El conte de nadal de l'Anna E.

Si rellegiu el primer post, veure-ho que algú es va comprometre a fegir-se amb escrits propis al meu bloc... Doncs com que s'acosta el final de l'any i al fer balanç vaig veure que algú em devia alguna cosa... pe`ro no em va caldre ni reclamar-ne el pagament, com a regal he rebut el conte de Nadal de l'Anna E.

Estic segura que en gaudireu perquè hi té la mà trencada en això d'escriure!

(suprimit)

Bones festes!

Aquest any no m'ha vagat d'escriure les tradicionals postals (que la gent ja anomena Christmas...), els més propers s'han hagut de conformar amb un correu electrònic, igual de sentit, però menys càlid.

Nadal és una època que ha perdut la raó de ser. Però tot i així, se'n desprenen uns valors, independitzats ja de la vessant religiosa i manipulats pel màrqueting, que caldria que no circumscrivissim a aquests quinze dies.






Simplement, desitjar-vos que en aquestes dates l'únic fred sigui l'ambient i que res us esborri el somriure en aquest nou any que ben aviat encetarem! Bon Nadal i feliç 2007!

I tot seguit un poema nadalenc que em van descobrir fa poc i que il.lustra les paraules de l'Anna E. : "només si aconseguim recordar què celebrem, podrem recordar d'on som i cap a on ens conduïm..."

NADAL

Sento el fred de la nit
i la simbomba fosca.
Així el grup d'homes joves que ara passa cantant.
Sento el carro dels apis
que l'empedrat recolza
i els altres qui l'avencen, tots d'adreça al mercat.

Els de casa, a la cuina,
prop del braser que crema,
amb el gas tot encès han enllestit el gall.
Ara esguardo la lluna, que m'apar lluna plena;
i ells recullen les plomes,
i ja enyoren demà.

Demà posats a taula oblidarem els pobres
-i tan pobres com som-.
Jesús ja serà nat.
Ens mirarà un moment a l'hora de les postres
i després de mirar-nos arrencarà a plorar.

Joan Salvat-Papasseit

Seny i empenta

Aquest és el parlament que he preparat per l’acte de graduació de la promoció 2006 de la Llicenciatura en Dret de la Universitat Pompeu Fabra (sí, podeu pensar que al més pur estil americà). No n’he sabut més, és fruit del què sóc, de la meva visió de les coses, de la meva manera de fer. No és un punt i final, però si marca un canvi. Han estat quatre anys d’esforç, de gaudi... Seny i empenta.

I tot i que no sigui un llibre, ni una obra d’art, el vull dedicar a aquells qui avui no m’acompanyaran però que han estat, ho sàpiguen o no, molt importants en aquest camí de quatre anys, alguns dels quals, avui malgrat resseguir amb la mirada el pati de Roger de Llúria no trobaré. Però, especialment, espero que qui ha de saber-ho, sàpiga que li agraeixo el fet d’haver-me fet costat, en els bons moments, però sobretot en aquells en què m’ha faltat l’alè. Hi eres, hi faltaves.

-------------------------------------

Benvolgudes autoritats, benvolguts familiars i amics, benvolguts professors i sobretot, benvolguts companys i companyes,

En primer lloc, començaré de la manera més senzilla: felicitant-vos, més ben dit, felicitant-nos per haver obtingut el títol de llicenciats o de diplomats i en aquesta primera persona del plural no només pretenc incloure als meus companys i a mi mateixa, sinó també als professors, als pares, a les mares, als companys, als amics, a les parelles... a tots aquells que, siguin o no avui aquí, ens han acompanyat en aquest camí. Durant aquests anys no només hem après dret, ciència política o economia de l’empresa, sinó que també ens hem format com a persones. Hem crescut, hem plorat, hem rigut, ens hem enamorat, ens hem desencisat, hem tingut dies tristos, dies alegres,... i en tots ells i amb tots ells hem anat comprenent què volen dir valors com l’amistat, la responsabilitat, la generositat....

La veritat és que quan em van encomanar dirigir-vos unes paraules, vaig acceptar tot d’una, els que em coneixeu ja sabeu quin és el meu tarannà. Reflexionant-hi, però, em preguntava què dir-vos, m’adonava que no podia seguir el model de la lliçó que ens ha ofert el catedràtic que m’ha precedit o els consells que ens poden adreçar el rector o la presidenta del Consell Social. La meva petita tasca no podia ser altra que fer de portaveu d’una experiència, però les vivències, acadèmiques o no, han estat diferents per a cadascun de nosaltres.

En comú tenim, però, que avui som aquí per simbolitzar l’assoliment d’una etapa, d’una estació en la nostra formació, en la nostra vida, malgrat que la carrera universitària no és en si mateixa un fi, sinó un mitjà. Un mitjà per afrontar el nostre futur, uns com a grans periodistes, d’altres com a futurs dirigents polítics, advocats de prestigi, juristes de renom, jutges de les altes instàncies, directors de grans empreses... Doncs sí, això som, almenys en potència, perquè parlo del futur, i en el futur, com diu la coneguda frase de Miquel Martí i Pol: “tot està per fer i tot és possible”.

La nostra formació però no finalitza mai, cada dia hi afegim alguna cosa. Un camí que com el viatge a Ítaca d’Ulises tot i tenir un objectiu, aquest passa a un segon terme, perquè allò rellevant és el trajecte, el camí, el viatge, tot metàfores referides al procés. Però ens queda molt per recórrer. Com deia un dels nostres professors, no n’hi ha prou amb tenir un títol, cal ser mitjanament llegit i viatjat, afirmació que subratlla importància de l’experiència com a coneixement. Per tant, la lliçó que avui s’ha pronunciat serà només simbòlicament la darrera, de les següents però, de les de la vida, ja no en rebrem qualificacions objectives per bé que cada petit pas, cada decisió, és un examen quotidià. Segur que anirem bé si de cada acció som el nostre jutge més sever.

Som la generació dels canvis acadèmics, els pioners de l’ESO i ara hem fet el tast de Bolonya, procés que planteja reptes complicats per l’ensenyament universitari, com també oportunitats, les quals no han d’enlluernar-nos i fer-nos caure en paranys que difuminin la universitat pública.

Els llicenciats d’antuvi miren enrera i creuen que ja no se’ns ensenya res, que sortim de la universitat sense saber llegir, ni escriure ni parlar amb destresa. Que ens empassem els coneixements i els esborrem d’una revolada del nostre disc dur un cop ens hem examinat. Potser és cert, però, com a estudiant, voldria posar de relleu què és avui la Universitat i per això recorreré a una frase que també va pronunciar un dels nostres mestres: “De la mateixa manera que no tots els llicenciats en belles arts són artistes, no tots els llicenciats en dret són juristes”. Jo la modificaré subtilment dient que no tots els llicenciats en dret han de ser, volen ser i seran juristes. Perquè, malauradament o no, la realitat contradiu la idea més primigènia d’Universitat, per molts el títol és únicament un instrument per encarar el futur, un instrument que la nostra societat ha fet necessari. Però de la universitat, a més de records, d’anècdotes i d’un reguitzell de coneixements jurídics o d’altres disciplines, ens enduem una manera d’estructurar el pensament, de raonar ordenadament, perquè subtilment s’hi aprèn a formular el propi criteri. Tenint aquestes eines, no podem restar impassibles davant de tot el què ocorre al nostre voltant.

Als joves també se’ns diu que ja no ens movem per ideals, se’ns recorden sempre fets històrics anteriors, però si bé la nostra memòria històrica comença a les Olimpíades de Barcelona, en aquests anys, fins i tot si ho circumscrivim als anys que hem estat a la universitat, el món ha canviat. S’ha endinsat en la universalització mal entesa. Assistim a la revolució de les tecnologies de la informació. Vivim en l’època en què tot, per bé o per mal, és global, en què una papallona que, amb el seu aleteig, agita l'aire de Pequín avui, pot desencadenar en una tempesta el mes vinent a Nova York. Hem viscut successos malaurats com la guerra de l’Iraq o l’11 de març. També se’ns diu que ho tenim tot, que no lluitem per res. Però totes aquestes crítiques que se’ns adrecen denoten simplement un fet: que som el futur, que malgrat sentir-nos insignificants, sense necessitat d’aparèixer als llibres d’història contemporània com els joves del maig francès, cadascú de nosaltres podem fer un xic millor el tot reinvertint en la societat catalana allò que d’ella n’hem rebut. Som la seva nova fornada de capital humà. Som el futur, nois i noies, i el futur és imparable, i també ha de ser, amb la contribució de tots, millor.

