Thursday, October 01, 2009
NY poti-poti
Thursday, September 24, 2009
La societat auditora/controladora/fiscalitzadora
P.S. Us deixo un link de Victor Ferreres (professor de Dret Constitucional a la UPF, entre d'altres coses) sobre l'enrenou de l'Estatut i el TC. Tracta un dels temes que sempre em balla pel cap: normes referendades i control constitucional.
El blog ComparativeConstitutions val la pena!
Monday, September 07, 2009
Un viatge en metro
Duració Aproximada: 12 minuts
Cost: 2.25$
S’aixeca ell i se m’asseu al costat un senyor de mitjana edat. Jo mirava atenta les parades perquè quan no es diuen pel número del carrer, corro risc d’equivocar-me. I em demana si sé on sóc. Jo tota cofoia li dic que és clar, ja! Com que parlo un anglès quasi-perfecte (falta el quasi, que li diguin al pobre André que ara em corregeix), em pregunta d’on sóc i li explico que de Barcelona (Catalunya els costa més) i que parlo català. Total, em dóna el seu telèfon i em diu que és enginyer del MOMA i que si hi vull anar amb els amics un diumenge, el truqui el dia abans i em deixarà entrar sense pagar.
Si això us sembla poc, un senyor assegut dos bancs més enllà es posa a preguntar-me si jo era una actriu. Enriolada li dic que no. Però no s’ho creia i em diu que sóc una actriu que a “2-days in a valley” (li he fet repetir perquè a mi no em sona de res) anava de pèl-roja i que no l’enganyi.
Afortunadament, ja em tocava baixar per trobar-me amb els LLMs, prendre un Jamba Juice i passejar per Central Park (veient gent peculiar també). De passada, he vist la festa nacional brasilera i he constatat de nou el melting pot. Recoi, per què hi ha “arepas” si són colombianes o veneçolanes a una festa brasilera. Globalització? Aha. Com el Pad Thai i el Sushi en el restaurant de Malàisia que vaig anar.
Saturday, September 05, 2009
La meva setmana…
Ja sabeu que menjar és un dels meus temes de conversa preferits. A NYC hi ha de tot. A preu assequible tens fast food i menjar ètnic. A preus no tan raonables el què vulguis. Però de debò, això del menjar ètnic és una plaga. Del Nepal, de Malasia, de Xina, de Japó, de Thailandia... (no poso els gentilicis perquè patiria) o tot barrejat. Jo ja no sé d’on són els curries ni el sushi.
Al supermercat trobo gairebé de tot. Suposo que el fet de viure al centre, em redueix l’accés als grans supermercats. Com m’aniria de bé Treasure Island (“The most European Supermarket in America”). Els preus de NYC són un xic més cars, imagino que la raó és que aquí la gent és més primmirada (els que ho són) i la fruita i la verdura, va més buscada.
Avui he anat a un farmers’ market... que no és exactament el mercat setmanal de qualsevol vila catalana, però en té un cert flaire.
5. Feina... Ush! Intento anar habituant-me a això que en diuen fer recerca. Fins i tot carrego tot el dia una llibreta blava (perquè el meu tema és suposadament relacionat amb l’aigua) i vaig llegint i apuntant coses... Les classes són prou interessants. Els dos professors coneixien la upf, cosa que m’ha fet sentir un xic d’orgull... I sí, quan faig algun amic a la biblioteca, li clavo uns rotllos sobre el què faig... El què fa la soledat.
Un tema força interessant i que ja vaig veure parcialment l’any passat són les subhastes. Les de Christie’s (els compradors ofereixen 100, 200... i el més alt, s’emporta la peça), les de les tulipes holandeses (els venedors baixen de 100 a 50 a... fins que algú accepta) o les històriques subhastes xineses (on pagues fins i tot si no t’emportes l’objecte).
6. Ja és fotut que per saber la temperatura que fa al carrer, m’hagi de mirar la BBC que és britànica. Encara no m’aclareixo amb els Farenheits... Però ja entenc més o menys la conversió de les lliures (lb) però no de les unces (oz).
7. Estic una mica més tranquil·la perquè un dels recepcionistes ja és el meu amic i s’ha après el meu horari de classes. Una mica més i li dono un disgust fruit del meu “bon” anglès. Li volia explicar que ara ens donarien un carrel a un altre lloc de la plaça i ell va entendre que em canviava de pis... No, ara que ja tinc sota control el tema de la neteja (ja he ensenyat a la xinesa a netejar i tot!) i tinc fama de Srta. Rottenmeier (Pun professor pels estàndars del qual sóc comunista, en explicar-li les meves aventures de convivència, em va fer la salutació militar), no em canvio!
8. Acabo de descobrir que al meu edifici no hi ha pis 13... Potser a cap edifici americà però jo no me n’havia adonat... N’hi hauria a Regents Park on vivien la majoria de LLMs a Chi-town? Ni idea... Total, que quan pujava amb ascensor sempre pensava que la llum dels números feia tonteries i, certament, vaig trobar estrany que hi haguessin dues fileres completes de botons si hi havia 15 pisos però ho vaig atribuir a algun soterrani. Doncs bé, avui he anat a fer la bugada (sí en aquelles sales comunitàries on a les sèries es fan tants amics i, en la vida real, odies perquè hi perds mitjons, la roba no surt neta, etc.) i he baixat per l’escala perquè està al pis 12 i no he trobat pas a faltar el 13. Però en pujant (amunt sempre és més dur), he vist que havia arribat molt de pressa i comptant que la meva forma física és dubtosa...
