Excursió universitària: Vallfogona de Balaguer

(amb en Mingo fill)

Excursió universitària: Vallfogona de Balaguer

2/4 de 9: Àgora de la Universitat Pompeu Fabra. Looks de camp (serem pixapines… Anna, te n’excloc), ens adaptem al medi.

3/4 de 9: comença l’aventura. Pugem al Stylo i cap a Lleida. La Patty, amb les seves fabuloses ulleres de sol fashion victim (és pura enveeja perquè li queden la mar de bé: és la percha), gentilment fa de copilot, però qui coneix el territori és l’Anna. Uns bombonets suïssos comprats a Madrit per animar el viatge. Música poca, en tenim prou amb la nostra conversa.

(el trajecte és secret de sumari)

3/4 de 10: Bar Can Ferrer de la plaça principal (vaig demanar si ho era com si al poble hi haguessin 50 places i devien pensar que havia aterrat un OVNI o, millor dit, BENI-barceloní empanat no identificat. De fet, durant tota l'excursió l'Aroa va recordar que era de Girona i jo de Santa Eulàlia de Ronçana... coi és que tinc vaques a 10 minuts caminant de casa, no pot ser que es creguin que sóc de ciutat...). Fem un cafè quatre noies a una taula en un bar ple de jubilats de la vila... Imagineu-vos l'espectacle.

11 tocades: Arriba l’Antoni Seguí, director de l’Observatori Català de la Llet. Les al·lotes (és de Menorca. De Mó –Mahó) seguim el cotxe d’en Jordi Maynegre, un altre enginyer de l’Observatori.

11-1/4 de 12: rallies pels camins de Vallfogona. Si jo us dic que el noi li fotia canya al cotxe... Sort que a Santa Eulàlia city d’asfalt poc.

1/4 de 12-1: visita a l’explotació dels Mingos (pare i fill). Un encant. Ens van atendre la mar de bé i deixa parada tot el què saben: que si proteïna, que si cèl·lules somàtiques, que si economies d’escala, que si el podòmetre (tinc dubtes si es deia així però era una màquina no per fer-los la pedicura, que també els hi fan, sinó per mesurar les passes que donen les vaques perquè si fan esverades és que estan en zel). I com es plantegen la vida. Els tenim enfadats per l’aigua, eh? Una vaca intentava cruspir-se el cinturó de la meva jaqueta... Jo els hi parlava perquè em deixessin que els fes moixaines, però em donaven carbasses. Els vedellets eren per menjar-se’ls (és una metàfora), són molt tendres.

En Mingo fill segueix els passos del seu pare i del seu avi amb una explotació de prop de 500 vaques. El cost d’oportunitat: una carrera universitària. Una raó: la vocació, l’amor a la feina de ramader. Com vam parlar tot dinant, a Vallfogona seguir el negoci familiar és menys dur i menys estrany, hi ha forces explotacions i forces joves que segueixen les passes dels pares i avis.

La feina a pagès de pagès és molt dura. I de ramader lleter més. Els vedells d’engreix els pots deixar un dia, però no les vaques lleteres perquè no són vaques qualssevol. No hi ha dissabtes, ni diumenges, ni Nadal ni Sant Esteve. Les vaques s’han de munyir dos cops al dia, poden tenir un part entravessat... Queixes de la mà d'obra llogada, com a tota empresa familiar.

2/4 i mig d’1: Arribem, després d’un ensurt/esglai (en honor al Rubén) amb un gos que es va creuar tot panxo a la carretera (jo vaig frenar, però teníem teories divergents al respecte...) a l’explotació de mida petita on el propietari renegà dels taurons (com l'anterior explotació visitada) que ampliaven el número de vaques i del govern de la Generalitat en general d’ençà que es va crear. Jo sense deixar de ser crítica no em vaig poder estar d’intentar exposar la meva posició: coi, no sempre els procediments són dolents i que la descentralització és positiva.

Al pobre se li havia mort una vaca de mamitis (després de tenir un vedellet) perquè es veu que a les granges netes i polides com aquestes, ho enganxen tot. És ben bé com nosaltres que vivim entre cotons i els virus ens adoren.

L’Aroa s’ha guanyat el cel perquè la pobra ha estat qui ha pres notes, la Patty ha fet d’Avril de les tortugues ninja fent de reportera gràfica.

