Tuesday, December 23, 2008

Tot i tenir el blog abandonat, no em puc estar de felicitar les festes. A uns agraden més, a d’altres menys, però alguna cosa especial tenen aquestes dates.

Molt bon Nadal i els meus millors desitjos pel 2009
Feu bondat i que els Reis us portin tot el què demaneu a la carta que físicament o en els vostres anhels els hi adreceu. Tant de bo tots fóssim una mica com els infants no ara, sinó tot l’any.

Com que jo no sóc artista com alguns amics meus que envien postals que et deixen bocabadat per la imatge o les paraules, penjo un parell de cites de Dickens i un poema de Maragall (per ser nostrada):



"I will honour Christmas in my heart, and try to keep it all
the year"
CHARLES DICKENS, A Christmas Carol.




"Happy, happy Christmas, that can win us back to the delusions
of our childish days; that can recall to the old man the
pleasures of his youth; that can transport the sailor and the
traveller, thousands of miles away, back to his own fire-side
and his quiet home!"
CHARLES DICKENS, The Pickwick Papers

Els núvols de Nadal
Els núvols de Nadal no sé què tenen
Que són manyacs: no posen
Gens de malícia al cel:
Pel blau puríssim dolçament s’estenen,
A la llum de la posta suaus s’encenen
I de la nit deixen veure algun estel.

És una de les coses més alegres
Veure entre núvols els estels brillar.
Tenebres de Nadal, no sou tenebres;
Més hi veig en vosaltres
Que no en el dia clar.

Ai, nit que vas passant silenciosa;
Ai, núvols blancs que pels estels passeu;
Ai, llum que no ets enlloc misteriosa;
Ai, portal de Betlem, que ets tot arreu!

Quan me vulgueu donar més alegria
Parleu-me dels Nadals ennuvolats ,
I em veureu com infant que somnia,
Que riu a lo que veu
Amb els ulls aclucats!

Joan Maragall

Wednesday, November 05, 2008

Obama, 44è president dels Estats Units d'Amèrica


(un escrit gairebé obligatori sent a Chicago)


Obama i el Barça


“Yes, he did” o com senyalaven les samarretes de molts companys de la Law School, “Yes, we did”. Desconec com s’havien desenvolupat quotidianament altres eleccions americanes, però aquesta que he viscut de primera mà, em recorda al Barça. Abans de la final, molta gent ja ho donava per guanyat i jo només repetia la frase feta “don’t count the chicken until they are hutch” (versió americana del “no diguis blat fins que és al sac i ben lligat”). Guanyades les eleccions: la gent al carrer, cares pintades, plors d’alegria, alumnes amb samarretes commemoratives al meu voltant l’endemà. Sí, l’Obama (o Barack com l’anomenen alguns dels meus professors de la Law School de la University of Chicago que el coneixen perquè en va ser professor i viu al barri) il·lusiona com ho fa el Barça. No sé com s’haurà viscut a altres parts d’aquest divers país (creieu-me, simplement ja entre el camp d’Illinois i Chicago hi ha molta diferència), però aquí Obama jugava a casa. Grant Park era conscient que vivia un moment històric (esborrant els incidents que s'hi van viure durant la convenció demòcrata del 68).



Una victòria merescuda


Ha guanyat qui s’ho mereixia tot i que McCain no em sembla un mal polític. Obama i la seva carrera semblen massa perfectes. La campanya ha estat impecable (i pagada per petites donacions, fet que el deixa un xic menys subordinat als grups de pressió). Obama és bo, però a més sap triar el seu equip i això és una qualitat envejable.


Li queden encara moltes batalles. Com sempre, preferiria que tot no fos monocolor tot i que reconec que donades les circumstàncies potser és l'ideal per fer front a les diferents crisis ràpidament. Sempre quedarà el Tribunal Suprem republicà per generar un xic de tensió.



The lesser of two evils


N’estic contenta? Sí, n’estic. Exultant? No, no n'estic. És per mi, “the lesser of two evils”. No entenc moltíssimes coses del país més important de món i em costa pensar en els seus paràmetres. El seu camp polític està desplaçat cap al nostre centre dreta i el què planteja la política social d’Obama em semblen mínims que el meu sentit comú no pot negar.



