Colòmbia XXV: Eclecticisme (un de ben llarg perquè no em trobeu a faltar)

No sé si en alguna entrada del meu viatge us he parlat de l’estranya barreja que és aquesta ciutat. No us sé dir de què: riquesa i pobresa, ordre i desordre, netedat i brutícia, gratacels i cases baixes, natura i contaminació... Però és un bon còctel. I jo que ja començo a fer-me el meu lloc en aquesta ciutat de 7 milions d’habitants, doncs també opto per combinacions rares: un dia al vespre, sushi cassolà i uns cosmopolitan i l’endemà aprenc a ballar danses tradicionals. Sí, estic com un llum de petroli, però a la Procuraduria hi havia classes d’això i vaig pensar que potser agafo ritme i tot. Ara ja sé ballar Cañabrava que es balla a una regió que s’anomena El Tolima... És com quan assajava esbart de més petita. A més els passos tenen la seva gràcia perquè t’has d’imaginar que ets una camperola i que apartes els matolls amb una mà i amb un matxet que tens a l’altre, els talles (com allò de la poma per ballar sevillanes, sabeu?). De moment no n'he deixat constància gràfica perquè tinc una reputació...

I el dilluns, que dimarts era festiu perquè conmemoren la batalla de Boyacà on van vèncer els espanyols, també vaig passejar per la carrera 7a ("la sèptima") on hi havia concerts al carrer, comediants varis, firaires, carrets de menjars (espigues de blat de moro, coco...)... Vam anar amb en Ricardo, la Paula, l'Ana Maria i jo fins la Plaça Bolívar on hi havia el professor: un pare que clama l'alliberament del seu fill segrestat fa deu anys, des dels 19, caminant per arreu del país. Es va entrevistar amb Uribe però em penso, des del meu desconeixement, que les propostes d'un i altre no casen massa. També vam anar al mític Billar Londres: un bar amb billars, amb les parets amb pintures dels edificis d'arreu del món (també la Sagrada Família) i una decoració que em recorda un circ (a la foto se'n veuen les escales).

Com que fins dilluns no tindreu notícies meves perquè marxo a l’Eje Cafetero- on entre d’altres coses faré “balsaje”, és a dir, baixaré un riu en unes barques fetes de guadua (una espècie de bambú) semblants als raigs del Pallars- us explicaré alguna altra coseta que em balla pel cap. Ah, i sabeu què? M’he comprat una motxilla (un morral que diuen ells) per viatjar... M’imagineu?

Ja he començat les classes de Constitucional a la “u”. És una assignatura de tercer, amb la qual cosa no són tan jovenets els meus companys... La manera de donar classe és menys magistral que a la Pompeu i el profe es permet fer bromes sovint. Amb només 35 alumnes les coses són més properes. La uni és impressionant, està a peu de la muntanya i té moltíssimes prestacions. L’única crítica: les cadires són d’aquelles amb taula incorporada i algú desorganitzat com jo, li cauria tot. Tot això venia perquè us volia explicar que a Colòmbia no només les classes socials estan molt diferenciades, sinó que hi ha una classificació que tothom coneix en sis estrats segons el patrimoni. Ens van passar una enquesta a la universitat sobre hàbits de salut i ens ho demanaven. Em va sorprendre tot i tenir la seva lògica.

El dimarts vaig anar a la fira Manufacto, dels artesans de Colòmbia i em vaig comprar un estoig de cuir taronja amb molas, uns teixits de mil colors llampants que fan els indígenes. Així tindré present aquest país que mica en mica em va robant el cor perquè hi duc una vida de tall diferent. L’artesania a Colòmbia està força arrelada, tant la tradicional, com la feta per joves que hi ha vist un nitxo (em permeteu aquesta terminologia econòmica) de negoci.