El temps no passa, fuig. Encara no ens hem desfet plenament de les papallones que teníem a l’estómac el dia que ens vam matricular a la universitat sense saber ben bé perquè, per tot allò nou que havíem d’afrontar, que ja som avui aquí i sentim unes altres pessigolles, les del futur personal i professional. Avui és un dia emotiu, un dia que es presta a fer balanç, un dia en què avui és demà, un dia que simbolitza un canvi. I els canvis ens fan por. Els rostres amics que us envolten deixaran de ser quotidians. Hem crescut, molts ja dueu el maletí com dúieu la motxilla per anar a l’escola. A les portes del canvi, les sensacions i els sentiments es barregen, són un garbuix. Voler tornar enrera amb nostàlgia, reviure dolços records... Ens ve al cap allò que hauríem volgut fer i que no hem fet i allò que hem fet i voldríem canviar. Però de tot, de tot, en som producte.

Ens hem de sentir orgullosos d’aquest títol que tenim entre les mans, potser per gaudir-ne plenament hauríem de viure-ho com vam viure el dia en què ens van treure les rodetes de la bicicleta. Però sentim a les espatlles un estrany pes, el pes d’haver d’escriure les línies que semblen les més transcendentals de la nostra història particular. D’ençà que érem adolescents se’ns va inculcar la idea que tot i joves, ens calia estar sobradament preparats: idiomes, estades a l’estranger... Tot i estar-ho o tenir-ne voluntat, ens esporugueix el futur professional. Hem disposat de més facilitats que els nostres pares per a estudiar, però el gruix de titulats universitaris ha augmentat exponencialment. Prosperar requereix un esforç més gran, una major constància. Però, no hem de defallir. Això no ens ha d’amoïnar, no ens ha de generar frustració, sinó que ha d’encoratjar-nos a oferir un valor afegit. I em permetreu que novament recorri a paraules de Martí i Pol: “En solitud, però no solitaris, reconduïm la vida amb la certesa que cap esforç no cau en terra eixorca. Dia vindrà en què algú beurà a mans plenes l’aigua de llum que brolli de les pedres d’aquest temps nou que ara esculpim nosaltres”.

Per tot plegat, els anys que vindran no seran un camí planer, en cap dels aspectes vitals. Cadascú de nosaltres prendrà una direcció, cap exempta de cabòries, cap exempta de moments dolços. Alguns faran drecera i el voldran recórrer a tota velocitat. D’altres preferiran passejar i aturar-se a cada racó. Tots farem i desfarem. Tots confiarem i dubtarem. Tots, sense excepció, ens equivocarem. Tots, sense excepció, encertarem.

Professionalment de moment disposem d’una bona carta de presentació, som graduats de la Pompeu Fabra, una universitat de prestigi, aprofitem-ho. Però els coneixements i les aptituds no ho són tot. Per això, personalment ens demano que ens guiem pels valors, que no restem indiferents, que tinguem criteri, que fem de la justícia el nostre barem, que ens esforcem pels nostres objectius i que no ens decebem mai a nosaltres mateixos, només així abastarem la felicitat. Hem de recordar sempre l’ensenyament que la guineu va fer al Petit Príncep: “Només s’hi veu amb el cor. L’essencial és invisible als ulls”.

Finalment, confiant en les qualitats professionals i personals dels meus companys i companyes, confiant en què serem allò que vulguem ser, només em resta desitjar-nos que tinguem sort i demanar-vos, de nou, que lluiteu amb il·lusió per les vostres fites, que no us desencoratgeu, que sigueu atrevits: seny i empenta. Posem fil a l’agulla per teixir la nostra felicitat, els nostres somnis ens estan esperant. Com diu la cançó, no dubtem més, abracem-los.

------------------------------------------------------------------------------------------------

I al final de l'acte sona ...

GAUDEAMUS IGITUR

(Alegrem-nos, doncs)

(FRAGMENT)

Gaudeamus igitur,

juvenes dum sumus.

Post jucundam juventutem,

post molestam senectutem,

nos habebit humus. ens rebrà la terra.

Ubi sunt qui ante nos

in mundo fuere?

Adeas ad inferos,

transeas ad superos,

has sivis videre.

Vivat Academia,

vivant profesores.

Vivat membrum quod libet, ,

vivant membra quae libet,

semper sint in flore.

Alegrem-nos, doncs,

mentre siguem joves.

Després de la divertida joventut,

després de la incòmoda vellesa,

ens rebrà la terra.

On són els que abans que nosaltres

van passar pel món?

Baixeu als inferns,

pugeu a les regions celestials,

on ells van viure.

Visca la Universitat,

visca els professors!

Que visquin tots ells,

que visquin totes elles,

que resplendeixin sempre.

Dona política

Sí, efectivament, parlo de Segolène, un personatge carismàtic. Dona política o política dona? L’ordre dels factors sí altera aquest producte. Per mi Segolène es descriu millor amb la primera forma perquè ha fet de la seva feminitat una arma, no bel·ligerant, com molts polítics han fet del seu atractiu. És guapa, com el bon vi ha millorat amb els anys, té estil i creua les cames meravellosament, apreciacions que si les fes un home serien vistes per molts com desqualificadores. Agrada arreu. Nascuda a les colònies, filla de militar, burgesa (sense que impliqui cap judici de valor aquest adjectiu) titulada a l’Escola Nacional d’Administració francesa, com tots els líders de l’estat veí, parella d’ un important polític (François Hollande) que ha aconseguit no ser la dona de, mare de quatre fills... és el triomf que reflexa la seva cara

La premsa internacional ha passat d’estar-ne absolutament enamorada a caure-li la bena dels ulls i observar-li certs trets professionals un xic descoratjadors. És l’amfitriona perfecta, la correcció política personificada i tot ben amanit amb dosis de populisme( “jo penso el què pensa el poble francès”). Evidentment, prefereixo que representi ella el model de dona a la política que no pas Tatcher. Però per damunt de tot, valoro els programes i les coherències ideològiques.

La seva elecció posa de nou sobre debat la paritat en el món de la política, constitucionalment encoratjada, si bé en termes no traduïts en percentatges, a França. La igualtat no s’ha assolit encara en aquest món és cert i és un dret que tots i totes tenim, l’exigència de paritat és una mesura de discriminació positiva a fi i efectes d’aconseguir la igualtat efectiva. Però els drets fonamentals tenen límits, entre ells, els altres drets i aquí xoquem frontalment amb el dret a la participació política. Jo hi afegiria també la llibertat ideològica doncs un partit podria tenir un ideari de caire més tradicionalista i voler incorporar una majoria d’homes a les seves llistes, criticable, certament, però per més que hi estigui d’acord, el pluralisme democràtic ho ha de permetre. O, què em dieu d’un partit feminista composat només per dones? Aquest el permetríem simplement perquè la paritat vol equiparar el paper de les dones i per tant aquest grup supera per escreix el mínim? No estic en contra de la discriminació positiva, però per mi la representació política n’és el límit. Cap en el món laboral, però no en política, un món que hauria d’estar regit per la meritocràcia. Encara més enllà, diria que si imposem mesures paritària a les llistes, ens fem un mal favor a les dones perquè molts posaran en dubte la seva posició (i que consti, que hi ha dones preparades i amb un perfil polític que pot aportar tant o més que els seus companys masculins i amb una òptica i una manera de fer diferent, la femenina, que també és necessària) doncs si calen aquestes mesures és precisament perquè la societat encara no ha avançat prou. Segurament hi haurà qui pensarà que em tiro pedres sobre la meva teulada i que contradic postulats d’esquerres, però jo responc que estic d’acord en què a la societat cal un canvi, cal conciliar la vida professional i personal d’homes i dones, cal que no sigui un fet remarcable que una dona sigui candidata a la presidència, però no crec que sigui aquesta la manera d’aconseguir-ho.

Incoherències

El PP va votar a favor de la reforma de l’Estatut d’Autonomia d’Andalusia que actualment es troba en tramitació al Senat.

En Mariano Rajoy va afirmar el següent: es "inequívocamente" constitucional, "cierra el paso a cualquier veleidad nacionalista" (extracte de El Mundo):

Per altra banda, sabem que diputats del PP van presentar un recurs d’inconstitucionalitat contra la Llei Orgànica 6/2006, que no és una altra, que la de reforma de l’Estatut de Catalunya.

On està la incoherència? Doncs la incoherència rau en què molts preceptes de l’Estatut andalús, constitucional, són calcats a articles impugnats de la reforma catalana. Un simple tast:

Reforma Estatut català:

Article 183. Funcions i Composició de la Comissió Bilateral Generalitat-Estat.

1.La Comissió Bilateral Generalitat - Estat, d'acord amb els principis que estableixen els articles 3.1 i 174, constitueix el marc general i permanent de relació entre el Govern de la Generalitat i el Govern de l'Estat als efectes següents:

a. La participació i la col·laboració de la Generalitat en l'exercici de les competències estatals que afectin l'autonomia de Catalunya.

b. L'intercanvi d'informació i l'establiment, quan escaigui, de mecanismes de col·laboració en les respectives polítiques públiques i els assumptes d'interès comú.

