El Tió

Tot i que avui tocaria parlar de l’home dels nassos, el meu escrit va d’una altra tradició catalana. Enguany, després de descobrir que a Còlombia els regals els porta el “Niño Dios”, he intentat explicar als meus amics colombians que a casa nostra era el Tió i la seva suggerència ha estat que faria bé d’escriure un post sobre aquesta tradició tan nostrada tot i que amb una mica de retard per veure si aconsegueixo més claredat expositiva. Haig de dir que m’he hagut de documentar un xic sobre les arrels d’aquesta festa. Escric en català perquè sé que sempre m’acaben entenent.

En primer lloc, ja sabeu que jo sóc partidària del Tió i no del Pare Noel, com algú deia de manera molt graciosa i malauradament gràfica l’altre dia quan jo em queixava que era foraster (no he arribat encara a muntar escamots en contra com d’altres...): un immigrant sense papers que treballa il·legalment amb el beneplàcit de tots.

Bé, en primer lloc, un tió normalment és un tronc de llenya encès, que està cremant. I ara molts em direu, ah sí? Però a casa no l’encenem pas el Tió, de fet, any rere any fem servir el mateix. Sí, a Ca l’Arcís també però resulta que en temps ancestrals (i m’aturo aquí en el meu viatge en el temps perquè en alguna banda he llegit que el Tió té a veure amb la celebració dels solsticis amb foc i ja no arribo a poder transmetre aquest grau de coneixement) sí que l’encenien deixant-lo fumejant abans de picar-lo o després un cop havia complert la seva funció.

Doncs bé, si els Reis són els que duen els grans regals, el Tió é sl’encarregat de fornir llaminadures i algun detallet a la quitxalla (i no tan quitxalla ara que ha de rivalitzar amb tants mites portadors de regals).

Per a aconseguir-ho, els nens durant el mes de desembre (a algunes llars es comença només encetat l’Advent, d’altres per la Puríssima i els més endarrerits, per Santa Llúcia) han d’alimentar el tronc (la tradició era anar-lo a collir al bosc i decorar-lo. Ara en trobem un fotimer a la fira de Santa Llúcia amb la cara somrient pintada i una barretina). Jo li donava mandarines i dolços (el volia mimar perquè fos ben generós) segons les indicacions dels meus pares (molt llestos ells... :-P). Em feia una il·lusió veure les pells de la mandarina l’endemà. El dia que no s’ho menjava, marxava jo tota preocupada a l’escola. Alguna amiga meva, menys innocent i més múrria que jo, m’explicava que ella arrufava el nas i no entenia com un tronc menjava i va decidir-se a marcar la fruita que li deixava i se la va trobar al cistell de la fruita l’endemà... fent-se gran de cop.

Acomplida aquesta litúrgia, a casa el fèiem cagar la Nit de Nadal (hi ha cases on ho fan el dia de Nadal) havent sopat (ja sabeu que a Catalunya, en teoria el sopar no és tan majestuós com el de la resta de l’Estat on no celebren Sant Esteve i, en canvi, Nochebuena és festa grossa) abans d’anar a Missa del Gall (després d ela qual toca ressopó amb coca de forner i vi bo). Les cançons per fer-lo cagar (molt escatològic, sí) varien d’una casa a l’altra. Jo solia cantar “Caga tió, caga turró; d’avellanes i pinyó;i si no cagues,et daré un cop de bastó!!”. I llavors em feien sortir de prop de la llar de foc i devien fer mans i mànigues per col·locar els regals sota la manta que cobria el tronc i que jo pegava conscienciosament. El procediment es repetia unes quantes vegades i finalment, quan ja s’havien acabat els regals, em cagava una arengada ben salada.

I fins aquí la descripció d’aquest costum. Aprofito per desitjar-vos de nou un 2008 genial!

Bones festes!

No és pas un post de "cerrado por vacaciones", sinó que vull felicitar aquestes dates i, aprofitant l'avinentesa, tot l'any 2008.

Ara sembla que per ser "in" no t'ha d'agradar el Nadal perquè és consumista i hipòcrita, però a mi, m'agrada, més enllà de grandiloqüents desitjos...

M'agraden les llums de colors.
M'agraden les cares dels nens.
M'agrada la fira de Santa Llúcia.
M'agraden les postals escrites a mà.
M'agraden els pessebres.
M'agrada la màgia, tot i que no sigui real.
M'agrada el Nadal.

Us vull desitjar als qui em llegiu, amics i coneguts, d'aquí i d'allà, per tant, un grup força divers, que passeu aquestes dates on allò dolç no són només els turrons amb aquells qui us estimeu ("aquells a qui somrieu contents de veure'ls"), que gaudiu dels llargs àpats, que els Reis us portin forces coses (pressuposo que heu estat molt bons minyons, eh?) i que el 2008, hores d'ara una caixa de sorpreses, us depari tot allò que us dibuixi un somriure perenne, ja siguin nous projectes, nous amors, somnis acomplerts, nous reptes, canvis... I com que "no es fa el Pa sense el Llevat", a la carta als Reis demano que ens portin l'empenta per assolir els nostres somnis.

Per cloure la felicitació, us deixo el poema de J.V. Foix. Algunes frases ens servirien de guies.

Ho sap tothom i és profecia

Ho sap tothom i és profecia.
La meva mare ho va dir un dia
Quan m'acotxava amb blats lleugers;
Enllà del somni ho repetia
L'aigua dels astres mitjancers
I els vidres balbs d'una establia
Tota d'arrels, al fosc d'un prat:
A cal fuster hi ha novetat.

Els nois que ronden per les cales
Hi cullen plomes per les ales
I algues de sol, i amb veu d'albat,
Criden per l'ull de les escales
Que a cal fuster hi ha novetat.
Els qui ballaven per les sales
Surten i guaiten, des del moll,
Un estel nou que passa el coll.


El coraller ho sap pel pirata
Que amaga els tints en bucs d'escata
Quan crema l'arbre dels escrits;
Al capità d'una fragata
Li ho diu la rosa de les nits.
L'or i l'escuma d'una mata
Clamen, somnàbuls, pel serrat:
A cal fuster hi ha novetat.


El plor dels rics salpa pels aires,
I les rialles dels captaires
Solquen els glaços del teulat.
Un pastor ho conta als vinyataires:
A cal fuster hi ha novetat.
El roc dels cims escampa flaires,
I al Port mateix, amb roig roent,
Pinten, pallards, l'Ajuntament.


El jutge crema paperassa
Dels anys revolts, a un cap de plaça,
I el mestre d'aixa riu tot sol.
El fum dels recs ja no escridassa
I els pescadors faran un bol,
Tot és silenci al ras de raça
Quan els ho diu l'autoritat:
A cal fuster hi ha novetat.


Els de la Vall i els de Colera
Salten contents, a llur manera,
I els de la Selva s'han mudat;
Amb flors de fenc calquen a l'era:
A cal fuster hi ha novetat.
De Pau i Palau-saverdera
Porten les mels de llur cinglera
I omplen els dolls de vi moscat.