Una fita pel Civil Rights movement. Un negre 44è president dels Estats Units


Però sí, ha fet història, un negre a la Casa Blanca construïda per esclaus. És una fita.


Però ha guanyat pel vot negre i hispà (si consolida aquest, el partit demòcrata haurà fet un salt rellevant), el vot blanc com sempre és majoritàriament republicà (55%). Veurem d'aquí quatre anys si ha guanyat l’efecte Obama o quelcom més. Properament una dona i/o un hispà podríem pensar. Però cal no oblidar que Obama no és un afroamericà corrent: no va néixer als barris del sud de Chicago i va estudiar a dues importants (i cares) universitats americanes.


Les comparacions amb Martin Luther King em semblen fora de lloc. Governarà per tots i quanta menys referència al seu color de cafè amb llet carregat fem, millor. Ningú ho hagués cregut (o només uns pocs clarividents) fa uns anys, té mèrit però els problemes racials resten. Podrà fer més pel somni americà de mobilitat social si no en fem bandera del seu color.



L’il·lusió, un discurs i una figura


Fruit del meu escepticisme, no crec que Obama marqui massa la diferència pel nostre racó plàcid. Però és un home capaç d’il·lusionar (no a tothom, el porter de color de la meva facultat no semblava jugar-s’hi res en aquestes eleccions). Tot i l’èxit, és una persona normal pel què diuen els que l’han trobat darrerament, no com la resta de polítics.


Un discurs emotiu. Envejo la seva oratòria. Però si em permeteu ser crítica era una barreja de JFK, un telepredicador (la gent responent "Yes, we can") i l'anunci de coca-cola (pels alts, pels baixos; pels rics, pels pobres...). El disclaimer dsobre que el govern pot fer coses que no us agradin i pot equivocar-se però us escoltarà tot i ser retòric, el trobo encertat.


Caldria una figura arreu així per despertar consciències adormides. Ha mobilitzat votants. Principalment els menors de 30 anys. Tot i que crec en què sovint els sistemes electorals han de donar més pes al vot d’una persona segons on viu, Obama també ha guanyat el vot popular 53% a 47%.


Què en destacaria? La capacitat d’aprenentatge que avui remarcava un dels meus professors. Si sentiu els primers debats o els seus discursos com a senador d’Illinois, no eren res de l’altre món. En canvi, el seu discurs d'ahir emocionava i encoratjava. També subratllaria que ha estat astut i es va moure cap al centre un cop va obtenir la denominació demòcrata. Fins i tot Powell el recolza.



Altres resultats menys encoratjadors


Però ahir no només va votar-se el president del país més important del món. A US es votaven senadors, jutges, referèndums... (els fulls de votació tornen boig a qualsevol i dubto que afavoreixin la democràcia perquè si has de marcar 50 eleccions diferents, no decideixes reflexivament si és que saps què votes). No tot pinta tan bé com Obama. Alaska va reescollir el senador republicà acusat de corrupció. Almenys un parell d’estats més han prohibit el matrimoni homosexual han modificant les seves constitucions via referèndum.



I ara què?


Obama, un jove (sobradament?) preparat, té les regnes per intentar pal·liar la crisi. No és una empresa fàcil. Espero, i confio, que posi els fonaments d’un Estat del Benestar on les diferències de classe no impedeixin a la gent sortir del sot. Serà una figura política internacional. Les seves maneres i idees no semblen les de Bush. De fet, Bush és un gran actiu per Obama. Les comparacions no sempre són odioses. Quan et beneficien, són benvingudes.


I amb cap de les afirmacions anteriors, pretenc treure-li mèrits. Té tota la meva admiració. Endavant! Seny i empenta!


Espero que no abandoni el seu interès per les idees quan estigui immers en el dia a dia de la gestió.


God bless America (el paper central de la fe i de la família del candidat són aspectes que em sorprenen. Els deu mancar una família reial).


I aviat, les portades oblidaran Obama i tornaran a la crisi.


Saturday, November 01, 2008

Halloween i d'altres

Em quedo amb la castanyada, tot i que potser no vaig copsar completament Halloween perquè no em va vagar de disfressar-me malgrat m’encanti.