A les dues tocades: A dinar! Acompanyades dels tres membres de l’Observatori. A Cal Ferrer de nou. Ja sabeu que jo tinc tendència a tastar tot allò que és típic (com quan vaig a un lloc i haig de tatxar tot el què surt a la guia!) i seguint els suggeriments (que no suggerències) de l’Anna, que coneix les terres de Lleida per l’Arnau, vaig demanar cassola de tros, un luxe pel paladar però no tant per les dietes... Atenció: cargols, mongetes, bolets, conill, botifarra, cansalada... en suc! I faltaven les espinacs es veu! La mar de bo...

No llegiran el blog, però crec que en nom de totes, donem les gràcies per l’atenció i el tracte rebut pels membres de l’Observatori que ens van dedicar tot un matí i als pagesos que ens van rebre. Ens va impressionar la passió d’uns i altres pel què fan.

Bé, i finalment...

A les 16: tornem a pujar al stylo i cap a la upf que a l’Aroa i a mi ens esperen classes. Comitè de crisis. Xerrera incessant. Riures a dojo. Embussos.

(la foto és idea de l'Anna que ha resultat un pou de sorpreses en general!)

Caldrà revisar algunes de les hipòtesis que havíem assumit com que els productorss catalans voldrien dir adéu siau a les quotes. Haver palpat la realitat és un salt qualitatiu en el nostre treball per bé que ens comporti complicacions.

Noies, tot i els maldecaps, treballar amb vosaltres és un goig i hauran valgut la pena les nostres suaus diferències. Treballem força, però espero que la meva crònica d’oci us hagi agradat.

No té preu: Entrega de beques la Caixa 2007

"Tres coses no tornen enrera: la fletxa tirada, la paraula donada i l'oportunitat perduda" (proverbi xinès recollit pel president de la Caixa al seu discurs aconseguint que se'm neguessin discretament els ulls)

Perquè veure'm recollint una beca de les mans del Rei i de la Reina, no té preu(copyright: Esther Farnós). I perquè rebre una beca prestigiosa per marxar a estudiar a l'estranger el dret que m'apassiona tampoc en té per tot l'allau de coses professionals i personals que comporta. Per mi i per la resta de rebecaris. A la diversitat hi ha el gust diuen: entre els becaris de la Caixa hi havia per triar i remenar. Economia. Aeronàtica. Medicina. Cinema. Museologia. Enginyeria Civil. Oceanografia. Dret. I un llarg etcètera que em deixa impressionada. A molts els delatava el “look”: l’esperpèntica que feia cinema, el “guaperes” que feia Oceanografia (+surf)...

Però bé, toca la crònica amb un xic de gràcia de l'"escapada" a Madrid. 24 h. Sabeu de sobres els maldecaps que els looks per esdeveniments així comporten i us podeu imaginar els ciris que jo he arribat a muntar. Però tot ha sortit raonablement bé, fins i tot ja no era a Madrid quan el Barça queia derrotat.

L'agència del Corte Inglés que ho organitzava per la Caixa no sé pas a què es dediquen, incompetència total. Els qui no portàvem acompanyant, ens van enviar a un hotel a un barri relativament allunyat del centre. L'hotel no estava malament, però el sopar va tenir poc glamour (tret del què aportàvem els qui hi sopàvem tot parlant d’energia nuclear, eòlica, el Sàhara o una malaltia com l’insomni letal) i ens van fer recollir aviat. Com us podeu imaginar, el barri Huertas no era i un dimarts al vespre no hi havia masses opcions. Uns quants vàrem acabar fent una cervessa a un bar de barri amb ensaladilla russa i chocos en aquelles neveres de barra, fotos del Peñón de gibraltar i de "corridas de toros". Totalment Madrid. Ben aviat, tots prudents, ens vàrem recollir a l'hotel que l'endemà havíem d'estar "estupendu/es".

La nit, un xic neguitosa. Estava nerviosa sí. Llevar-me aviat, planxar (sóc una noia equipada i duia toque i planxa de viatge), mudar-me, maquillar-me (els miracles a Lourdes, no a l'Almudena). El look escollit: vestit negre de forma curiosa, jaqueta blanca i negra amb faixa i sabates blanques i negres (noves i altes, però comodíssimes, unes joies). El resultat, vosaltres jutjareu. Un esmorzar de reis amb porres incloses amb l'Albert i cap a Caixafòrum a recollir les beques.

