Gerzensee: dret constitucional, menjar exquisit, paisatge de la Heidi, vaques arreu ...

L’objectiu (principal?) d’aquest viatge era assistir a un curs organitzat per la Fundació del Banc Central Suís sobre anàlisi econòmic que qüestions de dret constitucional. L’impartia el professor Samuel Issacharov, un argentí professor a NYU. Jo arribava il·lusionada de passar una setmana de vacances i em vaig trobar amb força feina perquè cada dia teniem lectures a preparar i en un curs d’una quinzena de persones: cinc alemanys, dos suïsos, una anglesa, una holandesa, una australiana afincada a Hamburg, dues espanyoles –la Clara i l’Ariadna- et moi. Els pobres europeus van haver de patir les meves explicacions sobre Catalunya arran de que el pobre inconscient del Jan-Philip em va dir “ah, de Barcelona, then you are Catalan, not Spanish”, cosa que devia maleir però que a mi em va guanyar el cor! Una mica més i m’han de reanimar quan una suïssa va preguntar: “is Catalan a written language?”.

Les classes eren d’allò més interessants: delimitació i limitació de la propietat, expropiació, federalisme, il·legalització de partits polítics, joc electoral... Però suava tinta xinesa al costat de doctors i doctorands de molt nivell tant jurídic com d’anglès... Em va quedar clar que com deia la pel·lícula que tenia la Clara al portàtil Two days in Paris a US el dret de propietat és el més fonamental de tots.

Vaig fer el què bonament vaig poder però, per sorpresa vostra, la vergonya a classe em va tenir calladeta... I no era per fer realitat allò que diuen que és més intel·ligent qui observa callant, precisament. La presentació del darrer dia em va fer patir tota la setmana. Per tal de deixar constància que em va servir de força, transcric un parell de frases de dos casos de la US Supreme Court (sempre de les dissenting opinions... per què serà? No m’agrada pas dur la contrària a mi...) que podrien ser extrapolables:

Public opinion being what it now is, few will protest the conviction of these Communist petitioners. There is hope, however, that in calmer times, when present pressures, passions, and fears subside, this or some later Court will restore the First Amendment liberties to the high preferred place where they belong in a free society.

(Dissent by Justice Black in Dennis v. United States, 1951)

Federal power (del poder central) expands, but never contracts

(Dissent by Justice Thomas in Gonzales v. Raich, 2004)

També s’hi aprèn sociologia humana comparada...

El temps va ser millor que el del racó plàcid de Catalunya (quina falta ens feia) però de tant en tant queia algun ruixat. Als vespres, com diria en Toni, una rebeca tot ho soluciona. El paisatge, increïble. Com a la Heidi vaja. Parlant de Heidi... Resulta que em vaig encaparrar a explicar als alemanys si la coneixien la sèrie i em dèien que no. Jo tota preocupada pensava que era estrany perquè passant a Frankfurt... doncs bé, es veu que allà es pronuncia “haidi” i no m’entenien... A més, jo els deia que ella tenia un xicot, en Pedro i m’ho van discutir... Veiam, qui em nega que es veia a venir la tensió entre aquests dos?

Tornant al paisatge... Vaques i més vaques. I jo encantada després del treball de les quotes. De fet, el professor també va comentar si rebien subvencions a Suïssa perquè a cada casa hi havia vaquetes moníssimes. Molt maques sí, però antipàtiques també. Al principi em donaven carbasses però amb els dies em vaig guanyar la seva confiança. Ja se sap que jo parlo cowish... I que pregunto cada 5 minuts per les vaques (sense deixar de fer fotos) i que aprofito qualsevol ocasió per exposar el nostre treball d’Economia Aplicada.

Són hiperorganitzats... Fins al punt que els horts semblen jardins... De fet, un dia des de la terrassa em mirava un pagès llaurant. Pobre home em va saludar i em volia parlar, en alemany... del qual en sé aproximadament deu paraules i mal pronunciades. Pobra de mi, jo anava assentint a aquell senyor que semblava l’avi de la Heidi. També corrien per allà la milicia suïssa perquè jes veu que tothom hi és cridat tot i no tenir exèrcit professional.

Al poble hi havia allò que diem quatre cases i un paller. La típica botiga de poble, la Sala (pels qui no ho sapigueu és la botiga del meu poble on vaig treballar molts anys) de Gerzensee em va fascinar... vés que no hi emigri. Tenien des de katiusques (no sé pas com s’escriu... al Pompeu Fabra no hi surt) a pasta de dents, pa, peix fresc uns dies a la setmana perquè a Suïssa el peix d’aigua salada no és comú... M’encantà.

Era molt bonic el château on fèiem les classes que tenia una biblioteca i uns jardins que semblaven els de “Sonrisas y lágrimas” (de fet, a mi em feia gràcia que jo aparegués al telèfon com Casado Frau... perquè molt americanitzada jo ja només posava un cognom). Però l’indret per excel·lència era el llac natural d’aigua neta amb un moll de fusta que hi havia aprop. I encara millor eren les vesprades acompanyades de vi dubtós tot fent gresca amb els companys i el professor i família. Ja se sap que quan no pots dir res intel·ligent, més val dir alguna cosa divertida... i aplicant aquesta màxima vaig intentar fer força el pallasso. Mai sabré si reien de mi o amb mi, però bé, la ignorància és felicitat.

Memorable el darrer dia (quan vaig emborratxar amb Schnaps als peixos perquè aquell licor era imbevible) perquè vam jugar a representar amb mímica coses com pel·lícules, ciutats (em va tocar, Paris i òbviament vaig fer la Tour Eiffel), parelles famoses... Alguna proposta ens desquadriculava... és que la gent té uns biaixos...

El menjar mereix una menció especial. Era increïble. Per començar, fruita a l’entrada de les habitacions per matar el cuquet. A les habitacions un aparell d’aquells d’escalfar aigua i infusions i cafè d’allò més variat. Els àpats a hores poc habituals, però ja sabeu que jo sempre tinc un foradet, com els de l’AVE.

A quarts de 8, l’esmorzar. No sé pas si la meva memòria de peix recordarà tot el què podies triar: ous remenats amb crema de llet, rösti (una mena de massa de patata sofregida típic del país), varietats de formatges, pernil dolç, cinc o sis tipus de pans (el de Berna, un mena de brioix trenat, va guanyar el paladar de la Clara per sempre més), fruita, cereals, iogurts, croissants... I l’estrella (dono recompensa a qui me’n sàpiga dir el nom perquè no l’he vist pas escrit): una mena de barreja, d’aspecte poc recomanable, de iogurt, fruita, cereals, fruits secs... deliciós. En sóc completament addicte.

