Oda a OEM (Organitzacions Econòmiques i Mercats)

Com que estic d’exàmens, he decidit que escriuria sobre alguna cosa referent a ELLS.

Per anar obrint boca, preguntes que després de fer aquesta assignatura puc respondre:

1. Les mongetes perones perquè es diuen perones?

2. Quina és la província més àrab d’Espanya?

3. Qui és l’espanyol que va arribar a dirigir GM i Volkswagen?

4. Quin nom rep la nostra generació?

5. Quan i perquè van néixer les tapes?

Efectivament com diu el títol, vull lloar una assignatura d’Economia (potser en part perquè qüestiona algun dels axiomes clàssics de l’Economia, com la nostra suposada racionalitat). Tots sabeu que Dret Constitucional, Dret Internacional Públic… em van fascinar, però mai els hi dedicaria un post, en canvi a OEM sí. I us demanareu el perquè. Doncs la veritat no ho sé. OEM és Freakonomics fet assignatura. Això sí, estudiar-la és curiós perquè no sé distingir la cultura general del temari ni de les anècdotes. N’he tret un reguitzell de llibres per la meva llista de lectures pendents.

El professor a més hi aporta el seu caràcter suaument incisiu i coneixements de cultura general que bé ens farien guanyar formatgets al Trivial (de fet, ell voldria poder preguntar-nos quin és el sinònim de misogínia o l’antònim de filantropia).

Em sembla mentida que l’aversió al risc, la qual ja sabeu que em defineix, sigui vista per molts socio-economistes com una incorrecta adaptació al món actual on ja no cacem i recol·lectem. I el què és pitjor, com irracional jo que creia que en la cartesiana separació entre raó i emoció l’aversió al risc pertanyia a la primera...

Tot plegat, una assignatura curiosa que recordaré ara que ja s'acaba això.

I com als diaris, les respostes, en el proper post. A veure si algú s'anima i les encerta (una mena de concurs com he vist en algun fotolog darrerament). Em pensaré la recompensa.

Ja veurem com va dijous l’examen.

LES RESPOSTES! Haig de confessar que creia haver-les publicat, però es veu que no... uops! Com que ningú ha volgut dir la seva...

1. Perquè igual que Eisenhower ens va dur llet en pols durant el franquisme, els argentins ens van portar mongetes.
2. La província més àrab d’”Espanya” és Alacant: turró (tot i el nom italià), les festes de moros i cristians...
3. L’astut José Ignacio López de Aiortúa.
4. Generació me; blog, fotolog... i formes vàries d’egocentrisme.
5. A l’època d’Alfons X, el savi, qui es va posar malalt i es veu que el remei era prendre sovint petits glops de vi amb un mos. Curiosa malaltia.

Un dels meus poemes preferits

Per què? No ho sé. No sé ben bé perquè avui em ve de gust posar aquest poema. Perquè és època de decidir. Perquè tot i que sempre vaig esverada, dono massa voltes a les coses. Perquè ja sabeu que em trasbalsen una mica els examens. Perquè parla del demà construït avui i ahir. Perquè admiro gent que conec que el personifica. Potser seria millor fer-lo servir com a cirereta del pastís (de fet, en vaig triar un tros pel discurs de graduació), però simplement avui l'he volgut posar.

SOLSTICI

Reconduïm-la a poc a poc, la vida,
a poc a poc i amb molta confiança,
no pas pels vells topants ni per dreceres
grandiloqüents, sinó pel discretíssim
camí del fer i desfer de cada dia.
Reconduïm-la amb dubtes i projectes,
i amb turpituds, anhels i defallences;
humanament, entre brogit i angoixes,
pel gorg dels anys que ens correspon de viure.

En solitud, però no solitaris,
reconduïm la vida amb certesa
que cap esforç no cau en terra eixorca.
Dia vindrà que algú beurà a mans plenes
l'aigua de llum que brolli de les pedres
d'aquest temps nou que ara esculpim nosaltres.

Miquel Martí i Pol
(L'àmbit de tots els àmbits, 1981)

Àpats tradicionals d'aquestes dates

M’encanten les tradicions populars (una excentricitat com qualsevol altra) que sovint van associades a certs àpats. A casa sempre les hem preservat les tradicions, en gran mesura perquè convivim plegades generacions diverses, perquè en els pobles hi ha costums que perduren i perquè jo hi insisteixo ara que la meva besàvia, la iaia Lola ja no hi és. La Quaresma, que s’enceta el dimecres de cendra amb la creu al front (“pols ets i en pols et convertiràs”) i l’enterrament de la sardina, toca la seva fi. Aquella vella geperuda amb set potes i una penca de bacallà a la mà ja va ben coixa. A perdut les set cames que tenia després de la disbauxa de Carnestoltes, que comença el dijous gras amb la coca de llardons, la truita i la botifarra d’ous.

La Quaresma té base religiosa òbviament, però ha passat a formar part de la cultura i jo la reivindico com a tal. Simbolitza època d’abstinència i contenció. El dejuni havia estat molt dur, però ara no en resta més que la prohibició de menjar carn els divendres. Ara som indiferents entre els àpats de carn o peix, però abans quan la vianda era escassa, era un sacrifici prescindir d’un bon tall de cansalada o d’un tros de botifarra, els quals eren complements calòrics indispensables de la calderada de mongetes del ganxet (les “seques” del Vallès) o de cigrons per afrontar els darrers dies d’hivern i els primers de la fresca primavera.

Buscant informació per Internet, he esbrinat que els meus estimats bunyols de Quaresma no eren per Quaresma inicialment, doncs no es consideraven prou austers, sinó que eren les postres per Carnestoltes. Ara, però, se’n fan els dimecres i divendres de Quaresma. A casa en fem de vent. A l’Empordà són sovint com rosquilles amb un regust a anís. Les altres variants són menys autèntiques.

Entre els dies de Quaresma, sempre s’ensopega el dia de Sant Josep. Aquest dia, per qui no ho sàpiga, és típic a Catalunya, menjar crema.

El divendres sant, avui, a moltes llars catalanes es menja bacallà amb panses i pinyons (a casa, hi afegeixen ou dur per si no és prou enfarfegat). Ara el bacallà és un menjar de ric com diu la meva iaia, però abans, es veu, que era ben barat. S’ha encarit com gairebé tot el què venen a les pesques salades que ha passat a ser delicatessen.

I finalment, la mona de Pasqua que regala el padrí al fillol. El símbol de que la penitència associada a la Quaresma s’ha acabat. Diria, si no vaig errada, que és tradició només als Països Catalans (no ho sé si a Ses Illes se celebra...). En principi era un pa de pessic o coca amb ou dur, però la xocolata l’ha conquerit. Les actuals figures increïbles (crec que d’influència d’altres indrets com Alemanya on hi ha conillets de xocolata) a sobre de pastissos de confitura amb pollets i ninots de goma han pres el lloc a la coca en forma de tortell amb ous al voltant.

Ah! se m'oblidava la tradició de les Caramelles. A cada indret és diferent però a Santa Eulàlia els nens recorren el poble des de les 8 del matí de dilluns de Pasqua fent parada a cada veïnat a fer la cantada per guanyar alguns dinerets i ser obsequiatss amb galetes, refrescs... Es veu que a cada poble tenen lletres diferents. Al meu es canten els Goigs a la Verge. Ja no els recordo massa bé i no els he trobat a la xarxa... Diuen alguna cosa semblant a: El primer (o un altre ordinal) sou Verge Santa, flor del verger celestial, vostra dignitat és tanta, que el món nostre traspasseu...

