Saturday, May 10, 2008

Excursió universitària: Vallfogona de Balaguer



(amb en Mingo fill)


Excursió universitària: Vallfogona de Balaguer

2/4 de 9: Àgora de la Universitat Pompeu Fabra. Looks de camp (serem pixapines… Anna, te n’excloc), ens adaptem al medi.

3/4 de 9: comença l’aventura. Pugem al Stylo i cap a Lleida. La Patty, amb les seves fabuloses ulleres de sol fashion victim (és pura enveeja perquè li queden la mar de bé: és la percha), gentilment fa de copilot, però qui coneix el territori és l’Anna. Uns bombonets suïssos comprats a Madrit per animar el viatge. Música poca, en tenim prou amb la nostra conversa.

(el trajecte és secret de sumari)

3/4 de 10: Bar Can Ferrer de la plaça principal (vaig demanar si ho era com si al poble hi haguessin 50 places i devien pensar que havia aterrat un OVNI o, millor dit, BENI-barceloní empanat no identificat. De fet, durant tota l'excursió l'Aroa va recordar que era de Girona i jo de Santa Eulàlia de Ronçana... coi és que tinc vaques a 10 minuts caminant de casa, no pot ser que es creguin que sóc de ciutat...). Fem un cafè quatre noies a una taula en un bar ple de jubilats de la vila... Imagineu-vos l'espectacle.

11 tocades: Arriba l’Antoni Seguí, director de l’Observatori Català de la Llet. Les al·lotes (és de Menorca. De Mó –Mahó) seguim el cotxe d’en Jordi Maynegre, un altre enginyer de l’Observatori.

11-1/4 de 12: rallies pels camins de Vallfogona. Si jo us dic que el noi li fotia canya al cotxe... Sort que a Santa Eulàlia city d’asfalt poc.

1/4 de 12-1: visita a l’explotació dels Mingos (pare i fill). Un encant. Ens van atendre la mar de bé i deixa parada tot el què saben: que si proteïna, que si cèl·lules somàtiques, que si economies d’escala, que si el podòmetre (tinc dubtes si es deia així però era una màquina no per fer-los la pedicura, que també els hi fan, sinó per mesurar les passes que donen les vaques perquè si fan esverades és que estan en zel). I com es plantegen la vida. Els tenim enfadats per l’aigua, eh? Una vaca intentava cruspir-se el cinturó de la meva jaqueta... Jo els hi parlava perquè em deixessin que els fes moixaines, però em donaven carbasses. Els vedellets eren per menjar-se’ls (és una metàfora), són molt tendres.


En Mingo fill segueix els passos del seu pare i del seu avi amb una explotació de prop de 500 vaques. El cost d’oportunitat: una carrera universitària. Una raó: la vocació, l’amor a la feina de ramader. Com vam parlar tot dinant, a Vallfogona seguir el negoci familiar és menys dur i menys estrany, hi ha forces explotacions i forces joves que segueixen les passes dels pares i avis.

La feina a pagès de pagès és molt dura. I de ramader lleter més. Els vedells d’engreix els pots deixar un dia, però no les vaques lleteres perquè no són vaques qualssevol. No hi ha dissabtes, ni diumenges, ni Nadal ni Sant Esteve. Les vaques s’han de munyir dos cops al dia, poden tenir un part entravessat... Queixes de la mà d'obra llogada, com a tota empresa familiar.

2/4 i mig d’1: Arribem, després d’un ensurt/esglai (en honor al Rubén) amb un gos que es va creuar tot panxo a la carretera (jo vaig frenar, però teníem teories divergents al respecte...) a l’explotació de mida petita on el propietari renegà dels taurons (com l'anterior explotació visitada) que ampliaven el número de vaques i del govern de la Generalitat en general d’ençà que es va crear. Jo sense deixar de ser crítica no em vaig poder estar d’intentar exposar la meva posició: coi, no sempre els procediments són dolents i que la descentralització és positiva.

Al pobre se li havia mort una vaca de mamitis (després de tenir un vedellet) perquè es veu que a les granges netes i polides com aquestes, ho enganxen tot. És ben bé com nosaltres que vivim entre cotons i els virus ens adoren.

L’Aroa s’ha guanyat el cel perquè la pobra ha estat qui ha pres notes, la Patty ha fet d’Avril de les tortugues ninja fent de reportera gràfica.