A quarts d’11 una pausa: pals de fruita, barretes de muesli fetes casolanes, tè fred cassolà... no tenies ganes, però renoi... He après per sempre més que un latte machiato és una galleda de llet amb unes gotes de cafè... Sóc un cas i les màquines, fins i tot, de cafè i jo tenim, com diria la Clara, un contenciós. Per berenar, sant tornem-hi.

A dos d’una a tot estirar, el dinar. Per escollir, menú veggi (es veu que ser vegetarià a l’Europa Central és més comú) o un altre. Plats de noms indesxifrables. Us copio un perquè em fascinaven (de fet, vaig esbrinar que Ratatouille és samfaina... ): “Eggplant-coconut curry, lentil ring with fruit garnish”. Precedit de cremeta o amanida i seguit d’unes fabuloses postres dolces (“walnut parfait with Grisons sabayon”, per exemple), plat de formatges o fruiteta... A dos quarts de set, el sopar. I havent sopat, una mica d’esport abans de fer gresca. Passejades o tennis (amb estil poc Roland Garros i sempre amenitzat per la banda musical de Gerzensee que a més de tocar instruments fan una mena de marxa militar...).

To be continued...

A Genève, la ciutat de les organitzacions internacionals.

Vam arribar i teniem el nostre autogps espatllat perquè tot i que l’hotel era a tocar de l’estació preteniem agafar un fabulós taxi... És la mandra de carregar maletes. Sempre que viatjo vaig com un burro i se m’oblida quan torno a haver de preparar equipatge.

Afortunadament, vam gaudir, la Clara i jo, d’una guia, l’Ariadna que hi va ser d’Erasmus. El Jet d’eau (una mena de font que surt al mig del llac Léman sense massa solta ni volta tot i que té una certa atracció que es vegi des de qualsevol punt de la ciutat. Recomanaria la Vielle Ville amb una parada obligada a la plaça Bourg de Four i una passejada vora el llac. Però si haig de ser sincera, és la que menys em va encantar de les ciutats que vaig trepitjar. Com si no s'explica que acabessim veient Eurovisión per riure de Chiquiliquatre a l'hotel?

Això sí, comparteix la constant d’aquest viatge: menjar excel·lent. I per mostra, la foto de la Fondue al restaurant de l’hotel Les Armures (on en arribar a reservar devien pensar que anava massa esport jo –imagineu-vos... em trec els talons i em perden el respecte perquè el cambrer em deia si venia de la piscina... humor suís?).

Em va sorprendre la mà de referèndums que celebren. La ciutat era ordenadament plena de cartells. El dia 1 n’hi havia de diferents nivells. Primaven els cartells sobre qüestions de ciutadania i immigració. També com tota Suïssa estava farcida de banderes i de tot el relatiu a l'Eurocopa... quin fart!

Suïssa: el paradís dels bancs, de les vaques, del formatge i la xocolata

Sí, de nou enceto una d’aquelles entrades a parts, poti-poti i interminable sobre un dels meus viatges acadèmics.

De dissabte 24 a diumenge 1 he estat a la Confederació Helvètica. Gèneve, Gerzensee, Berna i Zurich.

Excursió universitària: Vallfogona de Balaguer

(amb en Mingo fill)

Excursió universitària: Vallfogona de Balaguer

2/4 de 9: Àgora de la Universitat Pompeu Fabra. Looks de camp (serem pixapines… Anna, te n’excloc), ens adaptem al medi.

3/4 de 9: comença l’aventura. Pugem al Stylo i cap a Lleida. La Patty, amb les seves fabuloses ulleres de sol fashion victim (és pura enveeja perquè li queden la mar de bé: és la percha), gentilment fa de copilot, però qui coneix el territori és l’Anna. Uns bombonets suïssos comprats a Madrit per animar el viatge. Música poca, en tenim prou amb la nostra conversa.

(el trajecte és secret de sumari)

3/4 de 10: Bar Can Ferrer de la plaça principal (vaig demanar si ho era com si al poble hi haguessin 50 places i devien pensar que havia aterrat un OVNI o, millor dit, BENI-barceloní empanat no identificat. De fet, durant tota l'excursió l'Aroa va recordar que era de Girona i jo de Santa Eulàlia de Ronçana... coi és que tinc vaques a 10 minuts caminant de casa, no pot ser que es creguin que sóc de ciutat...). Fem un cafè quatre noies a una taula en un bar ple de jubilats de la vila... Imagineu-vos l'espectacle.

11 tocades: Arriba l’Antoni Seguí, director de l’Observatori Català de la Llet. Les al·lotes (és de Menorca. De Mó –Mahó) seguim el cotxe d’en Jordi Maynegre, un altre enginyer de l’Observatori.

11-1/4 de 12: rallies pels camins de Vallfogona. Si jo us dic que el noi li fotia canya al cotxe... Sort que a Santa Eulàlia city d’asfalt poc.

1/4 de 12-1: visita a l’explotació dels Mingos (pare i fill). Un encant. Ens van atendre la mar de bé i deixa parada tot el què saben: que si proteïna, que si cèl·lules somàtiques, que si economies d’escala, que si el podòmetre (tinc dubtes si es deia així però era una màquina no per fer-los la pedicura, que també els hi fan, sinó per mesurar les passes que donen les vaques perquè si fan esverades és que estan en zel). I com es plantegen la vida. Els tenim enfadats per l’aigua, eh? Una vaca intentava cruspir-se el cinturó de la meva jaqueta... Jo els hi parlava perquè em deixessin que els fes moixaines, però em donaven carbasses. Els vedellets eren per menjar-se’ls (és una metàfora), són molt tendres.

En Mingo fill segueix els passos del seu pare i del seu avi amb una explotació de prop de 500 vaques. El cost d’oportunitat: una carrera universitària. Una raó: la vocació, l’amor a la feina de ramader. Com vam parlar tot dinant, a Vallfogona seguir el negoci familiar és menys dur i menys estrany, hi ha forces explotacions i forces joves que segueixen les passes dels pares i avis.

La feina a pagès de pagès és molt dura. I de ramader lleter més. Els vedells d’engreix els pots deixar un dia, però no les vaques lleteres perquè no són vaques qualssevol. No hi ha dissabtes, ni diumenges, ni Nadal ni Sant Esteve. Les vaques s’han de munyir dos cops al dia, poden tenir un part entravessat... Queixes de la mà d'obra llogada, com a tota empresa familiar.