Definitivament, m’hauré de dedicar al Dret. Esculpint carbasses sóc un zero a l’esquerra. Tot i que m’ho vaig passar com una criatura. La primera cara no em va quedar malament. Força convencional però força bé. Per la segona vaig intentar dibuixar un gat i vaig abandonar tan agosarada empresa. Vaig copiar un barret de bruixa d’un patracol d’aquells de DIY (Do It Yourself) i el resultat va ser art abstracte. I mentre nosaltres fèiem això, els JDS ens miraven des de la Wine Mess al Green Lounge.



Us n’he parlat de la coffee mess i de la wine mess? Crec que no. Som-hi doncs.


La Coffee Mess és un esmorzar cada dimecres. La LAw School ens dóna fruita, iogurt, donuts i baggels amb cream cheese (regular, low fat, blueberry, onion, herbs, salmon, strawberry i mil altres sabors molt naturals), a casa conegut com Philadelphia, i els professors també venen (el free lunch que atrau) i xerren amb la gent. Alguna setmana hi ha una temàtica associada. La Bailout amb el prof. Douglas Baird, Elections o Diversity. Aquesta setmana ens encarregàvem els LLMs per mostrar la diversitat. Vam preparar taules amb música i informació del nostre país/estat. Amb l’Albert i la Lara vam preparar la taula. Jo m’encarregava de Catalunya, of course. Els de l’associació que s’encarrega de la Coffee Mess em van pintar la senyera horitzontal, però què hi farem. Vaig trobar per internet unes frases gracioses d’un mapa que m’havia dut l’Edu de Barcelona. Són per fer-se un fart de riure. Sobretot quan les llegeix algun profe com Henderson davant teu. Són expressions útils en anglès i la traducció en forma de transcripció fonètica en català per facilitar la comunicació.


La Wine Mess tenen lloc els divendres. Hi ha free food (aquesta setmana tocava hindú crec) i compres begudes amb bitllets que enlloc de dur a Jackson o a Hamilton, porten a Richard Epstein. Són com les gírgoles de l’Acampada. I tot al Green Lounge. Una mena de sala d’estar de la Law School d’allò més cool. N’hi ha alguns a altres facultats amb cadires Barcelona de Mies Van der Rohe perquè us feu una idea.

Recuperant el tema de Halloween. Vam passejar per Harper Street on els nens petits anaven disfressats i deien allò de “Treat or trick?” i els donaven caramels (a m i me’n van donar els recepcionistes de la Law School). Em semblava estar immersa en les sèries americanes, com a constatat la Patty, amb pares i nens passejant. Unes decoracions molt treballades tenien en aquelles casetes que semblen tretes d’”Ana de las Tejas Verdes”. I tot barrejat amb les eleccions que ja s’acosten. Serà divertit seguir-les in situ tot i que no em convencin massa.



Sunday, October 26, 2008

Northwestern LLM v. Chicago LLM

Publica un missatge


Hem perdut 4-1 tot i que hem guanyat el campionat de seguidors (cheerleaders) i sense necessitat de minifaldilles i pompons! N’hi ha prou amb deixar-nos idear els càntics més divertits. Més enllà de cantar el nom dels jugadors (i, jugadores!) i el Maroons!!!, hem invocat a Posner o els hem cridat que teniem més premis Nobel que ells… El It’s for today! ha fet fortuna i és el lema de l’equip.

Sóc una entrenadora (necessitaven algú que cridés i enviés correus per organitzar els entrenaments) orgullosa del meu equip! Han corregut un munt. Hem jugat en un camp gran. Tot i que tenim bons jugadors, els de Northwestern eren més professionals, de debò, no és una excusa.


I després d’un àpat de germanor (tot i que per alguns el partit no semblava de costellada), cap a casa a barallar-nos amb els assignments.


La tornada a la primavera... que avui ja han caigut els primers flocs de neu (que s’han fos immediantament).

My kind of town, Chicago is


(citant Sinatra)



(Rockefeller Chapel)

A les ciutats mai es fa fosc. Mai és de nit. Sempre hi ha mil fanals il•luminant el carrer. Em costa agafar el son acostumada a Santa Eulàlia.

La tardor, que sempre m'ha semblat encantadora, ja ha arribat. Una tardor prou càlida. En té fama. En canvi, la primavera, que esperaré amb candeletes, es veu que és fresqueta. Els arbres muden el verd pel groc, el vermell, el taronja i, més endavant, el marró. I les fulles faran crec-crec.