Reforma Estatut andalús:

Artículo 220. Comisión Bilateral de Cooperación Junta de Andalucía-Estado.

1. Se creará una Comisión Bilateral Junta de Andalucía-Estado, de acuerdo con los principios establecidos en el artículo anterior, que constituirá el marco general y permanente de relación entre los Gobiernos de la Junta de Andalucía y del Estado, a los siguientes efectos:

a. La participación, información, colaboración y coordinación en el ejercicio de sus respectivas competencias en los supuestos previstos en el apartado 2 de este artículo.

b. El establecimiento de mecanismos de información y colaboración acerca de las respectivas políticas públicas y los asuntos de interés común.

En el seu recurs, fonamenta la impugnació del 183 en que es tracta de la plasmació del principi de relació d’igual a igual entre l’Estat i la Generalitat (que ja ens agradaria que fos així...).

Vegeu l'article publicat a Indret Comparativa entre les reformes d'Estatut d'Autonomia de Catalunya i Andalusia.

Tren, una solució a solucionar

Ens omplim la boca parlant de sostenibilitat, però a canvi no ofereixen un bon servei de ferrocarril. Carreteres a tort i a dret. Grans autovies. I com a obra ferroviària, l’”AVE” (amb matisos això de l’Alta Velocitat). I la solució a la mobilitat quotidiana d’aquells que anem al poble del costat a treballar o a estudiar a Barcelona? Ens proposen el 4t cinturó quan amb una seixantena de quilòmetres tindríem el tren orbital.

A banda de l’exposat, també ens cal connectar-nos amb França per a relacions comercials, però les nostres vies no són d’ample europeu de manera que continuem depenent del transport per carretera. Potser caldria aturar-se, pensar el país en termes d’infraestructures i no fer-les inconnexes i a cop de talonari.

La necessitat de substituir els camions per trens de mercaderies s’ha detectat també a nivell europeu, entre d’altres aspectes per criteris mediambientals, i així ho reclama l’associació d’empreses multisectorial Ferrmed.

Però tot l’anterior no té sentit si no aconseguim que el servei funcioni. Segurament aquest escrit destil·la un profund enuig com a usuària de RENFE de la línia de Vic-Puigcerdà, doncs aquesta, més enllà del mal funcionament generalitzat aquestes setmanes arreu (gràcies al qual avui tots sabem què és una quaternària) i de la sobrecàrrega de viatgers en determinades hores, presenta habitualment retards, una freqüència dilatada i un tret diferencial: no hi ha doble via, ni tan sols al tram Granollers-Barcelona. Aturar-se a una estació deu minuts per a deixar passar el tren en sentit contrari ja no ens esvera als habituals. De fet, ja ens ho prenem amb filosofia. Si esperes el tren i t’informen que trigarà un quart d’hora més, ja pots comptar el doble i se sentiran frases com: “ja deu nevar per amunt”, això en un país on la climatologia no hauria d’ésser un impediment.

RENFE era una empresa pública, fruit del caràcter de monopoli natural (almenys els primers anys d’ençà que es construeix) que s’ha pretès privatitzar fraccionadament en pro de l’interès públic. L’Estat conserva l’operadora Renfe, que competirà amb altres empreses, i el manteniment i la gestió d’infraestructures corresponen a ADIF (entitat pública empresarial). D’alguna manera la situació desarticulada em recorda a la pel·lícula La quadrilla, tot i que aquesta apunta més a una denúncia laboral.

Els darrers dos mesos el servei ha empitjorat considerablement per l’acumulació de diversos despropòsits fent-ne més sonora la denúncia, però alhora, més senzilla l’excusa. Foment ha respost servint en safata el cap d’un dels responsables, al·legant que els Pressupostos conté una partida major per infrastructures ferroviàries a Catalunya, que són inconvenients d eles obres del TGV...

Quan es demana el traspàs de rodalies, a mi em feia patir el traspàs després de tants anys sense la inversió calguda, però veient la tònica, cal reclamar-lo ja! El model dels ferrocarrils de la Generalitat ha funcionat molt millor, potser perquè el model centralista de gestió d’aquests serveis públics no és l’adequat? Al cap i a la fi les xarxes de rodalies de Barcelona discorren exclusivament per territori català.

Aleatorietat

Si jo fos escriptora i això un llibre, l’hauria de dedicar a la Patty que té “copyright” (millor, dret d’autoria que sempre em fa ràbia emprar paraules angleses quan tenim vocabulari propi per cobrir-les) per haver encetat la següent reflexió.

Sota aquest títol no s’amaga una disquisició sobre la maleïda econometria ni tan sols un dels meus escrits sobre actualitat “semi-jurídica” o “política”, sinó que sense abandonar la subjectivitat pretenc fer a qui llegeixi el post partícip d’una reflexió que em van fer arran d’una classe d’història econòmica i que va derivar en una aplicació a tot i a tots. Veient els cicles econòmics i les grans expansions del món occidental sempre s’analitzen quines són les causes. Doncs bé, hi ha sempre quelcom inexplicable, i no em refereixo al factor de l’eufòria de la gent, sinó a la sort, l’atzar. Aquesta sort, aquest atzar té un paper important en la definició de les nostres vides (no hi entenc de filosofia jo, per tant, no parlaré sobre determinisme o no...) i això ens provoca una major inseguretat, quan potser, en alguns casos, hauria de generar despreocupació. Sovint rebutgem la idea de la sort, de l’atzar i hi ha qui parla del destí, com els clàssics parlaven de la voluntat dels Déus.

No ens agrada no controlar-ho absolutament tot, no dependre exclusivament de les nostres possibilitats (o els nostres moviments coordinats o estratègicament contraposats als del veí), sense descoratjar ningú a superar-se per augmentar la seva probabilitat d’assolir qualsevol èxit.

Al fil d’aquesta reflexió, em recordaven la pel·lícula de Woody Allen Match Point (que aprofito per recomanar i no pas perquè sigui una amant de l’autor o una cinèfila empedreïda amant del cinema alternatiu que viu sovint del màrqueting de ser alternatiu apujant cada vegada més els seus pressupostos). No us l’aixafaré, amb l’escena final treta de context és suficient. Un objecte que sembla ser insignificant és llançat al riu, dóna a la barana del pont (com la pilota de tenis fregant la xarxa). El costat cap a on caigui sembla trivial, però resulta ser determinant pel final atípic, no perquè guanyi el dolent, sinó pel càstig que rep, la seva consciència.

Probablement, la vintena de línies anterior no diu res... però m’ha fet ballar el cap. La imatge, per si no es veu massa clara, és una metàfora amb els trèbols de quatre fulles, més naïf que la imatge de la loteria nadalenca.

La meva, una visió més, de l'actualitat política

Les incògnites es van desvelant. El govern d’entesa de progrés es perfila. El món encara no s’ha enfonsat, malgrat el pronòstic de molts. Així un amic de fora del Principat em comentava que la gent de la seva terra li demanava que què passava als carrers ara que hi havia tripartit... Em vaig quedar ben descol·locada. La intoxicació de la premsa arriba a límits, per a mi, increïbles. Jo amb prou feines sé quin partit governa a Cantàbria o a les Canàries i ells estan al dia (tergiversat) de la política “regional” catalana.

Entre la societat, molts ens acusen d’haver traït el país. Rotunda afirmació. Formulada per molts que van introduir a l’urna electoral una papereta amb unes sigles que són sinònims de pactes amb el PP, Estatuts insuficients... Mireu, la independència no és a girar la cantonada, no ens enganyem. L’horitzó de convergents i socialistes no va més enllà de l’Estatut. Com avui deia el president d’ERC, és ben cert que molts votants de CiU tenen més sensibilitat nacional que els del PSC, però això no pot justificar per si sol un pacte nacional (una nomenclatura a la qual faria moltes especificacions). El nou pacte “tripartit” (deixem-nos d’eufemismes) no és una rebequeria per haver estat, no el segon plat, sinó el tercer de convergència (i dic el tercer i no les postres perquè aquestes són dolces i dubto que a molts dirigents de CiU no els costés empassar coll avall veure un govern amb Esquerra. Per ells el malanomenat pacte “nacional” no era la plasmació d’allò que diu “el millor pel final”.). Convergència volia governar en minoria (el tot o res era l’agressiva campanya de Madí que ha fet palès el “jo contra el món” de Convergència, enemistada amb tothom) amb el suport puntual, que queda fora del pacte a Cal Notari, del PP (perquè de números en saben i la majoria absoluta els cau lluny), amb els socialistes (un dels nous enigmes existencials que tinc és si Bambi els va fer el salt o no perquè si no va ser així, l’esquizofrènica actuació amb els pressupostos estatals no s’explica) i després amb nosaltres.