Bama

(Continuo amb la voluntat d’escriure sobre coses “trivials” però interessants. Amb un punt “freaky” si voleu. D'aquelles que es veu que no inciten a comentar-les!)

L’altre dia mirant un reportatge de France2 vaig conèixer la realitat de la vila de Bama on hi ha la major concentració de persones centenàries del món. Bama em va semblar un lloc aïllat i potser és aquesta la clau doncs a altres llocs (Vilca Bombais dels Andes de l’Equador, els Abkhazes rusos o algunes tribus de l’Himalaya) on l’esperança (i la qualitat) de vida és increïblement elevada comparteixen aquesta característica.

(Amb el barret maoista)

A banda del seu medi ambient immillorable sense gota de contaminació amb un Sol que llueix discret, gairebé ombrívol i la terra rica en minerals, que no és poc, el secret dels habitants de Bama és la moderació. En tot. En la feina. En l’exercici físic (tai-chi, llargues passejades...). En el menjar (res de ser golafres, segons ells quan t’aixeques de taula no has d’estar tip i embotit sinó tenir l’estómac a un 80%). I hi afegiré una cosa més: en les aspiracions. Les imatges semblaven tranquil·lament feliços, sense estridències. No enyoraven tenir cotxes, la ciutat i els diners tot i tenir televisió i rebre les imatges de l’Occident poderós i estressat. Mantenen característiques tradicionals, però no en excés.

L’alimentació basada en peix i vegetals, no pas fruita, hi deu tenir molt a veure. Res de fregits, tot bullit. Molts dels “centenaris” fumen assíduament. Tabac natural, és clar. A tall d’anècdota, mencionaré que com a complement alimentari pels més grans: una sopa de cànnabis que van començar a elaborar als anys 40-50 del segle XX en època de fam.

Em va sobtar sentir parlar de radicals lliures i àcids grassos com a explicació d ela longevitat perquè són mots que m’evoquen cosmètics i aliments sofisticadament químics que pretenen ser el nostre elixir de l’eterna joventut.

El paper dels grans no era el de dependents. Ans el contrari. Sense ser reverenciats, tenen un paper actiu en la societat. Com qualsevol altra persona. No els retiren de la vida productiva. Resultava anecdòtic als meus ulls que una dona (amb els peus deformats per aquella tradició xinesa que troba en els peus femenins petits un requisit per la bellesa i per això els embenen quan s’estan formant) de 114 anys explicava tota eixerida que ella va decidir obrir la seva botiga de queviures quan tenia 86 anys amb l’altra esposa del seu marit.

Resulta curiós pensar que algun dels grans de la tribu ha viscut ha arribat a coincidir en el temps amb uns 25 presidents dels Estats Units.

Cal resignar-se, no els podem emular. No només per l’exposició a la tensió constant, el menjar contundent... sinó també perquè la seva longevitat té alhora una base genètica. “Morir joven y vivir deprisa”, al més pur estil James Dean, és el nostre consol ( per jove entenc superar els 80 anys tal com marca la nostra esperança de vida).

Una curiositat: La Bougie du Sapeur

Ja sabeu que estudio francès per amor a l’art ja que és una llengua menys útil que l’alemany, però com que vaig encetar-la abans que l’anglès doncs he optat per continuar avançant-hi a pas de tortuga. La raó? Suposo que un cert aroma a Europa, la cultura que porta implícita, la impossibilitat de pronunciar bé, la suavitat (bé, amb la meva veu no és tan cremós, ho reconec). Resulta frustrant tenir la meva xerrera i no poder-la vehicular per la impossibilitat de matisar el vocabulari. Si algú ha anat mai a classes de francès sabrà que a diferència del què sol passar a les d’anglès, els professors francesos molt orgullosos de la seva cultura, te la transmeten en qualsevol activitat. Així, he despertat la meva curiositat per la cultura de l’estat veí i la francofonia en general (una mena de Commonwealth lingüística en paraules del gran Joan Barril l’altre dia al Cafè de la República).

Doncs bé, ahir vaig descobrir una cosa d’allò més original. A Espanya hi ha “El jueves (la revista que sale los miércoles)” i a França “Le canard enchainé” i d’altres més vulgars. Ara bé, cada 29 de febrer (si cau en diumenge, també fan edició especial. Si no vaig errada en els càlculs, això passarà un cop cada 28 anys!) que sigui any de traspàs (i l’apreciació no és estúpida perquè en el calendari gregorià cada quatre anys hi ha any de traspàs, tret que coincideixi amb un any no divisible per 400) apareix La Bougie du sapeur (L’espelma del sapador). Aquest any l’oobjectiu era fer una sàtira de l’actualitat sense mencionar (el superheroi ?) Sarko(zy). El dibuix del sapador és homenatge al personatge de comic el sapador Camembert (com el formatge) de Cristophe (àlies de George Colomb), un artista francès que va néixer un 29 de febrer i que fou mestre de Proust.

Si voleu deixar d’herència als vostres fills una subscripció, per 100euros rebreu a casa tots els números que apareguin al segle XXI!

Solow

Ja sabeu que estic a les acaballes (malgrat sóc aficionada a les metàfores culinàries, m’abstindré d’anomenar-ho les postres perquè aquestes acostumen a ser la cirereta del pastís, el punt dolç i temptador i no em sembla una adequada descripció perquè després de gairebé sis anys a la Pompeu FABRA el meu rendiment comença a ser decreixent) de la llicenciatura en Economia. D’ella, m’encanta tot el que té a veure amb el sector públic lato sensu. Micro(economie)s i macros en són l’esquelet (perquè són bàsiques i perquè són un os). No m’apassionen com sí que ho fa el Dret, però reconec que m’ajuden a tenir perspectives d’anàlisi diferents.

Els economistes tenen una tendència (no tant els juristes, potser perquè no hi ha Premi Nobel de Dret. Tot i que cal aclarir un malentès històric, el Premi Nobel d’Economia no és tal, doncs no l’atorga la Fundació Nobel sinó el Banc Central suec i a la família Nobel no li acaba de fer el pes) a citar els pares fundadors de les teories. No sempre els recordo. Però n’hi ha un que sí, Solow. Solow model (tot i que era un treball en grup, que ja sabeu que em fascinen, amb Swan, però com passa amb el manual, la bíblia dels administrativistes, de Don Eduardo García de Enterría i Tomás Ramon Fernández, l’ordre alfabètic fa molt mal) semblen paraules indissociables. Potser em va captivar perquè el vaig entendre d’una manera relativament senzilla (la versió digerible que ens ofereixen als estudiants és clar).

El model de Solow, partint (com tot model econòmic) de dures assumpcions, prediu que el creixement econòmic dels països no s’explica pel volum de capital i que aquest només pot tenir lloc indefinidament si millora la seva teconologia, el seu coneixement. A més, va establir el què es coneix com el residu de Solow: la manera de calcular el creixement de la productivitat a partir de la influència de la mateix en l’evolució del PIB per càpita.

Doncs bé, avui m’ha conquistat de debò. L’he vist en viu i en directe perquè ha estat nomenat Doctor Honoris Causa per la Universitat Pompeu Fabra. Per què el Nobel de 1987 Robert Solow m’ha encisat avui? Doncs perquè aquest novaiorquès, que va criticar tant Friedmann com els marxistes, de gairebé 84 anys no sabia on posar-se amb tants formalismes, per la cita de l’”Homenatge a Catalunya” d’Orwell i per trencar una llança a favor de tocar de peus a terra. Ha exposat que tot i que prima facie cal maximitzar el benefici social, potser val la pena assumir una certa pèrdua de pes mort (deadweigtht loss) si a canvi assoliem més equitat. Pensem-hi. Per mi la resposta és clara.