La colleta d'en Carles (foto), l'Edu, la Susy (foto), la Núria, en Javi, l'Helena... ja corrien per allà. Tots marcant estil. Unes fotos i apa, cap a l'assaig general. Una gràcia les instruccions. Alguns es creuen que perquè són megacracks poden qüestionar l'organització: que si seria millor entrar per l'esquerra, que si seria millor voltar pel mig... Total, la majoria no ha parat atenció i ja els he hagut de renyar perquè s'aixecaven quan no tocava. No, no, no... Alguns modelets femenins feien esfereir.

Una foto divertida: en Carles volia una autofoto, l'Albert tot servicial s'oferia a fer-la i jo em retirava estrambòticament).

De nou, fora de la Sala i a conèixer els pares i mares presents. Encantadors. I, cap dins, les autoritats eren a punt d'arribar. El Rei (amb militar incorporat: un senyor de verd que no he sabut ben bé què hi pintava), la Reina, la Ministra estilosa d'Innovació i Ciència, l'Espe(ranza Aguirre), el president de La Caixa... Discursos del president i d'una exbecària (trajectòria excel·lent, cervell privilegiat, però, sota el meu parer, discurs sense empenta).

I comencen a dir els noms. Pugem un per un. Arriba el meu torn. Sense problemes. L'Emilia (la coordinadora del programa) t'elogia com qui et dóna l'empenta final per arribar a la meta. No he caigut (vull aplaudiments d'admiració, si-us-plau!). Ho he fet al ritme adequat. De fet, m'he copiat del tempo de l'Albert que anava uns llocs davant meu i les universitats eren les mateixes. Anècdotes: la Reina s'ha posat a xerrar amb el senyor Fainé i no estava pels becaris i en S.M. li ha hagut de dir: "Sofi, por qué no te callas?".

Tot seguit, fotos i còctel. A les fotos si surten a alguna banda, busqueu un cap d'escarola al fons. A totes les enviaven a davant i au, a mi a darrera perquè ocupo massa! El còctel ple de queixalades exquisides: sushi, formatge de parma, bunyols de gustos indesxifrables, nuggets al curry, pernil... I per postres, maduixes i lioneses. Tot ben regat, amb unes copes de cava (català, espero). Podeu estar tranquils que ens hem comportat i no hem acabat fent el boig. No m'he fet amiga del Rei ni he preguntat a l'Espe per l'Alberto. M'he comportat com una senyoreta. I estic molt contenta perquè el cap de premsa de la Caixa m'ha vingut a buscar per l'entrevista de TV3 perquè algú havia pensat en mi com a becària a l'estranger i catalana. Hem arribat tard i TV3 s'havia buscat la vida, però el sol fet que algú pensés en mi, m'ha posat contenta. La gent parlant amb les personalitats. En Carles dient al Rei "yo voy a Georgetown como Felipe". El Rei dient "nosotros cuando enviamos al niño al extranjero...". En Carles demanant a l'Espe per l'escola Tarradelles...

Unes quantes fotos:

- Amb l'Albert, que ja sé que el compadiu perquè coincidirà amb mi al Ll.M. de la University of Chicago.

- Amb l'Edu i l'Albert, menjant la típica hamburguesa XXS americana!

Després a buscar les maletes amb l'autocar de la Golondrina que ja ens havia portat i al Prado amb l'Albert. Quina pinta d'executius, eh? Doncs s'ha de dir que la gent et tracta millor!

He tocat els nassos a les noies de la consigna pel meu cap despistat, però... De fet, hem deuen haver maleït els ossos perquè no m'adonava que els parlava en "lengua vernácula, català. Total, hem incrementat el PIB de Madrid perquè al Prado, l'hem errat basant: l'audioguia no cobria tot el recorregut (l'hem fet servir per El Buen Pastor de Murillo –un tostón-, Las Meninas i...) , l'ampliació estava tancada... Però ha estat genial tot i el cansament neuronal que m'impedia recordar absolutament tot.

L'estada l'hem acabat a la terrassa del Starbucks (molt autòcton) de la Plaça Cánovas del Castillo (la de la Font de Neptú), prop del Congrés (vid infra) i he constatat que si els coloms de Barcelona són pollosos, els de Madrid són encara més tontos, tot prenent un d'aquells brevatges tranquilament. El metro i cap a l'aeroport que tanta ràbia em fa.