Els de Banyuls i els de Portvendres
Entren amb llanes de mars tendres
I un raig de mots de bon copsar
Pels qui, entre vents, saben comprendre's.
Els traginers de Perpinyà,
Amb sang barrada en drap de cendres,
Clamen dels dalts del pic nevat:
A cal fuster hi ha novetat.


Res no s'acaba i tot comença.
Vénen mecànics de remença
Amb olis nous de llibertat;
Una Veu canta en recompensa:
Que a cal fuster hi ha novetat.
Des d'Alacant a la Provença
Qui mor no mor, si el son és clar
Quan neix la llum en el quintar.


La gent s'agleva en la nit dura,
Tots anuncien la ventura,
Les Illes porten el saïm,
I els de l'Urgell, farina pura:
Qui res no té, clarors dels cim.
La fe que bull no té captura
I no es fa el Pa sense el Llevat:
A cal fuster hi ja novetat.

La classe B del Bell-Lloc, 14 anys després!

Tot i que en Marc Fonoll m’ha posat difícil això de fer una crònica al blog i no ha respòs la meva petició de que em cedís el text (entendré que el silenci és negatiu sent totalment benevolent), m’he decidit a escriure un resum, de toc més filosòfic potser, de la nit de dissabte. Doncs sí, “veinte años no es nada” com diu el tango, per tant, 14 encara menys. Realment crec que la sensació de tots va partir de l’expectació, per continuar bocabadats i finalitzar amb un somriure.

Les presentacions en el “meeting point” (la Plaça Maluquer i Salvador de Granollers) van tenir el seu què. N’hi havia que arribaven ja posant cares. D’altres enxufaven la ronda de petons sense interessar-se per qui era qui. Suposo que a tothom ens feia gràcia retrobar el nostre grupet, que ja se sap que és el què hi ha quan tens 8 o 9 anys. Personalment no em va costar reconèixer la fisonomia de ningú (i que consti que jo no vaig consultar fotos d’aquelles ja esgrogueïdes pel pas dels anys), semblem conservats en formol. No hi hauria cap premi al “cambio radical” emulant el programa d’Antena 3. Vam riure tant veient-nos disfressats de tulipans (peruqè representàvem els Països Baixos en quelcom relacionat amb la UE) o posant per la foto de grup. Tindríem arguments per denunciar als nostres pares pels colors llampants de moda en els xandalls acompanyats de nàutiques o colls de princesa...

Al sopar va mancar una presentació tipus “alcohòlics anònims” ( el sentit és figurat, molts no n’abusem) , és a dir, qui ets, d’on véns, què fas i on vas... per allò de satisfer la curiositat/tafaneig. Encara al·lucino quan un li va dir a en Dani, crec, “tu deus fer alguna cosa de química, no? Perquè sé que t’agradava”. Em va sorprendre perquè tot el què recordo haver fet de química al Bell-Lloc és l’experiment de posar aigua i sal a un pot, posar-lo a bullir i que s’evaporés... És increïble les coses inconnexes que recordo. Entre croquetes, conill rostit, cuixetes d’ànec... les converses van anar derivant cap a temes d’allò més estrambòtics. Sembla mentida però alguna cosa em va fer constatar que els rols que teníem quan érem petits es repetien. Evidentment no tinc superpoders i no sabia què faria cadascú a la vida, qui s’estaria a punt de casar (sí, sí, ens fem grans...), però no sé, no hi havia sensació de desconeixement. Suposo que tots em millorat com el bon vi, però al no tenir referències de l'etapa de l'adolescència hi ha una mena de parèntesis/forat negre.

La conclusió: què t’ha sorprès? Tot i res (Emili dixit). Tot perquè sembla que ens coneguéssim de tota la vida sense lapse buit i res perquè tot continuava com llavors. Mentre ho escrivia, m’ha arribat un correu col·lectiu de l’Angelina, expressant com tots la nostra satisfacció, però ella destaca el “shock” de la trobada al cap de tants anys en adonar-se dels canvis soferts... Realment, les apreciacions personals són ben distants perquè emfatitzem diferents extrems de la realitat.

L’estona al “Basic” (jo sóc dels i les “Ventafocs” que es van retirar aviat, això sí passada de llarg la mitjanit que ja se sap que l’obligació guanya la devoció malauradament o no) va ser d’allò més entretinguda. L’Emili i en Jordi Cruells, els amos de la pista, acompanyats de l’Arnau Grau, animador animat nat. Aquells que aguantaven la paret patien les pressions d’aquests senyors i acostumaven a cedir. Això en el millor dels casos, llevat que fossin una de les víctimes (que no es veien massa disgustades) masculines de l’esbojarrada Laura Morón. De tant en tant alguna foto semi-espontània (fent una referència de nou a la crònica d’en Marc, cal dir que jo no m’amagava per les fotos emparant-me en el 18 de la Constitución –que també m’agradaria saber com va esbrinar que jo feia dret si no recordo haver-li dit i jo no vaig patir ressaca. Serà que a més de periodista i cambrer és del servei secret?- però raons per fer-ho n’hauria tingut un fotimer perquè no tinc pas el do de la fotogènia precisament i proves fefaents en teniu). La música, no era de quan nosaltres comptàvem vuit o nou anyets però poc més tard: Spice Girls, Backstreet Boys... I fins i tot anterior (que em corregeixin els experts. De fet m’estimo més no fer estimacions concretes perquè la Patri les podria discutir com va fer dissabte a la nit), de la movida madrileña. Això sí, les vam ballar. No sé pas si amb la mateixa destresa (?) amb què ballàvem fent saltironets a classe de música amb la Rosa Maria amb aquella mena d’espardenyetes (llavors ho eren, ara alguns calçaríem números molt més considerables). Em resta satisfer la curiositat sobre la festa posterior... Devia ser sonada perquè les meves “gargantas profundas” m’han informat que van tancar la discoteca... És que cloure una nit així sense cap “cotilleo” sembla impossible!

Bé, per cloure, va ser genial compartir la trobada. Crec que tots hem quedat amb un bon regust. Sensacional.

Decidim decidir. 1D

Espanya cansa. No cal dir res més. I això no ho diem aquells que tenim una postura clarament independentista sinó un votant tradicional de partit centralista segons deia aquest senyor a l’entrevista.

Felicitats Andrés i Lucy!

Aprofito el meu blog per felicitar l'Andrés i la Lucy, companys meus a la Procuraduria a Bogotá, que s'han casat aquest dissabte (a la foto amb part del grup de medi ambient de l'oficina). Són dues persones encantadores, per tant, la suma eclèctica de tots dos serà encara més genial.

