aquesta ciutat. No us sé dir de què: riquesa i pobresa, ordre i desordre, netedat i brutícia, gratacels i cases baixes, natura i contaminació... Però és un bon còctel. I jo que ja començo a fer-me el meu lloc en aquesta ciutat de 7 milions d’habitants, doncs també opto per combinacions rares: un dia al vespre, sushi cassolà i uns cosmopolitan i l’endemà aprenc a ballar danses tradicionals. Sí, estic com un llum de petroli, però a la Procuraduria hi havia classes d’això i vaig pensar que potser agafo ritme i tot. Ara ja sé ballar Cañabrava que es balla a una regió que s’anomena El Tolima... És com quan assajava esbart de més petita. A més els passos tenen la seva gràcia perquè t’has d’imaginar que ets una camperola i que apartes els matolls amb una mà i amb un matxet que tens a l’altre, els talles (com allò de la poma per ballar sevillanes, sabeu?). De moment no n'he deixat constància gràfica perquè tinc una reputació...

I el dilluns, que dimarts era festiu perquè conmemoren la batalla de Boyacà on van vèncer els espanyols, també vaig passejar per la carrera 7a ("la sèptima") on hi havia concerts al carrer, comediants varis, firaires, carrets de menjars (espigues de blat de moro, coco...)... Vam anar amb en Ricardo, la Paula, l'Ana Maria i jo fins la Plaça Bolívar on hi havia el professor: un pare que clama l'alliberament del seu fill segrestat fa deu anys, des dels 19, caminant per arreu del país. Es va entrevistar amb Uribe però em penso, des del meu desconeixement, que les propostes d'un i altre no casen massa. També vam anar al mític Billar Londres: un bar amb billars, amb les parets amb pintures dels edificis d'arreu del món (també la Sagrada Família) i una decoració que em recorda un circ (a la foto se'n veuen les escales).

Com que fins dilluns no tindreu notícies meves perquè marxo a l’Eje Cafetero- on entre d’altres coses faré “balsaje”, és a dir, baixaré un riu en unes barques fetes de guadua (una espècie de bambú) semblants als raigs del Pallars- us explicaré alguna altra coseta que em balla pel cap. Ah, i sabeu què? M’he comprat una motxilla (un morral que diuen ells) per viatjar... M’imagineu?

Ja he començat les classes de Constitucional a la “u”. És una assignatura de tercer, amb la qual cosa no són tan jovenets els meus companys... La manera de donar classe és menys magistral que a la Pompeu i el profe es permet fer bromes sovint. Amb només 35 alumnes les coses són més properes. La uni és impressionant, està a peu de la muntanya i té moltíssimes prestacions. L’única crítica: les cadires són d’aquelles amb taula incorporada i algú desorganitzat com jo, li cauria tot. Tot això venia perquè us volia explicar que a Colòmbia no només les classes socials estan molt diferenciades, sinó que hi ha una classificació que tothom coneix en sis estrats segons el patrimoni. Ens van passar una enquesta a la universitat sobre hàbits de salut i ens ho demanaven. Em va sorprendre tot i tenir la seva lògica.

El dimarts vaig anar a la fira Manufacto, dels artesans de Colòmbia i em vaig comprar un estoig de cuir taronja amb molas, uns teixits de mil colors llampants que fan els indígenes. Així tindré present aquest país que mica en mica em va robant el cor perquè hi duc una vida de tall diferent. L’artesania a Colòmbia està força arrelada, tant la tradicional, com la feta per joves que hi ha vist un nitxo (em permeteu aquesta terminologia econòmica) de negoci.

I finalment, una foto d’un lloc per on passo cada dia: és un carrer de vianants on hi ha la seu central d’Avianca, l’aerolínia colombiana. Doncs el seu edifici els cau a trossos i et trobes una mena de túnel, tot i tenir un espai ampli per passar, per protegir-te de la caiguda de pedres. Però ja podeu veure que massa resistent no és... "Peligro, caída de piedras"

També és hora que reprenem les lliçons gastronòmiques, lingüístiques i culturals (per si un dia aneu a 50x15). Comencem per omplir la panxa que així aprendrem millor.

Us volia parlar del Sancocho i del plàtan. El primer és sopa semblant a l’escudella però amb molt tipus de papa i yuca. Boníssima i més si l’acompanyem de hogao (una salseta de tomàquet, pebrot... com una samfaina aproximadament). El plàtan no és la fruita a la qual ens referim nosaltres amb aquest nom (el que menjaria l’Amelio), aquesta seria un banano. Un plàtan és més gros i verd i serveix per ser plat principal: a la sopa, com patates chips, arrebossat... Cuinat d’aquesta darrera manera s’anomena “patacón” “con todo” perquè aguanta qualsevol combinació: formatge cremós, estofat, verduretes... és com una torradeta. El que em té enganxada és la papaya i el mango biche (no del tot madur) amb suc de llimona...

