Colòmbia XXIII: la meva fòbia...

Jo crec que la majoria dels que llegiu aquest bloc coneixeu la meva por a les alçades perquè al cap i a la fi aquí hi arriben coneguts, amics i saludats. Diuen que reconèixer les debilitats és el primer pas per superar-les, però la veritat és que no confio massa en que així sigui... Total, a Bogotà pateixo sovint perquè el Transmi(lenio) –del qual crec que ja n’he parlat... us en dec una foto- és el mitjà de transport més ràpid i que substitueix el metro. Doncs, els autobusos que us dic van pels carrils centrals de les vies més amples, també pel mig del què ells anomenen l’autopista norte. Evidentment, quan baixes a una estació, has d’aconseguir arribar a la vorera i els bogotanos (com els de poble com jo) creuen els carrers com bojos, però no en el cas que baixis del Transmi... No, llavors, no. Es converteixen per desgràcia meva en persones molt civilitzades i van per uns ponts altíssims fins a l’altra banda de la carretera... I clar, què li passa a la senyoreta Vanessa dalt del pont? Doncs que li fan figa les cames i va a pas de tortuga pel bell mig si va acompanyada i si no, doncs agafada a la barana netejant-la de franc (hauré de demanar a l’alcalde de Bogotà que em consideri part de la brigada municipal). Imagineu-vos el ridícul d’avui que un senyor s’ha ofert a ajudar-me a baixar les escales... sóc com les iaies!

Perquè veieu que la meva fama, vaja meva no, sinó la de la meva por, creua fronteres, us poso la foto que en Javier va fer quan era de viatge a l'Amazones especialment per mi perquè s'imaginava quin seria el meu estat bo i penjada a 30 metres del terra d'una ceiba (una de les varietats més grans del món mundial).