(ho escric en català perquè em consta que llegeixen tal com raja el meu blog)

Sopar Rebeca

Darrerament només escric sobre qüestions puntuals personals que puguin tenir una miqueta d'interès, per això ara us parlaré d'un sopar. Podeu preguntar-vos qui és la Rebeca? Doncs us avanço que no va presentar-se al sopar, ja està bé ja...És que "desdeluegu" hi ha gent ben pocavergonya, de fet, només cal mirar algun dels assistents al sopar. Abans que el surrealisme del meu escrit continui creixent us aclariré que REBECA és Red de Becarios de la Caixa, apa, pels qui no us ho havia comunicat, deduïu-ne l'exclusiva: a la Vanessa li han atorgat una beca per anar a estudiar als EUA i la recollirà de les mans del Rei (absteniu-vos de comentaris). Torno que sempre em perdo. Doncs sí, això vol dir Rebeca i no com algú pensava (es diu el pecat, però no el pecador): aquests són tan prepotents que li enxufen el nom de re-beca, com si fos la rehòstia!

Reconduint-me: es va celebrar al Caixa Fòrum un sopar de l'Associació de becaris (totes les destinacions, totes les promocions) precedit d'un tast (hi haurem de tornar) guiat a l'exposició de "Passió pel dibuix, de Poussin a Cézanne" i "Càndida Höffer a Portugal (aquesta és de fotografia. La bona dona, ja amb cabells grisos, fa fotografies d'espais interiors, sempre públics, mai privats, generalment buits de gent. A més, empra una càmara quew triga 3 minuts a disparar-se). No vaig veure massa becaris amb la lliçó empollada i discutint sobre el traç de Delacroix i de Géricaut. Cosa que parla en favor d'ells. Hi ha gent amb inquietuds, però no, tots, ratllen el friquisme (i amb l'ajuda de l'Eduard podríem teoritzar sobre les corrents doctrinals majoritàries dins del friquisme... però, ara no toca!).

A continuació, hi havia còctel i sopar. El més important és que hi havia gent que marxarà com jo (un cop m'acceptin a algun lloc...Sempre ens quedarà un màster de macramé a Arkansas o de Bobbin lace a Tampa university. A més, tots desitgem que algú vagi a parar a Nebraska per fer turisme… Ara que comptant que a Santa Eulàlia m'ha arribat avui la invitació al sopar en format paper, m'assabentaré de si m'admeten quan em jubili peruqè si enlloc de venir de Barcelona, la carta ve de "el otro lado del charco"...) als EUA. I podeu dir, i perquè és important? Ho és perquè a banda de plorar les penes plegats sobre les maleïdes applications (un home molt afable-no és irònic- de lla taula presidencial em va demanar si ara només era "applicant" o feia alguna altra cosa.No comments), compartirem unes "colònies" d'una setmana a Bloomington i Chicago. La veritat és que hem fet bones migues. Alguns semblava que ens coneixíem de tota la vida. Penseu que en Carles i la Paula (no becària -per desgràcia més nostra que no pas seva- que gustosament vam adoptar) semblen tan esverats com jo (bé, potser sóc molt positiva...). Copa de cava i pica-pica i a fer-la petar (potser caldria dir que es fa networking per posar-nos en el paper), que a mi no m'agrada pas... A destacar, les croquetes de la iaia amb beixamel que provocaven la necessitat de fer una OPA al cambrer que les duia. Em preocupa una mica fer dret en aquest ambient perquè qui no fa nanotecnologia, fa art digital, museologia o cinema documental. Llavors tu dius dret i gairebé t'has de disculpar tot i que ho intentes vestir una mica. Vam ser amb diferència la taula més engrescada, modèstia a banda.

A la foto: La Núria (relacions internacionals o dret), un becari d'una promoció anterior i en Carles (relacions internacionals)

Sopant: Eduard (MBA), Javier (Telecos), Susana (cinema), Marc (museologia), Paula (animadora social), Carles i Núria.

Havent plegat (foto tirada pel president de l'associacó de becaris que el senyor es dedicava a fer endavinalles amb frases del Rei... S'ha de reconèixer que parlava a tota llet però que com a guionista d'en Buenafuente no desmereixeria).

Com veieu, la Susi no tindrà problemes per tenir material per fer una peli, donem per molt!

Nova York

Times Square, paradís del consumisme però impactant

(Llegiu l'anterior abans) Potser el fet que el primer dia plogués a bots i barrals ha influït en la meva percepció de la “gran manzana” (poma no sona pas tan bé...De fet, sent purista seria la gran illa). Encara recordo el nostre primer sopar a quarts de dotze d'una plujosa nit en un Deli 24 hores d’uns amables pakis a Harlem: cookies, baggel atapeït de mantega i uns cafès calentons.

L’endemà no es veia ni l’Empire State del tot pels núvols. Però la sensació de ser minúsculs entre aquells blocs a middle town és increïble. De Manhattan, Grenwich Village i Soho et dibuixen un agradable somriure. La llibreria que ens va fer descobrir l’Esther a aquest barri és genial, de fet, com totes, per petites que siguin, t’hi pots perdre.

Per aquells qui aneu a Nova York, us diré que realment els establiments de restauració amb segell ZAGAT valen la pena, la guia de l’Ariadna era totalment verídica. La meva memòria em falla i no recordo el nom, però en un lloc molt típic vam menjar un deliciós el pastrami anomenat Woody Allen (això ho vam descobrir després perquè l’Esther estava entestada en que era turkey i va resultar ser vedella i l’Ariadna una mica més i pega el cambrer perquè no ens entenia. Sort que alguna taula del costat en menjava). Proveu-hi també el cheesecake que hi és típic (tant que tenen una línia telefònica per encarregar-lo especial) però que nosaltres ja tipes no vam poder tastar. Feia una pinta exquisida, us ho ben juro. El lloc era ben peculiar, ple de fotografies de gent que hi havia anat signades. Gent de renom suposem tot i que molts no els coneixíem devien ser del star system o la crème de la crème d’allà. Ens haurien d’haver fotografiat com a potencials celebrities.

El darrer dia, uns pancakes... per llepar-se els dits!

Sant Patrick, Greenwich village i Central Park em reconcilien amb Nova York. Deu ser que sóc molt cursi i m’he empassat masses pel·lícules romàntiques.

La zona zero no impressiona perquè està ja tot empantanegat amb obres. La bola que era prop d’allà sí que toca més la fibra al veure-la abonyegada al Battery Park . L’Ellis Island (porta de la terra americana durant molts anys) i el mar humanitzen també aquesta ciutat, que des de la meva òptica, em sembla que condemna massa a l’anonimat. L'estàtua de la llibertat, ideada com a regal pels francesos (heu vist la del Sena?) i pagada per donants que Pullitzer publicava al New York Times (el què ensenyen les guies de viatge, eh?), de lluny.

A Nova York (confesso que fins i tot a Cambridge... per això l’Esther va insistir en fer-me una foto amb el cartell de Fashion Ave) vaig fer gala del meu consumisme. M’encanta anar de botiges i comprar roba, sabatetes... I a la ciutat de la 5th Avenue i la Fashion Avenue no podia deixar de fer honor a la fama...