Relacionat amb el menjar us volia comentar que m’he adonat del culte extrem que tenim a les coses light a casa nostra. Jo sóc la primera que el iogurt és 0% greix, 0% sucre i 0% sabor, la coca-cola light òbviament, el pa integral, el pernil de gall d’indi... Doncs a Colómbia he abandonat aquests hàbits perquè a Ca l’Hernan i la Líbia no els tenen i en general no estan tan presents. Porto 3 setmanes prenent llet sencera, per exemple, ja ni e recordava el gust... Ah, i sabeu què? La Líbia sosté que menjo poc... Us ho podeu creure? Sí sóc una llima. Com em deia la meva padrina: “vale más comprarte un traje que invitarte a comer”. Tampoc és que ser golafre sigui un mèrit però...

Parauletes: mono i mico. En castellà diem mono al mico (els de l'Amazones) i els colombians l’anomenen com nosaltres però sense atonitzar la “o”. Si en tingués un li diria ’”Amelio”. Sí, ja sé que el nom és típic, però pitjor posar-li “Xita”, no? Tornant a la llengua, ells diuen mono o mona a qualsevol noi o noia, als quals també se’ls pot anomenar chinos... Us confessaré que els primers dies vaig pensar que hi devia haver una comunitat oriental notable a Colòmbia :-S...

Ara toca parlar de la papaya i no torno a parlar de jalar. Sinó de l’expressió “dar papaya” que vol dir posar fàcil que et robin. Ja sabeu que amb el meu desordre sóc una distribuïdora a l’engròs de papaya.

Continuem amb les expressions amb fruites: la guayaba (és deliciosa! Ara ja sabré triar les fruites tropicals que principalment per Nadal inunden els supermercats i que la gent comprem sense saber-les menjar!). El seu masculí, el guayabo té diverses accepcions: ressaca, nostàlgia o remordiment, sobretot per infidelitat (guayabo moral).

I finalment, un comentari sobre els semàfors colombians (que de dia serveixen per alguna cosa, perquè de nit els taxis se'n salten un darrera l'altre). Imagineu-vos com "manejan" (condueixen) que no només es posa àmbar de verd a vermell perquè la gent s'aturi sinó també de vermell a verd!

“Y esto es to, esto es todo amigos!” Doncs res, que tots tinguem un cap de setmana extraordinàriament memorable! Per cert, que m’he sorprès que aquí els nens no coneixen el Playmobil! El Lego i les barbies són més internacionals! És que he patit una regressió a la infància menjant un "cucurutxu" de gelat de iogurt perquè m'ha recordat els iogurts Danone de vidre amb galetes maria (marbú dorada) aixafades i sucre... Com un llum de petroli... efectivament.

Colòmbia XXIV: Dos aclariments a la societat catalana en general:

1. BOGOTÀ està al tròpic però la gent no va tot el dia en bikini perquè fa un sol espatarrant. El clima canvia cada deu minuts. Has de carretejar un saco (jersei), una jaqueteta de mig temps i el paraigües sempre. Has de posar-te protecció solar perquè com diu la propaganda de la ciutat: “Bogotà, más cerca de las estrellas” i dóna la casualitat que la més propera és el Sol amb la qual cosa no em poso morena però la meva pell perilla. Em fa molta gràcia quan ells em diuen: “claro es que ustedes tienen estaciones” perquè aquí tot l’any fa un clima variable d’aquells que et fan parar boja.

2. A Colòmbia la gent treballa. I dic això perquè tots creieu que arribaria relaxada i ja no seria un neguit constant. Per tal que us feu una idea: aquí hi ha festes religioses com el 15 d’agost que són festa, com també ho són a l’Estat espanyol (laic), i en comptes de fer festa al bell mig de la setmana, la passen al següent dilluns perquè no afecti la productivitat.

Colòmbia XXIII: la meva fòbia...