Simplement, el resum: un somriure.

Bona diada!

Les parades al centre de Barcelona. Les roses. La gent passejant. Remenar llibres. Comprar-ne algun per regalar-nos. L'esmorzar de Pedralbes. Les senyeres arreu. Sant Jordi, la Princesa i el drac.

SANT JORDI GLORIÓS

Sant Jordi té una rosa mig desclosa,
pintada de vermell i de neguit;
Catalunya és el nom d'aquesta rosa,
i Sant Jordi la porta sobre el pit.

La rosa li ha contat gràcies i penes
i ell se l'estima fins qui sap a on,
i amb ella té més sang a dins les venes
per plantar cara a tots els dracs del món.

Josep Maria de Segarra (1894-1961)

Una classe

(A l'Anna Ginés i a en Carlos Alb. per les seves aportacions)

PROLEPSIS. Savigny. Digesta iustinianis. Tienes texto? Palincesto. La auténtica síntesis de la perfección más absoluta. La clave secreta del Vaticano. El castellano no sirve para más, comparado con el latín. Algoritmo de base dos de la probabilidad de aparición. Ritmo. Tototito. Sílabas largas. Sílabas cortas. Este es mi trabajo y lo mejor que pueden hacer es no leerlo. La Santísima Trinidad: Junkel, Kaser, (?). Clepsidra. El fascismo es como una relación sadomasoquista. Estructuralismo. El derecho es como la membrana de la célula en la polarización de la misma cuando se intercambia sodio y potasio. Guarismo. Código binario. León es una ciudad; el león ruge; León es una ciudad que ruge. Yo estoy sentado y no estoy sentado, luego, tu estás en Roma. Clan japonés. Arbol lógico- Humberto Eco, En el nombre de la Rosa fusiona Guillermo de Ockham y Holmes. De doctore. Exégesis. Contrafáctico. Apógrafo. Los kanjis coreanos son un gran invento.

Muuuuuuu: les vaques, la llet, les quotes...

Miss vaca 2007

A l'Aroa, l'Anna G. i la Patty (com si d’u n llibre es tractés) per patir-me.

Tengo una vaca lechera,
no es una vaca cualquiera,
me da leche merengada,
ay! que vaca tan salada,
tolón , tolón, tolón , tolón.

Un cencerro le he comprado
Y a mi vaca le ha gustado
Se pasea por el prado
Mata moscas con el rabo
Tolón, tolón
Tolón, tolón

Qué felices viviremos
Cuando vuelvas a mi lado
Con sus quesos, con tus besos
Los tres juntos ¡qué ilusión!

No m'he begut (encara) el poc enteniment que em queda. Ni és per simplement continuar promocionant el meu "freakisme" (és més políticament correcte dir peculiaritat o especial). És la introducció a una reflexió sobre un tema que de tant en tant he comentat: la política agrícola de la UE (PAC, Política Agrícola Comuna).

La UE, tot i defendre a capa i espasa el mercat en competència, ha subvencionat sistemàticament el seu sector primari (amb el conseqüent comportament oportunista d'alguns agricultors).

Volem una agricultura ineficient permanentment subvencionada? Jo, sincerament, prefereixo els tomàquets petitons o els pebrots de superluxe en caixes, que semblen de sabates, que produeixen els holandesos. Hem d'apostar per la qualitat perquè en preu no podem competir. Els plàtans de canàries no són pas dolents, però la regió no s'enfonsa i la nostra alimentació no es veurà perjudicada si deixem que s'importin els de Costa Rica. Qüestió d'avantage comparatiu. De fet, aquest segurament seria un acte de solidaritat amb els països pobres que superaria en efectivitat moltes ajudes directes.

El mercat de la llet que ara estem analitzant és ja el súmmum de la desfachatez (desvergonyiment em sona més suau tot i ser la traducció) perquè les quotes és un problemàtic remei que pretenia resoldre un problema previ creat per la pròpia Comissió Europea en fixar ja en els 60's mesures d'intervenció en el mercat. Particularment un preu de referència. Si no s'assolia en la pràctica diària, les institucions europees es feien càrrec de la diferència. Aquest fet incentivà un augment desaforat de la producció que calia controlar i la manera de fer-ho va ser l'establiment de quotes que havia de contribuir a que els productors rebessin un preu major.

