Friday, September 14, 2007

Colòmbia: "Fi"? No! "Continuarà"



“És l’hora dels adéus, ens hem de dir adéu siau, no és un adéu per sempre, és un adéu per uns instants”


Llàgrimes, com no podria ser d’altra manera tenint-me a mi com a protagonista. Sóc a punt de marxar cap a l’aeroport. Són al menjador esperant que acabi de repassar l’habitació, acosto el cap a la finestra i miro la carrera sèptima i se’m neguen els ulls. Un simple detall com que l’Hernán anés expressament a comprar-me un pa de cereals que em xifla per esmorzar em fa remoure el cor. La Líbia ha decidit marxar per no acomiadar-se.

He estat feliç aquí. Simplement. És tot i és prou. Diuen que marxar lluny va bé per conèixer-te. No ho sé. Potser és més aviat trencar la rutina i gaudir del benefici que ningú té cap idea prefabricada de tu, tot i que malgrat tot duus la teva motxilla a l’esquena, les persones no canviem, canvia l’entorn i ens hi adaptem.

Vull donar les gràcies a tota la gent que sento deixar a Colòmbia. Demanaria que no m’oblidessin mai i em dirien que no ho faran, però l’experiència demostra que en un mes ets un record, en un any, la gent que no veiem sol ser una anècdota; en tres, ens costa recordar el nom; i, en cinc, l’amnèsia.

Però bé, m’he sentit estimada i això mai seré capaç d’agrair-ho ni d’expressar-ho. Crec que deixo alguna cosa de mi aquí. Penjo el text i marxo... El darrer text. A més, demà fa un any que vaig obrir el bloc. Espero que el balanç dels meus lectors assidus, amics i coneguts al cap i a la fi, sigui positiu.

Espero que realment sigui un fins aviat! Tant de bo sigui veritat la correcció que em va fer en Javier quan vaig dir “si vuelvo a Colombia...”, i em va dir “el dia que vuelvas...”. Per donar un toc semi-humorístic però no per això menys sentit o menys real, manllevo i tergiverso unes paraules de l’Anna E., aquest país i al seva gent m’ha donat tant que els hi haurien de condonar el deute extern.


Gràcies per regalar-me dos mesos de somriure perenne. Malgrat ser cursi, el record d'aquests dos mesos ja no m'abandonarà mai perquè a més no puc prescindir de les maravelloses persones que he conegut.

9 comments:

xiuxiueig said...

Emocionant l'escrit! Estic content que hagi estat una gran experiència i ja veus que els assidus no fallem!jeje.

Felicitats x l'any!!!;-)


Bon kp de 7mana!

1 petó.

Anonymous said...

Gràcies.

Anonymous said...

Felicitats! Ha esta un molt bon primer any!

Anonymous said...

Sort n'hem tingut de tu, Oixque! Un petonet i moltes felicitats pel teu primer aniversari, bufó!

Anonymous said...

Wellcomeback!benvingudaacasa!

Visca els nuvis!

Anonymous said...

Escolti'm senyoreta CP! No es pensi que ara que ha tornat de Colòmbia ja no té excuses per escriure, eh! Que ara ens ha ben acostumat i els que ens declarem lectors habituals no trobarem el rumb sense alguna peripècia de les seves així que...a buscar aventures per aquests mons de déu dignes de ser explicades.

Maiol Sanaüja i Soler-Rossell said...

Tu ens has de condonar el deute extern d'haver estat dos mesos sense tu!!!! Que el somriure ja sembla caduca i volem que torni a ser perenne ;)!

Un petó vallesana

RICK said...

me uno a l´anna para decir que sin estos escritos perdemos el rumbo.

a lustrar la pluma de victor hugo y seguir dictando historias


besos

Anonymous said...

Això passa de taca d'oli...

Manifestació:

VOLEM ACTUALITZACIONS AL TEU BLOG!

VOLEM ACTUALITZACIONS AL TEU BLOG!

VOLEM ACTUALITZACIONS AL TEU BLOG!

El proper pas serà una assentada popular, si cal sortiré del meu reducte gal (oseaser Berga city) per encadenar-me a les escales de la Pompeu.

Si malgrat els esforços això no seveix per res anuncio una vaga de fam...