Nova York

Times Square, paradís del consumisme però impactant

(Llegiu l'anterior abans) Potser el fet que el primer dia plogués a bots i barrals ha influït en la meva percepció de la “gran manzana” (poma no sona pas tan bé...De fet, sent purista seria la gran illa). Encara recordo el nostre primer sopar a quarts de dotze d'una plujosa nit en un Deli 24 hores d’uns amables pakis a Harlem: cookies, baggel atapeït de mantega i uns cafès calentons.

L’endemà no es veia ni l’Empire State del tot pels núvols. Però la sensació de ser minúsculs entre aquells blocs a middle town és increïble. De Manhattan, Grenwich Village i Soho et dibuixen un agradable somriure. La llibreria que ens va fer descobrir l’Esther a aquest barri és genial, de fet, com totes, per petites que siguin, t’hi pots perdre.

Per aquells qui aneu a Nova York, us diré que realment els establiments de restauració amb segell ZAGAT valen la pena, la guia de l’Ariadna era totalment verídica. La meva memòria em falla i no recordo el nom, però en un lloc molt típic vam menjar un deliciós el pastrami anomenat Woody Allen (això ho vam descobrir després perquè l’Esther estava entestada en que era turkey i va resultar ser vedella i l’Ariadna una mica més i pega el cambrer perquè no ens entenia. Sort que alguna taula del costat en menjava). Proveu-hi també el cheesecake que hi és típic (tant que tenen una línia telefònica per encarregar-lo especial) però que nosaltres ja tipes no vam poder tastar. Feia una pinta exquisida, us ho ben juro. El lloc era ben peculiar, ple de fotografies de gent que hi havia anat signades. Gent de renom suposem tot i que molts no els coneixíem devien ser del star system o la crème de la crème d’allà. Ens haurien d’haver fotografiat com a potencials celebrities.

El darrer dia, uns pancakes... per llepar-se els dits!

Sant Patrick, Greenwich village i Central Park em reconcilien amb Nova York. Deu ser que sóc molt cursi i m’he empassat masses pel·lícules romàntiques.

La zona zero no impressiona perquè està ja tot empantanegat amb obres. La bola que era prop d’allà sí que toca més la fibra al veure-la abonyegada al Battery Park . L’Ellis Island (porta de la terra americana durant molts anys) i el mar humanitzen també aquesta ciutat, que des de la meva òptica, em sembla que condemna massa a l’anonimat. L'estàtua de la llibertat, ideada com a regal pels francesos (heu vist la del Sena?) i pagada per donants que Pullitzer publicava al New York Times (el què ensenyen les guies de viatge, eh?), de lluny.

A Nova York (confesso que fins i tot a Cambridge... per això l’Esther va insistir en fer-me una foto amb el cartell de Fashion Ave) vaig fer gala del meu consumisme. M’encanta anar de botiges i comprar roba, sabatetes... I a la ciutat de la 5th Avenue i la Fashion Avenue no podia deixar de fer honor a la fama...

Aprofito l’avinentesa (com se sol dir) per fer-me ressó d’una notícia que he llegit avui. Un proveïdor de l’empresa tèxtil GAP (de la qual vaig comprar camises a la 5a Avinguda) ha estat acusat d’emprar treball infantil en la confecció a l’Índia. GAP diu que és un fet aïllat. I un bé negre amb potes rosses. Fem ulls clucs, ens n’oblidem, però és una realitat innegable i en tenim una mica de culpa tots plegats. Cal replantejar-se moltes coses quan un nen declara que no vol ni pot deixar de treballar, que no es denunciï perquè el perjudica.

Finalment, quatre conclusions (personals) a mode de resum: 1) a USA es menja bé, amb plats immensos però tens al teu abast de tot. Plats típics: els d’arreu del món; 2) els americans són gent agradable, al menys a primera vista, desconec si en el dia a dia són més tancats, però per la meva curta experiència puc dir que sempre estan disposats a guiar-te, a fer-te una fotografia...; 3) m’he endut una sensació de que USA és un país un xic brut, seguint un símil emprat en un correu sobre l’edat dels països que em va enviar en Ricard, diré que sembla un adolescent mal girbat; 4) gràcies per la companyia, noies. Espero no haver fet una mala passada a la complicitat entre vosaltres. Rosa, saps perquè Delta dóna taps? Per poder-me aguantar! :-P. Gràcies a totes pels riures i somriures.