Continuo buscant l’ossa rentadora (perquè ens entenguem, el mapache) que vam veure un dia que passejàvem amb bici amb l’Albert. Viu a l’arbre del jardí d’una senyora que ens va explicar que té unes pautes de conducta habituals aquell animaló. Quan em cau una castanya borda al cap anant per aquests carrers de Hyde Park, sempre miro enlaire a veure si l’enxampo.

Hyde Park i, sobretot, el campus són la mar de bufons. Carrers tranquils amb arbres i casetes. Algunes d’aquelles d’estil anglès (ja sé que no és una bona definició, però tots em compreneu). És conegut per ser un barri intel•lectual. Sembla un poblet estrany, però ja és com si en fos un xic autòctona. De fet, anar a Downtown és per mi, com diu l’André per criticar el fet que jo sigui tan cassolana (textualment, una old lady), anar a una altra ciutat.

La tardor acabarà. I vindrà l’hivern. Ja m’he comprat l’abric de plomes. Faré unes pintes i això que no m’he adjudicat un d’aquells de ski que em farien semblar encara més el nino de Michelin (i sense necessitat de cookies).

Qui dies passa, anys empeny. L'estiu serà aquí tot d'una, sense adonar-me'n. De mica en mica, Chicago és una mica més meu. Ja he trobat una emissora de ràdio. Sempre vaig al mateix supermercat. He trobat una bona fleca. De tant en tant compro el diari. Em farà gràcia preparar la carbassa per Halloween sense deixar d’enyorar les castanyeres a les cantonades de Granollers i Barcelona. Però tot i així, mai deixo de fer una mirada a la Vanguardia i a l’Avui. No deixo d’aprendre amb la contra per salvar-me alguna que altra conversa de cafè. No perdem la tradició de mirar Polònia. I de tant en tant, suco el pa amb tomàquet (tot i que a vegades sigui un baggel).





Friday, October 17, 2008

Entre assignment i assignment ...



  • Em pregunto si alguna vegada seré eficient i aprendré a distribuir el meu temps d’acord amb una anàlisis cost benefici. El temps que inverteixo per una ínfima millora és clarament més costós que els beneficis que n’obtinc.

  • Ja sabeu que tinc una estreta relació amb Internet i que acompleixo el perfil de persona que si té l’ordinador a davant comprova si algú li ha escrit un correu cada 2 minuts (val, cada minut…). Doncs als Estats Units estic patint el fenomen contrari. Has de mirar el correu constantment. Tothom envia de tot. Rebo una mitjana de 40 correus al dia i no puc desxifrar quins m’interessen de quins són tonteries. M’estan estressant, imagineu-vos!

  • Estic en el país de Silicon Valley. El més avançat del món. Hauríeu de veure els cables de telèfons fets un cabdell. 2 mesos aquí i 5 reparacions. Ni Telefònica a Santa Eulàlia de Ronçana.

  • I per postres va l’operari d’at&t i em demana que d’on era i li dic de Barcelona. I em diu que el què parlàvem l’Albert i jo no semblava espanyol sinó algun idioma de l’Europa de l’Est, txec potser. Seria polac?

  • Als americans el perfum n o els agrada molt però que hi havia gent tan al·lèrgica que no pot tenir una entrevista amb tu si en portes, no ho sabia. Ja vaig procurar anar-me a dutxar.

  • Han format uns grups de 8 LLMs i 4 JDs que volen ser els nostres amiguets(apadrina un LLM...) i ens donen una suma considerable de diners per fer activitats plegats. A mi, se m’ha acudit proposar alguna cosa tipus portar regals a ancians o nens orfes com fèiem al meu col·legi i m’han mirat com si fos una comunista extraterrestre.

  • A la Law School molts seminaris i conferència a l’hora de dinar són amb “lunch -hipercalòric- provided” (tot i que Milton Friedman ja deia que there’s no such a thing as a free lunch, els free riders són també una espècie comú).

  • M’haig d’entrevistar amb un profe que ha estat a les administracions de Bush pare i de Bush fill...