La seva reacció demostra que encara ens veuen com el fill petit arrauxat, rebel, i esperen que un dia fem realitat la història del fill pròdig que veu la llum i retorna al camí suposadament correcte. Ells, els grans, poden pactar amb espanyols i deixar de banda el pacte nacional, pel qual molts dels seus votants advoquen. Ara, Esquerra no ho pot pas fer. La hipocresia, fins ara, mai havia estat una virtut. I, algú els hauria de recordar que les rebequeries són cosa de nen petits, que si es presenten com el seny, potser caldria que acceptessin tot plegat.

Molts no acaben d’entendre que un partit majoritari en vots i en escons no governi. Potser caldria explicar a la gent el sistema electoral. No és cap injustícia i més val que no avivin les queixes aquells que han tingut en les seves mans el poder de canviar la llei electoral. La gent té dret a manifestar-se, però no a ser manipulada.

Entre la militància, el pacte s’ha paït prou bé, més en el fons que en les formes perquè malgrat nosaltres entenem les raons que han cuinat un pacte tan ràpid (no estava ni tan sols precuinat abans de les eleccions, però no podem negar que ara se sabia què es volia, l’experiència de fa tres anys facilita la tasca), no vivim d’esquenes als nostres veïns, amics, companys... a qui hem intentat convèncer amb la campanya d’Esquerra T’Escolta. Ells veuen una cursa d’Esquerra per arribar al poder. No, no ha estat així. Per interessos de partit, continuo sostenint que l’oposició seria l’òptim, si els vincles entre CiU i PSOE s’evidenciaven. Però pel país, la sociovergència seria la concentració seria el súmmum de l’oasi català, opac i no destinat al servei de la gent (és a dir, més que oasi, il·lusió òptica). No pretenc presentar-nos com les herois de res, només faltaria. Però Esquerra ha cregut més coherent apostar per la banda de la política social perquè la nacional està ben coixa. Per bé que no redueixo el nacionalisme a la llengua, com tampoc a la barrettina o al virolai vistos ahir a la plaça Sant Jaume, per alguna cosa hem apostat per quedar-nos cultura (perquè els escriptors catalans són els que escriuen en català) i política lingüística.

No m'estaré de posar de relleu punts febles de la nostra actuació. Discrepo del rigorós formalisme amb què s0han aplicat els Estatuts aquesta vegada. L'assamblearisme del qual en fem bandera és taxativament escollir la direcció cada anys, però en decisions que si bé no són tan rellevants com al llei que ha de regir l'autonomia catalana durant anys (perquè com he dit, cap dels dos principals partits pretén obrir horitzonts) el debat és un exercici molt recomenable. En canvi, no s'és tant primmirat a l'hora de crear una figura com la del vicepresident, diferenciada de la del conseller en cap per la no assumpció de la competència de coordinació del govern. Una figura no prevista per l'actual Estatut que enumera taxativament els membres de l'Executiu. És cert que es pot fer un decret creant la vicepresidència però tant de bo haguéssim pressionat un xic més per a fer de Carod Rovira conseller primer, removent els budells de més d'un.

Si la fi del colonialisme polític va venir (perdoneu la simplificació) per l’evidència de la pobresa a la que condemnava l’imperialisme estranger, optem per la inversa: millorem gestionant la qualitat de vida i la gent veurà que si fóssim independents, no estaríem al lloc 15è dels països més rics del món, sinó més amunt, perquè ara encara no gestionem els nostres recursos.

Els militants i gent propera ens hem convençut del tripartit encara més gràcies a l’exacerbada reacció de la dreta regional. No li volem pas tots els mals a l’oposició, no és el nostre terreny, el seu. Independentisme i d’esquerres i dreta regional no coincideixen. L’únic mal que li desitjo és que si puja en les properes eleccions sigui per mèrits propis i no per desmèrits del govern.

Tornant al futur govern. Es parla de governar sense estridències, d’obres (òbviament no em refereixo ni a la MAT ni al 4t cinturó) tangibles que millorin el benestar de les persones. Sembla que no s’opta per talls nets. Transversalitat. Gent d’altres partits a conselleries dominades per un dels tres. Opció valenta. S’haurà d’anar a una, no es pot caure de nou en els errors del passat. Per una vegada, que no sigui certa la dita de l’ ”home és aquell qui ensopega dues vegades amb la mateixa pedra”. Almenys aquesta vegada governar desgastarà a tots els partits, no es pot créixer d’esquivar les esquitxades. A Iniciativa se’ls aplicaria allò de “si no vols pols, no vagis a l’era”.

Sembla que, a més, Ciutadans ens dóna ànims, “Esquerra se queda con consejerías clau” (sí, faig mofa del seu bilingüisme provocador). D’ells, com de tota l’oposició, n’espero crítica constructiva, si és que realment pot existir. A CiU, els diria que el que ells entenen com a fill petit, s’ha fet gran, el petit dels grans.

Esperem a comentar les primeres passes d’aquest govern que, segurament, no gaudirà dels 100 dies de gràcia...

Esquerra fa Montilla president. El govern d’entesa o Dragon Khan

Sí, senyors, esgarrifeu-vos, això és el què volen els convergents. Montilla és algú que no parla bé el català, certament. A mi tampoc m’atrau la idea de veure’l pronunciant un discurs al passeig dels Til·lers durant la diada, però això no és el més important.

Algú avui em comentava que a comarques, a alguns balcons de convergents de tota la vida hi onejaven senyeres amb un crespó negre. Aquesta és la seva idea d'integració? Sí? Doncs jo no la comparteixo. També avui he sentit frases com "és de Cornellà" i he estat a punt de respondre: "No, reina, és d'Iznájar", però igual l'emissora hagués patit un cobriment de cor. Si aquests són els seus arguments en contra del nou tripartit, la decisió no podia haver estat més encertada. Esquerra té camp per créixer, la majoria no es construeix únicament amb aquells que ja estem convençuts, cal arrossegar-ne motls d'altres.

El pacte s’ha cuinat amb rapidesa. Ha estat sorpresiu, arriscat. Rebrem crítiques, però mai es pot fer content a tothom. Segurament s’hagués entès millor si les negociacions s’haguessin fet interminables fins la “fumata blanca” i si s’hagués fet públic amb una certa distància d’ençà que CiU venia que ens donava la meitat de conselleries (que per una banda, em costa de creure quan ens doblen en pes; i per l’altra, mostra també un gran afany per obtenir cadires. Acusació que també rebrà Esquerra, però que si ens creiem l’oferta convergent perd pistonada).

No amagaré que no era la meva opció preferida. Segurament en clau de partit preferia l’oposició, els avantatges de la qual tampoc són clars doncs sense un convergelisme (que no sociovergència que qui més mana ha d’anar a davant) a govern (haguessin triat el suport parlamentari com a fórmula), haguéssim estat, en teoria, la segona força, eclipsada per Ciutadans i les seves bajanades cridaneres (tant de bo m'equivoqui i més enllà de consignes populistes centrades en el bilingüisme tinguin un programa al darrera i es pugui discutir dels temes que importen a la gent, perquè, per exemple, sobre la MAT o el 4t cinturó no han piulat). No tinc clar que no haguem aturat un possible pacte dels dos grans que hagués dut al país al desert, que no a l’oasi, perquè s’ho maneguen la mar de bé per repartir-se el què els convé ells que serveixen a grans interessos. I no ho tinc clar perquè no m’explico l’episodi dels pressupostos, com es passa d’una esmena a la totalitat a aprovar-los? A canvi de res? Ara bé, en una situació com l'actual, on no està en joc la reforma estatutària (que recordem, va ser Esquerra qui va posar sobre la taula), un pacte dels grans partits no sembla tant justificable.

No crec que haguem enganyat ningú. Demanàvem un vot per un projecte. Un projecte que no podrem realitzar al 100%, per això caldria la confiança de la majoria i ni tan sols així. Les opcions eren obertes, l'electorat no ha donat la majoria absoluta a ningú.

Un govern d’entesa amb els partits d’esquerres ens permetrà avançar els projectes socials, l’obra de govern engegada, perquè n’hi ha, per més que s’acusi al tripartit del contrari. No em sentiré menys independentista ni pensaré que malmeto l’estelada pel fet de formar govern amb un partit que tot i que té certa autonomia es quadrà amb els dictats de Madrid (sempre em quedarà el dubte sobre qui ens volia menys a govern si ZP o Mas+Duran. L'excusa? Perquè som uns immadurs arrauxats. La raó? Perquè no estem venuts a res). A més, sincerament, a CiU no li vindrà pas malament una dosi d’humilitat, tot i que l’electoral ja ha actuat de pedra de toc, Mas es veia president, però aquest no és un sistema presidencialista. No tinc poders per fer prediccions, però em temo que un pacte amb CiU (no oblidem la U) ens impediria fer política social, la descafeïnarien, i els avenços nacionals els voldrien rendibilitzar després de 23 anys de nacionalisme de pa sucat amb oli.