2/4 i mig d’1: Arribem, després d’un ensurt/esglai (en honor al Rubén) amb un gos que es va creuar tot panxo a la carretera (jo vaig frenar, però teníem teories divergents al respecte...) a l’explotació de mida petita on el propietari renegà dels taurons (com l'anterior explotació visitada) que ampliaven el número de vaques i del govern de la Generalitat en general d’ençà que es va crear. Jo sense deixar de ser crítica no em vaig poder estar d’intentar exposar la meva posició: coi, no sempre els procediments són dolents i que la descentralització és positiva.

Al pobre se li havia mort una vaca de mamitis (després de tenir un vedellet) perquè es veu que a les granges netes i polides com aquestes, ho enganxen tot. És ben bé com nosaltres que vivim entre cotons i els virus ens adoren.

L’Aroa s’ha guanyat el cel perquè la pobra ha estat qui ha pres notes, la Patty ha fet d’Avril de les tortugues ninja fent de reportera gràfica.

A les dues tocades: A dinar! Acompanyades dels tres membres de l’Observatori. A Cal Ferrer de nou. Ja sabeu que jo tinc tendència a tastar tot allò que és típic (com quan vaig a un lloc i haig de tatxar tot el què surt a la guia!) i seguint els suggeriments (que no suggerències) de l’Anna, que coneix les terres de Lleida per l’Arnau, vaig demanar cassola de tros, un luxe pel paladar però no tant per les dietes... Atenció: cargols, mongetes, bolets, conill, botifarra, cansalada... en suc! I faltaven les espinacs es veu! La mar de bo...

No llegiran el blog, però crec que en nom de totes, donem les gràcies per l’atenció i el tracte rebut pels membres de l’Observatori que ens van dedicar tot un matí i als pagesos que ens van rebre. Ens va impressionar la passió d’uns i altres pel què fan.

Bé, i finalment...

A les 16: tornem a pujar al stylo i cap a la upf que a l’Aroa i a mi ens esperen classes. Comitè de crisis. Xerrera incessant. Riures a dojo. Embussos.

(la foto és idea de l'Anna que ha resultat un pou de sorpreses en general!)

Caldrà revisar algunes de les hipòtesis que havíem assumit com que els productorss catalans voldrien dir adéu siau a les quotes. Haver palpat la realitat és un salt qualitatiu en el nostre treball per bé que ens comporti complicacions.

Noies, tot i els maldecaps, treballar amb vosaltres és un goig i hauran valgut la pena les nostres suaus diferències. Treballem força, però espero que la meva crònica d’oci us hagi agradat.

No té preu: Entrega de beques la Caixa 2007

"Tres coses no tornen enrera: la fletxa tirada, la paraula donada i l'oportunitat perduda" (proverbi xinès recollit pel president de la Caixa al seu discurs aconseguint que se'm neguessin discretament els ulls)

Perquè veure'm recollint una beca de les mans del Rei i de la Reina, no té preu(copyright: Esther Farnós). I perquè rebre una beca prestigiosa per marxar a estudiar a l'estranger el dret que m'apassiona tampoc en té per tot l'allau de coses professionals i personals que comporta. Per mi i per la resta de rebecaris. A la diversitat hi ha el gust diuen: entre els becaris de la Caixa hi havia per triar i remenar. Economia. Aeronàtica. Medicina. Cinema. Museologia. Enginyeria Civil. Oceanografia. Dret. I un llarg etcètera que em deixa impressionada. A molts els delatava el “look”: l’esperpèntica que feia cinema, el “guaperes” que feia Oceanografia (+surf)...

Però bé, toca la crònica amb un xic de gràcia de l'"escapada" a Madrid. 24 h. Sabeu de sobres els maldecaps que els looks per esdeveniments així comporten i us podeu imaginar els ciris que jo he arribat a muntar. Però tot ha sortit raonablement bé, fins i tot ja no era a Madrid quan el Barça queia derrotat.

L'agència del Corte Inglés que ho organitzava per la Caixa no sé pas a què es dediquen, incompetència total. Els qui no portàvem acompanyant, ens van enviar a un hotel a un barri relativament allunyat del centre. L'hotel no estava malament, però el sopar va tenir poc glamour (tret del què aportàvem els qui hi sopàvem tot parlant d’energia nuclear, eòlica, el Sàhara o una malaltia com l’insomni letal) i ens van fer recollir aviat. Com us podeu imaginar, el barri Huertas no era i un dimarts al vespre no hi havia masses opcions. Uns quants vàrem acabar fent una cervessa a un bar de barri amb ensaladilla russa i chocos en aquelles neveres de barra, fotos del Peñón de gibraltar i de "corridas de toros". Totalment Madrid. Ben aviat, tots prudents, ens vàrem recollir a l'hotel que l'endemà havíem d'estar "estupendu/es".

La nit, un xic neguitosa. Estava nerviosa sí. Llevar-me aviat, planxar (sóc una noia equipada i duia toque i planxa de viatge), mudar-me, maquillar-me (els miracles a Lourdes, no a l'Almudena). El look escollit: vestit negre de forma curiosa, jaqueta blanca i negra amb faixa i sabates blanques i negres (noves i altes, però comodíssimes, unes joies). El resultat, vosaltres jutjareu. Un esmorzar de reis amb porres incloses amb l'Albert i cap a Caixafòrum a recollir les beques.

La colleta d'en Carles (foto), l'Edu, la Susy (foto), la Núria, en Javi, l'Helena... ja corrien per allà. Tots marcant estil. Unes fotos i apa, cap a l'assaig general. Una gràcia les instruccions. Alguns es creuen que perquè són megacracks poden qüestionar l'organització: que si seria millor entrar per l'esquerra, que si seria millor voltar pel mig... Total, la majoria no ha parat atenció i ja els he hagut de renyar perquè s'aixecaven quan no tocava. No, no, no... Alguns modelets femenins feien esfereir.

Una foto divertida: en Carles volia una autofoto, l'Albert tot servicial s'oferia a fer-la i jo em retirava estrambòticament).

De nou, fora de la Sala i a conèixer els pares i mares presents. Encantadors. I, cap dins, les autoritats eren a punt d'arribar. El Rei (amb militar incorporat: un senyor de verd que no he sabut ben bé què hi pintava), la Reina, la Ministra estilosa d'Innovació i Ciència, l'Espe(ranza Aguirre), el president de La Caixa... Discursos del president i d'una exbecària (trajectòria excel·lent, cervell privilegiat, però, sota el meu parer, discurs sense empenta).