  • RSVP, ASAP, PYI, BTW... No és cap llenguatge codificat però és que són tan in i estan tan busy i volen ser tan cool que clar...

  • Hi ha gent que diu que té bus mentality i només va amb bus. El món és ple de bojos, però en aquest país sembla que es concentrin.

  • He fet un pit de pollastre al forn per sopar i ha saltat el detector de fums. M’he esverat tant... Ja em veia als bombers aquí. I a la garjola perquè segur que no he seguit l’estàndard de diligència i he comès un delicte penat als 50 estats, al districte de Columbia i també a la legislació federal. No han vingut els bombers afortunadament. Penseu que a Chicago amb el foc hi tenen una flaca i t’envien 4 camions pel cap baix.

  • I el cuinava amb oli d’oliva. Sempre packed a Italy, però product of Spain, Italy, Greece o Turkey. L’etiqueta és l’exemple més clar de protecció del consumidor, oi? (ja sabeu la meva flaca pels productes de menjar d’ençà que treballava a la Sala).





Saturday, October 11, 2008

Multicultural diversity, it's for today!

El "ticket" per a representants del LL.M.
That's a good laugh!

Thursday, October 09, 2008

Aspectes més o menys quotidians que em sorprenen


(un paisatge quotidià: el suro del meu escriptori)


  • Reclamo el meu dret a tenir un quiosquer. N’he vist un en tot Hyde Park i a l’altra punta. El diari el puc comprar a Starbucks, al supermercat o en aquella mena de bústies del carrer. Però jo vull el senyor X que em saludi. Estava tan mal acostumada... al quiosc on comprava sempre el diari em regalaven piruletes i, fins i tot, la Rosa per Sant Jordi.
  • Els diumenges el diari val 5 dòlars. És com comprar-te una novel·la. No te l’acabes ni en tota la setmana. De fet, com que els fulls són més grans i el meu estudi petitó, potser me’l puc empaperar.
  • Abandono la dieta mediterrània. No pas perquè no trobi els productes ni perquè ja m’hagi americanitzat i adori les hamburgueses amb mil tones de ketchup i mostassa o les patates fregides (o, millor dit, submergides en oli). Em passo a la dieta kosher (en català, caixer) perquè jo no sé què els donen als jueus en general i als israelites en particular que tots són tan llestos (el meu trauma ve d’intentar comentar criticant un article).
  • Vaig anar a la bilbioteca a demanar si tenien un llibre d’una sèrie (Economics of Administrative Law) perquè no el trobava al catàleg i al veure que no el tenien, el bibliotecari (que ja m’agradaria tenir a mi el currículum de molts d’ells) es va disculpar i va fer l’ordre per comprar-lo. Demano un segon llibre perquè no el trobava tampoc i em diuen que hi ha una còpia a una altra biblioteca de la facultat, però que no patís que també en compraven un.
  • Són tan egocèntrics que a la màxima competició de beisbol (on s’enfronten els guanyadors de la American i de la National (la divisió té motius històrics) leagues) li diuen World Series.
  • Es vota el primer dimarts de novembre després del primer dilluns de novembre perquè els dimarts és l’únic dia no conflictiu per cap religió.
  • Ja estic experimentant la por al mètode socràtic. El professor pregunta aleatòriament per veure si has llegit el què tocava i has d’argumentar. A federal jurisdiction (l’estudio no fos cas que un dia tinguéssim a l’estat un poder judicial descentralitzat) no hi pateixo pas perquè tant el professor com els de darrer curs de dret em miren amb condescendència.
  • Una curiositat: les quatre estrelles de la bandera de Chicago. Commemoren les fites en la història de la ciutat: el foc de 1871 (del qual es van recuperar ben aviat gràcies a l'empenta que caracteritza els habitants de la ciutat), l'Exposició Universal de 1893 i l'Exposició del segle del progrés de 1933. Potser la propera seran les Olimpíades de 2016. Em penso que competeixen amb Rio perquè Madrid ho té ben cru.
  • Illinois, land of Lincoln. Això és el què apareix a les matrícul·les. Cada estat té les seves. N’hi ha de curioses, mireu els altres nicknames. Faré fotos de les matricules divertides.
  • Les eleccions estan molt presents (la crisi més però sobre ella no en sé opinar gens ni mica). Hi ha dues webs interessants al respecte.
  • Ara ja sé que aquí la bona fruita i la bona verdura ve de Idaho o d’Iowa. Si abans a casa comprava patatas canabec, aquí les d’Idaho.