Jo crec que la majoria dels que llegiu aquest bloc coneixeu la meva por a les alçades perquè al cap i a la fi aquí hi arriben coneguts, amics i saludats. Diuen que reconèixer les debilitats és el primer pas per superar-les, però la veritat és que no confio massa en que així sigui... Total, a Bogotà pateixo sovint perquè el Transmi(lenio) –del qual crec que ja n’he parlat... us en dec una foto- és el mitjà de transport més ràpid i que substitueix el metro. Doncs, els autobusos que us dic van pels carrils centrals de les vies més amples, també pel mig del què ells anomenen l’autopista norte. Evidentment, quan baixes a una estació, has d’aconseguir arribar a la vorera i els bogotanos (com els de poble com jo) creuen els carrers com bojos, però no en el cas que baixis del Transmi... No, llavors, no. Es converteixen per desgràcia meva en persones molt civilitzades i van per uns ponts altíssims fins a l’altra banda de la carretera... I clar, què li passa a la senyoreta Vanessa dalt del pont? Doncs que li fan figa les cames i va a pas de tortuga pel bell mig si va acompanyada i si no, doncs agafada a la barana netejant-la de franc (hauré de demanar a l’alcalde de Bogotà que em consideri part de la brigada municipal). Imagineu-vos el ridícul d’avui que un senyor s’ha ofert a ajudar-me a baixar les escales... sóc com les iaies!

Perquè veieu que la meva fama, vaja meva no, sinó la de la meva por, creua fronteres, us poso la foto que en Javier va fer quan era de viatge a l'Amazones especialment per mi perquè s'imaginava quin seria el meu estat bo i penjada a 30 metres del terra d'una ceiba (una de les varietats més grans del món mundial).

Colòmbia XXII: un altre cap de setmana per Bogotà

Abans de començar a relatar-vos què he fet aquest cap de setmana que tampoc té massa res de novedós (el vinent seré al Eje Cafetero i per tant us podré explicar més cosetes...), vull fer esment que he rebut un comentari punyent a un dels posts sobre Colòmbia. En ell un colombià ferit em venia a dir que crec que Barcelona és la darrera coca-cola del desert i que malparlava del seu país com a perillós i d’alguna manera m’acusava de manca de respecte. Doncs simplement aquí vull aprofitar per dir que confio en què ningú s’haurà endut aquesta sensació del què escric al bloc perquè res més lluny de la realitat.

Ara sí, el cap de setmana... L’encetaré per divendres que al matí vaig anar a la Universitat (la "u " que no la "uni" que diuen ells) de los Andes a conèixer la resta de “guiris” que com jo havien vingut a Colòmbia. Un melting pot interessant: holandesos, alemanys, americans, canadencs, francesos, australians... I malgrat no he vingut a Colòmbia a fer-me amb Erasmus, vaig sortir al vespre amb ells. Suposo que malgrat aquest sectarisme en pocs dies s’hauran integrat perquè no és difícil en una societat com la colombiana. Vam anar a un lloc que es diu La Juguetería que és un local farcit de nines (Algunes semblen el ninot diabòlic bo i penjades del sostre o recolzades a les bigues), casetes, trens de joguina...

A la tarda, vaig anar a fer-me un regal d’aniversari: una càmara digital nova. Al final vaig comprar més pels ulls que per prestacions perquè en tinc poca idea, la veritat. Ara això sí, una senyora que corria per la botiga em va ensenyar la seva càmara que era com la que ara és meva i me’n va cantar les maravelles. Ja li vaig dir que hauria d’haver cobrat comissió a la botiga. Però el millor va ser que quan era a la caixa a punt de pagar una noia d’uns trenta i escaig se m’acosta i amb accent sudamericà em demana si sóc de Barcelona. Em vaig quedar de pedra perquè encara no havia obert boca. El cas és que em va preguntar que si un dijous de la primera quinzena de juliol era sopant a un restaurant de Barcelona i la veritat és que era cert. Diu que sabia que m’havia vist alguna vegada i que com que es nota per com vesteixo que sóc estrangera doncs que... És ben estrany.

Dissabte va tocar excursió a La Calera amb en Tito. Una muntanyeta a les afores de Bogotà que podria ser part del món rural català vista la seva estructura. Varem arribar fins la llacuna de San Rafael. Feia un dia esplèndid perquè lluïa el sol. Al migdia vam dinar a un parc on tenien paradetes tots els restaurants de la ciutat i el què recollien era pels soldats mutilats per les mines antipersona.

Al vespre, vaig sortir en un dels locals més in de la ciutat, el Salto del Ángel.

En l’excursió em van fer gràcia dues coses: els qui venen diaris al carrer duen una samarreta que posa “voceadores de periódico” i un policia que va pujar a la buseta a la camisa hi deia en lletres ben grosses al darrera: agente caza infractores, com si d'un superheroi es tractés.