I comencen a dir els noms. Pugem un per un. Arriba el meu torn. Sense problemes. L'Emilia (la coordinadora del programa) t'elogia com qui et dóna l'empenta final per arribar a la meta. No he caigut (vull aplaudiments d'admiració, si-us-plau!). Ho he fet al ritme adequat. De fet, m'he copiat del tempo de l'Albert que anava uns llocs davant meu i les universitats eren les mateixes. Anècdotes: la Reina s'ha posat a xerrar amb el senyor Fainé i no estava pels becaris i en S.M. li ha hagut de dir: "Sofi, por qué no te callas?".

Tot seguit, fotos i còctel. A les fotos si surten a alguna banda, busqueu un cap d'escarola al fons. A totes les enviaven a davant i au, a mi a darrera perquè ocupo massa! El còctel ple de queixalades exquisides: sushi, formatge de parma, bunyols de gustos indesxifrables, nuggets al curry, pernil... I per postres, maduixes i lioneses. Tot ben regat, amb unes copes de cava (català, espero). Podeu estar tranquils que ens hem comportat i no hem acabat fent el boig. No m'he fet amiga del Rei ni he preguntat a l'Espe per l'Alberto. M'he comportat com una senyoreta. I estic molt contenta perquè el cap de premsa de la Caixa m'ha vingut a buscar per l'entrevista de TV3 perquè algú havia pensat en mi com a becària a l'estranger i catalana. Hem arribat tard i TV3 s'havia buscat la vida, però el sol fet que algú pensés en mi, m'ha posat contenta. La gent parlant amb les personalitats. En Carles dient al Rei "yo voy a Georgetown como Felipe". El Rei dient "nosotros cuando enviamos al niño al extranjero...". En Carles demanant a l'Espe per l'escola Tarradelles...

Unes quantes fotos:

- Amb l'Albert, que ja sé que el compadiu perquè coincidirà amb mi al Ll.M. de la University of Chicago.

- Amb l'Edu i l'Albert, menjant la típica hamburguesa XXS americana!

Després a buscar les maletes amb l'autocar de la Golondrina que ja ens havia portat i al Prado amb l'Albert. Quina pinta d'executius, eh? Doncs s'ha de dir que la gent et tracta millor!

He tocat els nassos a les noies de la consigna pel meu cap despistat, però... De fet, hem deuen haver maleït els ossos perquè no m'adonava que els parlava en "lengua vernácula, català. Total, hem incrementat el PIB de Madrid perquè al Prado, l'hem errat basant: l'audioguia no cobria tot el recorregut (l'hem fet servir per El Buen Pastor de Murillo –un tostón-, Las Meninas i...) , l'ampliació estava tancada... Però ha estat genial tot i el cansament neuronal que m'impedia recordar absolutament tot.

L'estada l'hem acabat a la terrassa del Starbucks (molt autòcton) de la Plaça Cánovas del Castillo (la de la Font de Neptú), prop del Congrés (vid infra) i he constatat que si els coloms de Barcelona són pollosos, els de Madrid són encara més tontos, tot prenent un d'aquells brevatges tranquilament. El metro i cap a l'aeroport que tanta ràbia em fa.

Simplement, el resum: un somriure.

Bona diada!

Les parades al centre de Barcelona. Les roses. La gent passejant. Remenar llibres. Comprar-ne algun per regalar-nos. L'esmorzar de Pedralbes. Les senyeres arreu. Sant Jordi, la Princesa i el drac.

SANT JORDI GLORIÓS

Sant Jordi té una rosa mig desclosa,
pintada de vermell i de neguit;
Catalunya és el nom d'aquesta rosa,
i Sant Jordi la porta sobre el pit.

La rosa li ha contat gràcies i penes
i ell se l'estima fins qui sap a on,
i amb ella té més sang a dins les venes
per plantar cara a tots els dracs del món.

Josep Maria de Segarra (1894-1961)

Una classe

(A l'Anna Ginés i a en Carlos Alb. per les seves aportacions)

PROLEPSIS. Savigny. Digesta iustinianis. Tienes texto? Palincesto. La auténtica síntesis de la perfección más absoluta. La clave secreta del Vaticano. El castellano no sirve para más, comparado con el latín. Algoritmo de base dos de la probabilidad de aparición. Ritmo. Tototito. Sílabas largas. Sílabas cortas. Este es mi trabajo y lo mejor que pueden hacer es no leerlo. La Santísima Trinidad: Junkel, Kaser, (?). Clepsidra. El fascismo es como una relación sadomasoquista. Estructuralismo. El derecho es como la membrana de la célula en la polarización de la misma cuando se intercambia sodio y potasio. Guarismo. Código binario. León es una ciudad; el león ruge; León es una ciudad que ruge. Yo estoy sentado y no estoy sentado, luego, tu estás en Roma. Clan japonés. Arbol lógico- Humberto Eco, En el nombre de la Rosa fusiona Guillermo de Ockham y Holmes. De doctore. Exégesis. Contrafáctico. Apógrafo. Los kanjis coreanos son un gran invento.

Muuuuuuu: les vaques, la llet, les quotes...

Miss vaca 2007

A l'Aroa, l'Anna G. i la Patty (com si d’u n llibre es tractés) per patir-me.

Tengo una vaca lechera,
no es una vaca cualquiera,
me da leche merengada,
ay! que vaca tan salada,
tolón , tolón, tolón , tolón.

Un cencerro le he comprado
Y a mi vaca le ha gustado
Se pasea por el prado
Mata moscas con el rabo
Tolón, tolón
Tolón, tolón

Qué felices viviremos
Cuando vuelvas a mi lado
Con sus quesos, con tus besos
Los tres juntos ¡qué ilusión!

No m'he begut (encara) el poc enteniment que em queda. Ni és per simplement continuar promocionant el meu "freakisme" (és més políticament correcte dir peculiaritat o especial). És la introducció a una reflexió sobre un tema que de tant en tant he comentat: la política agrícola de la UE (PAC, Política Agrícola Comuna).

La UE, tot i defendre a capa i espasa el mercat en competència, ha subvencionat sistemàticament el seu sector primari (amb el conseqüent comportament oportunista d'alguns agricultors).

Volem una agricultura ineficient permanentment subvencionada? Jo, sincerament, prefereixo els tomàquets petitons o els pebrots de superluxe en caixes, que semblen de sabates, que produeixen els holandesos. Hem d'apostar per la qualitat perquè en preu no podem competir. Els plàtans de canàries no són pas dolents, però la regió no s'enfonsa i la nostra alimentació no es veurà perjudicada si deixem que s'importin els de Costa Rica. Qüestió d'avantage comparatiu. De fet, aquest segurament seria un acte de solidaritat amb els països pobres que superaria en efectivitat moltes ajudes directes.