El llindar s'estableix per l'Estat que el reparteix entre els productors (aquí, grosso modo, l'execució correspon a les comunitats autònomes).

Avui trobem que s'ha restringit la producció però a alguns estats la seva oferta és menor que la seva demanda i els productors reclamen un augment dels sostres productius. En canvi, en d'altres, ja són excedentaris. Aquesta reacció diferent respon a la lògica de les diverses europes que conviuen en la UE. Les quotes s'establiren abans de l'entrada de l'Estat espanyol, per tant, és lògic que sigui un vestit no fet a la mida espanyola sinó de lobbies d'altres zones europees.

Per una banda, la regulació agrícola sembla apuntar unes línies mestres per promocionar uns pagesos joves, organitzats en entitats associatives i eficients (en part, de nou, gràcies a una multiplicitat d'ajudes) amb explotacions grans. Però, per l'altra, els preus que reben són ínfims, un percentatge molt petit del què paguem els consumidors finals.

Desconec quina és la clau del futur de l'agricultura i la ramaderia del nostre país, però la meva intuïció em diu que més valdria assegurar que els pagesos rebin uns preus adequats que els permetin un marge de benefici equivalent al de qualsevol altre empresari, que els donés incentius a l'eficiència, i no tantes subvencions. No pas perquè cregui que no en deriven externalitats positives per a tots del nostre sector primari, ans el contrari.

Bé, fetes les reflexions, torno al meu treball sobre vaquetes, animals als qual ja trobo moníssims. De fet, la gent que m'envolta ja en deu estar farta de sentir les meves històries sobre aquest treball que a més hem tingut la sort (nosaltres, no els pobres ramaders) de que s'ha posat d'extrema actualitat. Us faríeu creus de la quantitat d'associacions de productors, de la indústria làctia, d'organismes oficials... configuren el panorama d'aquest lobby. Fins i tot hi ha revistes especialitzades...Un allau d'informació, vaja. Interessant, però arribo a avorrir ja amb tanta vaca... Imagineu-vos que vaig arribar a proposar de presentar-lo vestides de blanc i de negre com una referència subtil a les vaques lleteres més típiques. El treball, el vivim. Però segurament, com sempre dic, també m'acabaria interessant un sobre maquinetes de fer punxa.

Per últim, algú em sabria dir d'on ha sortit aquesta cançó? És d'un anunci? Jo vaig buscar com continuava per curiositat però no n'he esbrinat l'orígen...

El nou govern, quantitativament més femení

A ningú ha sorprès que es creés un Ministeri d'Igualtat i tampoc ningú es sorprendrà que jo m'estiri els cabells. Ja sé que el meu posat no feminista pot ser vist com una reacció a la moda perquè sembla que les dues tendències extremes estan à la page: ser rematadament feminista o mostrar-se en contra de les mesures violetes per sistema. Doncs no m'adscric a cap tendència.

És clar que voldria que el dia que m'endinsi al món laboral pogués cobrar el mateix que un homòleg masculí i que a quarts de sis pogués anar a buscar els nens a l'escola per gaudir de la tarda amb ells. És clar que cal un canvi de mentalitat social que en iguali més enllà de la mera formalitat. Però també és ben clar, als meus ulls, que no ho solucionaran mesures merament estètiques.

Un Ministeri d'Igualtat i, al capdavant, una dona. Per què no un home? Tots els diaris assenyalen Chacón com la primera ministra de Defensa (encara sort que no l'havia ocupat cap dona abans perquè, en cas contrari, el titular seria la primera ministra -de defensa- embarazada. Segur que si un ministre té la dona embarassada no ho diuen enlloc). Potser un home encapçalant Igualtat seria més trencador i demostraria que la desigualtat de gènere, que no és la única ni segurament la més greu, és cosa de tots.

O aquesta titularitat femenina de les polítiques socials soft ve a reconèixer que les dones tenim uns valors diferents, una sensibilitat diferent, unes capacitats diferents? Diferent no vol dir inferior, ja ho sé, però els fets semblen assenyalar el contrari: qui mana a Economia, Treball, Interior o Afers Exteriors? No tenen les dones preparació per ser-hi? Si la intenció és fer visibles les dones com a persones amb "poder" i impregnar les polítiques (reals) dels seus suposats valors diferents no sembla que sigui aquest el camí adequat. Potser la transversalitat de gènere seria més real si les línies magistrals que es tracen des dels càrrecs on es talla el bacallà, les dibuixessin també dones.