Seguint l’estela del Magnífic Rector José Juan Moreso, acabaré amb una cita irònica i humorística pronunciada per Solow:"Everything reminds Milton Friedmann of the money supply. well, everything reminds me of sex, but I keep it out of thee paper".

Gaudeamus Igitur!

Un article interessant

He rebut queixes perquè no actualitzava o m'han convidat a fer-ho. Fa dies que hi penso, però malauradament, gaudeixo de poc temps.

Ara bé, hi ha una cèlebre frase que diu "renovar-se o morir", oi? Doncs això és el què faré: canviar el tipus de posts durant una temporadeta (fins que el pic de feina estigui més coll avall). Ara us aniré posant articles que llegeixo i m'han cridat l'atenció. No són les meves reflexions però passen pel meu sedàs.

Avui he descobert una realitat xinesa que desconeixia. És conegut que a la Xina que es mostrarà de 21 botons pels Jocs Olímpics s'executen més persones que enlloc al món. Doncs bé, avui a La Vanguardia he llegit un article sobre els fills orfes de pares executats o empresonats amb penes dures (sovint per matar l'altre progenitor) i la seva dificultat per encaixar en societat i, encara més, per fer-ho en una com la xinesa. Mai es ppoden extrapolar situacions, però podem pensar en els fills de parelles en què un dels cònjuges ha matat l'altre i posteriorment s'ha suicidat.

Us convido a llegir: "Las lágrimas matinales de China".

Kosovo

"We, the democratically elected leaders of our people, hereby declare Kosovo to be an independent and sovereign state”

(haig de confessar que llegir aquesta frase que recorda el “We the people” de 1787 resulta emocionant)

Suposo que a ningú sorprendrà que jo em posicioni a favor de la independència de Kosovo, com ho faria de la independència de qualsevol territori que unilateralment i per una majoria àmplia la declarés. Ho entenc com l’acte més pur de sobirania, per mi, n’és la gènesi. No obstant, no en faré paral·lelismes amb els Països Catalans. No podem fer abstracció de les circumstàncies que han envoltat aquest esdeveniment històric malgrat ens alegrem (o somiem) amb les reaccions de reconeixement internacional.

Els meus coneixements d’història, relacions internacionals, política... són insuficients per poder explicar sintèticament (perquè quan algú sap de què parla és capaç de condensar-ho de manera planera i entenedora) totes les raons que porten a la situació actual d’aquest racó del polvorí dels Balcans, per tant, simplement explicito la raó que considero que ens separa: la lluita ètnica. Si nosaltres fóssim (ja sabeu que no sóc pas optimista de mena) un dia independents, no veuríem famílies desplaçades sense recursos creuant la frontera (la definició de multiètnic continguda en la declaració d’independència em temo que és previsible que sigui simplement “fum”). La independència, la mereix la comunitat albano-kosovar que ha patit atrocitats, però temo que la mala gestió internacional del conflicte constant a la zona que no havia resolt l’estatus de la ja ex-província del sud de Sèrbia hagi reobert ferides que desemboquin, de nou, en matances. Haig de reconèixer, però, que desconec quin procés és el viable per afrontar els casos on mai hi podrà haver un diàleg en pla d’igualtat. I parlo de diàleg, no pas de declaració d’independència bilateral que és quelcom contradictori sota el meu punt de vista. Tampoc crec que aquells qui desitjaven la independència estiguessin disposats a ser pacients ni si ho havien de ser davant la no voluntat de l’altre part. Em remeto als articles que trobareu a la web d’aquest think-tank sobre relacions internacionals força imparcial. www.cfr.org

I per acabar, el text complet "Text of Kosovo's declaration of independence".

Bon any 2008!

Podria ser tan poètica o enginyosa (ironia?) com alguns dels sms que segur que tots hem rebut avui i desitjar-vos carretades de felicitat, amor, salut, compromís... Podria optar pel tremendisme i dir que anem de mal en pitjor. Podria fer un balanç de l'any 2007 (on apareixerien al passiu els propòsits no acomplerts que devia fer-me avui fa un any) . Podria llistar-vos els meus bons propòsits d'enguany (esdevenen ja una tradició més, no?). Podria reflexionar sobre les pàgines en blanc dels 366 dies de la nostra agenda i del què sabem que hi haurà, somiem que hi escriurem, no voldriem haver d'anotar...

Però m'abstindré de tot plegat, us desitjaré bon any 2008 i més enllà de coses alienes a vosaltres, simplement, no us rendiu!

El Tió

Tot i que avui tocaria parlar de l’home dels nassos, el meu escrit va d’una altra tradició catalana. Enguany, després de descobrir que a Còlombia els regals els porta el “Niño Dios”, he intentat explicar als meus amics colombians que a casa nostra era el Tió i la seva suggerència ha estat que faria bé d’escriure un post sobre aquesta tradició tan nostrada tot i que amb una mica de retard per veure si aconsegueixo més claredat expositiva. Haig de dir que m’he hagut de documentar un xic sobre les arrels d’aquesta festa. Escric en català perquè sé que sempre m’acaben entenent.

En primer lloc, ja sabeu que jo sóc partidària del Tió i no del Pare Noel, com algú deia de manera molt graciosa i malauradament gràfica l’altre dia quan jo em queixava que era foraster (no he arribat encara a muntar escamots en contra com d’altres...): un immigrant sense papers que treballa il·legalment amb el beneplàcit de tots.

Bé, en primer lloc, un tió normalment és un tronc de llenya encès, que està cremant. I ara molts em direu, ah sí? Però a casa no l’encenem pas el Tió, de fet, any rere any fem servir el mateix. Sí, a Ca l’Arcís també però resulta que en temps ancestrals (i m’aturo aquí en el meu viatge en el temps perquè en alguna banda he llegit que el Tió té a veure amb la celebració dels solsticis amb foc i ja no arribo a poder transmetre aquest grau de coneixement) sí que l’encenien deixant-lo fumejant abans de picar-lo o després un cop havia complert la seva funció.

Doncs bé, si els Reis són els que duen els grans regals, el Tió é sl’encarregat de fornir llaminadures i algun detallet a la quitxalla (i no tan quitxalla ara que ha de rivalitzar amb tants mites portadors de regals).

Per a aconseguir-ho, els nens durant el mes de desembre (a algunes llars es comença només encetat l’Advent, d’altres per la Puríssima i els més endarrerits, per Santa Llúcia) han d’alimentar el tronc (la tradició era anar-lo a collir al bosc i decorar-lo. Ara en trobem un fotimer a la fira de Santa Llúcia amb la cara somrient pintada i una barretina). Jo li donava mandarines i dolços (el volia mimar perquè fos ben generós) segons les indicacions dels meus pares (molt llestos ells... :-P). Em feia una il·lusió veure les pells de la mandarina l’endemà. El dia que no s’ho menjava, marxava jo tota preocupada a l’escola. Alguna amiga meva, menys innocent i més múrria que jo, m’explicava que ella arrufava el nas i no entenia com un tronc menjava i va decidir-se a marcar la fruita que li deixava i se la va trobar al cistell de la fruita l’endemà... fent-se gran de cop.

