Colòmbia XL: això s'acaba...

Veiam, cosetes curioses que us vull explicar perquè aquest bloc acabi sent una guia alternativa sobre Colòmbia:

- Sabeu que aquí hi ha una llei seca i que els dies abans de les eleccions no es pot ni prendre res alcohòlic enlloc ni comprar-lo al supermercat?
- Hi ha una propaganda institucional que diu “Colombia, es pasión” y el logo es un cor amb uns filets que surten que a mi em recordaven una poma, però que ja m’han fet saber que és el fum que surt d’un cafè (tinto) ben calentó.
- He descobert que hi ha parades de bus de les de tota la vida a Bogotà. Jo sabia que hi havia unes zones pintades de groc on en teoria les busetas paraven, a la pràctica s’aturen allà on algú aixequi el braç o algú digui por aquí por favor i el llencen al mig de la carretera.
- A Colòmbia el compte als restaurants te la duen tapadeta i amb el canvi unes mentes (caramels refrescants). És un costum generalitzat.
- A Colòmbia, com no podria ser d’altra manera, la gent té noms compostos, al més pur estil “culebrón”. Per moelstar-los, posaré noms de persones que conec més o menys: Donald Giovanni, Tito David, Javier Ricardo, Lilly Patrícia, Sonia Astrid, Lucy Marcile Marie... Però els diuen per un de sol, eh?


Ja som en el moment en què vaig dient: és la darrera vegada que...: passo per un pont del Transmi, que em serveixen cafè en el “posillo” que la Carolina em va regalar, que torno a entrar per segona vegada a l’apartament al matí quan surto perquè m’he deixat alguna cosa (mai el cap, estigueu tranquils)...

Els comiats són durs per mi.

Odio fer la maleta, és un caos perquè no cap tot el què vaig dur en arribar (la vaig tancar seient-m’hi a sobre) i encara he comprat més coses. Algú em pot explicar perquè tot i que no afegeixis res a la tornada mai cap tot el que hi duies a la maleta? Feu els ulls grossos veiam si algú veurà els seus regals.

Bé, me’n vaig carregada d’aquelles coses intangibles que mai més t’abandonen però que són tan boniques que no pesen gens, sinó que alleugen. Evidentment, les primeres llàgrimes ja han rodolat galtes avall...


El comiat a la feina. La Procuraduría Delegada para Asuntos Ambientales y Agrarios són un grup fabulós, s’hi respira harmonia. M’han fet emocionar. La Perla i la Sònia que han marxat de comissió m’han deixat un detall i sobretot unes paraules memorables. En Fèlix i la meva estimada Carolina, un jersei verd preciós i abraçades reconfortants. La Nídian, un detall perquè la meva taula sempre tingui un toc colombià i una carta tendra com ella. En Carlos, uns llibres de medi ambient amb una dedicatòria que la sé sincera. La Joana una broma, com sempre. I per si no era prou, entre tots m’han acomiadat amb un ponqué (pastís) deliciós, un diploma que us fotografio, un discurs de l’alegria del grup, en Jorge Martínez i un penjoll d’or d’inspiració indígena que serà el meu “amuleto de la sort”. I tots m'han regalat dos mesos d'aprenentatge i d'enriquiment personal perquè aquí la feina no és incompatible amb bromes, converses de tot i res...

A casa: achiras, cafè... i uns somriures que reflecteixen que m’aprecien, aquests sentiments són mutus. Una cervessa artesana per acomiadar-me d'en Tito i la Carolina.

Les llàgrimes són inevitables però es barreja aquesta tristesa per deixar aquí gent inoblidable que m'ha fet sentir pletòrica i la felicitat per l'experiència i per tenir una grans nous amics.