Per cert, entre el cava i el xampany (champagne, posats a ser fins) em quedo amb el nostre i em rebenta que la gent en renegui al·legant bon paladar quan s’hi amaga una postura política, legítima, en això ja no m'hi poso.

De tornada, un xic de pànic per la vaga d'Air France, però res, ens van col.locar amb Iberia i vaig haver de deleitar-me amb la Terminal 4...

Harvard (Cambridge), Boston

Comença l'aventura

El títol (d'aquest i el següent) hauria d’haver estat SMASHING PUMPKINS i no és un homenatge a Billy Corgan, sinó a les meves estupendes companyes de viatge: l’Ariadna (i les seves divertides històries), l’Esther (au nocturna que se'ns atabalava per això de ser la discussant més estupenda) i la Rosa (i el seu ocurrent pragmatisme), les noies de Civil que m’han adoptat durant aquest viatge i m'han aguantat tot i ser una sobrerevolucionada. Seguint la tònica de Colòmbia, escriuré una crònica breu de tot allò que he fet aquests dies pel nou continent. Això sí, ara asseguda ja a la meva cadira roja de casa i sota els suposats efectes del jet lag (com a primer símptoma, podeu veure que empro alguna paraula en anglès... cosa que odio que fem quan en tenim de ben boniques al català per dir el mateix!) que gràcies a la cafeïna i la teïna només els sent la meva cara. Espero enrecordar-me de tot plegat, sinó reines, acceptaré gustosament els vostres comentaris donant fe de les meves errades, fent d’annexos... Des d’aquí, un sentit homenatge a en Sergio, un noi argentí que estudia a Cornell conegut per molts pompeians de civil, que va tenir la santa paciència d’aguantar-nos.

Veiam, comencem. Per aquells que no ho sabeu el motiu formal del meu viatge era un curs de Law&Economics a Harvard. Sí, com ho sentiu, a la terra promesa. Faig broma, però els que m’heu sentit anomenar aquesta universitat (sense cap intenció repel·lent) sabeu que m’encisa (i no només per la influència de innumerables pel·lícules americanes que en fan referència). Doncs bé, el què m’esperava s’ha acomplert, Harvard m’ha enamorat. No sé què depararà el futur, però realment seria el meu somni americà. Els arbres de fulla caduca amb tons del groc al marró, tot passant per un vermell meravellós. Els esquirols per tot arreu. Les casetes angleses. Les botigues disposades com si d’Eurodisney es tractés. La Biblioteca majestuosa de la Law School. Encís.

("Lex est summa ratio insita in natura")

Tot plegat es pot resumir en què em vaig quedar bocabadada. Evidentment, el nivell dels professors que ens van oferir els cursos és impressionant i constata que estan a anys llum. De tots els temes tractats, si haig d’escollir em quedo amb la taxation de Kaplow, el granfathering (permís per desobeir per motius d'eficiència social) de Shavell - tot i que em va semblar poc aplicable per més intuitiu que sigu-i i l’anàlisi cost benefici (ACB) de les polítiques penitenciàries de Donahue (III).

"On January 17, 1985 not far from this spot two people met and fell in love"
Curiosa i bonic la inscripció, oi?

Passem a coses més mundanes i més divertides, espero. El títol d’aquest llarg escrit també podria haver estat, plagiant a l’Esther, “noies nòmades”. Vam dormir a 4 llocs diferents: un Youth hostel raonable a Boston, la residència de la Divinity (la facultat de Teologia de Harvard) –unes golfes molt acollidores-, un youth hostel amb una funció social que consistia en acollir homeless (paraula constantment repetida) i un tercer alberg Jazz on the Park a Harlem en una habitació compartida amb assenyades xineses i alguna desequilibrada d’edat avançada i pijama estrambòtic. A aquest darrer quan hi vam arribar, la Rosa es feia creus de que allò fós un hostal perquè hi havia una festa de Halloween amb monstres i no tant monstres ;-). No entraré en més detalls, però que quedi constatat que som unes noies tot terreny. Citant en Toni, em quedo amb allò de “Researchers gone wild”. I de tip (impressionant l’enginyeria que es porten amb les propines als EUA: obligatòries, el doble de la taxa, a vegades ja te l’afegeixen, te la reclamen...) la foto més esperada de la temporada: els pijames! Hahahaha. La Rosa ens podria deleitar amb una descripció al més pur estil de desfilada de modes!