Acomplida aquesta litúrgia, a casa el fèiem cagar la Nit de Nadal (hi ha cases on ho fan el dia de Nadal) havent sopat (ja sabeu que a Catalunya, en teoria el sopar no és tan majestuós com el de la resta de l’Estat on no celebren Sant Esteve i, en canvi, Nochebuena és festa grossa) abans d’anar a Missa del Gall (després d ela qual toca ressopó amb coca de forner i vi bo). Les cançons per fer-lo cagar (molt escatològic, sí) varien d’una casa a l’altra. Jo solia cantar “Caga tió, caga turró; d’avellanes i pinyó;i si no cagues,et daré un cop de bastó!!”. I llavors em feien sortir de prop de la llar de foc i devien fer mans i mànigues per col·locar els regals sota la manta que cobria el tronc i que jo pegava conscienciosament. El procediment es repetia unes quantes vegades i finalment, quan ja s’havien acabat els regals, em cagava una arengada ben salada.

I fins aquí la descripció d’aquest costum. Aprofito per desitjar-vos de nou un 2008 genial!

Bones festes!

No és pas un post de "cerrado por vacaciones", sinó que vull felicitar aquestes dates i, aprofitant l'avinentesa, tot l'any 2008.

Ara sembla que per ser "in" no t'ha d'agradar el Nadal perquè és consumista i hipòcrita, però a mi, m'agrada, més enllà de grandiloqüents desitjos...

M'agraden les llums de colors.
M'agraden les cares dels nens.
M'agrada la fira de Santa Llúcia.
M'agraden les postals escrites a mà.
M'agraden els pessebres.
M'agrada la màgia, tot i que no sigui real.
M'agrada el Nadal.

Us vull desitjar als qui em llegiu, amics i coneguts, d'aquí i d'allà, per tant, un grup força divers, que passeu aquestes dates on allò dolç no són només els turrons amb aquells qui us estimeu ("aquells a qui somrieu contents de veure'ls"), que gaudiu dels llargs àpats, que els Reis us portin forces coses (pressuposo que heu estat molt bons minyons, eh?) i que el 2008, hores d'ara una caixa de sorpreses, us depari tot allò que us dibuixi un somriure perenne, ja siguin nous projectes, nous amors, somnis acomplerts, nous reptes, canvis... I com que "no es fa el Pa sense el Llevat", a la carta als Reis demano que ens portin l'empenta per assolir els nostres somnis.

Per cloure la felicitació, us deixo el poema de J.V. Foix. Algunes frases ens servirien de guies.

Ho sap tothom i és profecia

Ho sap tothom i és profecia.
La meva mare ho va dir un dia
Quan m'acotxava amb blats lleugers;
Enllà del somni ho repetia
L'aigua dels astres mitjancers
I els vidres balbs d'una establia
Tota d'arrels, al fosc d'un prat:
A cal fuster hi ha novetat.

Els nois que ronden per les cales
Hi cullen plomes per les ales
I algues de sol, i amb veu d'albat,
Criden per l'ull de les escales
Que a cal fuster hi ha novetat.
Els qui ballaven per les sales
Surten i guaiten, des del moll,
Un estel nou que passa el coll.


El coraller ho sap pel pirata
Que amaga els tints en bucs d'escata
Quan crema l'arbre dels escrits;
Al capità d'una fragata
Li ho diu la rosa de les nits.
L'or i l'escuma d'una mata
Clamen, somnàbuls, pel serrat:
A cal fuster hi ha novetat.


El plor dels rics salpa pels aires,
I les rialles dels captaires
Solquen els glaços del teulat.
Un pastor ho conta als vinyataires:
A cal fuster hi ha novetat.
El roc dels cims escampa flaires,
I al Port mateix, amb roig roent,
Pinten, pallards, l'Ajuntament.


El jutge crema paperassa
Dels anys revolts, a un cap de plaça,
I el mestre d'aixa riu tot sol.
El fum dels recs ja no escridassa
I els pescadors faran un bol,
Tot és silenci al ras de raça
Quan els ho diu l'autoritat:
A cal fuster hi ha novetat.


Els de la Vall i els de Colera
Salten contents, a llur manera,
I els de la Selva s'han mudat;
Amb flors de fenc calquen a l'era:
A cal fuster hi ha novetat.
De Pau i Palau-saverdera
Porten les mels de llur cinglera
I omplen els dolls de vi moscat.


Els de Banyuls i els de Portvendres
Entren amb llanes de mars tendres
I un raig de mots de bon copsar
Pels qui, entre vents, saben comprendre's.
Els traginers de Perpinyà,
Amb sang barrada en drap de cendres,
Clamen dels dalts del pic nevat:
A cal fuster hi ha novetat.


Res no s'acaba i tot comença.
Vénen mecànics de remença
Amb olis nous de llibertat;
Una Veu canta en recompensa:
Que a cal fuster hi ha novetat.
Des d'Alacant a la Provença
Qui mor no mor, si el son és clar
Quan neix la llum en el quintar.


La gent s'agleva en la nit dura,
Tots anuncien la ventura,
Les Illes porten el saïm,
I els de l'Urgell, farina pura:
Qui res no té, clarors dels cim.
La fe que bull no té captura
I no es fa el Pa sense el Llevat:
A cal fuster hi ja novetat.

La classe B del Bell-Lloc, 14 anys després!

Tot i que en Marc Fonoll m’ha posat difícil això de fer una crònica al blog i no ha respòs la meva petició de que em cedís el text (entendré que el silenci és negatiu sent totalment benevolent), m’he decidit a escriure un resum, de toc més filosòfic potser, de la nit de dissabte. Doncs sí, “veinte años no es nada” com diu el tango, per tant, 14 encara menys. Realment crec que la sensació de tots va partir de l’expectació, per continuar bocabadats i finalitzar amb un somriure.

Les presentacions en el “meeting point” (la Plaça Maluquer i Salvador de Granollers) van tenir el seu què. N’hi havia que arribaven ja posant cares. D’altres enxufaven la ronda de petons sense interessar-se per qui era qui. Suposo que a tothom ens feia gràcia retrobar el nostre grupet, que ja se sap que és el què hi ha quan tens 8 o 9 anys. Personalment no em va costar reconèixer la fisonomia de ningú (i que consti que jo no vaig consultar fotos d’aquelles ja esgrogueïdes pel pas dels anys), semblem conservats en formol. No hi hauria cap premi al “cambio radical” emulant el programa d’Antena 3. Vam riure tant veient-nos disfressats de tulipans (peruqè representàvem els Països Baixos en quelcom relacionat amb la UE) o posant per la foto de grup. Tindríem arguments per denunciar als nostres pares pels colors llampants de moda en els xandalls acompanyats de nàutiques o colls de princesa...

Al sopar va mancar una presentació tipus “alcohòlics anònims” ( el sentit és figurat, molts no n’abusem) , és a dir, qui ets, d’on véns, què fas i on vas... per allò de satisfer la curiositat/tafaneig. Encara al·lucino quan un li va dir a en Dani, crec, “tu deus fer alguna cosa de química, no? Perquè sé que t’agradava”. Em va sorprendre perquè tot el què recordo haver fet de química al Bell-Lloc és l’experiment de posar aigua i sal a un pot, posar-lo a bullir i que s’evaporés... És increïble les coses inconnexes que recordo. Entre croquetes, conill rostit, cuixetes d’ànec... les converses van anar derivant cap a temes d’allò més estrambòtics. Sembla mentida però alguna cosa em va fer constatar que els rols que teníem quan érem petits es repetien. Evidentment no tinc superpoders i no sabia què faria cadascú a la vida, qui s’estaria a punt de casar (sí, sí, ens fem grans...), però no sé, no hi havia sensació de desconeixement. Suposo que tots em millorat com el bon vi, però al no tenir referències de l'etapa de l'adolescència hi ha una mena de parèntesis/forat negre.

