Més "aventures" a NYC

Sí, aventures. Jo li dic aventures/anècdotes a qualsevol cosa, ho sé. Però a mi m’entretenen.

Aquests dies per NYC, no he parat. En part perquè estar ocupada evita que m’enyori de Chicago i de Barcelona, de... I, en part perquè he tingut més vida social que a casa (ha! I això que a Chicago em deien old lady!). La gent que ja corre per aquí fa temps sap que NYC és el pitjor lloc per sentir-te sol perquè és ple de gom a gom i que resulta hostil fins que no trobes el teu lloc. Per això, tots (becaris de la Caixa, amics i coneguts de la upf, amics d’amics...) s’han cuidat de treurem a passejar, és d’agrair tot i que m’estressi la feina. La zona de Grenwich village i l’East village ja els començo a conèixer. Hi ha massa de tot i algun carrer està tan farcit de bars o restaurantets sense massa harmonia que podria passar per qualsevol lloc de la costa catalana on es reben molts “guiris”. De fet, avui passejava per la zona propera al sud de Central Park i pensava que quantes fotos hauria arruïnat perquè els turistes fent-se fotos a Tiffany’s o a Gucci i jo per allà...

Però hi ha racons amb encant. Ja he pogut tastar una arepa (sí, busqueu a l’arxiu sobre Colòmbia i veureu que era la causa de que jo guanyés uns quilets en la meva estada) amb l’Evelyn, una companya de Chicago. He anat a la zona “in” de Brooklyn creuant el pont de Williamsburg (demano un aplaudiment per mi tinc por a les alçades i aquest era tot un repte).

Això de compartir pis no és el meu somni. Però he posat normes i he fet un horari i s’hi ha aplanat sense odiar-me, almenys aparentment. Ara això sí, una m’ha dit que si li ensenyaria a fer servir els productes de neteja (s’accepten comentaris).

Poc a poc la meva habitació va sent una mica més meva. No pas perquè els papers s’acumulin desordenadament organitzats damunt la taula, sinó perquè ja li he vist el què a la vànova, perquè he comprat una llum d’escriptori que em té enamorada, perquè ja tinc el suro amb records… i perquè l’Ivy ja és amb mi. La meva planteta està tota esplèndida tot i que encara ha de trucar el seu lloc permanent. No descarto que tingui amigues temporals... a totes les botigues tenen uns poms de flors que fan molt de goig i ara que m’han regalat un gerro, potser algun dia em dono un caprici.

Demà encara haig d’anar a buscar trastos que vaig dur de Chicago. No sé pas on posaré tot, però ja me les enginyaré. Si em vaga també aniré a un mercat al carrer a veure què tal la fruita. Ja sabeu que un dels meus hobbies és anar al supermercat (i si no ho sabeu, ja us ho explico) doncs ja controlo els de la zona i les seves ofertes. I demà, toca fer la compra per les slide salads.

Per acabar, un relat divertit. Avui he anat a fer el tour a la biblioteca i la bibliotecària era una senyora d’uns 60 anys amb un marcat accent estranger, rus m’atreviria a dir. Quan algú li ha suggerit que la biblioteca era un iglú, s’ha indignat. Ens ha ventat que a les bones institucions a US fa fred a l’estiu i calor a l’hivern, que era cultural i que prenguéssim vitamines (hi ha botigues senceres només dedicades a pastilletes miraculoses). Això i que dormíssim poc per treure el màxim suc a la ciutat.

La feina, de nou, un altre dia. Només comentar que un professor, em va dir si era jo la de la Pompeu Fabra i em va fer il·lusió que la marca upf m'identifiqués. Sí, estic sonada i la distància em fa ser rosapastel...

Crònica dels primers dies a Nova York

He arribat. Una santaeulalienca a NYC. Ja tinc coses per la meva “humilde morada”. La meva habitació és petita però veure el financial district il·luminat està prou bé.

Trobo a faltar Chicago. NYC i NYU em semblen més grans i, per tant, més hostils. Aquí no parlen de Socratic Method que tants maldecaps em va donar. Aquí hi ha 420 LLMs i 450 JDs per curs de carrera. En total, uns 1850 alumnes. M’agradaria pensar que podré aconseguir que el recepcionista de la facultat em regali clavells per Sant Jordi però se’m fa difícil d’imaginar si sempre Haig d’anar ensenyant el carnet per entrar als llocs.

Estic mig immersa a l’orientation. Conec LLMs i no puc evitar buscar els equivalents a en Ward, a l’André, a en Gamal, a en Jesús, a la Maria, a... Els JSD (com jo) existeixen però no els trobo. Vaig a la cerca de 5 més de primer any. La majoria ja deuen estar orientats perquè són LLMs de NYU d’altres anys. 

Ahir ens van dur de bus tour per la ciutat. Prou útil per quedar d’entesa quan algú em visiti (per exemple, es veu que el East River no és un riu en realitat... o el Deli que surt a Whan Harry met Sally ). Vaig prendre apunts i tot a la Moleskine! 