(la planta)

Monday, September 22, 2008

This is America, let’s globalize it!




La setmana passada em van dir aquesta frase i em va fer barrinar una estona. Primer, es constata que US s’apropia de tota Amèrica. Segon, són ells els globalitzats perquè s’hi troba de tot o els globalitzadors?

Aquest serà un escrit més sobre el reguitzell de coses que em sorprenen de la cultura americana en el meu dia a dia:

- L’olor a hamburguesa a quarts de 9 del matí.

- L’Obamamania que experimenta Chicago. Restaurants on els cambrers duen samarretes amb el missatge "Obama eats here".

- Que no hi hagi controls a moltes de les biblioteques universitàries (a Cornell no n’hi havia i a part de la Law School de la U of C no n’hi ha). Quants llibres quedarien a les nostres?

- Que ens intenten ensenyar com “nertworkejar” (i nerdworkejar també): tinc realmentebarreres psicològiques a vendre’m com un producte en 30 segons a un cóctel.

- Està ben vist veure cervessa directament de l’ampolla ("a morro") en un esdeveniment formal.

- No acabo d’entendre com reciclen perquè tens la brossa normal i plàstic, paper, llaunes… barrejat en un altre contenidor. Sembla que s’estan tornant “green” a l’europea però a mi em costa de creure quan veig el packaging de cada producte que compro. Per exemple, els ous porten com a mínim tres oueres protegint-los.

- L’Administració ha de ser arreu igual? Especialment l’espanyola. Vam anar a inscriure’ns al Consulado de España en Chicago (no fos cas que em posi en algun embolic i m’hagin de deportar...). Està situat a una de les artèries més importants de la ciutat: Michigan Avenue. I què ens trobem? Un home amb un excès de Malibu (no m’estressis) en vena. El funcionari en qüestió tenia tres passaports per fotocopiar i quan arriba el nostre torn i li donem els papers ens aconsella, després de dir-nos empollons (els estudiants de U of C tenen fama de “booky”) que tornem al cap de dues hores i mitja (a les dues abans de tancar la barraca. L’horari també el mantenen) perquè té acumulació de feina. I la seva única tasca semblava ser aquella perquè en tornar estava absort en una cerca de blackberries per google. I el pobre ens dóna el telèfon d’emergència del consulat i ens especifica que no el truquem per tonteries com problemes sentimentals.

- Que vols material escolar per la “vuelta al cole”? Doncs trobaràs paquets immensos de bolígrafs, post-its, llapis... Per què vols un sol subratllador? Compra un paquet de vint!

- Llesta com sóc, no vaig entendre la meva cuina i vaig comprar tres (immenses) caixes de mistos... La cuina s’encén sola amb la seva pròpia espurna. He hagut de comprar espelmes per amortitzar la inversió.


- Vam trobar a uns JD baixant de l’autobus que es disputaven qui era més alt (JDs són els estudiants de Dret a US. Aquí la Facultat de Dret és una Graduate School, és a dir, que abans d’aplicar ja tenen una carrera). Bé, total, l’interessant de tot plegat és que em vaig posar a parlar amb un d’ells i el dir-li que era de Barcelona (ara ja tothom sap que I’m from Catalonia i alguns m’imiten l’accent horrible que tinc parlant anglès) es va posar a comentar-me coses de Espanya. No sé exactament com vam acabar parlant del País Basc i em vaig quedar ben sorpresa perquè coneixia força la situació. Li vaig demanar com n’estava tan informat i em va dir que ell era d’Idaho i que a la seva ciutat (“de cuyo nombre no puedo acordarme”) s’hi va concentrar molta diàspora basca. Tenen el percentatge més alt de bascos per càpita fora de l’Estat Espanyol i el País Basc (tot ell).