El mercat de la llet que ara estem analitzant és ja el súmmum de la desfachatez (desvergonyiment em sona més suau tot i ser la traducció) perquè les quotes és un problemàtic remei que pretenia resoldre un problema previ creat per la pròpia Comissió Europea en fixar ja en els 60's mesures d'intervenció en el mercat. Particularment un preu de referència. Si no s'assolia en la pràctica diària, les institucions europees es feien càrrec de la diferència. Aquest fet incentivà un augment desaforat de la producció que calia controlar i la manera de fer-ho va ser l'establiment de quotes que havia de contribuir a que els productors rebessin un preu major.

El llindar s'estableix per l'Estat que el reparteix entre els productors (aquí, grosso modo, l'execució correspon a les comunitats autònomes).

Avui trobem que s'ha restringit la producció però a alguns estats la seva oferta és menor que la seva demanda i els productors reclamen un augment dels sostres productius. En canvi, en d'altres, ja són excedentaris. Aquesta reacció diferent respon a la lògica de les diverses europes que conviuen en la UE. Les quotes s'establiren abans de l'entrada de l'Estat espanyol, per tant, és lògic que sigui un vestit no fet a la mida espanyola sinó de lobbies d'altres zones europees.

Per una banda, la regulació agrícola sembla apuntar unes línies mestres per promocionar uns pagesos joves, organitzats en entitats associatives i eficients (en part, de nou, gràcies a una multiplicitat d'ajudes) amb explotacions grans. Però, per l'altra, els preus que reben són ínfims, un percentatge molt petit del què paguem els consumidors finals.

Desconec quina és la clau del futur de l'agricultura i la ramaderia del nostre país, però la meva intuïció em diu que més valdria assegurar que els pagesos rebin uns preus adequats que els permetin un marge de benefici equivalent al de qualsevol altre empresari, que els donés incentius a l'eficiència, i no tantes subvencions. No pas perquè cregui que no en deriven externalitats positives per a tots del nostre sector primari, ans el contrari.

Bé, fetes les reflexions, torno al meu treball sobre vaquetes, animals als qual ja trobo moníssims. De fet, la gent que m'envolta ja en deu estar farta de sentir les meves històries sobre aquest treball que a més hem tingut la sort (nosaltres, no els pobres ramaders) de que s'ha posat d'extrema actualitat. Us faríeu creus de la quantitat d'associacions de productors, de la indústria làctia, d'organismes oficials... configuren el panorama d'aquest lobby. Fins i tot hi ha revistes especialitzades...Un allau d'informació, vaja. Interessant, però arribo a avorrir ja amb tanta vaca... Imagineu-vos que vaig arribar a proposar de presentar-lo vestides de blanc i de negre com una referència subtil a les vaques lleteres més típiques. El treball, el vivim. Però segurament, com sempre dic, també m'acabaria interessant un sobre maquinetes de fer punxa.

Per últim, algú em sabria dir d'on ha sortit aquesta cançó? És d'un anunci? Jo vaig buscar com continuava per curiositat però no n'he esbrinat l'orígen...

El nou govern, quantitativament més femení

A ningú ha sorprès que es creés un Ministeri d'Igualtat i tampoc ningú es sorprendrà que jo m'estiri els cabells. Ja sé que el meu posat no feminista pot ser vist com una reacció a la moda perquè sembla que les dues tendències extremes estan à la page: ser rematadament feminista o mostrar-se en contra de les mesures violetes per sistema. Doncs no m'adscric a cap tendència.

És clar que voldria que el dia que m'endinsi al món laboral pogués cobrar el mateix que un homòleg masculí i que a quarts de sis pogués anar a buscar els nens a l'escola per gaudir de la tarda amb ells. És clar que cal un canvi de mentalitat social que en iguali més enllà de la mera formalitat. Però també és ben clar, als meus ulls, que no ho solucionaran mesures merament estètiques.

Un Ministeri d'Igualtat i, al capdavant, una dona. Per què no un home? Tots els diaris assenyalen Chacón com la primera ministra de Defensa (encara sort que no l'havia ocupat cap dona abans perquè, en cas contrari, el titular seria la primera ministra -de defensa- embarazada. Segur que si un ministre té la dona embarassada no ho diuen enlloc). Potser un home encapçalant Igualtat seria més trencador i demostraria que la desigualtat de gènere, que no és la única ni segurament la més greu, és cosa de tots.

O aquesta titularitat femenina de les polítiques socials soft ve a reconèixer que les dones tenim uns valors diferents, una sensibilitat diferent, unes capacitats diferents? Diferent no vol dir inferior, ja ho sé, però els fets semblen assenyalar el contrari: qui mana a Economia, Treball, Interior o Afers Exteriors? No tenen les dones preparació per ser-hi? Si la intenció és fer visibles les dones com a persones amb "poder" i impregnar les polítiques (reals) dels seus suposats valors diferents no sembla que sigui aquest el camí adequat. Potser la transversalitat de gènere seria més real si les línies magistrals que es tracen des dels càrrecs on es talla el bacallà, les dibuixessin també dones.

De totes maneres, jo, de cosmètica no en vull. Per mi, la política és qüestió de mèrits. Per tant, no tinc preferències sobre si acaba amb a o amb e la paraula ministre/a.

Finalment, no m'agradaria tornar a sentir això de: és el primer govern on hi ha més dones que homes. I què?! Fins fa poc a aquest Estat i encara avui als estats més avançats (com les democràcies nòrdiques) era al revés i ningú hi deia res. Si el número de dones es destaca i és el què compta, malament rai.

Sweet home, Chicago

Bé, molts heu sofert les meves terribles explicacions sobre les "applications", sempre, com és normal en mi, amb un punt de dramatisme. Ara toca explicar-vos el resultat. Yale m'ha rebutjat. De fet, crec que ha pensat que com puc haver gosat aplicar, és que tinc una barra... Harvard també ha considerat que no sóc prou bona per ells.

No us enganyaré, no puc negar que m'he desil·lusionat/decepcionat a mi mateixa perquè tot i que ja sabeu que la meva autoestima no em fa ser massa optimista (i, finalment, el temps m'ha donat la raó), les expectatives i les il·lusions són ben legítimes i l'esperança és el darrer que es perd (el primer, deu ser la paciència?).

Algú em deia: "t'hauria de dir que ho sento...". En la mateixa línia, quan ho he sentit, m'ha vingut al cap una frase de William Makepeace Thackeray que apareix a l'edició en català que m'ha passat per les mans d'Una dona difícil de John Irving : "... i pel que fa a aquesta senyoreta, el millor que li puc desitjar és una mica d'infortuni".