A les dues tocades: A dinar! Acompanyades dels tres membres de l’Observatori. A Cal Ferrer de nou. Ja sabeu que jo tinc tendència a tastar tot allò que és típic (com quan vaig a un lloc i haig de tatxar tot el què surt a la guia!) i seguint els suggeriments (que no suggerències) de l’Anna, que coneix les terres de Lleida per l’Arnau, vaig demanar cassola de tros, un luxe pel paladar però no tant per les dietes... Atenció: cargols, mongetes, bolets, conill, botifarra, cansalada... en suc! I faltaven les espinacs es veu! La mar de bo...



No llegiran el blog, però crec que en nom de totes, donem les gràcies per l’atenció i el tracte rebut pels membres de l’Observatori que ens van dedicar tot un matí i als pagesos que ens van rebre. Ens va impressionar la passió d’uns i altres pel què fan.

Bé, i finalment...

A les 16: tornem a pujar al stylo i cap a la upf que a l’Aroa i a mi ens esperen classes. Comitè de crisis. Xerrera incessant. Riures a dojo. Embussos.


(la foto és idea de l'Anna que ha resultat un pou de sorpreses en general!)


Caldrà revisar algunes de les hipòtesis que havíem assumit com que els productorss catalans voldrien dir adéu siau a les quotes. Haver palpat la realitat és un salt qualitatiu en el nostre treball per bé que ens comporti complicacions.

Noies, tot i els maldecaps, treballar amb vosaltres és un goig i hauran valgut la pena les nostres suaus diferències. Treballem força, però espero que la meva crònica d’oci us hagi agradat.

Thursday, May 08, 2008

No té preu: Entrega de beques la Caixa 2007

"Tres coses no tornen enrera: la fletxa tirada, la paraula donada i l'oportunitat perduda" (proverbi xinès recollit pel president de la Caixa al seu discurs aconseguint que se'm neguessin discretament els ulls)



Perquè veure'm recollint una beca de les mans del Rei i de la Reina, no té preu(copyright: Esther Farnós). I perquè rebre una beca prestigiosa per marxar a estudiar a l'estranger el dret que m'apassiona tampoc en té per tot l'allau de coses professionals i personals que comporta. Per mi i per la resta de rebecaris. A la diversitat hi ha el gust diuen: entre els becaris de la Caixa hi havia per triar i remenar. Economia. Aeronàtica. Medicina. Cinema. Museologia. Enginyeria Civil. Oceanografia. Dret. I un llarg etcètera que em deixa impressionada. A molts els delatava el “look”: l’esperpèntica que feia cinema, el “guaperes” que feia Oceanografia (+surf)...

Però bé, toca la crònica amb un xic de gràcia de l'"escapada" a Madrid. 24 h. Sabeu de sobres els maldecaps que els looks per esdeveniments així comporten i us podeu imaginar els ciris que jo he arribat a muntar. Però tot ha sortit raonablement bé, fins i tot ja no era a Madrid quan el Barça queia derrotat.

L'agència del Corte Inglés que ho organitzava per la Caixa no sé pas a què es dediquen, incompetència total. Els qui no portàvem acompanyant, ens van enviar a un hotel a un barri relativament allunyat del centre. L'hotel no estava malament, però el sopar va tenir poc glamour (tret del què aportàvem els qui hi sopàvem tot parlant d’energia nuclear, eòlica, el Sàhara o una malaltia com l’insomni letal) i ens van fer recollir aviat. Com us podeu imaginar, el barri Huertas no era i un dimarts al vespre no hi havia masses opcions. Uns quants vàrem acabar fent una cervessa a un bar de barri amb ensaladilla russa i chocos en aquelles neveres de barra, fotos del Peñón de gibraltar i de "corridas de toros". Totalment Madrid. Ben aviat, tots prudents, ens vàrem recollir a l'hotel que l'endemà havíem d'estar "estupendu/es".

La nit, un xic neguitosa. Estava nerviosa sí. Llevar-me aviat, planxar (sóc una noia equipada i duia toque i planxa de viatge), mudar-me, maquillar-me (els miracles a Lourdes, no a l'Almudena). El look escollit: vestit negre de forma curiosa, jaqueta blanca i negra amb faixa i sabates blanques i negres (noves i altes, però comodíssimes, unes joies). El resultat, vosaltres jutjareu. Un esmorzar de reis amb porres incloses amb l'Albert i cap a Caixafòrum a recollir les beques.

