Colòmbia XXXII: el que jo crec que seria un cap de setmana normal d'una bogotana (o rola!)

Ja toca alguna entrada al bloc, oi? Aquest cap de setmana ha estat com segurament seria un cap de setmana normal si fos bogotana. Volia anar a “tierra caliente” (Melgar, Girardot o Villavicencio) -és a dir, allà on fa sol i calor, no com a Bogotà- però tenia el treball sobre la multiculturalitat a Colómbia per l’assignatura de teoria política del doctorat i els meus ulls em van fer la guitza i em van sortir sengles mussols! De manera que vaig anar de compres (evidentment vaig satisfer la meva febre consumista, per haig de dir que la roba la vaig comprar made in spain (bé, made in Indonesia, però de cadenes espanyoles. Les sabates, no, tenen dissenys sensacionals). Un bon dinar de “comida de mar”, és a dir, peix. Seguint els consells de l’Ana Maria i en Javier em vaig decantar per una cazuela de mariscos (b{e a ser semblant a una sopar de peix) i era un pecat. Encara se’m fa la boca aigua, però imagineu-vos com era que a mi que sóc una “llima” (és la manera que a casa empren per no dir-me golafre!) em va costar acabar-la.

El patacón amb suero costeñoa... mmm deliciós...

I al vespre al cinema. “Sin reservas”, una pel·lícula “pastel” però que t’assegura una llagrimeta (bé, me l’assegura a mi que ploro fins i tot amb el Último Samrurai) i una mica de riure. Però el què em va sorprendre va ser que les veuen en anglès amb subtítols en espanyol. Almenys no les doblen malament com en castellà.

Ui, he comensat per dissabte, haig de fer un salt en el temps i explicar-vos divendres doncs. Acabat el treball, vam preparar el sopar de comiat de l’Ana Maria, la paisa (nom que reben els de Medellín, que serien els equivalents. Salvant les distàncies, als catalans respecte Espanya) dermatóloga, i després vam anar a “rumbear” a Kukaramacara (jo sempre dic malament el nom i confio haver-lo escrit bé perquè sempre faig estranyes fusions amb Bucaramanga, un departament de Colòmbia. M’ho vaig passar pipa. Ja sé ballar una mica més, ej? Però em penso que a les seves caderes els falta algun cargol.

Perquè veieu els meus conseixements i us culturitzeu us diré com cito els ritmes:

- vallenato (que ve de Valledupar i no de balena com jo pensava): té acordeó.
- salsa (de Cali): shhht, shht, shhhhttt. (és que clar, posar-cvos el ritme que he après a distingir, és complicat.
- cúmbia: jo diria que hi sento maraques i gaita.
- merengue, el més fàcil de ballar. El distingeixo per eliminació.

Total, que em portin perquè si no...

A la foto amb la família i a la segona, jo (el burro aquí davant per ser descriptius), en Tito i l'Ana Maria

Diumenge, em van convidar a un “asado” a una finca a un poblet que es diu Tabio.

Tot a la brasa: res(vedella), papa, plàtan... I per salseta: guacamole o ají (sabeu que jo crec que ají és tota salsa picant? És que a cada lloc la fan diferent i no n’he aclarit la composició). Parlant de picant: en mengen forsa! I a mi m’agrada el picant, però diria que nosaltres aconseguim que una cosa piqui amb components diferents. Total, que aquí quan menjo picant si em donen una mica d’alcohol munto un d’aquelles espectacles de la Rambla o sóc un dragonet. Sort de l’”aguardiente”, la beguda típica. I de postres, una “cuajada” deliciosa (jo diria que s’assemblava més que assemblar-se a la cuajada de Danone, s’assemblava més aviat al nostre recuit, que alhora, pels qui no ho sàpiguen s’assembla al mató).

Quines pintes amb barret, oi? M’encanten però no estan fets per mi! I massa sol no feia però aquí estan obsessionats amb cobrir-se el cap! A la nit, havent sopat, vaig anar al mirador de La Calera. Impressionant veure l’extensió de Bogotà de nit. Volia fer fotos, però la càmera, molt oportunament es va quedar sense bateria. Em vaig sentir superorgullosa de saber localitzar llocs en una ciutat amb 8 milions de persones!