Sweet home, Chicago

Bé, molts heu sofert les meves terribles explicacions sobre les "applications", sempre, com és normal en mi, amb un punt de dramatisme. Ara toca explicar-vos el resultat. Yale m'ha rebutjat. De fet, crec que ha pensat que com puc haver gosat aplicar, és que tinc una barra... Harvard també ha considerat que no sóc prou bona per ells.

No us enganyaré, no puc negar que m'he desil·lusionat/decepcionat a mi mateixa perquè tot i que ja sabeu que la meva autoestima no em fa ser massa optimista (i, finalment, el temps m'ha donat la raó), les expectatives i les il·lusions són ben legítimes i l'esperança és el darrer que es perd (el primer, deu ser la paciència?).

Algú em deia: "t'hauria de dir que ho sento...". En la mateixa línia, quan ho he sentit, m'ha vingut al cap una frase de William Makepeace Thackeray que apareix a l'edició en català que m'ha passat per les mans d'Una dona difícil de John Irving : "... i pel que fa a aquesta senyoreta, el millor que li puc desitjar és una mica d'infortuni".

Doncs bé, un cop descartades de la "pool" (ja m'he acostumat a les paraules de les universitats) sis universitats, he debatut àmpliament amb mi mateixa (i compartit amb aquells que han patit els meus dilemes i han rigut amb el meu DAFO) si em convenia més University of Chicago o la New York University (més coneguda com "enwayiu" per aquells a qui us fa gràcia com ho dic). Malgrat el New, York New York de Sinatra, jo m'estimo més fer les coses in my way -per continuar amb la referència musical- i he triat (sense tirar la moneda ni treure els pètals d'una margarita) la University of Chicago (d'aquí el Sweet home, Chicago versió dels Blues Brothers).

Una té un programa de 50 persones i una mida més abastable i l'altre, NYU, més dret públic però 425 persones i malgrat la beca (que vaig desaprofitar) i la research associate position que m'oferien era temptadora i m'hagués singularitzat, m'estimo més un lloc on pugui recordar el nom de la majoria i saludar-los. És un factor que els que em coneixeu, sabeu que m'importa.

He sospesat moltes variables però al final alguna cosa (una mà invisible) t'empeny a triar una o l'altra perquè tant Chicago com la NYU són molt bones universitats.

És cert que NYC deu ser inacabable (potser massa per mi, m'impressiona(ria) una mica això de "wake up in a city that never sleeps and find I'm (not –afegeixo jo) king of the hill..." ) per viure, que a Chicago hi fa un fred que pela (no em vull imaginar el meu cabell entre el vent i els barrets per combatre el fred) i que la Universitat de Chicago no està en la millor situació dins la ciutat (Grenwich village, el barri de NYU és molt més bonic i la Law School de Chicago no té edificis gòtics que aportin "solera" per compensar-ho sinó que és d'alta arquitectura) però... mireu, no sé, he triat Chicago i punt. Suposo que, en part, perquè em recorda a la upf (la meva estimada Pompeu) ja que presenta un esquema trimestral i empren el mètode socràtic que tant m'ha fet gratament patir de la mà d'algun professor aquest darrer trimestre: preguntes incisives sobre lectures llançades a alumnes a l'atzar. A més, he contactat amb una estudiant d'enguany i m'ha dit que els professors s'acaben aprenent el nom, que hi ha bon ambient entre el grup... I ja m'he vist allà dient hello i good morning a tort i a dret.

Potser és el destí (allò en què jo no acabo de creure...) perquè, de fet, ja el meu hàmster es deia Alcapone...

L'Edu creu que em passaré al "lado más oscuro de los lados oscuros" (el costat fosc és Economia davant Dret i el més fosc és el liberalisme dur de l'Escola econòmica de Chicago). Però com em van dir: " per vèncer l'enemic, primer l'has de conèixer". Tot i que haig de confessar que la carrera d'Economia no ha estat inocua: darrerament, cost marginal, externalitat (o costos externs), utilitat... s'han instal·lat, per disgust meu, al meu, ja estrambòtic, vocabulari!

Segur que la "Windy City" m'enamorarà. Ara ja estic investigant coses sobre ella. Ja sabeu que adoro la informació. Per exemple, el plat típic és la deep cheese pizza (fa una pinta deliciosament perillosa pel colesterol i la meva línia) i es diu Windy City perquè hi fa vent. Bé, sobre això darrer no hi ha massa acord... Alguns diuen que es per la rivalitat amb Cincinatti i d'altres per una qüestió política (el vent nou venia –ve?- d'allà).

Moltes coses em restaran per descobrir. Allò més important que hi aprendré seran les experiències. Els racons que més m'impressionaran seran aquells dels quals guardi un bon record. Marxo el 10 d'agost als EE.UU., uns mesos...

(Esperem que el què la meva ment i els vostres consells han proveït, no ho "espatlli" Colúmbia... Si em comuniquen alguna bona notícia i canvio d'opinió -perquè una mica em trontollarà la fermesa-, us ho faré saber i em menjaré les meves paraules amb patates)