I en breu, comença l’aventura... La setmana d’orientació del programa de LLM. Serà divertida però els nervis ja em comencen a fer patir. El grup de LLM (puc parlar especialment dels que hem seguit el curs d’introducció al sistema jurídic americà i d’anglès) és variat pel què fa a nacionalitats i personalitats, però ens avenim molt bé i fem molta gresca i xerinola (els pisos de Regents, on viuen la majoria, són fantàstiques pistes de ball). Vam acabar ballant la Macarena (serà l’himne del màster ja m’ho veig a venir) pel Variety Show que van organitzar pel final del curset (molt American... molt!). Vam ser els més divertits amb diferència... Tot i que un senyor gran cantant folk (Oh, Clementine; This land is my land...) també és molt mític.



I la meva frase de "Albert, take the picture, it's for today!" s'està fent famosa! La meva fama de "bossy" em persegueix.

Thursday, September 11, 2008

11 de setembre, la diada

EL CANT DE LA SENYERA

Al damunt dels nostres cants
aixequem una Senyera
que els farà més triomfants.

Au, companys, enarborem-la
en senyal de germandat!
Au, germans, al vent desfem-la
en senyal de llibertat.
Que volei! Contemplem-la
en sa dolça majestat!

Oh bandera catalana!,
nostre cor t'és ben fidel:
volaràs com au galana
pel damunt del nostre anhel:
per mirar-te sobirana
alçarem els ulls al cel.

I et durem arreu enlaire,
et durem, i tu ens duràs:
voleiant al grat de l'aire,
el camí assanyalaràs.
Dóna veu al teu cantaire,
llum als ulls i força al braç.

Monday, September 08, 2008

Poti-poti de coses que he constat dels US

Si algú em demanés quina paraula defineix els US, ara per ara i sense cap mena de dubte, diria que EXAGERACIÓ. Tot és GRAN, MOLT GRAN. Els cotxes, els pots de sabó, les llaunes... Per postres, les mesures són diferents a les nostres i em costa d’aclarir-me, mai sé ben bé el què compro. Tot i això, garrafes d’aproximadament 5 litres de llet o ampolles de dos litres de salsa per pasta em semblen exagerades. I el cas és que tu acabes entrant en la dinàmica de la seva cultura. Que et regalen una pepsi de 2l si agafes tres pelis al videoclub, doncs n’agafes tres. És un país pensat pel consum. Per exemple, jo necessitava comprar un raspall de dents i no en trobava amb tap i sabeu per què? Doncs perquè venen a banda paquets de 10 taps perquè en tinguis per donar i vendre.





El què no adopto és la seva manera de menjar. És increíble. Si fins i tot les amanides tenen un kilo de salsa de gust i composició no identificats. En concret, la meva ja odiada Caesar Salad és el plat nacional. La pots trobar arreu fins i tot a restaurants mexicans o ètnics. Estan com estan perquè les racions són immenses, greixoses i hi ha menjar arreu. A tota hora els veus cruspint alguna cosa. A tota hora. Les barretes de xocolata són omnipresents.





A més, són desmesurats. A un restaurant del Campus vam demanar nachos per picar i ens van dur (literalment) un cistell ple. Ens els vam endur a casa perquè aquí funciona això del take away com a Colombia i en vam tenir per tres dies. Ara la major desmesura és el gel. Que demanes aigua o coca-cola, doncs te’n serviran la quantitat que vulguis i els cops que vulguis, això sí amb mil kilos de glaçons… Si a això li sumes el seu particular canvi climàtic en forma d’aire acondicionat que aconsegueix que els pingüins puguin viure-hi, el resultat és una gola feta una porqueria..




I si per fer-me passar el fred vull un cafetó, d’Starbucks o sucedanis en puc trobar cada cantonada. Demani el beuratge que demani tot té el mateix gust: cafè aigualit amb llet. Has de demanar llet almenys semidescremada perquè la normal és tan cremosa que es podria tallar amb ganivet. Sempre demano espresso perquè ho posen a les pissarres però d’espresso només en té el nom. I mida petita que ja dobla la del cafè amb llet a Barcelona. Això sí, tot en fabulosos gots amb tapa i un packaging impressionant (es veu que això per evitar cremar-te està patentat). Com enyoro els meus tallats...




