Sunday, September 23, 2007

Odissea a la universitat....FOTOCÒPIES!

Em reclamen que escrigui en el bloc... Em comença a sortir fum de la closca. Realment la meva vida a casa no és tan interessant com l’estada a Colòmbia, en part perquè el dia a dia fa que no ens ho mirem tot amb els ulls d’un nen que se sorprèn a cada pas tot i que mai deixem d’aprendre. M’he mig reincorporat a la rutina, la normalitat la reempendré la setmana vinent amb les classes d’Eco(nomia), el doctorat, la feina, francès, anglès (que per cert, ja vaig tenir la primera sessió ahir i ens han posat un profe(ssor) de 29 anys i la meva experiència em diu que joventut és sinònim de fer-nos pencar... Ja ens va dir que si entregàvem les coses tard, ens baixava la nota)... La meva inspiració se’n va a norris... encara no estic tan reincorporada a tot com per escriure els meus articles pretesament informatius o d’opinió seriosos... Què faig?

Us podria fer el diari d’una becària o un reportatge al més pur estil telenotícies de TV3 sobre el xoc d’obrir un ordinador veure que té el Windows 2000 i pensar, no està malament, fins que t’adones que han passat 7 anys. O encara millor la meva odissea, fer fotocòpies. És feina de becaris sí, però estic segura que sóc la persona menys indicada per fer-la: quan no em surten tortes, em surten tallades, quan no, les grapo al revés i això si tinc sort i la fotocopiadora té grapes perquè si no en té i haig d’emprar la grapadora normal, els fulls em queden com mossegats i la grapa mai arriba a l’altra banda...

Universitat Pompeu Fabra, qualsevol dia, en qualsevol passadís on hi hagi una fotocopiadora... La primera a la qual m’acosto mai funciona o bé està parada i s’ha d’escalfar durant una estona interminable. Després trobo una segon fotocopiadora i poso la targeta i em diu “error de grupo” perfecte, he agafat la meva targeta i no la del departament i aquesta fotocopiadora és només per les dels professors. Amb calma, vaig a buscar la dels profes i quan torno ja hi ha algun altre becari carregat de llibres. M’espero. I si el conec i no és dels què creu que estic boja i que atabalo, doncs hi xerro una estona. Total, arriba el meu torn, poso la targeta, 89 fotocòpies. Calculo i penso que en tindré prou però justet justet. Faig la primera fotocòpia. Em surt tallad. He triat malament la reducció. Faig la segona. M’he oblidat que haig de seleccionar la safata de paper en horitzontal. Faig la tercera. No he pressionat prou el llibre que és un d’aquells totxos que mai quedan plans i la fotocòpia queda ennegrida a la part de l’encuadernació, del llom. La repeteixo i llavors vaig fent fotocòpies com xurros fins que una s’encalla i haig de trobar una altra fotocopiadora perquè perdo l’esperança de poder treure el paper o de que els d’OCë vinguin amb celeritat. Quan me’n falten 5 per fer (calculeu, no és culpa meva, és la llei de Murphy. Jo l’he pifiat 3 vegades, per la qual cosa, ja me n’hagués mancat una de bon començament, eh? No em culpeu a mi que la culpa és molt negra i ningú la vol com diu la meva iaia , la maquinota escup la targeta, s’ha acabat el crèdit. Miro el rellotge, les 4 de la tarda. Què vol dir això? Doncs que encara la secretaria fa horari d’estiu i per tant, no em pot donar una altra targeta. Penso en carregar la targeta, però les de professor no funcionen a les màquines normals. Arribo a OCÉ i aquests monopolistes tanquen a les 3. D’acord, doncs vaig a buscar la meva targeta, però quan la poso a una màquina, només té tres fotocòpies. Doncs la carrego i ja en tindré a punt per quan em facin falta. Busco una màquina de recàrrega i inserto la targeta, obro el moneder i no tinc ni una moneda de més de dos cèntims. Perfecte, carregada amb els fotocòpies sense grapar (perquè no hi havia grapes a les fotocopiadores) i el llibre gruixut, patint perquè no m’entrebanqui com és típic en mi i em fumi de lloros i les fotocòpies ben escampadetes i cap al bar. I qui m’atén al bar? El cambrer que em fa “mobbing” perquè li parlo en català (el seu boicot consisteix en servir-me el cafè amb llet amb llet natural i no bullint!) i li demano canvi i a desgana me’l dóna. Carrego i per fi acabo amb les fotocòpies (o elles amb mí, segons com es miri). Bé, falta la part final, trobar una grapadora al despatx i grapar-les o demanar a algú que ho faci i em miri amb una certa condescendència òbviament. Diuen que és bo reconèixer les pròpies limitacions...