I finalment, una foto d’un lloc per on passo cada dia: és un carrer de vianants on hi ha la seu central d’Avianca, l’aerolínia colombiana. Doncs el seu edifici els cau a trossos i et trobes una mena de túnel, tot i tenir un espai ampli per passar, per protegir-te de la caiguda de pedres. Però ja podeu veure que massa resistent no és... "Peligro, caída de piedras"

També és hora que reprenem les lliçons gastronòmiques, lingüístiques i culturals (per si un dia aneu a 50x15). Comencem per omplir la panxa que així aprendrem millor.

Us volia parlar del Sancocho i del plàtan. El primer és sopa semblant a l’escudella però amb molt tipus de papa i yuca. Boníssima i més si l’acompanyem de hogao (una salseta de tomàquet, pebrot... com una samfaina aproximadament). El plàtan no és la fruita a la qual ens referim nosaltres amb aquest nom (el que menjaria l’Amelio), aquesta seria un banano. Un plàtan és més gros i verd i serveix per ser plat principal: a la sopa, com patates chips, arrebossat... Cuinat d’aquesta darrera manera s’anomena “patacón” “con todo” perquè aguanta qualsevol combinació: formatge cremós, estofat, verduretes... és com una torradeta. El que em té enganxada és la papaya i el mango biche (no del tot madur) amb suc de llimona...

Relacionat amb el menjar us volia comentar que m’he adonat del culte extrem que tenim a les coses light a casa nostra. Jo sóc la primera que el iogurt és 0% greix, 0% sucre i 0% sabor, la coca-cola light òbviament, el pa integral, el pernil de gall d’indi... Doncs a Colómbia he abandonat aquests hàbits perquè a Ca l’Hernan i la Líbia no els tenen i en general no estan tan presents. Porto 3 setmanes prenent llet sencera, per exemple, ja ni e recordava el gust... Ah, i sabeu què? La Líbia sosté que menjo poc... Us ho podeu creure? Sí sóc una llima. Com em deia la meva padrina: “vale más comprarte un traje que invitarte a comer”. Tampoc és que ser golafre sigui un mèrit però...

Parauletes: mono i mico. En castellà diem mono al mico (els de l'Amazones) i els colombians l’anomenen com nosaltres però sense atonitzar la “o”. Si en tingués un li diria ’”Amelio”. Sí, ja sé que el nom és típic, però pitjor posar-li “Xita”, no? Tornant a la llengua, ells diuen mono o mona a qualsevol noi o noia, als quals també se’ls pot anomenar chinos... Us confessaré que els primers dies vaig pensar que hi devia haver una comunitat oriental notable a Colòmbia :-S...

Ara toca parlar de la papaya i no torno a parlar de jalar. Sinó de l’expressió “dar papaya” que vol dir posar fàcil que et robin. Ja sabeu que amb el meu desordre sóc una distribuïdora a l’engròs de papaya.

Continuem amb les expressions amb fruites: la guayaba (és deliciosa! Ara ja sabré triar les fruites tropicals que principalment per Nadal inunden els supermercats i que la gent comprem sense saber-les menjar!). El seu masculí, el guayabo té diverses accepcions: ressaca, nostàlgia o remordiment, sobretot per infidelitat (guayabo moral).

I finalment, un comentari sobre els semàfors colombians (que de dia serveixen per alguna cosa, perquè de nit els taxis se'n salten un darrera l'altre). Imagineu-vos com "manejan" (condueixen) que no només es posa àmbar de verd a vermell perquè la gent s'aturi sinó també de vermell a verd!

“Y esto es to, esto es todo amigos!” Doncs res, que tots tinguem un cap de setmana extraordinàriament memorable! Per cert, que m’he sorprès que aquí els nens no coneixen el Playmobil! El Lego i les barbies són més internacionals! És que he patit una regressió a la infància menjant un "cucurutxu" de gelat de iogurt perquè m'ha recordat els iogurts Danone de vidre amb galetes maria (marbú dorada) aixafades i sucre... Com un llum de petroli... efectivament.