La conclusió: què t’ha sorprès? Tot i res (Emili dixit). Tot perquè sembla que ens coneguéssim de tota la vida sense lapse buit i res perquè tot continuava com llavors. Mentre ho escrivia, m’ha arribat un correu col·lectiu de l’Angelina, expressant com tots la nostra satisfacció, però ella destaca el “shock” de la trobada al cap de tants anys en adonar-se dels canvis soferts... Realment, les apreciacions personals són ben distants perquè emfatitzem diferents extrems de la realitat.

L’estona al “Basic” (jo sóc dels i les “Ventafocs” que es van retirar aviat, això sí passada de llarg la mitjanit que ja se sap que l’obligació guanya la devoció malauradament o no) va ser d’allò més entretinguda. L’Emili i en Jordi Cruells, els amos de la pista, acompanyats de l’Arnau Grau, animador animat nat. Aquells que aguantaven la paret patien les pressions d’aquests senyors i acostumaven a cedir. Això en el millor dels casos, llevat que fossin una de les víctimes (que no es veien massa disgustades) masculines de l’esbojarrada Laura Morón. De tant en tant alguna foto semi-espontània (fent una referència de nou a la crònica d’en Marc, cal dir que jo no m’amagava per les fotos emparant-me en el 18 de la Constitución –que també m’agradaria saber com va esbrinar que jo feia dret si no recordo haver-li dit i jo no vaig patir ressaca. Serà que a més de periodista i cambrer és del servei secret?- però raons per fer-ho n’hauria tingut un fotimer perquè no tinc pas el do de la fotogènia precisament i proves fefaents en teniu). La música, no era de quan nosaltres comptàvem vuit o nou anyets però poc més tard: Spice Girls, Backstreet Boys... I fins i tot anterior (que em corregeixin els experts. De fet m’estimo més no fer estimacions concretes perquè la Patri les podria discutir com va fer dissabte a la nit), de la movida madrileña. Això sí, les vam ballar. No sé pas si amb la mateixa destresa (?) amb què ballàvem fent saltironets a classe de música amb la Rosa Maria amb aquella mena d’espardenyetes (llavors ho eren, ara alguns calçaríem números molt més considerables). Em resta satisfer la curiositat sobre la festa posterior... Devia ser sonada perquè les meves “gargantas profundas” m’han informat que van tancar la discoteca... És que cloure una nit així sense cap “cotilleo” sembla impossible!

Bé, per cloure, va ser genial compartir la trobada. Crec que tots hem quedat amb un bon regust. Sensacional.

Decidim decidir. 1D

Espanya cansa. No cal dir res més. I això no ho diem aquells que tenim una postura clarament independentista sinó un votant tradicional de partit centralista segons deia aquest senyor a l’entrevista.

Felicitats Andrés i Lucy!

Aprofito el meu blog per felicitar l'Andrés i la Lucy, companys meus a la Procuraduria a Bogotá, que s'han casat aquest dissabte (a la foto amb part del grup de medi ambient de l'oficina). Són dues persones encantadores, per tant, la suma eclèctica de tots dos serà encara més genial.

(ho escric en català perquè em consta que llegeixen tal com raja el meu blog)

Sopar Rebeca

Darrerament només escric sobre qüestions puntuals personals que puguin tenir una miqueta d'interès, per això ara us parlaré d'un sopar. Podeu preguntar-vos qui és la Rebeca? Doncs us avanço que no va presentar-se al sopar, ja està bé ja...És que "desdeluegu" hi ha gent ben pocavergonya, de fet, només cal mirar algun dels assistents al sopar. Abans que el surrealisme del meu escrit continui creixent us aclariré que REBECA és Red de Becarios de la Caixa, apa, pels qui no us ho havia comunicat, deduïu-ne l'exclusiva: a la Vanessa li han atorgat una beca per anar a estudiar als EUA i la recollirà de les mans del Rei (absteniu-vos de comentaris). Torno que sempre em perdo. Doncs sí, això vol dir Rebeca i no com algú pensava (es diu el pecat, però no el pecador): aquests són tan prepotents que li enxufen el nom de re-beca, com si fos la rehòstia!

Reconduint-me: es va celebrar al Caixa Fòrum un sopar de l'Associació de becaris (totes les destinacions, totes les promocions) precedit d'un tast (hi haurem de tornar) guiat a l'exposició de "Passió pel dibuix, de Poussin a Cézanne" i "Càndida Höffer a Portugal (aquesta és de fotografia. La bona dona, ja amb cabells grisos, fa fotografies d'espais interiors, sempre públics, mai privats, generalment buits de gent. A més, empra una càmara quew triga 3 minuts a disparar-se). No vaig veure massa becaris amb la lliçó empollada i discutint sobre el traç de Delacroix i de Géricaut. Cosa que parla en favor d'ells. Hi ha gent amb inquietuds, però no, tots, ratllen el friquisme (i amb l'ajuda de l'Eduard podríem teoritzar sobre les corrents doctrinals majoritàries dins del friquisme... però, ara no toca!).

A continuació, hi havia còctel i sopar. El més important és que hi havia gent que marxarà com jo (un cop m'acceptin a algun lloc...Sempre ens quedarà un màster de macramé a Arkansas o de Bobbin lace a Tampa university. A més, tots desitgem que algú vagi a parar a Nebraska per fer turisme… Ara que comptant que a Santa Eulàlia m'ha arribat avui la invitació al sopar en format paper, m'assabentaré de si m'admeten quan em jubili peruqè si enlloc de venir de Barcelona, la carta ve de "el otro lado del charco"...) als EUA. I podeu dir, i perquè és important? Ho és perquè a banda de plorar les penes plegats sobre les maleïdes applications (un home molt afable-no és irònic- de lla taula presidencial em va demanar si ara només era "applicant" o feia alguna altra cosa.No comments), compartirem unes "colònies" d'una setmana a Bloomington i Chicago. La veritat és que hem fet bones migues. Alguns semblava que ens coneixíem de tota la vida. Penseu que en Carles i la Paula (no becària -per desgràcia més nostra que no pas seva- que gustosament vam adoptar) semblen tan esverats com jo (bé, potser sóc molt positiva...). Copa de cava i pica-pica i a fer-la petar (potser caldria dir que es fa networking per posar-nos en el paper), que a mi no m'agrada pas... A destacar, les croquetes de la iaia amb beixamel que provocaven la necessitat de fer una OPA al cambrer que les duia. Em preocupa una mica fer dret en aquest ambient perquè qui no fa nanotecnologia, fa art digital, museologia o cinema documental. Llavors tu dius dret i gairebé t'has de disculpar tot i que ho intentes vestir una mica. Vam ser amb diferència la taula més engrescada, modèstia a banda.

A la foto: La Núria (relacions internacionals o dret), un becari d'una promoció anterior i en Carles (relacions internacionals)

Sopant: Eduard (MBA), Javier (Telecos), Susana (cinema), Marc (museologia), Paula (animadora social), Carles i Núria.

Havent plegat (foto tirada pel president de l'associacó de becaris que el senyor es dedicava a fer endavinalles amb frases del Rei... S'ha de reconèixer que parlava a tota llet però que com a guionista d'en Buenafuente no desmereixeria).

Com veieu, la Susi no tindrà problemes per tenir material per fer una peli, donem per molt!

Nova York

Times Square, paradís del consumisme però impactant

(Llegiu l'anterior abans) Potser el fet que el primer dia plogués a bots i barrals ha influït en la meva percepció de la “gran manzana” (poma no sona pas tan bé...De fet, sent purista seria la gran illa). Encara recordo el nostre primer sopar a quarts de dotze d'una plujosa nit en un Deli 24 hores d’uns amables pakis a Harlem: cookies, baggel atapeït de mantega i uns cafès calentons.