8 comments:

Anonymous said...

Ai... Aquesta merda de rutina, que ja torna... Ja torna!! A partir de demà passat tornarem a estar envoltats d'aquella refotuda porqueria de fotocopiadores i d'aquella Universitat plena de votants de l'ULD, especialment jo, que començaré algunes assignatures de Dret. Tu tindràs més sort, tenint només coses d'Economia et trobaràs a la carrera que més vots va donar a Estudiants en Acció. ;)

Què taaaaaaaaal Vanessa? Sóc en Pol Cruz, com pots haver intuït! Quant de temps! Ja veig que per Colòmbia, bé! He anat a l'agregador de blogs de les JERC i he vist això d'"Odissea a la Universitat" i dic: Mira, si és la Vanessa! A veure què en diu de la poc apreciada Pompeu Fabra... XD

En fi, que ens veiem pels passadissos en dos dies! Un petó!

Anonymous said...

Escolta'm, veig que no m'he d'encadenar a enlloc ni tampoc fer àpats frugals en base a la meva anunciada vaga de fam! Perfecte!

Em sembla molt bé que et dediquis a la dolça fotocòpia, sort en tens que no és papelselladodelestado i si se't encalla doncs tampoc serà la mort de ningú!

Demà comença el curs? Doncs aviam...repassem: paper blanc de 80 grams i bolígraf negre 0,7? No si amb tu, aviat s'acabarà l'oxígen al món!

Ànims.

Vanessa Casado said...

Pol! Quina gràcia rebre un comentari teu! Et recordo que jo tinc uns horaris horribles també perquè amb el Doctorat la compatibilitat no està massa pensada!

Ja saps que visc a la Pompeu, per tant, ja comentarem la jugada!

Anna E., maca, tu m'has de fotre canya de totes totes? Que si no escric, que si malgasto l'oxígen del món... I sí, ja tinc les meus navigatos de 80 gr blancs (no grocs) i els meus Uniball fine 0.7 en un estoig de pell taronja amb moles (teixit indígena colombià) preparats... Però pots estar tranquila, a Economia prenc menys de 200 pàgines d'apunts amb la meva hiperlletra! :-P

Llàstima que ja no et trobaré per cap racó de la UPF...

Un petó!

garmir said...

Hola:
Jo vaig anar a fer unes proves al Juny a la UPF de ramon trias fargas i quina senyora universitat, és per aplaudir, dona goig.
Jo vaig estudiar a un altra, peró la UPF és magnifica i té molts bons professors.

Anonymous said...

Vanessa! a veure si tens un ratet i quedem i m'expliques!! que tinc moltes ganes de veuret!
Vaig rebre la teva postal i em va fer molta il.lusió, xo molta.

Si tens un ratet truca'm i xerrem, que tu tens l'agenda sempre força mes complicada...;)
T'estimo un munt!
Eva Bermúdez

SiKNUS.CAT said...

Bentornada!

Bé, és que per mi has tornat avui: tenia bastants posts enraderits del teu bloc. Com que els allargues tant i no vull que se'm escapi cap detall sempre els deixo per un altre dia... ;)

No m'ha agradat això de que no saps si canvies viatjant... si sincerament dius que una part de tu es va quedar allí, és que realment has canviat... no? Bé, tant se val.

M'ha sonat això del nen... :)

I, per cert, quin canvi més radical de temes. A Colòmbia parlaves de coses que et fascinaven i et cridaven l'atenció... ara de fer fotocòpies. :P No escriguis perquè t'ho reclamin: escriu quan et vingui de gust!

Maiol Sanaüja i Soler-Rossell said...

Estic totalment d'acord amb en Pol Cruz: normalitat a la UPF = fotocopiadores que plasmen la crua realitat a Can Océ...

En fi, tu tampoc evites cap problema eh? Sempre liada jejejjee

PS: Quedem dilluns i dinem junts?

Un petó*

Jordi Molinera i Poblet said...

Osti, jo que he començat aquest any... ja he tingut ocasió de desesperar-me amb les fotocopiadores... argh!!!