De totes maneres, jo, de cosmètica no en vull. Per mi, la política és qüestió de mèrits. Per tant, no tinc preferències sobre si acaba amb a o amb e la paraula ministre/a.

Finalment, no m'agradaria tornar a sentir això de: és el primer govern on hi ha més dones que homes. I què?! Fins fa poc a aquest Estat i encara avui als estats més avançats (com les democràcies nòrdiques) era al revés i ningú hi deia res. Si el número de dones es destaca i és el què compta, malament rai.

Sweet home, Chicago

Bé, molts heu sofert les meves terribles explicacions sobre les "applications", sempre, com és normal en mi, amb un punt de dramatisme. Ara toca explicar-vos el resultat. Yale m'ha rebutjat. De fet, crec que ha pensat que com puc haver gosat aplicar, és que tinc una barra... Harvard també ha considerat que no sóc prou bona per ells.

No us enganyaré, no puc negar que m'he desil·lusionat/decepcionat a mi mateixa perquè tot i que ja sabeu que la meva autoestima no em fa ser massa optimista (i, finalment, el temps m'ha donat la raó), les expectatives i les il·lusions són ben legítimes i l'esperança és el darrer que es perd (el primer, deu ser la paciència?).

Algú em deia: "t'hauria de dir que ho sento...". En la mateixa línia, quan ho he sentit, m'ha vingut al cap una frase de William Makepeace Thackeray que apareix a l'edició en català que m'ha passat per les mans d'Una dona difícil de John Irving : "... i pel que fa a aquesta senyoreta, el millor que li puc desitjar és una mica d'infortuni".

Doncs bé, un cop descartades de la "pool" (ja m'he acostumat a les paraules de les universitats) sis universitats, he debatut àmpliament amb mi mateixa (i compartit amb aquells que han patit els meus dilemes i han rigut amb el meu DAFO) si em convenia més University of Chicago o la New York University (més coneguda com "enwayiu" per aquells a qui us fa gràcia com ho dic). Malgrat el New, York New York de Sinatra, jo m'estimo més fer les coses in my way -per continuar amb la referència musical- i he triat (sense tirar la moneda ni treure els pètals d'una margarita) la University of Chicago (d'aquí el Sweet home, Chicago versió dels Blues Brothers).

Una té un programa de 50 persones i una mida més abastable i l'altre, NYU, més dret públic però 425 persones i malgrat la beca (que vaig desaprofitar) i la research associate position que m'oferien era temptadora i m'hagués singularitzat, m'estimo més un lloc on pugui recordar el nom de la majoria i saludar-los. És un factor que els que em coneixeu, sabeu que m'importa.

He sospesat moltes variables però al final alguna cosa (una mà invisible) t'empeny a triar una o l'altra perquè tant Chicago com la NYU són molt bones universitats.

És cert que NYC deu ser inacabable (potser massa per mi, m'impressiona(ria) una mica això de "wake up in a city that never sleeps and find I'm (not –afegeixo jo) king of the hill..." ) per viure, que a Chicago hi fa un fred que pela (no em vull imaginar el meu cabell entre el vent i els barrets per combatre el fred) i que la Universitat de Chicago no està en la millor situació dins la ciutat (Grenwich village, el barri de NYU és molt més bonic i la Law School de Chicago no té edificis gòtics que aportin "solera" per compensar-ho sinó que és d'alta arquitectura) però... mireu, no sé, he triat Chicago i punt. Suposo que, en part, perquè em recorda a la upf (la meva estimada Pompeu) ja que presenta un esquema trimestral i empren el mètode socràtic que tant m'ha fet gratament patir de la mà d'algun professor aquest darrer trimestre: preguntes incisives sobre lectures llançades a alumnes a l'atzar. A més, he contactat amb una estudiant d'enguany i m'ha dit que els professors s'acaben aprenent el nom, que hi ha bon ambient entre el grup... I ja m'he vist allà dient hello i good morning a tort i a dret.