Saturday, August 29, 2009
Més "aventures" a NYC
La feina, de nou, un altre dia. Només comentar que un professor, em va dir si era jo la de la Pompeu Fabra i em va fer il·lusió que la marca upf m'identifiqués. Sí, estic sonada i la distància em fa ser rosapastel...
Tuesday, August 25, 2009
Crònica dels primers dies a Nova York
Friday, August 21, 2009
Nova etapa...
Veurem si ara la meva vida d’estudiant de doctorat no m’absorbeix el temps i puc anar traient el cap per aquí de tant en tant fent-vos participar d’aquelles coses que em sobten, de la darrera americanada que he descobert, de la meva experiència compartint pic (aposto a que podré fer monòlegs sobre el tema. De moment sé que experimentaré multicultural diversity... veurem!).
I la part més prosaica de la marxa segueix martiritzant-me a poues hores de marxar: qui em mana a mi tornar a fer maletes (us podria referenciar l’entrada sobre el tema de l’any passat. Jo faig certa la frase feta de l’home ensopega més d’una vegada amb la mateixa pedra... Reivindico de nou que 46kg facturats no donen per res!)?
Thursday, January 01, 2009
Menjar i/a US
Tinc el bloc força abandonat, el LL.M. em xucla força el temps però aprofitant les economies d’escala (ja tinc la ment mig imbuïda pel law&economics), us parlaré de menjar. Menjar i LL.M? Sembla que no tinguin res a veure, oi? Doncs tot i que les meves paraules seran, com sempre, un poti-poti, tot el què diré en aquest post són coses observades i/o apreses en els darrers quatre mesos, els primers de la meva estada americana que tant de bo durés força.
Feia pocs dies acabava els exàmens com la resta de companys de
El què m’ha sorprès ha estat el menjar sense acte lligat durant aquests dies d’exàmens. Hi ha una política institucional que encoratja als estudiants a menjar i dormir durant el període d’exàmens. Sempre ho hem sentit a dir, ja des del “mens sana in corpore sano”, però aquí l’alarma és seriosa perquè els estudiants de Dret americans fan vertaderes barbaritats. Fins i tot jo que, tot i ser ineficient, m’estic hores davant del paper, semblo normal al seu costat. A US els encanten els extrems.
Un altre dels extrems és l’obesitat vs. la vigorèxia. Ser addicte al gimnàs o als Big Macs. Per fer front al fast food i gairebé com un acte reivindicatiu, la gent més “cool”, més “in”, i també més educada i més rica, s’ha apuntat a la corrent del menjar orgànic. No pretenc pas anar en contra del menjar sa i dels aliments produïts amb tècniques menys agressives pel consumidor i pel medi ambient.
En el cas del menjar orgànic ara ja es pot parlar de industrialització de l’orgànic perquè el creixement de la demanda ha fet que moltes marques s’apuntessin al carro i que els estàndards per a ésser considerat orgànic es flexibilitzessin. No puc mostrar-m’hi plenament contrària perquè aquesta producció orgànica en massa, ha posat productes d’una millor qualitat a l’abast de més gent en abaixar el preu. Però sempre s’ha de pagar un preu, en aquest cas el de ser un consumidor relativament enganyat. Jo més enllà d’etiquetes de producció integrada, producte orgànic, etc. apostaria per comprar als pagesos del mercat que produeixen prop de casa i potser així els tomàquets tindran gust a tomàquet i no duran dos mesos a les càmeres frigorífiques. La poma Fuji produïda allà enllà és molt bona, però segurament una poma Golden de Lleida tot i ser menys exòtica, serà més saborosa.
Malauradament, parlant dels Estats Units, no podia deixar de fer referència a l'obesitat. La hi associen. En aquesta hi ha un clar component cultural. En pot donar una lleugera idea el fet que el 19% dels àpats a US se’ls cruspeixen al cotxe. Uns mengen greixós fast food perquè tot ho volen senzill, no poden permetre’s perdre temps. D’altres, perquè el menjar brossa és considerablement més barat que la fruita i la verdura.
En un escrit meu sobre menjar a US no hi podia faltar el “greatest hit”: corn syrup. El substitut del sucre perquè és un xic més barat. US ha patit al llarg de la seva història excedent de blat de moro. El mercat s’ha encarregat de donar-li sortida. Primer, fabricant-ne alcohol barat fent augmentar l’alcoholisme. Ara, produint corn syrup. De debò, és arreu. Jo crec que difícilment algú pot menjar un dia a US sense ingerir corn syrup. Està a tots els refrescs no light, a les salses d’amanides, als baggels, als crackers, a les galetes, a les sopes... Com no podria ser d’altra manera, és hipercalòric tot i ser sugar-free.
Com a curiositat us explicaré que en un parlament estatal, una parlamentària i mare indignada va intentar prohibir que en el seu fill a l’escola li donessin marshmallow (una “nube” en diríem) -que sol estar fet de corn syrup- i, en desposta, un altra congressista va entrar una proposició per declarar aquesta llaminadura com a producte nacional del territori. Sí, a això es dediquen alguns.
Per acabar, comentar que aquests dies de Nadal gaudint, i després patint les conseqüències, dels àpats de la iaia, m’he adonat d’un fet curiós. D’ençà que visc als Estats Units no havia menjat res amb os o espines. El peix al Midwest és difícil trobar-lo fresc i el congelat ve perfectament net i polit. Els pits de pollastre criat pels Amish (o això diu, perquè em costa entendre com els Amish poden acceptar que els seus pollastres s’envassin en plàstic i safates d’aquelles de petroli) són desossats, la vedella la compro en tall rodó... I, fora de casa, pit de pollastre i poca cosa més. Tot és fàcil.
Jo em quedo amb les fruites i verdures comprades al mercat dels pagesos, la cuina mediterrània i algun caprici de tant en tant.