Doncs bé, un cop descartades de la "pool" (ja m'he acostumat a les paraules de les universitats) sis universitats, he debatut àmpliament amb mi mateixa (i compartit amb aquells que han patit els meus dilemes i han rigut amb el meu DAFO) si em convenia més University of Chicago o la New York University (més coneguda com "enwayiu" per aquells a qui us fa gràcia com ho dic). Malgrat el New, York New York de Sinatra, jo m'estimo més fer les coses in my way -per continuar amb la referència musical- i he triat (sense tirar la moneda ni treure els pètals d'una margarita) la University of Chicago (d'aquí el Sweet home, Chicago versió dels Blues Brothers).

Una té un programa de 50 persones i una mida més abastable i l'altre, NYU, més dret públic però 425 persones i malgrat la beca (que vaig desaprofitar) i la research associate position que m'oferien era temptadora i m'hagués singularitzat, m'estimo més un lloc on pugui recordar el nom de la majoria i saludar-los. És un factor que els que em coneixeu, sabeu que m'importa.

He sospesat moltes variables però al final alguna cosa (una mà invisible) t'empeny a triar una o l'altra perquè tant Chicago com la NYU són molt bones universitats.

És cert que NYC deu ser inacabable (potser massa per mi, m'impressiona(ria) una mica això de "wake up in a city that never sleeps and find I'm (not –afegeixo jo) king of the hill..." ) per viure, que a Chicago hi fa un fred que pela (no em vull imaginar el meu cabell entre el vent i els barrets per combatre el fred) i que la Universitat de Chicago no està en la millor situació dins la ciutat (Grenwich village, el barri de NYU és molt més bonic i la Law School de Chicago no té edificis gòtics que aportin "solera" per compensar-ho sinó que és d'alta arquitectura) però... mireu, no sé, he triat Chicago i punt. Suposo que, en part, perquè em recorda a la upf (la meva estimada Pompeu) ja que presenta un esquema trimestral i empren el mètode socràtic que tant m'ha fet gratament patir de la mà d'algun professor aquest darrer trimestre: preguntes incisives sobre lectures llançades a alumnes a l'atzar. A més, he contactat amb una estudiant d'enguany i m'ha dit que els professors s'acaben aprenent el nom, que hi ha bon ambient entre el grup... I ja m'he vist allà dient hello i good morning a tort i a dret.

Potser és el destí (allò en què jo no acabo de creure...) perquè, de fet, ja el meu hàmster es deia Alcapone...

L'Edu creu que em passaré al "lado más oscuro de los lados oscuros" (el costat fosc és Economia davant Dret i el més fosc és el liberalisme dur de l'Escola econòmica de Chicago). Però com em van dir: " per vèncer l'enemic, primer l'has de conèixer". Tot i que haig de confessar que la carrera d'Economia no ha estat inocua: darrerament, cost marginal, externalitat (o costos externs), utilitat... s'han instal·lat, per disgust meu, al meu, ja estrambòtic, vocabulari!

Segur que la "Windy City" m'enamorarà. Ara ja estic investigant coses sobre ella. Ja sabeu que adoro la informació. Per exemple, el plat típic és la deep cheese pizza (fa una pinta deliciosament perillosa pel colesterol i la meva línia) i es diu Windy City perquè hi fa vent. Bé, sobre això darrer no hi ha massa acord... Alguns diuen que es per la rivalitat amb Cincinatti i d'altres per una qüestió política (el vent nou venia –ve?- d'allà).

Moltes coses em restaran per descobrir. Allò més important que hi aprendré seran les experiències. Els racons que més m'impressionaran seran aquells dels quals guardi un bon record. Marxo el 10 d'agost als EE.UU., uns mesos...

(Esperem que el què la meva ment i els vostres consells han proveït, no ho "espatlli" Colúmbia... Si em comuniquen alguna bona notícia i canvio d'opinió -perquè una mica em trontollarà la fermesa-, us ho faré saber i em menjaré les meves paraules amb patates)

Oda a OEM (Organitzacions Econòmiques i Mercats)

Com que estic d’exàmens, he decidit que escriuria sobre alguna cosa referent a ELLS.

Per anar obrint boca, preguntes que després de fer aquesta assignatura puc respondre:

1. Les mongetes perones perquè es diuen perones?

2. Quina és la província més àrab d’Espanya?

3. Qui és l’espanyol que va arribar a dirigir GM i Volkswagen?

4. Quin nom rep la nostra generació?

5. Quan i perquè van néixer les tapes?

Efectivament com diu el títol, vull lloar una assignatura d’Economia (potser en part perquè qüestiona algun dels axiomes clàssics de l’Economia, com la nostra suposada racionalitat). Tots sabeu que Dret Constitucional, Dret Internacional Públic… em van fascinar, però mai els hi dedicaria un post, en canvi a OEM sí. I us demanareu el perquè. Doncs la veritat no ho sé. OEM és Freakonomics fet assignatura. Això sí, estudiar-la és curiós perquè no sé distingir la cultura general del temari ni de les anècdotes. N’he tret un reguitzell de llibres per la meva llista de lectures pendents.

El professor a més hi aporta el seu caràcter suaument incisiu i coneixements de cultura general que bé ens farien guanyar formatgets al Trivial (de fet, ell voldria poder preguntar-nos quin és el sinònim de misogínia o l’antònim de filantropia).

Em sembla mentida que l’aversió al risc, la qual ja sabeu que em defineix, sigui vista per molts socio-economistes com una incorrecta adaptació al món actual on ja no cacem i recol·lectem. I el què és pitjor, com irracional jo que creia que en la cartesiana separació entre raó i emoció l’aversió al risc pertanyia a la primera...

Tot plegat, una assignatura curiosa que recordaré ara que ja s'acaba això.

I com als diaris, les respostes, en el proper post. A veure si algú s'anima i les encerta (una mena de concurs com he vist en algun fotolog darrerament). Em pensaré la recompensa.

Ja veurem com va dijous l’examen.

LES RESPOSTES! Haig de confessar que creia haver-les publicat, però es veu que no... uops! Com que ningú ha volgut dir la seva...

1. Perquè igual que Eisenhower ens va dur llet en pols durant el franquisme, els argentins ens van portar mongetes.
2. La província més àrab d’”Espanya” és Alacant: turró (tot i el nom italià), les festes de moros i cristians...
3. L’astut José Ignacio López de Aiortúa.
4. Generació me; blog, fotolog... i formes vàries d’egocentrisme.
5. A l’època d’Alfons X, el savi, qui es va posar malalt i es veu que el remei era prendre sovint petits glops de vi amb un mos. Curiosa malaltia.