Com sabeu, US és el país dels rànquings, arreu trobes alguna cosa que t’informa que l’establiment, l’hospital o el què sigui està en el top 10 d’alguna classificació. Després quan grates un xic, t’adones quin era l’abast geogràfic i l’especificitat del rànquing... També és el país dels disclaimers. Les exoneracions de responsabilitat estan per tota arreu. T'informen dels perills més inusuals com no posar el gat al microones o que anar en bici és perillós. Però no és que els empresaris s'hagin begut l'enteniment, no. La raó són els casos de danys estrambòtics on els consumidors han tingut èxit.


L’especialització del treball és bona, però la seva funció és còncava i a US estan més enllà de l’òptim on la pendent ja és negativa. Que truques per recarregar el mòbil, doncs l’agent que t’atén no sap res de les tarifes perquè no és la seva feina. Que vas a l’edifici de davant de la facultat de dret i demanes on és aquesta, doncs no t’ho sabran dir perquè no és la seva feina...


També em sorprèn el grau de cura que tenen per les zones verdes i en canvi l’asfalt està destrossat. I m’empipa més que em sobtar-me la despesa energètica que fan. Per exemple, la llum dels passadissos dels blocs no la tanquen. Per què posar una llum que s’apagui automàticament.


Aquesta és la terra dels extrems. Per exemple, o tens un iphone o tens un mòbil de fa deu anys.

I constato que l’American dream no és res més que un somni.

Saturday, September 06, 2008

Viatge 26-31 d’agost III: Washington D.C.





La nostra estada a Washington va ser molt divertida. Molt. I la ciutat em va encantar. Combina la zona mastodòntica del Mall amb barris estil anglès on hi ha la verdadera vida de la ciutat. Vam visitar la Brenda i en Carles, dos rebecaris. Uns guies excepcionals. Moltíssimes gràcies!

Divendres el vam dedicar a donar-los un cop demà amb la mudança i amb el super Rav4 llogat vam anar a Ikea. El seu piset cèntric els quedarà molt “in”. La veritat és que no va ser cap suplici. Vam aprofitar per fer la nostra pròpia llista de la compra per la futura excursió que farem a Ikea com a activitat de “leisure” del curs d’orientació. Després de tants dies viatjant, els sofàs i les chaises-longues eren temptadores. Per deformació professional, vaig comandar la recollida de mercaderies. No ho puc evitar, masses anys treballant a la Sala. Vam sopar a un Thai amb els dos rebecaris, un amic serbi de l’Albert i la seva dona i un amic d’aquests darrers que era una guia de Chicago (pronunciïs amb X com si fos català) amb potes perquè era chicagoan clar. Ens va donar un llistat de restaurants de totes les nacionalitats que us pugueu imaginar. Pobre Albert, havia d’anar prenent notes. Però sort que ho feia ell perquè el què és jo no he sabut mai l’alfabet en anglès. Em faig uns embolics quan volen que “spell” el meu nom...

L’endemà, dissabte, va tocar dia turístic. The Mall. Increïble. Banderes de barres i estrelles per tot arreu. Tot semblava a prop i tot era lluny. No s’acabava mai: El Congrés/Senat, la Llibreria del Congrés, la US Supreme Court (deformació professional), els Smithsonians (un reguitzell de museus que no te’ls acabes: art, aviació, història natural, història d’amèrica...), l’obelisc o “pirulo”, el Memorial, la White House... Vam arribar fets unes coques perquè entre el fart de caminar i el fart de riure, no ens quedaven forces. Vaig assolir un grau de cansament tal que no podia ni articular frases amb sentit. Però va ser molt, però molt, divertit. Com criatures.



A la Llibreria del Congrés hi havia una exposició sobre la constitució dels US (“Creating the United States”) i tenia com a resum del què és aquest país el següent: We the people / All men are created equal / Consent of the governed / Trial by jury / Freedom of speech. És per pensar-hi una estona. Sobretot quan t’adones de la desigualtat i de la impossibilitat del somni americà fruit de la escasa permeabilitat entre les classes. Vam acabar sopant a un mexicà. El sistema de demanar taula és molt curiós: tu la demanes i et donen un gadget quadrat i quan la tenen a punt, vibra i s’il•lumina. Així tu pots anar a algun dels bars del voltant i no esperar a peu dret a la porta. Diumenge estàvem tan cansats que el matí que teníem abans d’agafar l’avió el vam dedicar a mirar quatre botigues a una zona propera a Georgetown.