Thursday, October 01, 2009

NY poti-poti






My co, me, Manhattan Bridge, and the Empire State (avui il·luminat amb els colors de la Xina perquè és la seva diada... No comments)


Aquest país se l’ha d’acceptar amb les seves contradiccions. Com va dir mig en broma mig seriosament el president d’Eslovènia: a Europa no és que siguem antiamericans, és que som diferents i d’alguna manera, millors. Es veu que en una edició anterior del mateix acte, on es convida un polític a parlar sobre l’UE a NYU, Clinton va reconèixer que teníem raó els europeus.

Però aquest país, com tot, s’ha d’acceptar amb les seves virtuts i els seus defectes. Ja se sap que la meva interpretació de defecte és força àmplia. Se’m coneix també la flaca que sento pel menjar. Trobo molt a faltar els nostres hàbits. Com em deia aquest estiu un il•lustre advocat, per nosaltres els àpats són una litúrgia. Aquí, la gent menja en quatre burjades, qualsevol cosa i la gran majoria pensa que cuinar és una pèrdua de temps. Cues al carret de menjar indi a Washington Square. Cues al Mamoun Falafel de McDoughal St. Sostenen que nosaltres cuinem perquè treballem menys. Primer, m’hi enfadava. Ara ja penso que potser sí que treballem menys, però i què?

Però en el bo i en el dolent, US és el primer país del món i tots ens escoltem l’Obama a la cimera de l’ONU parlant de canvi climàtic, d’armes nuclear o d’Israel i Palestina. Fins i tot Gadafi se l’estima. Ah, i les filles de Zapatero.

En la salut i en la malaltia... una metàfora semblant. No m’he begut l’enteniment, però vaig riure una  bona estona (els meus companys de despatx estan convençuts que estic mig boja perquè ric tota sola en general) amb el tema dels casaments quan llegia la següent part del Diari de Sessions del Congrés: “Dicho esto, a efectos del «Diario de Sesiones», he de decir que asumo la presidencia por cuanto que nuestro presidente José Ignacio Llorens ha contraído segundas nupcias y conviene quede en acta el agradecimiento de la Comisión de Medio Ambiente y nuestra felicitación. Creo que ninguno de ustedes está pensando mal, con esa maledicencia que normalmente nunca tienen los políticos de que los hombres son las únicas personas que se equivocan más de dos veces o cometen errores dos veces; más bien creo que estarán pensando en aquella frase de Pascal, de que el que insiste por segunda vez es porque está convencido de sus actos. Quiero que conste en acta la felicitación de esta Vicepresidencia para el presidente, que se casó el viernes con Paloma, que aún no ha salido en viaje nupcial, y por tanto a lo largo de la mañana estará presente algún tiempo con nosotros. Espero que sea el sentir general de todos los grupos políticos aquí presentes” (DS. Congreso de los Diputados, Comisiones, núm. 723, de 28/06/1999)

Xerro pels colzes i sempre miro la gent perquè m’encurioseix. Doncs bé, a Barcelona era perillós perquè la gent devia pensar que em faltava un bull. Però aquí ho és molt més. Un home se’m va posar a cantar una cançó republicana quan li vaig dir que era de Barcelona i em va defensar la teoria de que la Segona Guerra Mundial no hagués ocorregut, si US hagués recolzat el govern republicà. Això a peu de l’oficina, amb els meus companys mirant-s’ho des de la recepció amb incredulitat.

 


Dissabte vam anar amb una colleta ben maca al Dumbo Art Under the Bridge Festival a Brooklyn. No sé si en aquest país a “sota el pont” té les mateixes connotacions que en català, però ben bé, eren quatre arreplegats. Jo tinc escassa sensibilitat artística i el meu gust no està educat, però anomenar un home amb brossa a sobre ART va més enllà dels paràmetres que puc entendre. Se’n salvaven les fotografies de l’Andrea sobre boxejadors i poca cosa més. Això sí m’ho vaig passar de bé escrivint els meus poemes de Machado i Miquel Martí i Pol en aquelles obres on el públic col•labora... Jo diria que Yoko Ono té un arbre-escultura amb missatges a Berna...



Com veieu a les fotos, em dedico a organitzar esdeveniments socials amb gent molt variada: de Chicago, de Barcelona, de NYU... Ja dic jo que hauria de ser "organizadora de bodas, bautizos y comuniones" (perdó però sona més autèntic així) i no aprenent de jurista!



I, per acabar, un disclaimer (em temo que el meu català s’està contaminant...): no sóc italiana! El proper que m’ho digui li dic que sóc de l’Alguer i pobre haurà d’escoltar una història més enrevessada que la que explico ara.

El setembre s’acaba. Ja duc més d’un mes aquí. La roba d’estiu ja està guardada i les gabardines penjades. Llàstima que el document de word anomenat t*** encara estigui buit.