Un dels meus poemes preferits

Per què? No ho sé. No sé ben bé perquè avui em ve de gust posar aquest poema. Perquè és època de decidir. Perquè tot i que sempre vaig esverada, dono massa voltes a les coses. Perquè ja sabeu que em trasbalsen una mica els examens. Perquè parla del demà construït avui i ahir. Perquè admiro gent que conec que el personifica. Potser seria millor fer-lo servir com a cirereta del pastís (de fet, en vaig triar un tros pel discurs de graduació), però simplement avui l'he volgut posar.

SOLSTICI

Reconduïm-la a poc a poc, la vida,
a poc a poc i amb molta confiança,
no pas pels vells topants ni per dreceres
grandiloqüents, sinó pel discretíssim
camí del fer i desfer de cada dia.
Reconduïm-la amb dubtes i projectes,
i amb turpituds, anhels i defallences;
humanament, entre brogit i angoixes,
pel gorg dels anys que ens correspon de viure.

En solitud, però no solitaris,
reconduïm la vida amb certesa
que cap esforç no cau en terra eixorca.
Dia vindrà que algú beurà a mans plenes
l'aigua de llum que brolli de les pedres
d'aquest temps nou que ara esculpim nosaltres.

Miquel Martí i Pol
(L'àmbit de tots els àmbits, 1981)

Àpats tradicionals d'aquestes dates

M’encanten les tradicions populars (una excentricitat com qualsevol altra) que sovint van associades a certs àpats. A casa sempre les hem preservat les tradicions, en gran mesura perquè convivim plegades generacions diverses, perquè en els pobles hi ha costums que perduren i perquè jo hi insisteixo ara que la meva besàvia, la iaia Lola ja no hi és. La Quaresma, que s’enceta el dimecres de cendra amb la creu al front (“pols ets i en pols et convertiràs”) i l’enterrament de la sardina, toca la seva fi. Aquella vella geperuda amb set potes i una penca de bacallà a la mà ja va ben coixa. A perdut les set cames que tenia després de la disbauxa de Carnestoltes, que comença el dijous gras amb la coca de llardons, la truita i la botifarra d’ous.

La Quaresma té base religiosa òbviament, però ha passat a formar part de la cultura i jo la reivindico com a tal. Simbolitza època d’abstinència i contenció. El dejuni havia estat molt dur, però ara no en resta més que la prohibició de menjar carn els divendres. Ara som indiferents entre els àpats de carn o peix, però abans quan la vianda era escassa, era un sacrifici prescindir d’un bon tall de cansalada o d’un tros de botifarra, els quals eren complements calòrics indispensables de la calderada de mongetes del ganxet (les “seques” del Vallès) o de cigrons per afrontar els darrers dies d’hivern i els primers de la fresca primavera.

Buscant informació per Internet, he esbrinat que els meus estimats bunyols de Quaresma no eren per Quaresma inicialment, doncs no es consideraven prou austers, sinó que eren les postres per Carnestoltes. Ara, però, se’n fan els dimecres i divendres de Quaresma. A casa en fem de vent. A l’Empordà són sovint com rosquilles amb un regust a anís. Les altres variants són menys autèntiques.

Entre els dies de Quaresma, sempre s’ensopega el dia de Sant Josep. Aquest dia, per qui no ho sàpiga, és típic a Catalunya, menjar crema.

El divendres sant, avui, a moltes llars catalanes es menja bacallà amb panses i pinyons (a casa, hi afegeixen ou dur per si no és prou enfarfegat). Ara el bacallà és un menjar de ric com diu la meva iaia, però abans, es veu, que era ben barat. S’ha encarit com gairebé tot el què venen a les pesques salades que ha passat a ser delicatessen.

I finalment, la mona de Pasqua que regala el padrí al fillol. El símbol de que la penitència associada a la Quaresma s’ha acabat. Diria, si no vaig errada, que és tradició només als Països Catalans (no ho sé si a Ses Illes se celebra...). En principi era un pa de pessic o coca amb ou dur, però la xocolata l’ha conquerit. Les actuals figures increïbles (crec que d’influència d’altres indrets com Alemanya on hi ha conillets de xocolata) a sobre de pastissos de confitura amb pollets i ninots de goma han pres el lloc a la coca en forma de tortell amb ous al voltant.

Ah! se m'oblidava la tradició de les Caramelles. A cada indret és diferent però a Santa Eulàlia els nens recorren el poble des de les 8 del matí de dilluns de Pasqua fent parada a cada veïnat a fer la cantada per guanyar alguns dinerets i ser obsequiatss amb galetes, refrescs... Es veu que a cada poble tenen lletres diferents. Al meu es canten els Goigs a la Verge. Ja no els recordo massa bé i no els he trobat a la xarxa... Diuen alguna cosa semblant a: El primer (o un altre ordinal) sou Verge Santa, flor del verger celestial, vostra dignitat és tanta, que el món nostre traspasseu...

Bama

(Continuo amb la voluntat d’escriure sobre coses “trivials” però interessants. Amb un punt “freaky” si voleu. D'aquelles que es veu que no inciten a comentar-les!)

L’altre dia mirant un reportatge de France2 vaig conèixer la realitat de la vila de Bama on hi ha la major concentració de persones centenàries del món. Bama em va semblar un lloc aïllat i potser és aquesta la clau doncs a altres llocs (Vilca Bombais dels Andes de l’Equador, els Abkhazes rusos o algunes tribus de l’Himalaya) on l’esperança (i la qualitat) de vida és increïblement elevada comparteixen aquesta característica.

(Amb el barret maoista)

A banda del seu medi ambient immillorable sense gota de contaminació amb un Sol que llueix discret, gairebé ombrívol i la terra rica en minerals, que no és poc, el secret dels habitants de Bama és la moderació. En tot. En la feina. En l’exercici físic (tai-chi, llargues passejades...). En el menjar (res de ser golafres, segons ells quan t’aixeques de taula no has d’estar tip i embotit sinó tenir l’estómac a un 80%). I hi afegiré una cosa més: en les aspiracions. Les imatges semblaven tranquil·lament feliços, sense estridències. No enyoraven tenir cotxes, la ciutat i els diners tot i tenir televisió i rebre les imatges de l’Occident poderós i estressat. Mantenen característiques tradicionals, però no en excés.

