No té preu: Entrega de beques la Caixa 2007

"Tres coses no tornen enrera: la fletxa tirada, la paraula donada i l'oportunitat perduda" (proverbi xinès recollit pel president de la Caixa al seu discurs aconseguint que se'm neguessin discretament els ulls)

Perquè veure'm recollint una beca de les mans del Rei i de la Reina, no té preu(copyright: Esther Farnós). I perquè rebre una beca prestigiosa per marxar a estudiar a l'estranger el dret que m'apassiona tampoc en té per tot l'allau de coses professionals i personals que comporta. Per mi i per la resta de rebecaris. A la diversitat hi ha el gust diuen: entre els becaris de la Caixa hi havia per triar i remenar. Economia. Aeronàtica. Medicina. Cinema. Museologia. Enginyeria Civil. Oceanografia. Dret. I un llarg etcètera que em deixa impressionada. A molts els delatava el “look”: l’esperpèntica que feia cinema, el “guaperes” que feia Oceanografia (+surf)...

Però bé, toca la crònica amb un xic de gràcia de l'"escapada" a Madrid. 24 h. Sabeu de sobres els maldecaps que els looks per esdeveniments així comporten i us podeu imaginar els ciris que jo he arribat a muntar. Però tot ha sortit raonablement bé, fins i tot ja no era a Madrid quan el Barça queia derrotat.

L'agència del Corte Inglés que ho organitzava per la Caixa no sé pas a què es dediquen, incompetència total. Els qui no portàvem acompanyant, ens van enviar a un hotel a un barri relativament allunyat del centre. L'hotel no estava malament, però el sopar va tenir poc glamour (tret del què aportàvem els qui hi sopàvem tot parlant d’energia nuclear, eòlica, el Sàhara o una malaltia com l’insomni letal) i ens van fer recollir aviat. Com us podeu imaginar, el barri Huertas no era i un dimarts al vespre no hi havia masses opcions. Uns quants vàrem acabar fent una cervessa a un bar de barri amb ensaladilla russa i chocos en aquelles neveres de barra, fotos del Peñón de gibraltar i de "corridas de toros". Totalment Madrid. Ben aviat, tots prudents, ens vàrem recollir a l'hotel que l'endemà havíem d'estar "estupendu/es".

La nit, un xic neguitosa. Estava nerviosa sí. Llevar-me aviat, planxar (sóc una noia equipada i duia toque i planxa de viatge), mudar-me, maquillar-me (els miracles a Lourdes, no a l'Almudena). El look escollit: vestit negre de forma curiosa, jaqueta blanca i negra amb faixa i sabates blanques i negres (noves i altes, però comodíssimes, unes joies). El resultat, vosaltres jutjareu. Un esmorzar de reis amb porres incloses amb l'Albert i cap a Caixafòrum a recollir les beques.

La colleta d'en Carles (foto), l'Edu, la Susy (foto), la Núria, en Javi, l'Helena... ja corrien per allà. Tots marcant estil. Unes fotos i apa, cap a l'assaig general. Una gràcia les instruccions. Alguns es creuen que perquè són megacracks poden qüestionar l'organització: que si seria millor entrar per l'esquerra, que si seria millor voltar pel mig... Total, la majoria no ha parat atenció i ja els he hagut de renyar perquè s'aixecaven quan no tocava. No, no, no... Alguns modelets femenins feien esfereir.

Una foto divertida: en Carles volia una autofoto, l'Albert tot servicial s'oferia a fer-la i jo em retirava estrambòticament).

De nou, fora de la Sala i a conèixer els pares i mares presents. Encantadors. I, cap dins, les autoritats eren a punt d'arribar. El Rei (amb militar incorporat: un senyor de verd que no he sabut ben bé què hi pintava), la Reina, la Ministra estilosa d'Innovació i Ciència, l'Espe(ranza Aguirre), el president de La Caixa... Discursos del president i d'una exbecària (trajectòria excel·lent, cervell privilegiat, però, sota el meu parer, discurs sense empenta).

I comencen a dir els noms. Pugem un per un. Arriba el meu torn. Sense problemes. L'Emilia (la coordinadora del programa) t'elogia com qui et dóna l'empenta final per arribar a la meta. No he caigut (vull aplaudiments d'admiració, si-us-plau!). Ho he fet al ritme adequat. De fet, m'he copiat del tempo de l'Albert que anava uns llocs davant meu i les universitats eren les mateixes. Anècdotes: la Reina s'ha posat a xerrar amb el senyor Fainé i no estava pels becaris i en S.M. li ha hagut de dir: "Sofi, por qué no te callas?".

Tot seguit, fotos i còctel. A les fotos si surten a alguna banda, busqueu un cap d'escarola al fons. A totes les enviaven a davant i au, a mi a darrera perquè ocupo massa! El còctel ple de queixalades exquisides: sushi, formatge de parma, bunyols de gustos indesxifrables, nuggets al curry, pernil... I per postres, maduixes i lioneses. Tot ben regat, amb unes copes de cava (català, espero). Podeu estar tranquils que ens hem comportat i no hem acabat fent el boig. No m'he fet amiga del Rei ni he preguntat a l'Espe per l'Alberto. M'he comportat com una senyoreta. I estic molt contenta perquè el cap de premsa de la Caixa m'ha vingut a buscar per l'entrevista de TV3 perquè algú havia pensat en mi com a becària a l'estranger i catalana. Hem arribat tard i TV3 s'havia buscat la vida, però el sol fet que algú pensés en mi, m'ha posat contenta. La gent parlant amb les personalitats. En Carles dient al Rei "yo voy a Georgetown como Felipe". El Rei dient "nosotros cuando enviamos al niño al extranjero...". En Carles demanant a l'Espe per l'escola Tarradelles...

Unes quantes fotos:

- Amb l'Albert, que ja sé que el compadiu perquè coincidirà amb mi al Ll.M. de la University of Chicago.

- Amb l'Edu i l'Albert, menjant la típica hamburguesa XXS americana!

Després a buscar les maletes amb l'autocar de la Golondrina que ja ens havia portat i al Prado amb l'Albert. Quina pinta d'executius, eh? Doncs s'ha de dir que la gent et tracta millor!

He tocat els nassos a les noies de la consigna pel meu cap despistat, però... De fet, hem deuen haver maleït els ossos perquè no m'adonava que els parlava en "lengua vernácula, català. Total, hem incrementat el PIB de Madrid perquè al Prado, l'hem errat basant: l'audioguia no cobria tot el recorregut (l'hem fet servir per El Buen Pastor de Murillo –un tostón-, Las Meninas i...) , l'ampliació estava tancada... Però ha estat genial tot i el cansament neuronal que m'impedia recordar absolutament tot.

L'estada l'hem acabat a la terrassa del Starbucks (molt autòcton) de la Plaça Cánovas del Castillo (la de la Font de Neptú), prop del Congrés (vid infra) i he constatat que si els coloms de Barcelona són pollosos, els de Madrid són encara més tontos, tot prenent un d'aquells brevatges tranquilament. El metro i cap a l'aeroport que tanta ràbia em fa.

Simplement, el resum: un somriure.