Encara queden moltes incògnites per desvetllar, condicionarem, segur. El repartiment de conselleries pinta bé, els rumors diuen no hem baixat del burro davant les pressions perquè en Carod no entri a govern. Hi ha conselleries claus, els nostres eixos: esquerra i nació. Aconseguirem que el projecte avanci, sense divisió social. Es vetllarà per la emancipació social i nacional, indissociables.

Si la batalla del tallat ens ha servit perquè 414.067 ens votessin, també ens servirà per a explicar-los el pacte. Seran 4 anys que esperem estables, però que no seran un camí de roses. I, deixem-nos de romanços, que el què cal és començar a governar, començar a millorar el dia a dia dels catalans i no aturar-nos en discussions infructuoses. Molts amenacen en no votar-nos mai més, espereu a formular judicis un cop acabada la legislatura, doncs si la passada es criticable, no va ser Esquerra qui la va llençar per la borda.

Com era d'esperar, després de les votacions, els resultats

Suposo que la blogosfera deu treure fum hores d’ara, però m’estimo més escriure sobre les eleccions sense haver-me vist influenciada i possiblement allunyada del meu carnet.

Sembla que han estat unes eleccions on no tothom ha guanyat, les cares llargues a Nicaragua (que no a Ferraz) ho deien tot. Avui és el dia de Fidels difunts, serà que enyoren Maragall?

Mas guanyador en vots i en escons, certament, però no calien tants escarafalls per augmentar dos diputats únicament. Recordem que no estem en un sistema presidencialista malgrat tot, sense prejutjar en cap moment els pactes post-electorals on tot és per fer i tot és possible

Sembla (i dic sembla perquè no sabem si tot està dat i beneït hores d'ara per excloure'ns) que ERC té la clau, de nou, revalidant la confiança de part de l’electorat, però baixant dos diputats, que tenen un regust a mal menor després d’haver estat els apestats, els més criticats i després de l’episodi Estatut.

Tenim, per altra banda, el flower power d’ICV que han recuperat l’espai perdut fruit dels pactes a les províncies de Girona, Barcelona i Lleida amb els socialistes fa un parell de legislatures. Han rebut vots dels socialistes desencisats, ara que el PSC ha tingut fuites en totes direccions, un aspersor.

Advoquen tant ICV (govern d'esquerres) com PSC (i ara sí que no PSOE) per tripartit com a opció lògica, però la lleialtat durant tres anys també ho hauria hagut de ser de lògica. La qüestió a formular seria: els deixarà ZP? Si fem servir a Blanco d’indicador i tenim frases com “govern fort” de música de fons... Hores d’ara jo no descarto la sociovergència més o menys visible.

Per últim, en aquesta nit electoral, em referiré a C’s (Ciutadans-Partido de la ciutadania) la sorpresa d’aquestes eleccions. Reconec que a banda del lleuger decreixement d’Esquerra, els seus tres diputats m’han deixat l’estómac regirat. Una sensació estranya. Hi ha qui pensa que pot anar bé pel meu partit tenir un grup al Parlament amb unes posicions tan oposades a les nostres, per això, Acebes candidat. Es declaren d’esquerres, sense ser massa res més que frases punyents dirigides a aquells qui no senten el país com a propi. Però a mi la demagògia no m’ha agradat mai i ciutadans n’emana i molta. És hipòcrita dir que no ets nacionalista quan ho ets espanyol. Em fa ferir imaginar-me la tribuna del Parlament de Catalunya amb algú parlant castellà, és el meu Parlament i hi vull la llengua que em sento pròpia malgrat estan en el seu dret (potser caldrà llavors preguntar-nos perquè en el Parlament espanyol no hi podem parlar també en català). Parlen de potenciar les llibertats individuals i no els drets col·lectius, els propis dels grups nacionals, quan uns i altres són inherents a la persona que viu en societat tal com recullen els textos internacionals. Crits de “llibertat, llibertat” se sentien de fons a la seva roda de premsa. Senyors, a quina repressió estan sotmesos?

No sé què farem a Esquerra, sempre deixarem algú descontent. Sigui el què sigui, el nostre objectiu immediat és fer el millor per Catalunya i consolidar el projecte independentista i d’esquerres i la nostra fita és la Independència. Que ningú perdi aquesta visió. No pretenc però, ser milhomes.

Dimecres

La campanya electoral toca la seva fi. Molts n’estan ja ben farts. La bateria de promeses (algunes de ben insòlites, com el carnet per punts per a immigrants que més que una proposta sembla un acudit) d’alguns polítics satura a gran part de l’electorat.

Fins avui, no he buscat a través d’aquest bloc el vot obertament. Però avui ho faré perquè em sembla ERC és l’única opció per aquells qui estimem el país. Esquerra és independentista i d’esquerres, d’esquerres i independentista.

Quan vaig veure per primera vegada l’eslògan de campanya: som com som no em va acabar de fer el pes perquè em suggeria respostes en to jocós. Però realment, al llarg d’aquesta campanya, he vist com som (perquè un partit no som només aquells qui surten a la foto) i m’he refermat en la conclusió que ja és hora que la gent honesta i pencaire arribi al capdavant del país, gent que malgrat haver estat l’ase dels cops, no ha perdut la il·lusió. Afortunadament, les properes eleccions són només un trosset en el futur de Catalunya, però hem de fer un pas més per l’hegemonia.

Ha estat una campanya de desqualificacions, crispada i amb tendència a la bipolarització. Per una banda, CiU amb la seva arrogància acaparava els grans titulars; per l’altra, el candidat gris del PSOE (em permeteu que abandoni la fal·làcia de PSC), Montilla. A Catalunya no són dos, la tercera força ha de ser decisiva. No oblideu que representem la diferència, per això els fem por. Els dos grans partits s’entenen en allò que els interessa i no em refereixo a pactar els temes de país per alienar-los de la inestabilitat política, sinó a aspectes com la corrupció, ben soterrats en aquest campanya. O algú ha sentit a dir gaire res sobre el 3% (per dir un percentatge a la baixa) o els crèdits de la Caixa a en Montilla? No, per això estan d’acord en tapar-se les vergonyes i és també aquesta la raó per la qual Esquerra els espanta doncs entre d’altres coses, les fa ferir que una de les 13 propostes bàsiques sigui precisament la creació de l’Oficina Antifrau i la transparència en le finançament dels partits.


Em permetreu que reprodueixi els eslògans de campanya tot jugant-hi: si hi ha una manera decent i intel·ligent de ser d’esquerres i d’estimar Catalunya, aquesta és la manera de l’Esquerra Nacional perquè l’Esquerra independentista demostra que estima Catalunya amb fets, no amb paraules. Amb fets com el bon govern que vam dur a terme al sí del tripartit doncs la nostra obra no pot ser silenciada, o amb el nostre No a un Estatut retallat una nit de passió desenfrenada a la Moncloa, el qual ja s’ha demostrat que és insuficient per a passar els dos propers anys.

Esquerra no depèn dels poders fàctics ni de Madrid, no ens calen grans fotos, no ens importa ni Mas ni Montilla, n’estem tips de partits sucursalistes sense ambició de país. Estem farts també de les preguntes recurrents: amb qui pactarà Esquerra? En quines condicions entrarà a govern? No fareu pas president a tal un o tal altre? No demanem el vot condicionat a un pacte, demanem el vot per un projecte de Països Catalans i només ens importa generar benestar.

El dia 1 espero que tothom exerceixi el dret a vot. Com també espero que la papereta de vot que introduïu a les urnes sigui la indicada per a alliberar-nos d’hipoteques com a joves i com a poble. I aquesta només és una, no en tingueu cap dubte.

Per acabar, simplement uns versos d’un poema d’un il·lustre vallesà, Pere Quart (Versos elementals als catalans de 1969):

Catalunya, València, les Illes,
tot plegat Catalunya, la Gran,
amb gent i la terra i la llengua,
i el passat i el present,
i el futur que ens espera,
bo o dolent, infal.lible!

(...)un país malmenat per les grapes d'uns amos,
que barregen, impregnen, rebreguen
i enllorden
un mapa que és nostre
i en dir nostre vull dir
dels qui són catalans
per la sang conscient o la tria,
els legítims hereus
d'una pàtria petita, com tantes.
(Puix que tots ho sabem i ho sofrim:
la naixença, ella sola, no dóna,
què és cas! nacionalitat
als venuts, traïdors, botiflers,
ni als lacais i als servils
-declarats o secrets, vergonyants,
ni als janus tampoc, dues cares-,
ni als panxuts embandats,
la fauna profusa dels bords,
la quinta columna que llasta, enferritja,
entrebanca i fatiga la nostra esperança!)

Però amb tot, malgrat tot,
operem i avancem,
pacífics,potser pusil.lànimes,
però mai resignats
i sempre tossuts,
i obrim cada dia
-importuns, enfadosos, burxons-
clivelles de llum en aqueixa presó
on, al cap i a la fi, respirem;
(...)

