Nova York

Times Square, paradís del consumisme però impactant

(Llegiu l'anterior abans) Potser el fet que el primer dia plogués a bots i barrals ha influït en la meva percepció de la “gran manzana” (poma no sona pas tan bé...De fet, sent purista seria la gran illa). Encara recordo el nostre primer sopar a quarts de dotze d'una plujosa nit en un Deli 24 hores d’uns amables pakis a Harlem: cookies, baggel atapeït de mantega i uns cafès calentons.

L’endemà no es veia ni l’Empire State del tot pels núvols. Però la sensació de ser minúsculs entre aquells blocs a middle town és increïble. De Manhattan, Grenwich Village i Soho et dibuixen un agradable somriure. La llibreria que ens va fer descobrir l’Esther a aquest barri és genial, de fet, com totes, per petites que siguin, t’hi pots perdre.

Per aquells qui aneu a Nova York, us diré que realment els establiments de restauració amb segell ZAGAT valen la pena, la guia de l’Ariadna era totalment verídica. La meva memòria em falla i no recordo el nom, però en un lloc molt típic vam menjar un deliciós el pastrami anomenat Woody Allen (això ho vam descobrir després perquè l’Esther estava entestada en que era turkey i va resultar ser vedella i l’Ariadna una mica més i pega el cambrer perquè no ens entenia. Sort que alguna taula del costat en menjava). Proveu-hi també el cheesecake que hi és típic (tant que tenen una línia telefònica per encarregar-lo especial) però que nosaltres ja tipes no vam poder tastar. Feia una pinta exquisida, us ho ben juro. El lloc era ben peculiar, ple de fotografies de gent que hi havia anat signades. Gent de renom suposem tot i que molts no els coneixíem devien ser del star system o la crème de la crème d’allà. Ens haurien d’haver fotografiat com a potencials celebrities.

El darrer dia, uns pancakes... per llepar-se els dits!

Sant Patrick, Greenwich village i Central Park em reconcilien amb Nova York. Deu ser que sóc molt cursi i m’he empassat masses pel·lícules romàntiques.

La zona zero no impressiona perquè està ja tot empantanegat amb obres. La bola que era prop d’allà sí que toca més la fibra al veure-la abonyegada al Battery Park . L’Ellis Island (porta de la terra americana durant molts anys) i el mar humanitzen també aquesta ciutat, que des de la meva òptica, em sembla que condemna massa a l’anonimat. L'estàtua de la llibertat, ideada com a regal pels francesos (heu vist la del Sena?) i pagada per donants que Pullitzer publicava al New York Times (el què ensenyen les guies de viatge, eh?), de lluny.

A Nova York (confesso que fins i tot a Cambridge... per això l’Esther va insistir en fer-me una foto amb el cartell de Fashion Ave) vaig fer gala del meu consumisme. M’encanta anar de botiges i comprar roba, sabatetes... I a la ciutat de la 5th Avenue i la Fashion Avenue no podia deixar de fer honor a la fama...

Aprofito l’avinentesa (com se sol dir) per fer-me ressó d’una notícia que he llegit avui. Un proveïdor de l’empresa tèxtil GAP (de la qual vaig comprar camises a la 5a Avinguda) ha estat acusat d’emprar treball infantil en la confecció a l’Índia. GAP diu que és un fet aïllat. I un bé negre amb potes rosses. Fem ulls clucs, ens n’oblidem, però és una realitat innegable i en tenim una mica de culpa tots plegats. Cal replantejar-se moltes coses quan un nen declara que no vol ni pot deixar de treballar, que no es denunciï perquè el perjudica.

Finalment, quatre conclusions (personals) a mode de resum: 1) a USA es menja bé, amb plats immensos però tens al teu abast de tot. Plats típics: els d’arreu del món; 2) els americans són gent agradable, al menys a primera vista, desconec si en el dia a dia són més tancats, però per la meva curta experiència puc dir que sempre estan disposats a guiar-te, a fer-te una fotografia...; 3) m’he endut una sensació de que USA és un país un xic brut, seguint un símil emprat en un correu sobre l’edat dels països que em va enviar en Ricard, diré que sembla un adolescent mal girbat; 4) gràcies per la companyia, noies. Espero no haver fet una mala passada a la complicitat entre vosaltres. Rosa, saps perquè Delta dóna taps? Per poder-me aguantar! :-P. Gràcies a totes pels riures i somriures.

Per cert, entre el cava i el xampany (champagne, posats a ser fins) em quedo amb el nostre i em rebenta que la gent en renegui al·legant bon paladar quan s’hi amaga una postura política, legítima, en això ja no m'hi poso.

De tornada, un xic de pànic per la vaga d'Air France, però res, ens van col.locar amb Iberia i vaig haver de deleitar-me amb la Terminal 4...