Colòmbia XXII: un altre cap de setmana per Bogotà

Abans de començar a relatar-vos què he fet aquest cap de setmana que tampoc té massa res de novedós (el vinent seré al Eje Cafetero i per tant us podré explicar més cosetes...), vull fer esment que he rebut un comentari punyent a un dels posts sobre Colòmbia. En ell un colombià ferit em venia a dir que crec que Barcelona és la darrera coca-cola del desert i que malparlava del seu país com a perillós i d’alguna manera m’acusava de manca de respecte. Doncs simplement aquí vull aprofitar per dir que confio en què ningú s’haurà endut aquesta sensació del què escric al bloc perquè res més lluny de la realitat.

Ara sí, el cap de setmana... L’encetaré per divendres que al matí vaig anar a la Universitat (la "u " que no la "uni" que diuen ells) de los Andes a conèixer la resta de “guiris” que com jo havien vingut a Colòmbia. Un melting pot interessant: holandesos, alemanys, americans, canadencs, francesos, australians... I malgrat no he vingut a Colòmbia a fer-me amb Erasmus, vaig sortir al vespre amb ells. Suposo que malgrat aquest sectarisme en pocs dies s’hauran integrat perquè no és difícil en una societat com la colombiana. Vam anar a un lloc que es diu La Juguetería que és un local farcit de nines (Algunes semblen el ninot diabòlic bo i penjades del sostre o recolzades a les bigues), casetes, trens de joguina...

A la tarda, vaig anar a fer-me un regal d’aniversari: una càmara digital nova. Al final vaig comprar més pels ulls que per prestacions perquè en tinc poca idea, la veritat. Ara això sí, una senyora que corria per la botiga em va ensenyar la seva càmara que era com la que ara és meva i me’n va cantar les maravelles. Ja li vaig dir que hauria d’haver cobrat comissió a la botiga. Però el millor va ser que quan era a la caixa a punt de pagar una noia d’uns trenta i escaig se m’acosta i amb accent sudamericà em demana si sóc de Barcelona. Em vaig quedar de pedra perquè encara no havia obert boca. El cas és que em va preguntar que si un dijous de la primera quinzena de juliol era sopant a un restaurant de Barcelona i la veritat és que era cert. Diu que sabia que m’havia vist alguna vegada i que com que es nota per com vesteixo que sóc estrangera doncs que... És ben estrany.

Dissabte va tocar excursió a La Calera amb en Tito. Una muntanyeta a les afores de Bogotà que podria ser part del món rural català vista la seva estructura. Varem arribar fins la llacuna de San Rafael. Feia un dia esplèndid perquè lluïa el sol. Al migdia vam dinar a un parc on tenien paradetes tots els restaurants de la ciutat i el què recollien era pels soldats mutilats per les mines antipersona.

Al vespre, vaig sortir en un dels locals més in de la ciutat, el Salto del Ángel.

En l’excursió em van fer gràcia dues coses: els qui venen diaris al carrer duen una samarreta que posa “voceadores de periódico” i un policia que va pujar a la buseta a la camisa hi deia en lletres ben grosses al darrera: agente caza infractores, com si d'un superheroi es tractés.

Avui no he fet gran cosa, una visita a un mercat de les puces, fer un pastís i fer una mica de feineta del Doctorat (un gran error endur-se feina...).