La colleta d'en Carles (foto), l'Edu, la Susy (foto), la Núria, en Javi, l'Helena... ja corrien per allà. Tots marcant estil. Unes fotos i apa, cap a l'assaig general. Una gràcia les instruccions. Alguns es creuen que perquè són megacracks poden qüestionar l'organització: que si seria millor entrar per l'esquerra, que si seria millor voltar pel mig... Total, la majoria no ha parat atenció i ja els he hagut de renyar perquè s'aixecaven quan no tocava. No, no, no... Alguns modelets femenins feien esfereir.

Una foto divertida: en Carles volia una autofoto, l'Albert tot servicial s'oferia a fer-la i jo em retirava estrambòticament).

De nou, fora de la Sala i a conèixer els pares i mares presents. Encantadors. I, cap dins, les autoritats eren a punt d'arribar. El Rei (amb militar incorporat: un senyor de verd que no he sabut ben bé què hi pintava), la Reina, la Ministra estilosa d'Innovació i Ciència, l'Espe(ranza Aguirre), el president de La Caixa... Discursos del president i d'una exbecària (trajectòria excel·lent, cervell privilegiat, però, sota el meu parer, discurs sense empenta).

I comencen a dir els noms. Pugem un per un. Arriba el meu torn. Sense problemes. L'Emilia (la coordinadora del programa) t'elogia com qui et dóna l'empenta final per arribar a la meta. No he caigut (vull aplaudiments d'admiració, si-us-plau!). Ho he fet al ritme adequat. De fet, m'he copiat del tempo de l'Albert que anava uns llocs davant meu i les universitats eren les mateixes. Anècdotes: la Reina s'ha posat a xerrar amb el senyor Fainé i no estava pels becaris i en S.M. li ha hagut de dir: "Sofi, por qué no te callas?".

Tot seguit, fotos i còctel. A les fotos si surten a alguna banda, busqueu un cap d'escarola al fons. A totes les enviaven a davant i au, a mi a darrera perquè ocupo massa! El còctel ple de queixalades exquisides: sushi, formatge de parma, bunyols de gustos indesxifrables, nuggets al curry, pernil... I per postres, maduixes i lioneses. Tot ben regat, amb unes copes de cava (català, espero). Podeu estar tranquils que ens hem comportat i no hem acabat fent el boig. No m'he fet amiga del Rei ni he preguntat a l'Espe per l'Alberto. M'he comportat com una senyoreta. I estic molt contenta perquè el cap de premsa de la Caixa m'ha vingut a buscar per l'entrevista de TV3 perquè algú havia pensat en mi com a becària a l'estranger i catalana. Hem arribat tard i TV3 s'havia buscat la vida, però el sol fet que algú pensés en mi, m'ha posat contenta. La gent parlant amb les personalitats. En Carles dient al Rei "yo voy a Georgetown como Felipe". El Rei dient "nosotros cuando enviamos al niño al extranjero...". En Carles demanant a l'Espe per l'escola Tarradelles...

Unes quantes fotos:

- Amb l'Albert, que ja sé que el compadiu perquè coincidirà amb mi al Ll.M. de la University of Chicago.

- Amb l'Edu i l'Albert, menjant la típica hamburguesa XXS americana!

Després a buscar les maletes amb l'autocar de la Golondrina que ja ens havia portat i al Prado amb l'Albert. Quina pinta d'executius, eh? Doncs s'ha de dir que la gent et tracta millor!



He tocat els nassos a les noies de la consigna pel meu cap despistat, però... De fet, hem deuen haver maleït els ossos perquè no m'adonava que els parlava en "lengua vernácula, català. Total, hem incrementat el PIB de Madrid perquè al Prado, l'hem errat basant: l'audioguia no cobria tot el recorregut (l'hem fet servir per El Buen Pastor de Murillo –un tostón-, Las Meninas i...) , l'ampliació estava tancada... Però ha estat genial tot i el cansament neuronal que m'impedia recordar absolutament tot.

L'estada l'hem acabat a la terrassa del Starbucks (molt autòcton) de la Plaça Cánovas del Castillo (la de la Font de Neptú), prop del Congrés (vid infra) i he constatat que si els coloms de Barcelona són pollosos, els de Madrid són encara més tontos, tot prenent un d'aquells brevatges tranquilament. El metro i cap a l'aeroport que tanta ràbia em fa.



Simplement, el resum: un somriure.