Tot depèn, sapiguem-ho!
de la fe, de l'amor,
de les obres.
Tot depèn de nosaltres.
Tot depèn, sobretot, de vosaltres:
els joves!

ITCat, en benefici de la societat

L’Estat Social va suposar l’arribada de l’estat “prestador”, però aquest paradigma ja s’ha vist superat doncs amb la liberalització de la majoria de sectors, l’activitat de l’Estat, de l’Administració, s’ha vist minimitzada. Sovint, a més, es troba encotillada per una legislació que sense garantir efectivament el servei universal a tothom, posa obstacles a la intervenció pública en nom de la lliure concurrència. Aquesta legislació, impulsada per la UE, permet a l’Estat competir com un operador més gestionant sota paràmetres empresarials, però oblida que el mercat presenta ineficiències, les quals comporten que el servei no arribi a tota la ciutadania (i dic ciutadania i no usuaris o consumidors, perquè en aquest escenari s’hi troben la majoria de serveis en xarxa). Si l’autoregulació dels mercats o la imposició de servei públic a determinades empreses en els sectors liberalitzats (evidentment, no se les obliga a l’altruisme sinó que la resta d’empreses del sector assumeixen el cost a través d’un Fons de compensació) no són capaces de solucionar-ho, no es pot demanar a l’Estat que proveeixi la solució, quan no ho han fet els operadors econòmics que actuen en funció del binomi cost-benefici, respectant la lliure competència. Bàsicament, no pot sufragar amb pressupostos públics activitats deficitàries, tenint l’obligació de portar comptabilitats separades.

Constitueix un exemple sense parangó d’aquesta problemàtica el món de les TIC (noves Tecnologies de la Informació i la Comunicació), les quals són d’interès general sense cap mena de dubte, però on el paper de l’Estat no pot correspondre a l’autorització autoritària clàssica. Encara menys quan no es tracta, normalment, de monopolis naturals perquè el cost fix no es relaciona tant amb infrastructura com amb innovació, veient-se relegat a un paper de garant. La Llei General de Telecomunicacions, fruit de l’interès general d’aquestes recull el concepte Servei universal (per a tots i a tota arreu) que les empreses del mercat han de prestar articulant mecanismes per a fer-ho possible. Principalment, com he esmentat, l’atribució de l’obligació a una empresa que es compensada econòmicament per les altres amb un règim sancionador per a garantir que es duguin a terme aquestes previsions. Doncs bé, hores d’ara, el servei d¡internet no arriba arreu i allà on arriba no és homogeni amb la conseqüent amenaça per la cohesió territorial.

I què passa a casa nostra? Les xarxes wi-fi instal·lades pels Ajuntaments d’alguns municipis (Campins, per exemple) han estat considerades contràries a la lliure competència per la Comisión “Nacional” de Telecomunicaciones. Però aquesta no ha estat l’única experiència que ha rebut revessos a Catalunya. El senyor Montilla s’esgarrifa en pensar en l’ITCat (Consorci creat l’any 2005, quan ERC governava al DURSI, per la gestió d’infrastructures de telecomunicacions de la Generalitat i dels municipis membres de Localret- format per 800 municipis amb la voluntat d’erigir-se com a interlocutor únic amb les administracions supramunicipals i els operadors privats-) que pretén, com en tots els països normals, esdevenir el gestor d’una xarxa única de telecomunicacions (de la qual posseiria el dret d’ús mitjançant la cessió a la qual s’obliguen els seus titulars). Una xarxa que cobreixi tot el territori català i configurada com una xarxa oberta explotada en règim de concessió (operador neutre). En paraules més planeres, es tracta d’un operador per a oferir l'ús d'infraestructures, no pas als usuaris directament, sinó als altres operadors. Als interessos de qui respon el senyor Montilla? De la societat o dels operadors privats? Concretem-ho: de Telefònica.

A mi, no em queda cap dubte que en un sector estratègic com la societat de la informació, l’Administració hi juga un paper clau, vertebrador, que eviti les fractures.

Una altra manera intel•ligent i decent de fer política: l’oposició

Hores d’ara, els resultats de les eleccions al Parlament de Catalunya són un misteri, almenys per la poca credibilitat que sempre em mereixen les enquestes, de la qual és difícil discrepar si atenem al cas austríac. Tot és per fer hores d’ara. Des d’ERC es demana el vot per un projecte polític, no un vot condicionat a futures aliances. No ens presentem a les eleccions amb vocació d’oposició, sinó amb voluntat de guanyar-les tot i ser conscients que l’esquerra nacional encara no ha arribat a ser el primer partit d’entre els que es presenten a la contesa, però som l’alternativa a la bipolarització que pretenen que pateixi la política catalana (la polèmica entorn del debat Mas-Montilla n’és un exemple).

Durant els darrers quatre anys hem estat és que mai l’ase dels cops de tots els grups, fins i tot, d’aquells amb qui governaven. Aquesta campanya, no ha estat pas un punt d’inflexió que indiqués un canvi malgrat un dels escenaris més probables en què els agents polítics es trobaran el dia 2 de novembre serà la necessitat de coalicions per a poder governar un país sense cultura de coalició. Ara bé, sembla que ningú ens vol al “seu” govern, no voldria pas creure que ja ho tenen tot mastegat des d’aquella nit a la Moncloa. Si Esquerra pensés en clau de partit i a llarg termini, probablement el més rentable electoralment seria la sociovergència (seguint el model alemany on els principals partits, conservadors i de centre-esquerra, governen plegats. Veient els verds a alemanya, potser ICV hauria de començar a patir...) però pensem en el país i aquesta hipòtesis no fa altra cosa que esgarrifar-nos.

Ara bé, pactar a qualsevol preu no és la nostra aposta perquè al cap i a la fi els pactes no són contractes, per tant, no se’n pot reclamar el compliment, menys encara quan la lleialtat fa temps que ha desaparegut del suposat oasi català. Em costa imaginar que socialistes o convergents ens permetin fer la nostra política sense haver de renunciar a aspectes que al nostre parer són claus, per més que ens pertanyin tots els alts càrrecs d’una conselleria, i que no intentin rendibilitzar pel seu benefici la nostra obra de govern. El que caldria exigir per a governar potser és el més senzill de determinar, però cal recordar que estem ben encotillats per l’Estatut retallat, les lleis orgàniques estatals i el tarannà espanyolista d’uns i el regionalista de dretes dels altres.

Per altra banda, Esquerra pot estar a l’oposició, per opció o per veure-s’hi relegada bé per un govern estable bipartidista o bé per un govern amb minoria amb suport parlamentari de l’altre gran partit. Sigui com sigui, no cal menystenir la possibilitat d’erigir-se com a primera força de l’oposició, no tant per nombre d’escons (que atorga el tractament d’honorable senyor al president del nostre grup parlamentari com a cap de l’oposició, figura creada pel Decret 256/2004) sinó per l’actuació duta a terme. La vertadera fiscalització del govern és essencial en qualsevol sistema democràtic, com ho demostra que en un dels primers sistemes democràtics, el britànic, hi jugui un paper interessant el “shadow gabinet” o govern a l’ombra on l’oposició estableix un parlamentari encarregat de controlar l’obra de govern de cadascun dels ministres. L’oposició no és confrontació i rebequeria constant, és una tasca necessària i que pot contribuir (no sé si menys, tant o més que estar al govern) a la realització del nostre projecte. A més, fer oposició no implica girar-se d’esquena al país i a la gent; Esquerra en la sisena legislatura i les anteriors va demostrar que es possible pactar nombroses lleis amb el govern i també arribar a acords nacionals en aquells aspectes on l’estabilitat és essencial més enllà d’alternances polítiques.

Amb qui pactar no és l’única pregunta a respondre. Abans cal preguntar-nos si pactar o no fer-ho doncs hi ha arguments per sostenir totes les postures, els quals s’acabaran d’arrodonir amb els resultats a la mà.


Tot i que no acabi de venir al cas, aprofitaré per citar uns versos de Hamlet que la contraportada del punt recollí l’altre dia perquè en Maragall havia emprat:

“És més noble sofrir
els cops i els dards de la ultrajant Fortuna,
o alçar-se en armes contra un mar d’afliccions
i eliminar-les combatent?”

Sant tornem-hi

Endesa i el mercat energètic espanyol són una llaminadura que ningú vol deixar escapar. La troca s’embolica tant que és ben difícil no perdre el fill. Podria ser ben bé una “telenovel·la” i simplement cal esperar que no acabi com una tragèdia pels consumidors perquè al cap i a la fi és a qui de retruc pot afectar tot plegat, tot i que com vaig exposar en l’anterior article sobre el tema, una OPA tampoc és garantia de millora en la gestió i el servei.