Potser és el destí (allò en què jo no acabo de creure...) perquè, de fet, ja el meu hàmster es deia Alcapone...

L'Edu creu que em passaré al "lado más oscuro de los lados oscuros" (el costat fosc és Economia davant Dret i el més fosc és el liberalisme dur de l'Escola econòmica de Chicago). Però com em van dir: " per vèncer l'enemic, primer l'has de conèixer". Tot i que haig de confessar que la carrera d'Economia no ha estat inocua: darrerament, cost marginal, externalitat (o costos externs), utilitat... s'han instal·lat, per disgust meu, al meu, ja estrambòtic, vocabulari!

Segur que la "Windy City" m'enamorarà. Ara ja estic investigant coses sobre ella. Ja sabeu que adoro la informació. Per exemple, el plat típic és la deep cheese pizza (fa una pinta deliciosament perillosa pel colesterol i la meva línia) i es diu Windy City perquè hi fa vent. Bé, sobre això darrer no hi ha massa acord... Alguns diuen que es per la rivalitat amb Cincinatti i d'altres per una qüestió política (el vent nou venia –ve?- d'allà).

Moltes coses em restaran per descobrir. Allò més important que hi aprendré seran les experiències. Els racons que més m'impressionaran seran aquells dels quals guardi un bon record. Marxo el 10 d'agost als EE.UU., uns mesos...

(Esperem que el què la meva ment i els vostres consells han proveït, no ho "espatlli" Colúmbia... Si em comuniquen alguna bona notícia i canvio d'opinió -perquè una mica em trontollarà la fermesa-, us ho faré saber i em menjaré les meves paraules amb patates)

Oda a OEM (Organitzacions Econòmiques i Mercats)

Com que estic d’exàmens, he decidit que escriuria sobre alguna cosa referent a ELLS.

Per anar obrint boca, preguntes que després de fer aquesta assignatura puc respondre:

1. Les mongetes perones perquè es diuen perones?

2. Quina és la província més àrab d’Espanya?

3. Qui és l’espanyol que va arribar a dirigir GM i Volkswagen?

4. Quin nom rep la nostra generació?

5. Quan i perquè van néixer les tapes?

Efectivament com diu el títol, vull lloar una assignatura d’Economia (potser en part perquè qüestiona algun dels axiomes clàssics de l’Economia, com la nostra suposada racionalitat). Tots sabeu que Dret Constitucional, Dret Internacional Públic… em van fascinar, però mai els hi dedicaria un post, en canvi a OEM sí. I us demanareu el perquè. Doncs la veritat no ho sé. OEM és Freakonomics fet assignatura. Això sí, estudiar-la és curiós perquè no sé distingir la cultura general del temari ni de les anècdotes. N’he tret un reguitzell de llibres per la meva llista de lectures pendents.

El professor a més hi aporta el seu caràcter suaument incisiu i coneixements de cultura general que bé ens farien guanyar formatgets al Trivial (de fet, ell voldria poder preguntar-nos quin és el sinònim de misogínia o l’antònim de filantropia).

Em sembla mentida que l’aversió al risc, la qual ja sabeu que em defineix, sigui vista per molts socio-economistes com una incorrecta adaptació al món actual on ja no cacem i recol·lectem. I el què és pitjor, com irracional jo que creia que en la cartesiana separació entre raó i emoció l’aversió al risc pertanyia a la primera...

Tot plegat, una assignatura curiosa que recordaré ara que ja s'acaba això.

I com als diaris, les respostes, en el proper post. A veure si algú s'anima i les encerta (una mena de concurs com he vist en algun fotolog darrerament). Em pensaré la recompensa.

Ja veurem com va dijous l’examen.

LES RESPOSTES! Haig de confessar que creia haver-les publicat, però es veu que no... uops! Com que ningú ha volgut dir la seva...

1. Perquè igual que Eisenhower ens va dur llet en pols durant el franquisme, els argentins ens van portar mongetes.
2. La província més àrab d’”Espanya” és Alacant: turró (tot i el nom italià), les festes de moros i cristians...
3. L’astut José Ignacio López de Aiortúa.
4. Generació me; blog, fotolog... i formes vàries d’egocentrisme.
5. A l’època d’Alfons X, el savi, qui es va posar malalt i es veu que el remei era prendre sovint petits glops de vi amb un mos. Curiosa malaltia.