Avui no he fet gran cosa, una visita a un mercat de les puces, fer un pastís i fer una mica de feineta del Doctorat (un gran error endur-se feina...).

Colòmbia XXI: Crepes&Waffles

Que em fascina menjar bé, ho sabeu de sobres. Però avui no dedico aquest post al millor restaurant de Bogotà. Ni al més típic. Ni al pitjor. Fins i tot, sabeu que no sóc massa fan de les cadenes i "Crepes" com l'anomenen ho és. És molt net però tampoc això m'empenta a escriure. Llavors us podeu demanar perquè coi escric sobre aquest restaurant. Doncs bé, tot i que les racions generoses no massa cares de les seves sopes, de les seves amanides, de les seves crêppes, de les seves pites i dels seus gelats siguin massa bons, el motiu és el seu concepte d'empresa.

Creppes&Waffles té totes les "meseras" (cambreres) i cuineres dones. Us demanareu si és una qüestió discriminatòria suposo. Res més lluny de la realitat. Són dones perquè contracten dones que són caps de família que han de mantenir-la. Tenen a més un complexe on poden viure. Els donen crèdits tous. Han fet diners els amos, evidentment, però tot i així no han perdut la seva vocació perquè per exemple, el porcés de producció no està gens mecanitzat perquè prefereixen que tot es faci a mà i així no acomiadaar personal. Sabeu en què desemboca això? En un servei excepcional.

Resulta que l'amo va fer una tesi de final de carrera sobre aquest projecte i li van rebutjar. Em pregunto què deu pensar el professor cada vegada que passa per un dels vint i escaig establiments de Bogotà o els que té a la resta de Colòmbia o en cinc països més del món. A Madrid ja ha arribat, l'esperaré a la Ciutat Comtal...

Colòmbia XX: Quin dia és avui...?

Ja sabeu que m'agrada que la gent recordi que el dia 1 d'agost és el meu aniversari, com jo intento recordar el dels altres :-P, perquè tot i que les dates no són importants, sí que tene un valor simbòlic.

Doncs bé, he fet 23 anyets... Caram... Impressiona fins al punt de donar cert vertígen veure aquesta edat. Quan era petita em semblava que ja ho tindria tot "dat i beneit", però ara i, malauradament o no, crec que sempre els interrogants superen les respostes. Ara bé, cada segon de la nostra vida el duem en una motxilla invisible que ens fa ser com som i tot i que mai ens arribem a conèixer, els anys ens ajuden a constatar certs trets, tot i que sempre és important com ens veuen. Són importants aquells qui ens alleugen el pes, però desgraciadament també les pedres que ens entrabanquen ens ensenyen moltes coses!



Després d'aquesta reflexió filopoètica (ja sabeu que tinc una vena cursi, però amb nivell, eh?), us diré que no m'he fet més vella, sinó que he evolucionat! Ah i a la foto surto girada per tal que no em veieu les arrugues!

Sovint recelo de celebrar el meu aniversari, però la meva "família" i amics de Bogotà m'han sorprès amb els llums apagats i un pastisset... Són uns sols que supleixen els sols que he deixat a Catalunya. Gràcies a uns i altres per acompanyar-me en el meu camí.

Fins aquí ho havia escrit aquest matí, els esdeveniments del dia es mereixen un comentari afegit: La Lucy i l'Andrés m'han convidat a dinar en un lloc típic una frijolada (mongetes vermelles estofades amb arròs, alvocat, rostillons, arepa, plàtan...); la Carolina i en Fèlix m'han regalat unes arrecades i un collaret i tots els de la Delegació Especial per Medi Ambient Procuraduria un pastís que curiosament es deia Casado! Però no només això, sinó que arribo a casa i em trobo una rosa encapsada que m'havien comprat l'Hernan i la Líbia amb una dedicatòria sensacional!

Però també des de Catalunya he rebut grans regals en forma de mail, dedicatòria de fotolog, trucades, sms... Sou uns sols! És molt molt agradable sentir-se apreciat: simplement, gràcies!

Colòmbia XIX: Cynthia, hasta pronto!

Les meves entrades al bloc intenten ser enginyoses i compartir amb qui em segueix les coses que aprenc d'aquest país, però aquesta és diferent. És simplement per acomiadar-me, no amb un adéu sinó amb un fins aviat, hasta pronto, see you, à bientôt de la Cynthia, la noia canadenca d'ascendència oriental que treballa en gestió de conflictes i que vivia a la casa amb mi. L'he coneguda escassament quinze dies, però alguna cosa em fa sentir que és de bona pasta.

Com he sentit qu li desitjaven avui: éxito! Ni més ni menys!