Després un sopar multiètnic amb vistes al Hudson. La Law School va preparar un sopar amb menjar de tots els barris de NYC: Little Italy, Chinatown... Vaig tornar a menjar Patacón (plàtan aixafat i fregit). Tranquils, no em posaré com una bola (o això espero) perquè la regulació a NYC obliga als restaurants a posar el número de calòries arreu i creieu-me que el meu Pepet Saltamartí s’activa ràpid. A veure si provo les instal·lacions esportives de NYU... Amb tants tràmits no m’ha vagat. No sé quina deu ser la dels jubilats... A Chicago anava en el menys fashion per evitar comparacions que sempre són odioses. Va anar bé per conèixer gent. Com un de Guyaquil amb família política de Granollers i que coneix la "qüestió catalana" fruit de freqüentar el Casal Català a la seva ciutat. O una coreana que s'empipa perquè no li sabem dir el nom. O un brasilè amb pinta d'alemany...

Ahir a la nit vaig creuar el Brooklyn Bridge com fan milers de persones cada dia. Però en el meu cas té mèrit perquè està penjat a certa alçada i les fustes deixen una mica d’escletxa on a  més d’enganxar-se els meus talons, puc veure la distància respecte el terra... OMG! Quina por! El vaig creuar en tornant d’un dels restaurants amb millors vistes. River Café, sota el Brooklyn Bridge veient Manhattan il·luminat de nit. Em vaig quedar amb les ganes de tastar la gelateria del costat.

Avui era a Union Square i m’he assegut a mirar la gent. He comprovat quants clixés tinc interioritzats. El meu entreteniment ha consistit en determinar qui semblava de NYC. Una ciutat amb 9 milions de persones (18 tota l’àrea metropolitana) i jo classificant a la gent d’acord amb el què ensenyen les pel·lis. Gent peculiar a dojo, però jo potser també els en semblo de rara.  Això sí, com a Chicago, les meves ulleres ja han rebut “piropos”. Avui he rebut dos “I like your glasses”. Potser les podria subhastar per una bona causa... Una altra cosa que m’ha cridat l’atenció és que les samarretes d’Obama amb la paraula Hope ja estan de rebaixes al top manta. Que cadascú n’extregui conclusions.

La ciutat està bé, veurem, si com diuen aquí, serà la meva tassa de te. De moment, bec el cafè en una tassa de UofC. I sobre la feina, millor dir “això ara no toca”.

Nova etapa...

"What we call the beginning, is often the end. And to make and end, is to make a beginning. The end is where we start from". (T. S. Elliot)

Fa mesos que no sabeu de mi a través d’Oixque, sóc dona de moltes paraules i, per tant, no puc pas sintetitzar tot el què ha passat enguany. Ha estat una experiència irrepetible. He conegut persones (fins i tot a mi), llocs, menjars, cultures... He après sobre dret i sobre la vida en general que diuen. El relat gràfic a través de facebook (on la gent s’anima més a interactuar perquè quatre fotos són menys feixugues que els meus interminables escrits amb frases de fins a 6 línies) ha servit de succedani per veure les meves aventures (les desventures no s’ensenyen perquè no es fan fotos... m’hauríeu d’haver vist en sortint d’un dels exàmens maratonians). Potser si no passa res d’interessant a la meva vida, hauré d’estirar d’històries/anècdotes passades de la Windy City, dels viatges –p.e. a Califòrnia pots apadrinar una autopista- o del que he fet aquest estiu (m’hagués agradat fer més cafès i granissats amb amics i coneguts però el temps em vola i com sempre m’he enfeinat massa). 

Demà marxo de nou a fer les Amèriques i he pensat que potser fora hora de tornar a obrir aquesta pàgina per tal de no oblidar el meu recargolat vocabulari en català. Ara que si us haig de ser sincera, el meu anglès és més aviat catenglish. Tan bonic que és Catalunya com he comprovat de nou de manera express aquest estiu, i jo a la pàtria del fast food i dels edificis que graten el cel.

 Aquest cop toca Nova York, la ciutat que mai dorm. Ara mateix el millor resum del què sento és el meu nus a l’estómac. L’any passat, Chicago suposava reptes desconeguts, ara ja sé quin pa hi donen. Diria com la cançó de l’anunci d’Estrella Damm: ’Nothing is gonna be alright, but thank you anyway’.

Veurem si ara la meva vida d’estudiant de doctorat no m’absorbeix el temps i puc anar traient el cap per aquí de tant en tant fent-vos participar d’aquelles coses que em sobten, de la darrera americanada que he descobert, de la meva experiència compartint pic (aposto a que podré fer monòlegs sobre el tema. De moment sé que experimentaré multicultural diversity... veurem!). 

I la part més prosaica de la marxa segueix martiritzant-me a poues hores de marxar: qui em mana a mi tornar a fer maletes (us podria referenciar l’entrada sobre el tema de l’any passat. Jo faig certa la frase feta de l’home ensopega més d’una vegada amb la mateixa pedra... Reivindico de nou que 46kg facturats no donen per res!)?

Ara no em puc fer enrere així que només em queda confiar en la puntualitat de Swiss Air (és de la pàtria dels rellotges, no com Iberia que em va deixar tirada a Chicago quan tornava al juny acompanyada d’un alemany que se’n feia creus de com funcionava la companyia...). Veurem què tal la nova terminal o T1 (Aprofito l’avinentesa per comentar que em sembla contraintuïtiu que es digui T1 si és la segona que s’ha fet... Tant que em vaig perdre!).

Bé, millor adopto un “New York state of mind” o patiré més xoc cultural que un “Englishman in New York”.