Ja he tornat de Cartagena de Índias amb la feina feta: un bon bronzejat. Però no us creieu que va lluir un sol espaterrant, eh? Vaig arribar jo i amb mi, el diluvi universal! La cua de l’huracà va provocar unes pluges torrencials. Diuen que tenen sistema de clavegueram i jo els faig fe però el cas és que jo no podia ni creuar el carrer. Afortunadament, els dies següents va fer una mica més de solet.
Divendres poca cosa a explicar, a banda de que el Barça t’obre moltes portes i et salva moltes converses. Sort que la frustració del meu pare per no tenir un fill, la va canalitzar donant-me alguns coneixements de futbol! I aprofitant el tema del Barça els coles una explicació sobre Catalunya i el català. Malauradament no ho entenen massa. El primer contacte amb els costenys em porta a concloure dues coses: 1) es mengen lletres i no hi ha qui els entengui i 2) (i més important), criden més que jo (imagineu-vos!) quan xerren! Ah! I són encara més melosos parlant que la resta de Colòmbia.
Dissabte amb
Al vespre vam tornar al centre. La part antiga de nit és encara més encisadora. Prendre un còctel a les muralles mirant el Mar del Carib... sense paraules. Ara, el sopar va ser en un lloc típic on no hi van turistes i vaig endrapar arepa con huevo (pronunciat per un gartaginero seria “repa’ueo”) i caramanyoles (una mena d’empanada de yuca amb formatge fos dins en forma com de cloïssa cargoladeta). El lloc de glamurós no tenia res. Les salses estaven en uns bols molt subtosos, les cadires desprenien greix, però com deia la iaia Lola (la meva besàvia) “tot és bo lu que l’olla cou”.
El nivell va venir després amb un cóctel de cava (era champagne sospito) al Cafè del Mar, un bar a dalt de les muralles que envolten la ciutat.
El passeig en carro divertidíssim. No compava fer-lo perquè era molt turístic i potser massa en plan romàntic o familiar. Però anàvem una colla de cinc i en taxi convencional no hi cabíem així que vam negociar (és a dir, regatejar, perquè a Cartagena es regateja absolutament tot) anar en carrossa. La rumba aquí és diferent a Bogotà. No és tan rítmica com a Cali la salsa, però els balls merengue, ballenato, salsa, cumbia... es ballen enganxats, envaint l’espai personal i penseu que fa calor i sentir la suor aliena... Jo malauradament vaig deixar els meus vestidets frescos a Barcelona, una errada!
Diumenge: a les Isles del Rosario, concretament a
Dilluns, el Castillo de Sant Felipe i la part nova de la ciutat. El castell és la fortalesa que vigilava la ciutat, que com sabeu era clau per la colonització espanyola, per això l’arquitectura militar és ben bonica! Uns túnels interminables i plens de trampes. Ai, vem sentir un guia dient des de fora d’un túnel a uns estrangers: “en los túneles jamás pasarán calor”. I nosaltres, xopes de tanta xafogor dins... (a tot Cartagena el calor és enganxifós). Per passar-nos de llestes ens vam cansar de mala manera. Vam veure un grup pujar per un túnel i vam deixar-los passar. I rèiem perquè dèiem, mita’ls, seran burros que pugen, nosaltres el baixem i sortim per baix. Baixem tot relliscant i descobrim que era una ratonera, és a dir, un túnel sense sortida per enganyar els enemics. També vaig aprendre la diferència entre pirata i corsari. No la sabeu? Doncs au, a informar-vos o a visitar Cartagena que és ben bonic!
4 comments:
Així m'agrada: fer turisme on fa bon temps i solet! Es nota que ho has gaudit, a seguir així...
Un petó
Sí, però ja torno a ser a Bogotà on fa un temps horriblement variable! Ara portem uns dies ennuvolats, freds i plujosos!
Un petó xilena-alemanya!;-)
Vanessa, Vanessa... sempre has estat, estàs i estaràs al primer lloc de la llista de blogs!! Que sàpigues que (ho reconec...) tot i no comentar amb efusivitat els teus textos, he anat seguint de reüll la teva estança a Colòmbia. Crec que al teu blog s'ha creat una mena d'addicció general, en gran part, gràcies a les teves genials descripcions.
Una cosa que si que t'haig de dir; la frase que va contestar l'Eva (la parella) quan li vaig dir que eres a Colòmbia: "A sí? Muntant una revolució?" jajajajaja vaig riure tant!! Però vaig contestar... "No, que faltem jo i en Gonzalo!" ;)
Em faràs pposar com un tomàquet, Pau! Ja saps que em costa ben poc emmvermellir!
Evidentment que em falten els meus companys de revolució! Quan veniu? El 12? Perquè suposo que l'11 sereu cridant tots dos ben fort per suplir el meu to (també anomenat "pito", que no xiulet que sona massa maco) de veu!
Un petó!
Vanessa
Post a Comment