L’endemà no es veia ni l’Empire State del tot pels núvols. Però la sensació de ser minúsculs entre aquells blocs a middle town és increïble. De Manhattan, Grenwich Village i Soho et dibuixen un agradable somriure. La llibreria que ens va fer descobrir l’Esther a aquest barri és genial, de fet, com totes, per petites que siguin, t’hi pots perdre.

Per aquells qui aneu a Nova York, us diré que realment els establiments de restauració amb segell ZAGAT valen la pena, la guia de l’Ariadna era totalment verídica. La meva memòria em falla i no recordo el nom, però en un lloc molt típic vam menjar un deliciós el pastrami anomenat Woody Allen (això ho vam descobrir després perquè l’Esther estava entestada en que era turkey i va resultar ser vedella i l’Ariadna una mica més i pega el cambrer perquè no ens entenia. Sort que alguna taula del costat en menjava). Proveu-hi també el cheesecake que hi és típic (tant que tenen una línia telefònica per encarregar-lo especial) però que nosaltres ja tipes no vam poder tastar. Feia una pinta exquisida, us ho ben juro. El lloc era ben peculiar, ple de fotografies de gent que hi havia anat signades. Gent de renom suposem tot i que molts no els coneixíem devien ser del star system o la crème de la crème d’allà. Ens haurien d’haver fotografiat com a potencials celebrities.

El darrer dia, uns pancakes... per llepar-se els dits!

Sant Patrick, Greenwich village i Central Park em reconcilien amb Nova York. Deu ser que sóc molt cursi i m’he empassat masses pel·lícules romàntiques.

La zona zero no impressiona perquè està ja tot empantanegat amb obres. La bola que era prop d’allà sí que toca més la fibra al veure-la abonyegada al Battery Park . L’Ellis Island (porta de la terra americana durant molts anys) i el mar humanitzen també aquesta ciutat, que des de la meva òptica, em sembla que condemna massa a l’anonimat. L'estàtua de la llibertat, ideada com a regal pels francesos (heu vist la del Sena?) i pagada per donants que Pullitzer publicava al New York Times (el què ensenyen les guies de viatge, eh?), de lluny.

A Nova York (confesso que fins i tot a Cambridge... per això l’Esther va insistir en fer-me una foto amb el cartell de Fashion Ave) vaig fer gala del meu consumisme. M’encanta anar de botiges i comprar roba, sabatetes... I a la ciutat de la 5th Avenue i la Fashion Avenue no podia deixar de fer honor a la fama...

Aprofito l’avinentesa (com se sol dir) per fer-me ressó d’una notícia que he llegit avui. Un proveïdor de l’empresa tèxtil GAP (de la qual vaig comprar camises a la 5a Avinguda) ha estat acusat d’emprar treball infantil en la confecció a l’Índia. GAP diu que és un fet aïllat. I un bé negre amb potes rosses. Fem ulls clucs, ens n’oblidem, però és una realitat innegable i en tenim una mica de culpa tots plegats. Cal replantejar-se moltes coses quan un nen declara que no vol ni pot deixar de treballar, que no es denunciï perquè el perjudica.

Finalment, quatre conclusions (personals) a mode de resum: 1) a USA es menja bé, amb plats immensos però tens al teu abast de tot. Plats típics: els d’arreu del món; 2) els americans són gent agradable, al menys a primera vista, desconec si en el dia a dia són més tancats, però per la meva curta experiència puc dir que sempre estan disposats a guiar-te, a fer-te una fotografia...; 3) m’he endut una sensació de que USA és un país un xic brut, seguint un símil emprat en un correu sobre l’edat dels països que em va enviar en Ricard, diré que sembla un adolescent mal girbat; 4) gràcies per la companyia, noies. Espero no haver fet una mala passada a la complicitat entre vosaltres. Rosa, saps perquè Delta dóna taps? Per poder-me aguantar! :-P. Gràcies a totes pels riures i somriures.

Per cert, entre el cava i el xampany (champagne, posats a ser fins) em quedo amb el nostre i em rebenta que la gent en renegui al·legant bon paladar quan s’hi amaga una postura política, legítima, en això ja no m'hi poso.

De tornada, un xic de pànic per la vaga d'Air France, però res, ens van col.locar amb Iberia i vaig haver de deleitar-me amb la Terminal 4...

Harvard (Cambridge), Boston

Comença l'aventura

El títol (d'aquest i el següent) hauria d’haver estat SMASHING PUMPKINS i no és un homenatge a Billy Corgan, sinó a les meves estupendes companyes de viatge: l’Ariadna (i les seves divertides històries), l’Esther (au nocturna que se'ns atabalava per això de ser la discussant més estupenda) i la Rosa (i el seu ocurrent pragmatisme), les noies de Civil que m’han adoptat durant aquest viatge i m'han aguantat tot i ser una sobrerevolucionada. Seguint la tònica de Colòmbia, escriuré una crònica breu de tot allò que he fet aquests dies pel nou continent. Això sí, ara asseguda ja a la meva cadira roja de casa i sota els suposats efectes del jet lag (com a primer símptoma, podeu veure que empro alguna paraula en anglès... cosa que odio que fem quan en tenim de ben boniques al català per dir el mateix!) que gràcies a la cafeïna i la teïna només els sent la meva cara. Espero enrecordar-me de tot plegat, sinó reines, acceptaré gustosament els vostres comentaris donant fe de les meves errades, fent d’annexos... Des d’aquí, un sentit homenatge a en Sergio, un noi argentí que estudia a Cornell conegut per molts pompeians de civil, que va tenir la santa paciència d’aguantar-nos.

Veiam, comencem. Per aquells que no ho sabeu el motiu formal del meu viatge era un curs de Law&Economics a Harvard. Sí, com ho sentiu, a la terra promesa. Faig broma, però els que m’heu sentit anomenar aquesta universitat (sense cap intenció repel·lent) sabeu que m’encisa (i no només per la influència de innumerables pel·lícules americanes que en fan referència). Doncs bé, el què m’esperava s’ha acomplert, Harvard m’ha enamorat. No sé què depararà el futur, però realment seria el meu somni americà. Els arbres de fulla caduca amb tons del groc al marró, tot passant per un vermell meravellós. Els esquirols per tot arreu. Les casetes angleses. Les botigues disposades com si d’Eurodisney es tractés. La Biblioteca majestuosa de la Law School. Encís.

("Lex est summa ratio insita in natura")

Tot plegat es pot resumir en què em vaig quedar bocabadada. Evidentment, el nivell dels professors que ens van oferir els cursos és impressionant i constata que estan a anys llum. De tots els temes tractats, si haig d’escollir em quedo amb la taxation de Kaplow, el granfathering (permís per desobeir per motius d'eficiència social) de Shavell - tot i que em va semblar poc aplicable per més intuitiu que sigu-i i l’anàlisi cost benefici (ACB) de les polítiques penitenciàries de Donahue (III).

"On January 17, 1985 not far from this spot two people met and fell in love"
Curiosa i bonic la inscripció, oi?

Passem a coses més mundanes i més divertides, espero. El títol d’aquest llarg escrit també podria haver estat, plagiant a l’Esther, “noies nòmades”. Vam dormir a 4 llocs diferents: un Youth hostel raonable a Boston, la residència de la Divinity (la facultat de Teologia de Harvard) –unes golfes molt acollidores-, un youth hostel amb una funció social que consistia en acollir homeless (paraula constantment repetida) i un tercer alberg Jazz on the Park a Harlem en una habitació compartida amb assenyades xineses i alguna desequilibrada d’edat avançada i pijama estrambòtic. A aquest darrer quan hi vam arribar, la Rosa es feia creus de que allò fós un hostal perquè hi havia una festa de Halloween amb monstres i no tant monstres ;-). No entraré en més detalls, però que quedi constatat que som unes noies tot terreny. Citant en Toni, em quedo amb allò de “Researchers gone wild”. I de tip (impressionant l’enginyeria que es porten amb les propines als EUA: obligatòries, el doble de la taxa, a vegades ja te l’afegeixen, te la reclamen...) la foto més esperada de la temporada: els pijames! Hahahaha. La Rosa ens podria deleitar amb una descripció al més pur estil de desfilada de modes!

