Bama

(Continuo amb la voluntat d’escriure sobre coses “trivials” però interessants. Amb un punt “freaky” si voleu. D'aquelles que es veu que no inciten a comentar-les!)

L’altre dia mirant un reportatge de France2 vaig conèixer la realitat de la vila de Bama on hi ha la major concentració de persones centenàries del món. Bama em va semblar un lloc aïllat i potser és aquesta la clau doncs a altres llocs (Vilca Bombais dels Andes de l’Equador, els Abkhazes rusos o algunes tribus de l’Himalaya) on l’esperança (i la qualitat) de vida és increïblement elevada comparteixen aquesta característica.

(Amb el barret maoista)

A banda del seu medi ambient immillorable sense gota de contaminació amb un Sol que llueix discret, gairebé ombrívol i la terra rica en minerals, que no és poc, el secret dels habitants de Bama és la moderació. En tot. En la feina. En l’exercici físic (tai-chi, llargues passejades...). En el menjar (res de ser golafres, segons ells quan t’aixeques de taula no has d’estar tip i embotit sinó tenir l’estómac a un 80%). I hi afegiré una cosa més: en les aspiracions. Les imatges semblaven tranquil·lament feliços, sense estridències. No enyoraven tenir cotxes, la ciutat i els diners tot i tenir televisió i rebre les imatges de l’Occident poderós i estressat. Mantenen característiques tradicionals, però no en excés.

L’alimentació basada en peix i vegetals, no pas fruita, hi deu tenir molt a veure. Res de fregits, tot bullit. Molts dels “centenaris” fumen assíduament. Tabac natural, és clar. A tall d’anècdota, mencionaré que com a complement alimentari pels més grans: una sopa de cànnabis que van començar a elaborar als anys 40-50 del segle XX en època de fam.

Em va sobtar sentir parlar de radicals lliures i àcids grassos com a explicació d ela longevitat perquè són mots que m’evoquen cosmètics i aliments sofisticadament químics que pretenen ser el nostre elixir de l’eterna joventut.

El paper dels grans no era el de dependents. Ans el contrari. Sense ser reverenciats, tenen un paper actiu en la societat. Com qualsevol altra persona. No els retiren de la vida productiva. Resultava anecdòtic als meus ulls que una dona (amb els peus deformats per aquella tradició xinesa que troba en els peus femenins petits un requisit per la bellesa i per això els embenen quan s’estan formant) de 114 anys explicava tota eixerida que ella va decidir obrir la seva botiga de queviures quan tenia 86 anys amb l’altra esposa del seu marit.

Resulta curiós pensar que algun dels grans de la tribu ha viscut ha arribat a coincidir en el temps amb uns 25 presidents dels Estats Units.

Cal resignar-se, no els podem emular. No només per l’exposició a la tensió constant, el menjar contundent... sinó també perquè la seva longevitat té alhora una base genètica. “Morir joven y vivir deprisa”, al més pur estil James Dean, és el nostre consol ( per jove entenc superar els 80 anys tal com marca la nostra esperança de vida).