La meva setmana…

 

Ja no sé quin títol posar als posts perquè realment els manca unitat, són un poti-poti. Només tenen un fil conductor: NYC vist amb els meus ulls que poden trobar curiós des de la disposició de la fruita al supermercat al musical de Broadway més espectacular. Això darrer és una mera elucubració perquè encara no he assistit a cap. Per tant, us empatxareu de quotidianitats aquells que us atreviu a llegir-me... Aquest bloc va començar donant la meva opinió sobre el país i ara és un blog de viatge (permanent), però suposo que alguna cosa s’hi entreveu. Aquí torneu a tenir les meves històries de bicitor (paraula creada per l’André –el co-representative de la classe de LLM amb mi- donada la meva espantosa pronunciació).  

1. (Com aquells llibres de detectius, aquells que em tingueu a facebook, passeu al punt 2) A la biblioteca de la NYU Law School hi pot viure en Pingu. Us ho ben prometo. He renunciat als carrels (que no quarrels, que jo ho deia malament) de JSDs. Són al soterrani (sort que ara ens traslladen a una caseta d’estil anglès que dóna a la plaça de Washington Square) i el fred s’hi acumula. Em disfresso per anar a la biblioteca. Literal. Si tinc classe, torno a casa a canviar-me. Mitjons gruixuts, sabates tancades, texans, dues samarretes de màniga llarga i jersei. I tot ben amanit amb una manteta verda. Faig una fila. Però a la gent li fa gràcia i així faig amics (no us enganyo, vaig conèixer un JD de Idaho que havia fet l’undergrad a Chicago... Sentir parlar dels carrers de Hyde Park... Ai!). Hi fa tant de fred que quan surto per la porta i passo per aquelles reixes per on s’escapa la calor del metro, ho agraeixo. Em premio anant a dinar a la terrassa que el meu bloc d’apartaments té a la 14a planta. Em preparo la famosa “Slice Salad” i baixo a cruspir-me-la fent la fotosíntesi.

Haig de dir una cosa molt positiva en favor de la biblioteca de NYU: està prohibit menjar! Hip hip hurra! Estic segura que Ward i la resta de companys que coneixen la meva fòbia, es farien el càrrec de l’alegria que em proporciona. No hi ha olors discutibles a menjar ètnic, ni gent xarrupant la sopa, ni noodles llefiscosos...

2. Si l’any passat el curs que em cridava l’atenció a Chicago era Shakespeare and the Law (que també l’ofereixen a NYU), el que enguany m’ha xocat és un titulat: Jesus’ trial. Molt seriós i no faig broma. Examinen textos autèntics  (jueus, cristians, romans...) sobre el cas. 

 

3. Diumenge aniré a Central Park i ja us diré el què... Però Washington Square té el seu encant. És la plaça envoltada pel campus de NYU. Sempre està farcida de gent. Són turistes, estudiants, rodamóns, aventurers, artistes... la peculiaritat és la normalitat. En un racó trobes uns fent ioga (perdoneu la ignorància, però ho simplifico perquè no tinc ni idea si és ioga o qualsevol disciplina semblant. Ells es posen en postures doloroses i amb cara d’estar en un altre món...) sobre la reixa del Metro als vespres tot entonant unes cançons estranyes. En un altre racó sempre veia jugant la gent a escacs en taulers que ja estan dibuixats sobre les taules. Hi ha gent que hi va amb els amics i juguen, però el què em va sobtar van ser els que ho tenen com a negoci. A les Rambles hi ha aquells de les boles i els tres gotets, doncs aquí et repten a apostar a una partida d’escacs. Deu ser glamurós vés! De fet, avui en tornant del gimnàs, he descobert que hi ha una botiga només d’escacs entre dues cases on et llegeixen les mans i et tiren les cartes de Tarot. 

4. He voltat força per veure rebecaris o LLMs de Chicago (acabant a llocs com un bar farcit de banderes comunistes). Les visites culturals, les deixo per quan rebi visites! De moment, em conformo en elaborar la meva guia de restaurants i bars.  

Ja sabeu que menjar és un dels meus temes de conversa preferits. A NYC hi ha de tot. A preu assequible tens fast food i menjar ètnic. A preus no tan raonables el què vulguis. Però de debò, això del menjar ètnic és una plaga. Del Nepal, de Malasia, de Xina, de Japó, de Thailandia... (no poso els gentilicis perquè patiria) o tot barrejat. Jo ja no sé d’on són els curries ni el sushi.

Al supermercat trobo gairebé de tot. Suposo que el fet de viure al centre, em redueix l’accés als grans supermercats. Com m’aniria de bé Treasure Island (“The most European Supermarket in America”). Els preus de NYC són un xic més cars, imagino que la raó és que aquí la gent és més primmirada (els que ho són) i la fruita i la verdura, va més buscada.  

Avui he anat a un farmers’ market... que no és exactament el mercat setmanal de qualsevol vila catalana, però en té un cert flaire.  

5. Feina... Ush! Intento anar habituant-me a això que en diuen fer recerca. Fins i tot carrego tot el dia una llibreta blava (perquè el meu tema és suposadament relacionat amb l’aigua) i vaig llegint i apuntant coses...  Les classes són prou interessants. Els dos professors coneixien la upf, cosa que m’ha fet sentir un xic d’orgull... I sí, quan faig algun amic a la biblioteca, li clavo uns rotllos sobre el què faig... El què fa la soledat.  

Un tema força interessant i que ja vaig veure parcialment l’any passat són les subhastes. Les de Christie’s (els compradors ofereixen 100, 200... i el més alt, s’emporta la peça), les de les tulipes holandeses (els venedors baixen de 100 a 50 a... fins que algú accepta) o les històriques subhastes xineses (on pagues fins i tot si no t’emportes l’objecte).  

6. Ja és fotut que per saber la temperatura que fa al carrer, m’hagi de mirar la BBC que és britànica. Encara no m’aclareixo amb els Farenheits... Però ja entenc més o menys la conversió de les lliures (lb) però no de les unces (oz).  

7. Estic una mica més tranquil·la perquè un dels recepcionistes ja és el meu amic i s’ha après el meu horari de classes. Una mica més i li dono un disgust fruit del meu “bon” anglès. Li volia explicar que ara ens donarien un carrel a un altre lloc de la plaça i ell va entendre que em canviava de pis...  No, ara que ja tinc sota control el tema de la neteja (ja he ensenyat a la xinesa a netejar i tot!) i tinc fama de Srta. Rottenmeier (Pun professor pels estàndars del qual sóc comunista, en explicar-li les meves aventures de convivència, em va fer la salutació militar), no em canvio!  


8. Acabo de descobrir que al meu edifici no hi ha pis 13... Potser a cap edifici americà però jo no me n’havia adonat... N’hi hauria a Regents Park on vivien la majoria de LLMs a Chi-town? Ni idea... Total, que quan pujava amb ascensor sempre pensava que la llum dels números feia tonteries i, certament, vaig trobar estrany que hi haguessin dues fileres completes de botons si hi havia 15 pisos però ho vaig atribuir a algun soterrani. Doncs bé, avui he anat a fer la bugada (sí en aquelles sales comunitàries on a les sèries es fan tants amics i, en la vida real, odies perquè hi perds mitjons, la roba no surt neta, etc.) i he baixat per l’escala perquè està al pis 12 i no he trobat pas a faltar el 13. Però en pujant (amunt sempre és més dur), he vist que havia arribat molt de pressa i comptant que la meva forma física és dubtosa...