L’alimentació basada en peix i vegetals, no pas fruita, hi deu tenir molt a veure. Res de fregits, tot bullit. Molts dels “centenaris” fumen assíduament. Tabac natural, és clar. A tall d’anècdota, mencionaré que com a complement alimentari pels més grans: una sopa de cànnabis que van començar a elaborar als anys 40-50 del segle XX en època de fam.

Em va sobtar sentir parlar de radicals lliures i àcids grassos com a explicació d ela longevitat perquè són mots que m’evoquen cosmètics i aliments sofisticadament químics que pretenen ser el nostre elixir de l’eterna joventut.

El paper dels grans no era el de dependents. Ans el contrari. Sense ser reverenciats, tenen un paper actiu en la societat. Com qualsevol altra persona. No els retiren de la vida productiva. Resultava anecdòtic als meus ulls que una dona (amb els peus deformats per aquella tradició xinesa que troba en els peus femenins petits un requisit per la bellesa i per això els embenen quan s’estan formant) de 114 anys explicava tota eixerida que ella va decidir obrir la seva botiga de queviures quan tenia 86 anys amb l’altra esposa del seu marit.

Resulta curiós pensar que algun dels grans de la tribu ha viscut ha arribat a coincidir en el temps amb uns 25 presidents dels Estats Units.

Cal resignar-se, no els podem emular. No només per l’exposició a la tensió constant, el menjar contundent... sinó també perquè la seva longevitat té alhora una base genètica. “Morir joven y vivir deprisa”, al més pur estil James Dean, és el nostre consol ( per jove entenc superar els 80 anys tal com marca la nostra esperança de vida).

Una curiositat: La Bougie du Sapeur

Ja sabeu que estudio francès per amor a l’art ja que és una llengua menys útil que l’alemany, però com que vaig encetar-la abans que l’anglès doncs he optat per continuar avançant-hi a pas de tortuga. La raó? Suposo que un cert aroma a Europa, la cultura que porta implícita, la impossibilitat de pronunciar bé, la suavitat (bé, amb la meva veu no és tan cremós, ho reconec). Resulta frustrant tenir la meva xerrera i no poder-la vehicular per la impossibilitat de matisar el vocabulari. Si algú ha anat mai a classes de francès sabrà que a diferència del què sol passar a les d’anglès, els professors francesos molt orgullosos de la seva cultura, te la transmeten en qualsevol activitat. Així, he despertat la meva curiositat per la cultura de l’estat veí i la francofonia en general (una mena de Commonwealth lingüística en paraules del gran Joan Barril l’altre dia al Cafè de la República).

Doncs bé, ahir vaig descobrir una cosa d’allò més original. A Espanya hi ha “El jueves (la revista que sale los miércoles)” i a França “Le canard enchainé” i d’altres més vulgars. Ara bé, cada 29 de febrer (si cau en diumenge, també fan edició especial. Si no vaig errada en els càlculs, això passarà un cop cada 28 anys!) que sigui any de traspàs (i l’apreciació no és estúpida perquè en el calendari gregorià cada quatre anys hi ha any de traspàs, tret que coincideixi amb un any no divisible per 400) apareix La Bougie du sapeur (L’espelma del sapador). Aquest any l’oobjectiu era fer una sàtira de l’actualitat sense mencionar (el superheroi ?) Sarko(zy). El dibuix del sapador és homenatge al personatge de comic el sapador Camembert (com el formatge) de Cristophe (àlies de George Colomb), un artista francès que va néixer un 29 de febrer i que fou mestre de Proust.

Si voleu deixar d’herència als vostres fills una subscripció, per 100euros rebreu a casa tots els números que apareguin al segle XXI!

Solow

Ja sabeu que estic a les acaballes (malgrat sóc aficionada a les metàfores culinàries, m’abstindré d’anomenar-ho les postres perquè aquestes acostumen a ser la cirereta del pastís, el punt dolç i temptador i no em sembla una adequada descripció perquè després de gairebé sis anys a la Pompeu FABRA el meu rendiment comença a ser decreixent) de la llicenciatura en Economia. D’ella, m’encanta tot el que té a veure amb el sector públic lato sensu. Micro(economie)s i macros en són l’esquelet (perquè són bàsiques i perquè són un os). No m’apassionen com sí que ho fa el Dret, però reconec que m’ajuden a tenir perspectives d’anàlisi diferents.

Els economistes tenen una tendència (no tant els juristes, potser perquè no hi ha Premi Nobel de Dret. Tot i que cal aclarir un malentès històric, el Premi Nobel d’Economia no és tal, doncs no l’atorga la Fundació Nobel sinó el Banc Central suec i a la família Nobel no li acaba de fer el pes) a citar els pares fundadors de les teories. No sempre els recordo. Però n’hi ha un que sí, Solow. Solow model (tot i que era un treball en grup, que ja sabeu que em fascinen, amb Swan, però com passa amb el manual, la bíblia dels administrativistes, de Don Eduardo García de Enterría i Tomás Ramon Fernández, l’ordre alfabètic fa molt mal) semblen paraules indissociables. Potser em va captivar perquè el vaig entendre d’una manera relativament senzilla (la versió digerible que ens ofereixen als estudiants és clar).

El model de Solow, partint (com tot model econòmic) de dures assumpcions, prediu que el creixement econòmic dels països no s’explica pel volum de capital i que aquest només pot tenir lloc indefinidament si millora la seva teconologia, el seu coneixement. A més, va establir el què es coneix com el residu de Solow: la manera de calcular el creixement de la productivitat a partir de la influència de la mateix en l’evolució del PIB per càpita.

Doncs bé, avui m’ha conquistat de debò. L’he vist en viu i en directe perquè ha estat nomenat Doctor Honoris Causa per la Universitat Pompeu Fabra. Per què el Nobel de 1987 Robert Solow m’ha encisat avui? Doncs perquè aquest novaiorquès, que va criticar tant Friedmann com els marxistes, de gairebé 84 anys no sabia on posar-se amb tants formalismes, per la cita de l’”Homenatge a Catalunya” d’Orwell i per trencar una llança a favor de tocar de peus a terra. Ha exposat que tot i que prima facie cal maximitzar el benefici social, potser val la pena assumir una certa pèrdua de pes mort (deadweigtht loss) si a canvi assoliem més equitat. Pensem-hi. Per mi la resposta és clara.

Seguint l’estela del Magnífic Rector José Juan Moreso, acabaré amb una cita irònica i humorística pronunciada per Solow:"Everything reminds Milton Friedmann of the money supply. well, everything reminds me of sex, but I keep it out of thee paper".

Gaudeamus Igitur!