Colòmbia XXXVIII: Medellín, la ciutat de l’eterna primavera. Avemaria pues!

El riu Cauca i la ciutat de Medellín

He estat a terres “paisas” aquest cap de setmana. A Antioquia: Medellín, la capital, Santa Fe d’Antioquia, San Antonio de Pereira... “Avemaría pues!” com dirien els paisas amb el seu accent de cantarella!

El paisa en alguna cosa em recorda als catalans, industriosos i amb voluntat de superar la capital. Tot i així, no he trobat millor comprensió sobre la voluntat sobiranista. Mireu si aquest anunci no el podriem adaptar pels catalans: (el carriel és el bolset masculí aquest).

Socialment, diria que són un xic més tradicionals que els de la capital i pel què fa a el classisme, serà perquè la ciutat és petita, però jo el vaig veure més acusat. Hi ha un fenomen a Colòmbia que jo a Espanya no he observat que són els clubs socials. Una mena de recintes on es practica esport, es menja, es celebren festes, es va a prendre el “trago”... amb gent de classe alta i que només hi pots entrar si n’ets soci.

Com a curiositat us diré que com Nova York, té un aeroport al bell mig de la ciutat 8 amés de què jo vaig emprar, a una hora), fa una mena de por... Fruit de la perillositat i de la proximitat a les zones residencials només aterren avions petits i de dia. Hi va morir el cantant de tangos, el zorzal (ocell de cant encantador. Jo diria que en català es diu tord), Carlos Gardel en un accident.

Primera parada, Medellín (o carinyosament, Medallo). La ciutat de l’eterna primavera pel seu clima temperat. La definiré com una ciutat en construcció i no només perquè hi hagi eleccions a l’octubre, segons sembla, és quelcom perenne. El disseny però em sembla un xic massa “gringo”, sobretot els centres comercials i els bulevards. El centre d’oci nocturn (menjar i rumba) i d’artistes diürn és el Parque Lleras, l’equivalent al Parque de la 93 (el número del carrer), zona rosa i zona-T de Bogotà D.C. Vam sortir a un lloc que es diu Trilogia on toca un grup de música en directa que va des de Billy Joel a Soda Estereo (són argentins, us els recomano).

Dissabte al matí city tour amb els pares de l’Ana Maria perquè ella treballava. Només encetar el dia, la primera aventura: pescar el bus turístic perquè no funciona amb l’hora colombiana de més o menys un quart d’hora de retard. El vam perseguir, sense que fos tipus “persecución en Miami”, eh? que l’autocar va a pas de turista, ja m’enteneu... com el de l’anunci de Malibú!

El tour et serveix per veure de passada tota la ciutat: el centre, el jardí botànic, la Universitat d’Antioquia, el pueblito paisa (una versió reduïda del poble espanyol), la catedral metropolitana(feta de totxana cuita i calycanto. Sabeu què és calycanto? Sang de toro (o d’esclau com a Cartagena) amb terra y calç. Ja sabeu allò de “no te acostarás sin saber una cosa más". Deu enganxar de mara vella, que ni el pegamento Imedio o el Superglue! No sabeu all`de "cerrado a calycanto"?), la plaça Bolívar (on “el libertador”, un esquifit veneçolà, que està a totes les places majors dels pobles, està a sobre d’un cavall que recolza tres potes, sabeu la raó? Doncs si un lluitador mort al llit i no a la batalla només s’aixeca poc una pota. Si mor en guerra, el cavall apareix esverat), el cerro Nutibara, la plaça De los pies descalzos (on hi ha tot un seguit de fonts per relaxar els peus i el terra està fet d'un material que no crema per poder anar descalç, tot inspirat en el Japó) amb l''edifici intel·ligent de les Empreses Públiques de Medellín (que duen aigua i llum al 100% de la població, fins i tot a barris molt deteriorats)... El món és un mocador. Sabeu el matrimoni que vaig conèixer a l’Eje Cafetero? Que ell era grec i ella colombiana (ara ja conec la família sencera!) doncs al tour vaig conèixer uns amics d’ells per casualitat, ell era grec també.

Una obra del museu d'Antioquia, d'aquests autors moderns que no recordo, sobre l'escut colombià.

A la tarda, després de dinar a casa de la família (un oasis al barri de El Poblado perquè és una caseta envoltada de blocs de pisos), el germà de l’Ana em va dur a veure el Museu d’Antioquia, el Jardí Botànic (empantanegat perquè estan renovant-lo)... en metro! Sí, senyors i senyores, Medellín és la única ciutat colombiana amb metro. Té dues línies per una ciutat de més de dos milions de persones (forces habitants més que la Ciutat Comtal) i és descobert, però ben orgullosos que n’estan malgrat va ser un escàndol de corrupció horrible!

I finalment, com a cirereta del pastís, el metro-cable. Un telesfèric que puja cap a les lomas (turons) d’aquesta ciutat que li diuen que és una olla perquè està envoltada de muntanyes. I vaig pujar perquè ja sabeu que m’agrada conèixer absolutament tot i aquesta iniciativa s’ho valia. Aquesta obra d’enginyeria, que em va fer venir tots els mals per l’alçada (vaig entretenir a tota la cabina del telesfèric amb la meva por... Una d’amics faig gràcies a permetre que riguin de mi i no amb mi!), connecta la ciutat amb els barris més degradats i crec que pel què sembla els ha donat vida, esperança, juntament amb altres obres com les biblioteques mastodòntiques amb accés a Internet per tothom. Vaig poder visitar la biblioteca España del barri de Santo Domingo, increïble, de debò. Els meus companys de metro-cable fins que no els vaig explicar la meva condició republicana em consolaven dient que l’havien inaugurat els reis d’España...

Era alt, eh? La meva cara de por amb la vena inflada parla per si sola! El somriure no era pas forçat...

Abans d’arribar a casa, una paradeta a l’exquisida pastisseria Astor: besos de negra, moritos (que són com suïssos), turronets, massapà... cap a Bogotà que són detalls que m’agrada tenir.

Finalment, un sopar tranquil i una ruta per Envigado i Sabaneta, dues poblacions metropolitanes.

Un carreró de Santa Fe amb els pares de l'Ana Maria

Diumenge d’excursió a Santa Fe d’Antioquia. La primera capital en temps de la colònia i avui un poblet amb encant tret de la plaça que se l’han carregada gràcies als para-sols de propaganda i les internacionals cadires de plàstic. Vam dinar a un hotel situat a una casa senyorial una deliciosa truita de riu amb patacón (ja sabeu què és, oi?) i arròs com no podia ser d’altra manera. De tornada, una paradeta a San Antonio de Pereira on vam menjar “empanadas” de carn delicioses i un postre tret d’un lloc que tot i tenir molt d’èxit em va semblar encantador. Una barra en forma de u amb plates de vidre pyrex (aquell que es pot posar al forn) amb pastissos de mil gustos diferents: baileys, formatge, mandarina, guayaba, arequipe... Jo em vaig decantar per la leche asada amb salsa de leches (ni idea de què és malgrat el nom fa evident que duu llet com a ingredient) que m’encanta!

Y a la maleta, un munt de records genials fruit sobretot de la bona companyia i un llibre de Gironella, antic, que el pare de l’Ana Maria em va regalar amb una dedicatòria molt especial.