Aprofito l’avinentesa (com se sol dir) per fer-me ressó d’una notícia que he llegit avui. Un proveïdor de l’empresa tèxtil GAP (de la qual vaig comprar camises a la 5a Avinguda) ha estat acusat d’emprar treball infantil en la confecció a l’Índia. GAP diu que és un fet aïllat. I un bé negre amb potes rosses. Fem ulls clucs, ens n’oblidem, però és una realitat innegable i en tenim una mica de culpa tots plegats. Cal replantejar-se moltes coses quan un nen declara que no vol ni pot deixar de treballar, que no es denunciï perquè el perjudica.

Finalment, quatre conclusions (personals) a mode de resum: 1) a USA es menja bé, amb plats immensos però tens al teu abast de tot. Plats típics: els d’arreu del món; 2) els americans són gent agradable, al menys a primera vista, desconec si en el dia a dia són més tancats, però per la meva curta experiència puc dir que sempre estan disposats a guiar-te, a fer-te una fotografia...; 3) m’he endut una sensació de que USA és un país un xic brut, seguint un símil emprat en un correu sobre l’edat dels països que em va enviar en Ricard, diré que sembla un adolescent mal girbat; 4) gràcies per la companyia, noies. Espero no haver fet una mala passada a la complicitat entre vosaltres. Rosa, saps perquè Delta dóna taps? Per poder-me aguantar! :-P. Gràcies a totes pels riures i somriures.

Per cert, entre el cava i el xampany (champagne, posats a ser fins) em quedo amb el nostre i em rebenta que la gent en renegui al·legant bon paladar quan s’hi amaga una postura política, legítima, en això ja no m'hi poso.

De tornada, un xic de pànic per la vaga d'Air France, però res, ens van col.locar amb Iberia i vaig haver de deleitar-me amb la Terminal 4...

Harvard (Cambridge), Boston

Comença l'aventura

El títol (d'aquest i el següent) hauria d’haver estat SMASHING PUMPKINS i no és un homenatge a Billy Corgan, sinó a les meves estupendes companyes de viatge: l’Ariadna (i les seves divertides històries), l’Esther (au nocturna que se'ns atabalava per això de ser la discussant més estupenda) i la Rosa (i el seu ocurrent pragmatisme), les noies de Civil que m’han adoptat durant aquest viatge i m'han aguantat tot i ser una sobrerevolucionada. Seguint la tònica de Colòmbia, escriuré una crònica breu de tot allò que he fet aquests dies pel nou continent. Això sí, ara asseguda ja a la meva cadira roja de casa i sota els suposats efectes del jet lag (com a primer símptoma, podeu veure que empro alguna paraula en anglès... cosa que odio que fem quan en tenim de ben boniques al català per dir el mateix!) que gràcies a la cafeïna i la teïna només els sent la meva cara. Espero enrecordar-me de tot plegat, sinó reines, acceptaré gustosament els vostres comentaris donant fe de les meves errades, fent d’annexos... Des d’aquí, un sentit homenatge a en Sergio, un noi argentí que estudia a Cornell conegut per molts pompeians de civil, que va tenir la santa paciència d’aguantar-nos.

Veiam, comencem. Per aquells que no ho sabeu el motiu formal del meu viatge era un curs de Law&Economics a Harvard. Sí, com ho sentiu, a la terra promesa. Faig broma, però els que m’heu sentit anomenar aquesta universitat (sense cap intenció repel·lent) sabeu que m’encisa (i no només per la influència de innumerables pel·lícules americanes que en fan referència). Doncs bé, el què m’esperava s’ha acomplert, Harvard m’ha enamorat. No sé què depararà el futur, però realment seria el meu somni americà. Els arbres de fulla caduca amb tons del groc al marró, tot passant per un vermell meravellós. Els esquirols per tot arreu. Les casetes angleses. Les botigues disposades com si d’Eurodisney es tractés. La Biblioteca majestuosa de la Law School. Encís.

("Lex est summa ratio insita in natura")

Tot plegat es pot resumir en què em vaig quedar bocabadada. Evidentment, el nivell dels professors que ens van oferir els cursos és impressionant i constata que estan a anys llum. De tots els temes tractats, si haig d’escollir em quedo amb la taxation de Kaplow, el granfathering (permís per desobeir per motius d'eficiència social) de Shavell - tot i que em va semblar poc aplicable per més intuitiu que sigu-i i l’anàlisi cost benefici (ACB) de les polítiques penitenciàries de Donahue (III).

"On January 17, 1985 not far from this spot two people met and fell in love"
Curiosa i bonic la inscripció, oi?

Passem a coses més mundanes i més divertides, espero. El títol d’aquest llarg escrit també podria haver estat, plagiant a l’Esther, “noies nòmades”. Vam dormir a 4 llocs diferents: un Youth hostel raonable a Boston, la residència de la Divinity (la facultat de Teologia de Harvard) –unes golfes molt acollidores-, un youth hostel amb una funció social que consistia en acollir homeless (paraula constantment repetida) i un tercer alberg Jazz on the Park a Harlem en una habitació compartida amb assenyades xineses i alguna desequilibrada d’edat avançada i pijama estrambòtic. A aquest darrer quan hi vam arribar, la Rosa es feia creus de que allò fós un hostal perquè hi havia una festa de Halloween amb monstres i no tant monstres ;-). No entraré en més detalls, però que quedi constatat que som unes noies tot terreny. Citant en Toni, em quedo amb allò de “Researchers gone wild”. I de tip (impressionant l’enginyeria que es porten amb les propines als EUA: obligatòries, el doble de la taxa, a vegades ja te l’afegeixen, te la reclamen...) la foto més esperada de la temporada: els pijames! Hahahaha. La Rosa ens podria deleitar amb una descripció al més pur estil de desfilada de modes!

El fet d’anar amunt i avall implicava haver de moure maletes i si ets una exagerada com jo doncs en pagues les conseqüències... Segur que North Face ens copia per l’anunci de l’any vinent...










Halloween és una plaga de carbasses arreu dels EUA i de persones que es deixen la vergonya a casa: monstres, infermeres suposadament sexys (per mi, ratllant el “cutre”), toreros amb poc glamour...

Reprenent el tema del curset i de la HLS (Harvard Law School) alguns comentaris. Primer, si vols ser algú al “mundillo” de Harvard cal dur ulleres passades de moda i poc (o molt, segons es miri) estiloses, ja siguis americà, català o espanyol. Segon, la indumentària de cacera (sic) és l’uniforme per a dirigir. Tercer, el mercat tret d'excepcions està fatal. Quart, l’”acadèmia” no és una bassa d’oli, els ganivets aparentment de punta rodona, volen igual que als despatxos i els somriures són poc espontanis. L’any vinent esperem gustosament el paper sobre les relacions de parella que escriurà l’Esther arran de les xerrades “ de noies”. La discussant serà l’Ariadna que emulant l’exemple de..., ens exposarà un contra article sense fer massa referència al de l’Esther sobre la lluita sagnant dels esquirols taronjosos alemanys per la seva supervivència arran dels atacs del esquirols grisos americans. Parlant de parelles sorprenents (o aprofitant que el Pisuerga passa per Valladolid), aprofito per felicitar l’Andrés i la Lucy de la Procuraduria que es casen... Són encantadors, cadascú a la seva manera. Ha estat una agradable sorpresa malgrat que la meva perspicàcia m’havia fet ensumar-m’ho a partir d’alguns indicis. Jo intentaré escriure un paper sobre la ratio de bojos a USA, gairebé dóna per una tesi, creieu-me.