La nova entrega d’aquesta història és que la Comissió Europea “picava la cresta” al govern espanyol per les condicions imposades a l’OPA d’E-on. Paral·lelament, s’ha produït l’entrada d’Acciona que ha adquirit un 10% dels valors d’Endesa, pretenent ampliar-lo fins al 25 que és el llindar que en cas de superar-se obliga al propietari, Acciona en aquest cas, a llençar una OPA sobre la totalitat.

Acciona, de la família Entrecanales (sector PP evidentment), ja té relacions amb Brufau (Repsol); per tant, com que La Caixa (que es veu que ara vol reduir el seu risc industrial), Gas Natural, Acciona... són els mateixos gossos amb collars diferents, s’alien contra els qui venen de fora, Endesa inclosa, que posava reticències (per dir-ho suaument) a Gas Natural. Zapatero ja va fer costat als alemanys. Què voleu que us digui, uns o altres, no crec que ho notem massa els consumidors, i gairebé m’atreviria a dir, que si ho notem, no serà per bé. I sí, com he sentit dir aquest cap de setmana, almenys a Berlín els òrgans fiscalitzadors, com el Consell de Seguretat Nuclear (www.csn.es), seran independents.

El nostre dret no es redueix al Pitch and Putt

Les seleccions esportives formen part de la normalitat d’una nació. La reclamació dels catalans i catalanes fa anys que dura però l’Estat espanyol i la majoria d’organismes esportius internacionals han fet el sord. L’espot elaborat pel partit Catalunya – Euskadi ha aixecat polseguera (El podeu descarregar a http://www.seleccions.org/home/home.asp ). Us en faré cinc cèntims: s’hi veuen nens jugant a futbol i un d’ells que va guarnit amb la samarreta de la rojigualda no permet al minyó que porta la samarreta catalana que jugui lluint-la. Fins aquí res més proper a la realitat o, no és cert que des d’Espanya s’han fet mans i mànigues per impedir que es reconegués el dret dels catalans a fruir amb les seves seleccions esportives? Només cal recordar el lamentable espectacle de Fresno.

Un altre exemple el trobem en la comparació entre l’Estatut del 30 de setembre i el text Mas – ZP doncs el 134.1 b) reconeixia com a competència exclusiva de la Generalitat de Catalunya: “El foment de la projecció exterior de l’esport català per a garantir que les federacions catalanes participin en competicions oficials d’àmbit europeu i internacional per mitjà de les seleccions esportives nacionals.” I malauradament no puc transcriure cap trosset de l’Estatut refrendat el passat juny doncs la competència ha caigut totalment (vegeu l’article 134 actual). Això sí, Mas es va fer la foto a Macau i la seva JNC desplega orgullosa la pancarta “Catalonia is not Spain”, fins aquí la seva consciència nacional.

No criticaré Gasol per les declaracions del seu nacionalisme espanyol ni la de la resta d’esportistes catalans que per a poder participar en competicions d’alt nivell vesteixen l’uniforme espanyol, com va fer Masip tants anys, però sí que em xoca que algú amb consciència nacional no pugui negar-se, almenys d’acord amb l’article 76.1 f) de la Llei estatal 10/1990, de 15 d’octubre, de l’Esport, a participar amb la selecció espanyola.

No negaré que està molt bé tenir selecció catalana de Pitch and Putt, però ens cal poder participar en les competicions dels esports arrelats al país dels campionats internacionals i de les Olimpíades i hauríem de poder-ho aconseguir sense haver de negociar amb “nocturnitat i traïdoria”. És, ras i curt, el nostre dret.

The wind that shakes the barley (El vent que agita l’ordi)

No sóc especialment cinèfila, però de nou faré un breu comentari sobre una pel·lícula que vaig veure ahir al cinema.

El vent que agita l’ordi és la darrera pel·lícula de Ken Loach qui sense abandonar el cinema d’autor que el caracteritza (La quadrilla, Terra i llibertat..), s’acosta més a la superproducció que arriba arreu. Tot i que els premis no sempre responen a la qualitat, la Palma d’Or de Cannes que va rebre aquesta producció és ben merescuda.

El meu interès en aquest film rau que relata els fets que ocorregueren a Irlanda entre 1920 i 1922 doncs tot i que mai m’ha agradat emmirallar-me en experiències alienes, el missatge de fons de El vent que agita l’ordi és extrapolable a la nostra realitat d’avui i de sempre. A partir d’aquí, que cadascú en faci la seva interpretació i que disposi quins actors polítics juguen cada rol, creieu-me si us dic que no us costarà massa.

S’hi narra la història de joves amb empenta i les idees clares i avançades per fer d’Irlanda un país lliure. No tenien por de fer front al llavors encara Imperi britànic, doncs la lluita és per una Irlanda que valgui la pena. Però la por i, sobretot, l’ambició personal fan que alguns perdin de vista les aspiracions de país. Independència i política d’esquerres van lligats de bon començament, una Irlanda per tots els irlandesos. Però, l’Imperi britànic, amb Churchill i companyia al capdavant, jugà bé les seves cartes. Davant l’amenaça de l’IRA que reaccionà davant la negació anglesa i internacional de la legitimitat de les eleccions de 1918 que atorgaren la majoria al Sinn Féin, es feu bona la frase de Juli Cèsar “divide et vinces” doncs els britànics

recolzaren aquells que van acceptar que el poder econòmic continués en les mateixes mans. Un esquema repetit al llarg de la història.

Tot plegat es personalitza en la lluita fraticida dels germans O’Donovan que proporciona la dosi de sentimentalisme ideal per atraure més el públic vers aquesta barreja d’història i ficció.El desenllaç - històric-(no us aixafaré de cap a peus la pel·lícula) : un tractat dividí Irlanda acreixent els problemes socials i deixant cicatrius incurables.


Finalment, només afegir, que no sorprèn que el director sigui marxista, però sí, anglès, almenys a mi, doncs per enarborar la bandera de les esquerres podria haver triat contextos més còmodes.

Una de les millors escenes és quan reciten el poema de William Blake “El jardí de l’Amor” (el posaré en anglès i en castellà doncs no he trobat la traducció al català i no m’aventuraré a fer remoure el poeta en la seva tomba).

I went to the Garden of Love,

and saw what I never had seen:

A chapel was built in the midst,

where I used to play on the green.

-

And the gates of this chapel were shut,

and "Thou shalt not" writ over the door;

So I turn'd to the Garden of Love,

that so many, many sweet flowers bore.

-

And I saw it was filled with graves,

and tombstones where flowers should be;

and priests in black gowns were walking their rounds,

and binding with briars my joys and desires.

-----------------------

Fui hasta el jardín del Amor,
y vi lo que jamás había visto:
una Capilla construida en su centro,
sobre el verde donde de niño jugaba.
-
Los portales de la Capilla estaban cerrados,
y escrito sobre la puerta había un "No lo harás",
así que me volví hacia el jardín del Amor
donde crecían tantas delicias floridas.
-
Y vi que estaba lleno de tumbas,
con lápidas donde debían verse flores;
y Curas de sotanas negras rondaban
y ponían vallas a mis gozos y deseos.

Salvador

"Jo no estimo el meu cant, perquè sé que han callat tantes boques, tants clams, dient la veritat" (I si canto trist, Lluis LLach - banda sonora)

Ahir vaig anar al cinema per veure aquesta pel·lícula. No entenc ni de cinema ni de història, però em va emocionar i no m’estaré de recomanar-la.

Al juliol el govern central va aprovar el projecte de la Llei de Memòria Històrica, francament insuficient i ambigua, però necessària en qualsevol cas com ho demostren les veus que encara s’aixequen a favor d’una visió allunyada de la veritat confeccionada per la dreta. Una d’aquestes veus és la d’un dels articulistes catalans més llegits, el sempre provocador Salvador Sostres. En el seu article d’ahir s’atrevia a titllar la història de Puig Antich de ”l'enèsima mentida d'una esquerra...”. Jo em preguntaria quantes mentides de la dreta queden per desmuntar? Bé, tampoc crec que s’acabin mai de desmuntar quan no s’anul·len els judicis sumaríssims i quan la reparació serà merament hnorífica mitjançant la certificació d’un consell de notables, per la constitució del qual cal sine qua non els vots del PP al Congrés.

Salvador Puig Antich és presentat com un Robin Hood del segle XX, amb uns ideals lloables i uns objectius que segurament hagués compartit amb ell si hagués viscut en la seva època. És un exemple més de l’aforisme: “ el fi no justifica els mitjans”. Potser era culpable de la mort del policia però el procés no va respectar cap tipus de garantia i la injustícia era flamant, la darrera demostració de força d’un règim que tocava la seva fi. Segurament no va ser la pitjor atrocitat que va cometre el règim franquista, però en el seu moment va despertar alguns sectors de la població i està bé que ens refresqui la memòria actualment, no podem donar ales al revisionisme.