El fet d’anar amunt i avall implicava haver de moure maletes i si ets una exagerada com jo doncs en pagues les conseqüències... Segur que North Face ens copia per l’anunci de l’any vinent...










Halloween és una plaga de carbasses arreu dels EUA i de persones que es deixen la vergonya a casa: monstres, infermeres suposadament sexys (per mi, ratllant el “cutre”), toreros amb poc glamour...

Reprenent el tema del curset i de la HLS (Harvard Law School) alguns comentaris. Primer, si vols ser algú al “mundillo” de Harvard cal dur ulleres passades de moda i poc (o molt, segons es miri) estiloses, ja siguis americà, català o espanyol. Segon, la indumentària de cacera (sic) és l’uniforme per a dirigir. Tercer, el mercat tret d'excepcions està fatal. Quart, l’”acadèmia” no és una bassa d’oli, els ganivets aparentment de punta rodona, volen igual que als despatxos i els somriures són poc espontanis. L’any vinent esperem gustosament el paper sobre les relacions de parella que escriurà l’Esther arran de les xerrades “ de noies”. La discussant serà l’Ariadna que emulant l’exemple de..., ens exposarà un contra article sense fer massa referència al de l’Esther sobre la lluita sagnant dels esquirols taronjosos alemanys per la seva supervivència arran dels atacs del esquirols grisos americans. Parlant de parelles sorprenents (o aprofitant que el Pisuerga passa per Valladolid), aprofito per felicitar l’Andrés i la Lucy de la Procuraduria que es casen... Són encantadors, cadascú a la seva manera. Ha estat una agradable sorpresa malgrat que la meva perspicàcia m’havia fet ensumar-m’ho a partir d’alguns indicis. Jo intentaré escriure un paper sobre la ratio de bojos a USA, gairebé dóna per una tesi, creieu-me.

Boston és per molts una ciutat avorrida. Jo, la prefereixo a Nova York, a diferència del què passa a molta gent. Deu ser qüestió de tarannà. La més europea de les ciutats americanes farcida de construccions victorianes.

Passant a temes gastronòmics, que sabeu que m’encanten, diré que no vaig parar d’incordiar fins que vaig tastar la clam chowder. Em va agradar força. De fet, no em queixaré pas de res del que vaig cruspir-me a Estats Units per més fama de fast food que té. Hi ha de tot, sempre en enormes quantitats, això sí. A la foto podeu veure un bar(eto) de Carmbridge on les hamburgueses tenien noms actuals com: the Bill Clinton (ambassador of ove), John Kerry (he voted this as the best hamburguer before he voted against it), Michael Bloomberg( could otspend Hillary and Barack combined -tenen les seves respectives hamburguers)...

(tot sigui per lluir la càmara)

Per cert, USA no és el paradís dels Mc Donald’s sinó dels Starbucks... és increïble el munt que n’hi ha. Jo em quedo amb Juan Valdés (a sota us poso una de les 10 fotos a NY que va intentar-me fer l’Esther) que per alguna cosa és una cooperativa i colombiana. Això sí, vist el cafè americà, l’expresso de Starbucks és una delicatessen.

Mereix un comentari especial el Fung Wah Bus, altrament conegut per Fungi Bus. Un autocar que per 10 euros ens va dur de Nova York a Boston i viceversa. Xinès, òbviament. Ple de xinesos principalment. I de gent poc sorollosa, almenys si la comparem amb nosaltres que semblàvem cotorres. De fet, n’érem tant conscients que vam patir per la nostra integritat quan un xinès es va girar, estava marejat vam deduir després i no volia pas immolar-se. El primer contacta amb NY de la rosa i meu va ser a Chinatown. Una zona dominada per xinesos que van patir les trepitjades de les notres maletes i on es parla més xinès que anglès i sinó que li diguin a la Rosa que va demanar-me una pasta de xocolata i a la fleca no em vaig saber fer entendre (i crec que no era culpa del meu anglès) i em van donar una mena d’ensaïmada de mongetes (creiem... de fet, no em desxifrat encara de què era feta).

To be continued

(avui no sé què passa que el format no em llueix)

Odissea a la universitat....FOTOCÒPIES!

Em reclamen que escrigui en el bloc... Em comença a sortir fum de la closca. Realment la meva vida a casa no és tan interessant com l’estada a Colòmbia, en part perquè el dia a dia fa que no ens ho mirem tot amb els ulls d’un nen que se sorprèn a cada pas tot i que mai deixem d’aprendre. M’he mig reincorporat a la rutina, la normalitat la reempendré la setmana vinent amb les classes d’Eco(nomia), el doctorat, la feina, francès, anglès (que per cert, ja vaig tenir la primera sessió ahir i ens han posat un profe(ssor) de 29 anys i la meva experiència em diu que joventut és sinònim de fer-nos pencar... Ja ens va dir que si entregàvem les coses tard, ens baixava la nota)... La meva inspiració se’n va a norris... encara no estic tan reincorporada a tot com per escriure els meus articles pretesament informatius o d’opinió seriosos... Què faig?

Us podria fer el diari d’una becària o un reportatge al més pur estil telenotícies de TV3 sobre el xoc d’obrir un ordinador veure que té el Windows 2000 i pensar, no està malament, fins que t’adones que han passat 7 anys. O encara millor la meva odissea, fer fotocòpies. És feina de becaris sí, però estic segura que sóc la persona menys indicada per fer-la: quan no em surten tortes, em surten tallades, quan no, les grapo al revés i això si tinc sort i la fotocopiadora té grapes perquè si no en té i haig d’emprar la grapadora normal, els fulls em queden com mossegats i la grapa mai arriba a l’altra banda...