Boston és per molts una ciutat avorrida. Jo, la prefereixo a Nova York, a diferència del què passa a molta gent. Deu ser qüestió de tarannà. La més europea de les ciutats americanes farcida de construccions victorianes.

Passant a temes gastronòmics, que sabeu que m’encanten, diré que no vaig parar d’incordiar fins que vaig tastar la clam chowder. Em va agradar força. De fet, no em queixaré pas de res del que vaig cruspir-me a Estats Units per més fama de fast food que té. Hi ha de tot, sempre en enormes quantitats, això sí. A la foto podeu veure un bar(eto) de Carmbridge on les hamburgueses tenien noms actuals com: the Bill Clinton (ambassador of ove), John Kerry (he voted this as the best hamburguer before he voted against it), Michael Bloomberg( could otspend Hillary and Barack combined -tenen les seves respectives hamburguers)...

(tot sigui per lluir la càmara)

Per cert, USA no és el paradís dels Mc Donald’s sinó dels Starbucks... és increïble el munt que n’hi ha. Jo em quedo amb Juan Valdés (a sota us poso una de les 10 fotos a NY que va intentar-me fer l’Esther) que per alguna cosa és una cooperativa i colombiana. Això sí, vist el cafè americà, l’expresso de Starbucks és una delicatessen.

Mereix un comentari especial el Fung Wah Bus, altrament conegut per Fungi Bus. Un autocar que per 10 euros ens va dur de Nova York a Boston i viceversa. Xinès, òbviament. Ple de xinesos principalment. I de gent poc sorollosa, almenys si la comparem amb nosaltres que semblàvem cotorres. De fet, n’érem tant conscients que vam patir per la nostra integritat quan un xinès es va girar, estava marejat vam deduir després i no volia pas immolar-se. El primer contacta amb NY de la rosa i meu va ser a Chinatown. Una zona dominada per xinesos que van patir les trepitjades de les notres maletes i on es parla més xinès que anglès i sinó que li diguin a la Rosa que va demanar-me una pasta de xocolata i a la fleca no em vaig saber fer entendre (i crec que no era culpa del meu anglès) i em van donar una mena d’ensaïmada de mongetes (creiem... de fet, no em desxifrat encara de què era feta).

To be continued

(avui no sé què passa que el format no em llueix)

Odissea a la universitat....FOTOCÒPIES!

Em reclamen que escrigui en el bloc... Em comença a sortir fum de la closca. Realment la meva vida a casa no és tan interessant com l’estada a Colòmbia, en part perquè el dia a dia fa que no ens ho mirem tot amb els ulls d’un nen que se sorprèn a cada pas tot i que mai deixem d’aprendre. M’he mig reincorporat a la rutina, la normalitat la reempendré la setmana vinent amb les classes d’Eco(nomia), el doctorat, la feina, francès, anglès (que per cert, ja vaig tenir la primera sessió ahir i ens han posat un profe(ssor) de 29 anys i la meva experiència em diu que joventut és sinònim de fer-nos pencar... Ja ens va dir que si entregàvem les coses tard, ens baixava la nota)... La meva inspiració se’n va a norris... encara no estic tan reincorporada a tot com per escriure els meus articles pretesament informatius o d’opinió seriosos... Què faig?

Us podria fer el diari d’una becària o un reportatge al més pur estil telenotícies de TV3 sobre el xoc d’obrir un ordinador veure que té el Windows 2000 i pensar, no està malament, fins que t’adones que han passat 7 anys. O encara millor la meva odissea, fer fotocòpies. És feina de becaris sí, però estic segura que sóc la persona menys indicada per fer-la: quan no em surten tortes, em surten tallades, quan no, les grapo al revés i això si tinc sort i la fotocopiadora té grapes perquè si no en té i haig d’emprar la grapadora normal, els fulls em queden com mossegats i la grapa mai arriba a l’altra banda...

Universitat Pompeu Fabra, qualsevol dia, en qualsevol passadís on hi hagi una fotocopiadora... La primera a la qual m’acosto mai funciona o bé està parada i s’ha d’escalfar durant una estona interminable. Després trobo una segon fotocopiadora i poso la targeta i em diu “error de grupo” perfecte, he agafat la meva targeta i no la del departament i aquesta fotocopiadora és només per les dels professors. Amb calma, vaig a buscar la dels profes i quan torno ja hi ha algun altre becari carregat de llibres. M’espero. I si el conec i no és dels què creu que estic boja i que atabalo, doncs hi xerro una estona. Total, arriba el meu torn, poso la targeta, 89 fotocòpies. Calculo i penso que en tindré prou però justet justet. Faig la primera fotocòpia. Em surt tallad. He triat malament la reducció. Faig la segona. M’he oblidat que haig de seleccionar la safata de paper en horitzontal. Faig la tercera. No he pressionat prou el llibre que és un d’aquells totxos que mai quedan plans i la fotocòpia queda ennegrida a la part de l’encuadernació, del llom. La repeteixo i llavors vaig fent fotocòpies com xurros fins que una s’encalla i haig de trobar una altra fotocopiadora perquè perdo l’esperança de poder treure el paper o de que els d’OCë vinguin amb celeritat. Quan me’n falten 5 per fer (calculeu, no és culpa meva, és la llei de Murphy. Jo l’he pifiat 3 vegades, per la qual cosa, ja me n’hagués mancat una de bon començament, eh? No em culpeu a mi que la culpa és molt negra i ningú la vol com diu la meva iaia , la maquinota escup la targeta, s’ha acabat el crèdit. Miro el rellotge, les 4 de la tarda. Què vol dir això? Doncs que encara la secretaria fa horari d’estiu i per tant, no em pot donar una altra targeta. Penso en carregar la targeta, però les de professor no funcionen a les màquines normals. Arribo a OCÉ i aquests monopolistes tanquen a les 3. D’acord, doncs vaig a buscar la meva targeta, però quan la poso a una màquina, només té tres fotocòpies. Doncs la carrego i ja en tindré a punt per quan em facin falta. Busco una màquina de recàrrega i inserto la targeta, obro el moneder i no tinc ni una moneda de més de dos cèntims. Perfecte, carregada amb els fotocòpies sense grapar (perquè no hi havia grapes a les fotocopiadores) i el llibre gruixut, patint perquè no m’entrebanqui com és típic en mi i em fumi de lloros i les fotocòpies ben escampadetes i cap al bar. I qui m’atén al bar? El cambrer que em fa “mobbing” perquè li parlo en català (el seu boicot consisteix en servir-me el cafè amb llet amb llet natural i no bullint!) i li demano canvi i a desgana me’l dóna. Carrego i per fi acabo amb les fotocòpies (o elles amb mí, segons com es miri). Bé, falta la part final, trobar una grapadora al despatx i grapar-les o demanar a algú que ho faci i em miri amb una certa condescendència òbviament. Diuen que és bo reconèixer les pròpies limitacions...