En sortir em va sorprendre sentir un comentari, que ja havia escoltat d’algú altre abans, quan es lamentava de no haver viscut en aquella època perquè les circumstàncies més extremes si l’haguessin mobilitzat. El to de retret indicava que ara no s’involucrava en res... Ara no correm davant dels grisos, però no podem romandre impassibles.

Com que la pel·lícula no està exempta del toc sentimental, que l’aporten tant la relació amb les seves germanes, particularment amb Merçona, com els seus amors, transcric la cançó de Joan Issac dedicada a Margalida, l’amant eterna de Salvador Puig Antich.

A Margalida (Joan Isaac)

Vas marxar no sé on.

Ni els cims ni les aus

no et saben les passes.

Vas volar sens dir res

deixant-nos només

el cant del teu riure.

No sé on ets, Margalida,

però el cant, si t'arriba,

pren-lo com un bes.

Crida el nom

del teu amant,

bandera negra al cor.

I potser no sabràs

que el seu cos sovint

ens creix a les venes

en llegir el seu gest

escrit per parets

que ploren la història.

I que amb aquesta cançó

reneixi el seu crit

per camps, mars i boscos,

i que sigui el seu nom

com l'ombra fidel

que és nostra tothora.

El conte de mai acabar...

Sembla que l’OPA d’E.on sobre Endesa acabarà amb èxit... així aparentment ho certifica el brindis de Zapatero amb Merkel. La història ja fa més d’un any que dura, a començaments de setembre de l’any passat, Gas Natural feia pública la seva oferta sobre Endesa. Una operació econòmica s’ha convertit en un fet polític de primer ordre.

És ben complicat entendre tots els mecanismes que han fet fracassar l’OPA de la companyia catalana. El reguitzell d’informes vinculants o no de diferents organismes, la dubtosa actuació de l’òrgan d’administració de l’elèctrica incomplint el deure de passivitat que estipula la regulació del mercat de valors, la suspensió judicial, la bandera contra el govern socialista que n’ha fet el PP... La veritat és que és ben normal atenent a l’important paper que ambdues companyies juguen a l’economia espanyola i al producte afectat, electricitat, un subministrament bàsic.

Una OPA pot repercutir beneficiosament en la gestió d’una companyia i de retruc en els consumidors, sempre i quan la mateixa no restringeixi la competència de manera significativa. La Comissió “Nacional” de l’Energia va donar el vist-i-plau a la presentada per Gas Natural, però el Tribunal de Defensa d la Competència s’hi va mostrar contrari, els vots dels seus membres dibuixaven exactament qui els havia escollit, fet que posa de nou en entredit la utilitat real d’aquests organismes doncs no vetllen pels interessos concurrents amb l’objectivitat que caldria. Respecte l’OPA d’E.on no té potestat per opinar el TDC ja que és competència de la Comissió Europea pels diferents mercats implicats doncs la de Gas Natural afecta el mercat estatal i l’altra, té dimensió comunitària.

Els meus coneixements no em permeten dir si una o l’altra serà més beneficiosa pels interessos dels qui rebem el subministrament d’energia elèctrica, però l’energia elèctrica no és un mercat on la lliure competència sigui real doncs és sovint un monopoli natural, per la qual cosa, considero que condicionant l’autorització de l’OPA de Gas Natural a mesures de desinversió en actius (com la venta a Iberdrola, per exemple) hagués estat suficient.

Està en tràmit una reforma de la regulació de les OPA’s, el passat juliol el govern espanyol va aprovar l’avantprojecte que transposa, amb retard, com és habitual, la Directiva 2004/25/CE. El canvi més substancial és el fet de passar d’un model d’OPA “a priori” a un model d’OPA “ a posteriori” de manera que Gas Natural no hagués hagut de fer pública la seva oferta abans d’adquirir accions d’Endesa sinó que l’OPA passa a ser una conseqüència. M’explico, abans per adquirir una participació significativa en una societat cotitzada calia llençar una OPA, ara en canvi, és possible adquirir tantes accions com vulguis i puguis i si sobrepasses el 30% caldrà que llavors formulis una oferta pel total de les accions.No sé si aventurar-me a afirmar que en cas que la nova regulació hagués estat vigent, el desenllaç hagués estat un altre.

Independència, la caseta i l'hortet en 30m2

La independència personal és l’objectiu, l’habitatge una de les seves expressions naturals. I els joves d’avui veiem el nostre camí barrat per assolir la nostra fita, alhora que rebem un allau de crítiques contra la nostra major dependència dels pares tant bon punt apareixen les estadístiques sobre l’edat que abandonem la llar.

La caseta i l’hortet, expressió màxima de la nostra cultura de la propietat, havia estat una utopia per esdevenir un objectiu abastable. En l’actualitat, per nosaltres, torna a ser un somni, tant llunyà, que ja no demanem tantes prestacions, sinó un simple espai on poder començar a definir autònomament les nostres línies.

La situació concreta al Vallès és especialment gravosa fruit de la ubicació i de les característiques del nostre territori. La correlació entre la proximitat a Barcelona i el preu dels pisos és molt forta, de manera que els imports als pobles al llindar de l’urbs fan esgarrifar. A l’anterior, hem d’afegir l’atracció que les nostres viles encara presenten per aquells qui viuen en les grans conglomeracions. Les característiques del Vallès combinen la curta distància amb el pol econòmic del país amb una vida encara de poble en molts dels nostres espais, si bé, l’irremeiable creixement poblacional, la desnaturalitza cada vegada més pel rol de viles dormitori, reflex del model de vida que s’imposa, que molts dels nostres municipis estan jugant i que hem de frenar. La nostra actuació per a aconseguir-ho ha d’orientar-se a que, per una banda, els mateixos siguin, en la mesura del possible, la font d’activitat econòmica pels seus habitants, i que per l’altra, l’oferta d’oci i d’interrelació social tingui com a nucli les nostres poblacions. Els joves de la ciutat fugen cap al Vallès: a més demanda, més preu; i els joves del Vallès què em de fer? Continuar expandint l’àrea metropolitana més enllà? Pensem en l’agreujant que això suposa fent multiplicar els desplaçaments, tot incomodant la nostra vida i fent el sistema menys sostenible, doncs les nostres feines són sovint indissociables de l’atracció econòmica de la ciutat.

A la pregunta què hem de fer, ja no s’hi pot respondre amb la frase feta catalana “vendre la casa i anar a lloguer”. Els arrendaments, una opció adequada pels joves malgrat no sigui excessivament atractiva pel caràcter central que ha assolit la propietat, estan a preus desorbitats, potser una legislació més proteccionista vers l’arrendador seria òptima per aconseguir un parc d’habitatges de lloguer, però no oblidem que alhora aquesta podria conduir a abusos. I és aquí on els poders públics poden esdevenir una peça clau en la relació constituint-se mitjançant borses d’habitatge en garants real del compliment de les prestacions d’una i altra part, perquè, per exemple, ningú dubta que un propietari llogarà sense tantes reticències un pis si sap que en cas de desperfectes o impagaments, la solvència de l’Administració l’empara.

L’habitatge ha esdevingut un bé de luxe. La bombolla immobiliària, de què tots hem sentit parlar i vers la qual esperem que s’acompleixin les teories que, amb la credibilitat de conte de nens petits, diuen que petarà o s’estabilitzarà, s’ha de solventar. De solucions n’hi ha moltes, cap de perfecta, però totes elles han de passar pel coneixement de la realitat social del territori on pretenen ser aplicades, per més que resulti temptador emmirallar-se en el model dels països nòrdics i els seus mòduls de 30 metres quadrats, doncs la seva estructura familiar, econòmica, social, cultural... és diferent. No proposem tampoc considerar les segones residències, donat el seu caràcter de bé d’inversió i de la seva contribució negativa a la solució del problema, com a, amb un cert paral·lelisme la història, béns de mans mortes, perquè moltes d’elles són els estalvis de tota una vida i no és el petit propietari el principal generador de la problemàtica. El lliure mercat immobiliari ha tendit a especular i la solució passa per una actuació activa de les administracions en el mercat, com a agents que concorren amb les empreses privades. Cal, per tant, el compromís de tots els nivells administratius.

Passin i vegin...

Oixque és el crit que es fa al cavall per tal que giri a l’esquerra... em penso que el significat és evident, i si no, ja s’anirà destil·lant de les meves opinions. Altres títols m’han ballat pel cap: des de Quadern roig, recordant a Pla, fins a Calaix de sastre, perquè hi escriuré (si és que acompleixo el propòsit de ser constant) sobre les diverses coses que m’interessen, particularment el dret (sí, té pinta d’avorrit, ja ho sé!) i la política (la meva militància no és cap secret i, per tant, negar el biax dels meus escrits seria una estupidesa). Suposo que les frases fetes, una altra de les meves dèries, apareixeran a tort i a dret, així com les paraules que ja han caigut en desús però que a casa meva encara se senten de boca de la meva iaia.

Espero que us sembli un xic interessant (i que algú em faci algun comentari)!