Colòmbia XXXI: De nou, Montserrate

Diumenge, la Carolina, en Tito, l’Ana Maria i en Javier van cmetre l’error de fer-me cas i no em van fer veure que les meves idees són de “bomberu”. Jo estava encapritxada amb pujar a Montserrate a peu. 3100 metres més a prop de les estrelles. L’espectacle que vaig formar pujant no té preu. M’ofegava, em cansava, peró res, a l’hora de dinar ja érem a dalt i pel camí em van entrevistar i tot uns que feien un estudi per una Universitat. La veritat és que vaig dormir de nou com un soc al vespre però l’esgotament no era molt gran, més aviat el problema va ser l’alçada i la meva pèssima condició física, òbviament, el què va fer les escales interminables. I pel cam{i et trobes gent que puja descalça com a promesa, gent amb talons i avis que t’avancen més frescos que una rosa.

Vaja, que semblava el Transmi(lenio) en hora punta. I pel cam{i trobes mil paradetes de galetes, sucs, aigua, fruites (entre elles síndria, que em fascina i encara no n’he menjat aquí, on li diuen Pardilla), pata (una mena de gelatina de pota de vedella... No ho vaig entendre molt, la veritat), formatge amb bocadillo (una mena de codonyat de guayaba)... Vaig suar com un porc però la pluja em va dutxar gratuïtament. Tot plegat em passa per chicanear (=fardar) dient que ja m’havia acostumat a l’altura, però si m’ofego al pont de la Macarena, uin barri que fa pujada. En Tito, la Carolina i en Murdoc eren el grup escapat. En Javier i jo anàvem a mitges, seríem el pelotón per continuar amb el símil, fruit de les meves parades i arrancades (ja sé que és millor seguir un ritme, però...) i l’Ana Maria de cotxe escombra. I per si no n’hi havia prou de patiment, vaig baixar en telesfèric. No va ser molt terrible, però diguem que vaig veure poc el paisatge. Pel camí fins i tot em van entrevistar!

La prova de que vaig arribar al final!!!

A la tarda, havent dinat tamales (aquella barreja de farines i carn embolcallada en fulles de plàtan per cuinar-los) vam anar a Usaquén. Un barri farcit de restaurant i amb un mercat de les puces que té cosetes ben mones. Em vaig firar un parell de collarets i un gerro que sabia que a la Líbia, que sempre em duu flors per l’habitació, li encantava. I per tancar el dia, encara amb tenis (bambes) i el morral (motxilla d’esquena), vam anar a Unicentro, un dels molts centres comercials, a buscar algun tipus d’espuma que fos potable per controlar el meu cabell! Ah sí, i una xocolata calenta (gens espessa, és com un cacaolat) per pal·liar el fred i la pluja que ens acompanyava.