Colòmbia: "Fi"? No! "Continuarà"

“És l’hora dels adéus, ens hem de dir adéu siau, no és un adéu per sempre, és un adéu per uns instants”


Llàgrimes, com no podria ser d’altra manera tenint-me a mi com a protagonista. Sóc a punt de marxar cap a l’aeroport. Són al menjador esperant que acabi de repassar l’habitació, acosto el cap a la finestra i miro la carrera sèptima i se’m neguen els ulls. Un simple detall com que l’Hernán anés expressament a comprar-me un pa de cereals que em xifla per esmorzar em fa remoure el cor. La Líbia ha decidit marxar per no acomiadar-se.

He estat feliç aquí. Simplement. És tot i és prou. Diuen que marxar lluny va bé per conèixer-te. No ho sé. Potser és més aviat trencar la rutina i gaudir del benefici que ningú té cap idea prefabricada de tu, tot i que malgrat tot duus la teva motxilla a l’esquena, les persones no canviem, canvia l’entorn i ens hi adaptem.

Vull donar les gràcies a tota la gent que sento deixar a Colòmbia. Demanaria que no m’oblidessin mai i em dirien que no ho faran, però l’experiència demostra que en un mes ets un record, en un any, la gent que no veiem sol ser una anècdota; en tres, ens costa recordar el nom; i, en cinc, l’amnèsia.

Però bé, m’he sentit estimada i això mai seré capaç d’agrair-ho ni d’expressar-ho. Crec que deixo alguna cosa de mi aquí. Penjo el text i marxo... El darrer text. A més, demà fa un any que vaig obrir el bloc. Espero que el balanç dels meus lectors assidus, amics i coneguts al cap i a la fi, sigui positiu.

Espero que realment sigui un fins aviat! Tant de bo sigui veritat la correcció que em va fer en Javier quan vaig dir “si vuelvo a Colombia...”, i em va dir “el dia que vuelvas...”. Per donar un toc semi-humorístic però no per això menys sentit o menys real, manllevo i tergiverso unes paraules de l’Anna E., aquest país i al seva gent m’ha donat tant que els hi haurien de condonar el deute extern.

Gràcies per regalar-me dos mesos de somriure perenne. Malgrat ser cursi, el record d'aquests dos mesos ja no m'abandonarà mai perquè a més no puc prescindir de les maravelloses persones que he conegut.

Colòmbia XL: això s'acaba...

Veiam, cosetes curioses que us vull explicar perquè aquest bloc acabi sent una guia alternativa sobre Colòmbia:

- Sabeu que aquí hi ha una llei seca i que els dies abans de les eleccions no es pot ni prendre res alcohòlic enlloc ni comprar-lo al supermercat?
- Hi ha una propaganda institucional que diu “Colombia, es pasión” y el logo es un cor amb uns filets que surten que a mi em recordaven una poma, però que ja m’han fet saber que és el fum que surt d’un cafè (tinto) ben calentó.
- He descobert que hi ha parades de bus de les de tota la vida a Bogotà. Jo sabia que hi havia unes zones pintades de groc on en teoria les busetas paraven, a la pràctica s’aturen allà on algú aixequi el braç o algú digui por aquí por favor i el llencen al mig de la carretera.
- A Colòmbia el compte als restaurants te la duen tapadeta i amb el canvi unes mentes (caramels refrescants). És un costum generalitzat.
- A Colòmbia, com no podria ser d’altra manera, la gent té noms compostos, al més pur estil “culebrón”. Per moelstar-los, posaré noms de persones que conec més o menys: Donald Giovanni, Tito David, Javier Ricardo, Lilly Patrícia, Sonia Astrid, Lucy Marcile Marie... Però els diuen per un de sol, eh?


Ja som en el moment en què vaig dient: és la darrera vegada que...: passo per un pont del Transmi, que em serveixen cafè en el “posillo” que la Carolina em va regalar, que torno a entrar per segona vegada a l’apartament al matí quan surto perquè m’he deixat alguna cosa (mai el cap, estigueu tranquils)...

Els comiats són durs per mi.

Odio fer la maleta, és un caos perquè no cap tot el què vaig dur en arribar (la vaig tancar seient-m’hi a sobre) i encara he comprat més coses. Algú em pot explicar perquè tot i que no afegeixis res a la tornada mai cap tot el que hi duies a la maleta? Feu els ulls grossos veiam si algú veurà els seus regals.

Bé, me’n vaig carregada d’aquelles coses intangibles que mai més t’abandonen però que són tan boniques que no pesen gens, sinó que alleugen. Evidentment, les primeres llàgrimes ja han rodolat galtes avall...


El comiat a la feina. La Procuraduría Delegada para Asuntos Ambientales y Agrarios són un grup fabulós, s’hi respira harmonia. M’han fet emocionar. La Perla i la Sònia que han marxat de comissió m’han deixat un detall i sobretot unes paraules memorables. En Fèlix i la meva estimada Carolina, un jersei verd preciós i abraçades reconfortants. La Nídian, un detall perquè la meva taula sempre tingui un toc colombià i una carta tendra com ella. En Carlos, uns llibres de medi ambient amb una dedicatòria que la sé sincera. La Joana una broma, com sempre. I per si no era prou, entre tots m’han acomiadat amb un ponqué (pastís) deliciós, un diploma que us fotografio, un discurs de l’alegria del grup, en Jorge Martínez i un penjoll d’or d’inspiració indígena que serà el meu “amuleto de la sort”. I tots m'han regalat dos mesos d'aprenentatge i d'enriquiment personal perquè aquí la feina no és incompatible amb bromes, converses de tot i res...

A casa: achiras, cafè... i uns somriures que reflecteixen que m’aprecien, aquests sentiments són mutus. Una cervessa artesana per acomiadar-me d'en Tito i la Carolina.

Les llàgrimes són inevitables però es barreja aquesta tristesa per deixar aquí gent inoblidable que m'ha fet sentir pletòrica i la felicitat per l'experiència i per tenir una grans nous amics.

Colòmbia XXXIX: el donut

Us presento el donut de la cadena Dunkin Donuts que es diu Vanessa, una somrient (em va fer gràcia) combinació de maduixa i vainilla. Una tonteria, sí, però vaig riure una estona! No creieu que ens assemblem?

Colòmbia XXXVIII: Medellín, la ciutat de l’eterna primavera. Avemaria pues!

El riu Cauca i la ciutat de Medellín

He estat a terres “paisas” aquest cap de setmana. A Antioquia: Medellín, la capital, Santa Fe d’Antioquia, San Antonio de Pereira... “Avemaría pues!” com dirien els paisas amb el seu accent de cantarella!