Universitat Pompeu Fabra, qualsevol dia, en qualsevol passadís on hi hagi una fotocopiadora... La primera a la qual m’acosto mai funciona o bé està parada i s’ha d’escalfar durant una estona interminable. Després trobo una segon fotocopiadora i poso la targeta i em diu “error de grupo” perfecte, he agafat la meva targeta i no la del departament i aquesta fotocopiadora és només per les dels professors. Amb calma, vaig a buscar la dels profes i quan torno ja hi ha algun altre becari carregat de llibres. M’espero. I si el conec i no és dels què creu que estic boja i que atabalo, doncs hi xerro una estona. Total, arriba el meu torn, poso la targeta, 89 fotocòpies. Calculo i penso que en tindré prou però justet justet. Faig la primera fotocòpia. Em surt tallad. He triat malament la reducció. Faig la segona. M’he oblidat que haig de seleccionar la safata de paper en horitzontal. Faig la tercera. No he pressionat prou el llibre que és un d’aquells totxos que mai quedan plans i la fotocòpia queda ennegrida a la part de l’encuadernació, del llom. La repeteixo i llavors vaig fent fotocòpies com xurros fins que una s’encalla i haig de trobar una altra fotocopiadora perquè perdo l’esperança de poder treure el paper o de que els d’OCë vinguin amb celeritat. Quan me’n falten 5 per fer (calculeu, no és culpa meva, és la llei de Murphy. Jo l’he pifiat 3 vegades, per la qual cosa, ja me n’hagués mancat una de bon començament, eh? No em culpeu a mi que la culpa és molt negra i ningú la vol com diu la meva iaia , la maquinota escup la targeta, s’ha acabat el crèdit. Miro el rellotge, les 4 de la tarda. Què vol dir això? Doncs que encara la secretaria fa horari d’estiu i per tant, no em pot donar una altra targeta. Penso en carregar la targeta, però les de professor no funcionen a les màquines normals. Arribo a OCÉ i aquests monopolistes tanquen a les 3. D’acord, doncs vaig a buscar la meva targeta, però quan la poso a una màquina, només té tres fotocòpies. Doncs la carrego i ja en tindré a punt per quan em facin falta. Busco una màquina de recàrrega i inserto la targeta, obro el moneder i no tinc ni una moneda de més de dos cèntims. Perfecte, carregada amb els fotocòpies sense grapar (perquè no hi havia grapes a les fotocopiadores) i el llibre gruixut, patint perquè no m’entrebanqui com és típic en mi i em fumi de lloros i les fotocòpies ben escampadetes i cap al bar. I qui m’atén al bar? El cambrer que em fa “mobbing” perquè li parlo en català (el seu boicot consisteix en servir-me el cafè amb llet amb llet natural i no bullint!) i li demano canvi i a desgana me’l dóna. Carrego i per fi acabo amb les fotocòpies (o elles amb mí, segons com es miri). Bé, falta la part final, trobar una grapadora al despatx i grapar-les o demanar a algú que ho faci i em miri amb una certa condescendència òbviament. Diuen que és bo reconèixer les pròpies limitacions...

Colòmbia: "Fi"? No! "Continuarà"

“És l’hora dels adéus, ens hem de dir adéu siau, no és un adéu per sempre, és un adéu per uns instants”


Llàgrimes, com no podria ser d’altra manera tenint-me a mi com a protagonista. Sóc a punt de marxar cap a l’aeroport. Són al menjador esperant que acabi de repassar l’habitació, acosto el cap a la finestra i miro la carrera sèptima i se’m neguen els ulls. Un simple detall com que l’Hernán anés expressament a comprar-me un pa de cereals que em xifla per esmorzar em fa remoure el cor. La Líbia ha decidit marxar per no acomiadar-se.

He estat feliç aquí. Simplement. És tot i és prou. Diuen que marxar lluny va bé per conèixer-te. No ho sé. Potser és més aviat trencar la rutina i gaudir del benefici que ningú té cap idea prefabricada de tu, tot i que malgrat tot duus la teva motxilla a l’esquena, les persones no canviem, canvia l’entorn i ens hi adaptem.

Vull donar les gràcies a tota la gent que sento deixar a Colòmbia. Demanaria que no m’oblidessin mai i em dirien que no ho faran, però l’experiència demostra que en un mes ets un record, en un any, la gent que no veiem sol ser una anècdota; en tres, ens costa recordar el nom; i, en cinc, l’amnèsia.

Però bé, m’he sentit estimada i això mai seré capaç d’agrair-ho ni d’expressar-ho. Crec que deixo alguna cosa de mi aquí. Penjo el text i marxo... El darrer text. A més, demà fa un any que vaig obrir el bloc. Espero que el balanç dels meus lectors assidus, amics i coneguts al cap i a la fi, sigui positiu.

Espero que realment sigui un fins aviat! Tant de bo sigui veritat la correcció que em va fer en Javier quan vaig dir “si vuelvo a Colombia...”, i em va dir “el dia que vuelvas...”. Per donar un toc semi-humorístic però no per això menys sentit o menys real, manllevo i tergiverso unes paraules de l’Anna E., aquest país i al seva gent m’ha donat tant que els hi haurien de condonar el deute extern.

Gràcies per regalar-me dos mesos de somriure perenne. Malgrat ser cursi, el record d'aquests dos mesos ja no m'abandonarà mai perquè a més no puc prescindir de les maravelloses persones que he conegut.

Colòmbia XL: això s'acaba...

Veiam, cosetes curioses que us vull explicar perquè aquest bloc acabi sent una guia alternativa sobre Colòmbia:

- Sabeu que aquí hi ha una llei seca i que els dies abans de les eleccions no es pot ni prendre res alcohòlic enlloc ni comprar-lo al supermercat?
- Hi ha una propaganda institucional que diu “Colombia, es pasión” y el logo es un cor amb uns filets que surten que a mi em recordaven una poma, però que ja m’han fet saber que és el fum que surt d’un cafè (tinto) ben calentó.
- He descobert que hi ha parades de bus de les de tota la vida a Bogotà. Jo sabia que hi havia unes zones pintades de groc on en teoria les busetas paraven, a la pràctica s’aturen allà on algú aixequi el braç o algú digui por aquí por favor i el llencen al mig de la carretera.
- A Colòmbia el compte als restaurants te la duen tapadeta i amb el canvi unes mentes (caramels refrescants). És un costum generalitzat.
- A Colòmbia, com no podria ser d’altra manera, la gent té noms compostos, al més pur estil “culebrón”. Per moelstar-los, posaré noms de persones que conec més o menys: Donald Giovanni, Tito David, Javier Ricardo, Lilly Patrícia, Sonia Astrid, Lucy Marcile Marie... Però els diuen per un de sol, eh?


Ja som en el moment en què vaig dient: és la darrera vegada que...: passo per un pont del Transmi, que em serveixen cafè en el “posillo” que la Carolina em va regalar, que torno a entrar per segona vegada a l’apartament al matí quan surto perquè m’he deixat alguna cosa (mai el cap, estigueu tranquils)...

Els comiats són durs per mi.

Odio fer la maleta, és un caos perquè no cap tot el què vaig dur en arribar (la vaig tancar seient-m’hi a sobre) i encara he comprat més coses. Algú em pot explicar perquè tot i que no afegeixis res a la tornada mai cap tot el que hi duies a la maleta? Feu els ulls grossos veiam si algú veurà els seus regals.

Bé, me’n vaig carregada d’aquelles coses intangibles que mai més t’abandonen però que són tan boniques que no pesen gens, sinó que alleugen. Evidentment, les primeres llàgrimes ja han rodolat galtes avall...


El comiat a la feina. La Procuraduría Delegada para Asuntos Ambientales y Agrarios són un grup fabulós, s’hi respira harmonia. M’han fet emocionar. La Perla i la Sònia que han marxat de comissió m’han deixat un detall i sobretot unes paraules memorables. En Fèlix i la meva estimada Carolina, un jersei verd preciós i abraçades reconfortants. La Nídian, un detall perquè la meva taula sempre tingui un toc colombià i una carta tendra com ella. En Carlos, uns llibres de medi ambient amb una dedicatòria que la sé sincera. La Joana una broma, com sempre. I per si no era prou, entre tots m’han acomiadat amb un ponqué (pastís) deliciós, un diploma que us fotografio, un discurs de l’alegria del grup, en Jorge Martínez i un penjoll d’or d’inspiració indígena que serà el meu “amuleto de la sort”. I tots m'han regalat dos mesos d'aprenentatge i d'enriquiment personal perquè aquí la feina no és incompatible amb bromes, converses de tot i res...

A casa: achiras, cafè... i uns somriures que reflecteixen que m’aprecien, aquests sentiments són mutus. Una cervessa artesana per acomiadar-me d'en Tito i la Carolina.

Les llàgrimes són inevitables però es barreja aquesta tristesa per deixar aquí gent inoblidable que m'ha fet sentir pletòrica i la felicitat per l'experiència i per tenir una grans nous amics.