El fet d’anar amunt i avall implicava haver de moure maletes i si ets una exagerada com jo doncs en pagues les conseqüències... Segur que North Face ens copia per l’anunci de l’any vinent...










Halloween és una plaga de carbasses arreu dels EUA i de persones que es deixen la vergonya a casa: monstres, infermeres suposadament sexys (per mi, ratllant el “cutre”), toreros amb poc glamour...

Reprenent el tema del curset i de la HLS (Harvard Law School) alguns comentaris. Primer, si vols ser algú al “mundillo” de Harvard cal dur ulleres passades de moda i poc (o molt, segons es miri) estiloses, ja siguis americà, català o espanyol. Segon, la indumentària de cacera (sic) és l’uniforme per a dirigir. Tercer, el mercat tret d'excepcions està fatal. Quart, l’”acadèmia” no és una bassa d’oli, els ganivets aparentment de punta rodona, volen igual que als despatxos i els somriures són poc espontanis. L’any vinent esperem gustosament el paper sobre les relacions de parella que escriurà l’Esther arran de les xerrades “ de noies”. La discussant serà l’Ariadna que emulant l’exemple de..., ens exposarà un contra article sense fer massa referència al de l’Esther sobre la lluita sagnant dels esquirols taronjosos alemanys per la seva supervivència arran dels atacs del esquirols grisos americans. Parlant de parelles sorprenents (o aprofitant que el Pisuerga passa per Valladolid), aprofito per felicitar l’Andrés i la Lucy de la Procuraduria que es casen... Són encantadors, cadascú a la seva manera. Ha estat una agradable sorpresa malgrat que la meva perspicàcia m’havia fet ensumar-m’ho a partir d’alguns indicis. Jo intentaré escriure un paper sobre la ratio de bojos a USA, gairebé dóna per una tesi, creieu-me.

Boston és per molts una ciutat avorrida. Jo, la prefereixo a Nova York, a diferència del què passa a molta gent. Deu ser qüestió de tarannà. La més europea de les ciutats americanes farcida de construccions victorianes.

Passant a temes gastronòmics, que sabeu que m’encanten, diré que no vaig parar d’incordiar fins que vaig tastar la clam chowder. Em va agradar força. De fet, no em queixaré pas de res del que vaig cruspir-me a Estats Units per més fama de fast food que té. Hi ha de tot, sempre en enormes quantitats, això sí. A la foto podeu veure un bar(eto) de Carmbridge on les hamburgueses tenien noms actuals com: the Bill Clinton (ambassador of ove), John Kerry (he voted this as the best hamburguer before he voted against it), Michael Bloomberg( could otspend Hillary and Barack combined -tenen les seves respectives hamburguers)...

(tot sigui per lluir la càmara)

Per cert, USA no és el paradís dels Mc Donald’s sinó dels Starbucks... és increïble el munt que n’hi ha. Jo em quedo amb Juan Valdés (a sota us poso una de les 10 fotos a NY que va intentar-me fer l’Esther) que per alguna cosa és una cooperativa i colombiana. Això sí, vist el cafè americà, l’expresso de Starbucks és una delicatessen.

Mereix un comentari especial el Fung Wah Bus, altrament conegut per Fungi Bus. Un autocar que per 10 euros ens va dur de Nova York a Boston i viceversa. Xinès, òbviament. Ple de xinesos principalment. I de gent poc sorollosa, almenys si la comparem amb nosaltres que semblàvem cotorres. De fet, n’érem tant conscients que vam patir per la nostra integritat quan un xinès es va girar, estava marejat vam deduir després i no volia pas immolar-se. El primer contacta amb NY de la rosa i meu va ser a Chinatown. Una zona dominada per xinesos que van patir les trepitjades de les notres maletes i on es parla més xinès que anglès i sinó que li diguin a la Rosa que va demanar-me una pasta de xocolata i a la fleca no em vaig saber fer entendre (i crec que no era culpa del meu anglès) i em van donar una mena d’ensaïmada de mongetes (creiem... de fet, no em desxifrat encara de què era feta).

To be continued

(avui no sé què passa que el format no em llueix)