El paisa en alguna cosa em recorda als catalans, industriosos i amb voluntat de superar la capital. Tot i així, no he trobat millor comprensió sobre la voluntat sobiranista. Mireu si aquest anunci no el podriem adaptar pels catalans: (el carriel és el bolset masculí aquest).

Socialment, diria que són un xic més tradicionals que els de la capital i pel què fa a el classisme, serà perquè la ciutat és petita, però jo el vaig veure més acusat. Hi ha un fenomen a Colòmbia que jo a Espanya no he observat que són els clubs socials. Una mena de recintes on es practica esport, es menja, es celebren festes, es va a prendre el “trago”... amb gent de classe alta i que només hi pots entrar si n’ets soci.

Com a curiositat us diré que com Nova York, té un aeroport al bell mig de la ciutat 8 amés de què jo vaig emprar, a una hora), fa una mena de por... Fruit de la perillositat i de la proximitat a les zones residencials només aterren avions petits i de dia. Hi va morir el cantant de tangos, el zorzal (ocell de cant encantador. Jo diria que en català es diu tord), Carlos Gardel en un accident.

Primera parada, Medellín (o carinyosament, Medallo). La ciutat de l’eterna primavera pel seu clima temperat. La definiré com una ciutat en construcció i no només perquè hi hagi eleccions a l’octubre, segons sembla, és quelcom perenne. El disseny però em sembla un xic massa “gringo”, sobretot els centres comercials i els bulevards. El centre d’oci nocturn (menjar i rumba) i d’artistes diürn és el Parque Lleras, l’equivalent al Parque de la 93 (el número del carrer), zona rosa i zona-T de Bogotà D.C. Vam sortir a un lloc que es diu Trilogia on toca un grup de música en directa que va des de Billy Joel a Soda Estereo (són argentins, us els recomano).

Dissabte al matí city tour amb els pares de l’Ana Maria perquè ella treballava. Només encetar el dia, la primera aventura: pescar el bus turístic perquè no funciona amb l’hora colombiana de més o menys un quart d’hora de retard. El vam perseguir, sense que fos tipus “persecución en Miami”, eh? que l’autocar va a pas de turista, ja m’enteneu... com el de l’anunci de Malibú!

El tour et serveix per veure de passada tota la ciutat: el centre, el jardí botànic, la Universitat d’Antioquia, el pueblito paisa (una versió reduïda del poble espanyol), la catedral metropolitana(feta de totxana cuita i calycanto. Sabeu què és calycanto? Sang de toro (o d’esclau com a Cartagena) amb terra y calç. Ja sabeu allò de “no te acostarás sin saber una cosa más". Deu enganxar de mara vella, que ni el pegamento Imedio o el Superglue! No sabeu all`de "cerrado a calycanto"?), la plaça Bolívar (on “el libertador”, un esquifit veneçolà, que està a totes les places majors dels pobles, està a sobre d’un cavall que recolza tres potes, sabeu la raó? Doncs si un lluitador mort al llit i no a la batalla només s’aixeca poc una pota. Si mor en guerra, el cavall apareix esverat), el cerro Nutibara, la plaça De los pies descalzos (on hi ha tot un seguit de fonts per relaxar els peus i el terra està fet d'un material que no crema per poder anar descalç, tot inspirat en el Japó) amb l''edifici intel·ligent de les Empreses Públiques de Medellín (que duen aigua i llum al 100% de la població, fins i tot a barris molt deteriorats)... El món és un mocador. Sabeu el matrimoni que vaig conèixer a l’Eje Cafetero? Que ell era grec i ella colombiana (ara ja conec la família sencera!) doncs al tour vaig conèixer uns amics d’ells per casualitat, ell era grec també.

Una obra del museu d'Antioquia, d'aquests autors moderns que no recordo, sobre l'escut colombià.

A la tarda, després de dinar a casa de la família (un oasis al barri de El Poblado perquè és una caseta envoltada de blocs de pisos), el germà de l’Ana em va dur a veure el Museu d’Antioquia, el Jardí Botànic (empantanegat perquè estan renovant-lo)... en metro! Sí, senyors i senyores, Medellín és la única ciutat colombiana amb metro. Té dues línies per una ciutat de més de dos milions de persones (forces habitants més que la Ciutat Comtal) i és descobert, però ben orgullosos que n’estan malgrat va ser un escàndol de corrupció horrible!

I finalment, com a cirereta del pastís, el metro-cable. Un telesfèric que puja cap a les lomas (turons) d’aquesta ciutat que li diuen que és una olla perquè està envoltada de muntanyes. I vaig pujar perquè ja sabeu que m’agrada conèixer absolutament tot i aquesta iniciativa s’ho valia. Aquesta obra d’enginyeria, que em va fer venir tots els mals per l’alçada (vaig entretenir a tota la cabina del telesfèric amb la meva por... Una d’amics faig gràcies a permetre que riguin de mi i no amb mi!), connecta la ciutat amb els barris més degradats i crec que pel què sembla els ha donat vida, esperança, juntament amb altres obres com les biblioteques mastodòntiques amb accés a Internet per tothom. Vaig poder visitar la biblioteca España del barri de Santo Domingo, increïble, de debò. Els meus companys de metro-cable fins que no els vaig explicar la meva condició republicana em consolaven dient que l’havien inaugurat els reis d’España...

Era alt, eh? La meva cara de por amb la vena inflada parla per si sola! El somriure no era pas forçat...

Abans d’arribar a casa, una paradeta a l’exquisida pastisseria Astor: besos de negra, moritos (que són com suïssos), turronets, massapà... cap a Bogotà que són detalls que m’agrada tenir.

Finalment, un sopar tranquil i una ruta per Envigado i Sabaneta, dues poblacions metropolitanes.

Un carreró de Santa Fe amb els pares de l'Ana Maria

Diumenge d’excursió a Santa Fe d’Antioquia. La primera capital en temps de la colònia i avui un poblet amb encant tret de la plaça que se l’han carregada gràcies als para-sols de propaganda i les internacionals cadires de plàstic. Vam dinar a un hotel situat a una casa senyorial una deliciosa truita de riu amb patacón (ja sabeu què és, oi?) i arròs com no podia ser d’altra manera. De tornada, una paradeta a San Antonio de Pereira on vam menjar “empanadas” de carn delicioses i un postre tret d’un lloc que tot i tenir molt d’èxit em va semblar encantador. Una barra en forma de u amb plates de vidre pyrex (aquell que es pot posar al forn) amb pastissos de mil gustos diferents: baileys, formatge, mandarina, guayaba, arequipe... Jo em vaig decantar per la leche asada amb salsa de leches (ni idea de què és malgrat el nom fa evident que duu llet com a ingredient) que m’encanta!

Y a la maleta, un munt de records genials fruit sobretot de la bona companyia i un llibre de Gironella, antic, que el pare de l’Ana Maria em va regalar amb una dedicatòria molt especial.

Colòmbia XXXVII: Colombians il•lustres: Botero, García Márquez y el patrón, Pablo Escobar (un narco)

Continuem amb les mans. Em fascinen d'ençà que la Carmen me'n va regalar unes de dibuixades per ella...

El cavall al Parque Berrio de Medellìn ciutat natal de l'autor

El maestro Fernando Botero: aquest pintor que ara resideix a un poblet italià ha fet nombroses donacions a diversos museus del seu país. Els seus “gordos” no són gordos, sinó voluptuosos, sinó mireu la rajola de xocolata de l’abdomen del soldat romà. Les formes dels ulls, el nas... són petites perquè la resta es vegi ben gros. I el senyor fa bon negoci, perquè de cada escultura en treu 6 rèpliques segons explicava el guia del Museu d'Antioquia.

D’aquest primer artista els colombians no en reneguen com, en canvi, si ho fan de Gabriel García Márquez. L’autor de Cien años de soledad el veuen com algú que no aporta res al país, només queixes. Tot i així, hom no pot negar la qualitat de la seva obra, no en va és premi Nobel. Jo no us recomanaria els llibres més coneguts com el ja citat o Crónica de una muerte anunciada, sinó El olor de la guayaba o Manual para ser niño.

Un tast (Notícia de un secuestro, ambientada a Bogotá):

"Regresaban como todos los días, a veces por una ruta, a veces por otra, tanto por razones de seguridad como por los nudos del tránsito. El Renault 21 era nuevo y confortable, y el chofer lo conducía con un rigor cauteloso. La mejor alternativa de aquella noche fue la avenida Circunvalar hacia el norte. Encontraron los tres semáforos en verde y el tráfico del anochecer estaba menos embrollado que de costumbre. Aun en los días peores hacían media hora desde las oficinas hasta la casa de Maruja, en la transversal Tercera N° 84A-42 y el chofer llevaba después a Beatriz a la suya, distante unas siete cuadras. (…)Fue un temor certero. Aunque el Parque Nacional le había parecido desierto cuando miró por encima del hombro antes de entrar en el automóvil, ocho hombres la acechaban. Uno estaba al volante de un Mercedes 190 azul oscuro, con placas falsas de Bogotá, estacionado en la acera de enfrente."

I finalment, Pablo Escobar, un mite. Segur que més o menys a tots us sona el càrtel de Medellín i,potser a alguns, el narcotraficant més rellevant de la història segons diuen: Pablo Escobar, que és d’Envigado una vila enganxadeta a Medellín, com l’Hospitalet a Barcelona. La ciutat ara és segura, però resten les cicatrius dels anys de violència. Em van fascinar les històries d’aquest personatge, tant que ja tinc a la prestatgeria un llibre titulat: El Patrón. Vida y muerte de Pablo Escobar. Frissava per comprar-lo des de dissabte.

Aquest home és un mite, una llegenda, un personatge controvertit d’aquells que desperten odis i passions. Odis de molts, com la gent de classe alta o les autoritats que reberen la seva burla, per exemple. I admiració dels pobres als quals ajudava.

Persona sense instrucció, lladre barroer de jove, polític i mafiós. Imagineu-vos quina quantitat de diners va arribar a fer que diuen que podia pagar tres vegades la totalitat del deute extern colombià (aproximadament 4.200 milions d’euros) i que es va oferir a fer-ho. Per blanquejar uns bilionets, vaja...

Les històries són increïbles. Per exemple, va construir “la catedral”, una presó de 5 estrelles per tal de viure-hi quan es va entregar. Hi muntava festasses i quan li van dir que ja era excessivament escandalós va fugir-ne, dic jo que si la van dissenyar per ell no li costaria massa. El van matar en una persecució damunt una teulada, Botero ho té retratat. Una de les històries més macabres va ser que segons diuen, sicaris de Pablo Escobar es van presentar a la discoteca més in de la ciutat a finals dels 80 i van fer despullar un grup de nois i noies (de casa bé òbviament) i els van assassinar. A fora, pintat: “los ricos también lloran”. També em van explicar alguna història amorosa amb gent de renom del món de la faràndula.

Colòmbia XXXVI: Que Bonita Es Esta Vida-Jorge Celedón

La cançó de l’estiu (bé, de l’any perquè aquí estiu, estiu...) a Colòmbia, la sents arreu… Discoteques, radio, festivals infantils... arreu!

Me gusta el olor que tienen la mañana
me gusta el primer traguito de café
sentir como el sol se asoma en mi ventana
y me llena la mirada, de un hermoso amanecer.
Me gusta escuchar la paz de las montañas
mirar los colores del atardecer
sentir en mis pies la arena de la playa
y lo dulce de la caña, cuando beso a mi mujer.

Se, se que el tiempo lleva prisa,
pa' borrarme de la lista, pero yo le digo que.
Ay, que bonita es esta vida
aunque a veces duela tanto
y a pesar de los pesares
siempre hay alguien que nos quiere,
siempre hay alguien que nos cuida.

Ay ay ay ay, que bonita es esta vida
y aunque no sea para siempre
si la vivo con mi gente
es bonita hasta la muerte con aguardiente y tequila.

Me gusta escuchar la voz de una guitarra
brindar por aquel amigo que se fue
sentir el abrazo de la madrugada
y llenarme la mirada de otro hermoso amanecer.

Se, se que el tiempo lleva prisa,
pa' borrarme de la lista, pero yo le digo que.

Ay, que bonita es esta vida
aunque a veces duela tanto
y a pesar de los pesares
siempre hay alguien que nos quiere,
siempre hay alguien que nos cuida.

Ay ay ay ay, que bonita es esta vida
y aunque no sea para siempre
si la vivo con mi gente
es bonita hasta la muerte con aguardiente y tequila.

Ay ay ay ay, que bonita es esta vida
aunque a veces duela tanto
y a pesar de los pesares
siempre hay alguien que nos quiere,
siempre hay alguien que nos cuida.

Ay ay ay ay, que bonita es esta vida
y aunque no sea para siempre
si la vivo con mi gente
es bonita hasta la muerte con aguardiente y tequila.

Con aguardiente y tequila em recorda que us haig d’explicar dos cocteles (paraula plana segons ells):

• cap de jabalí (que aquí no es un embotit) composat de 7 licors blancs (ginebra, vodka, ron blanc, tequila, triple sec, … i aguardiente-no podia faltar!).


• submarino: una gerra de cervesa amb una copa (vidre inclòs) amb aguardiente.

Colòmbia XXXV: Bona diada!

Avui és la Diada Nacional del meu país, l’11 de setembre és per molts de nosaltres alguna cosa més que l’aniversari dels atemptats de les Torres Bessones. Avui no seré allà, no cridaré amb en Gonzalo i en Pau a la “mani” (m’ho passo més bé que una criatura… ja dic jo que amb l’edat m’abandona el sentit del ridícul). Sé que per molts és un pal però mireu, a mi m’agrada. De reflexions se'n podrien fer moltes. La sobirania omple planes ja, potser menys soroll caldria , metafòricament parlant.

I avui, que sóc lluny, prenc les paraules de Llach: "El meu país és tant petit que sempre cap dintre del cor si és que la vida et porta lluny d'aquí".

In, inde, independència!