Thursday, September 24, 2009

La societat auditora/controladora/fiscalitzadora



L’altre dia en un seminari va sorgir el terme de “audit society” i no pas fent referència a una empresa de control comptable, sinó al “control” al què sotmetem als poders públics. Hi vaig estar pensant i llegir els diaris i veure els telenotícies m’han fet encallar-m’hi.

Abans confiàvem en aquells que escollíem a les urnes, se’ls creia responsables dels seus actes i dels òrgans que en penjàvem d’una democràcia més indirecta. No cal entrar en debats filosòfics sobre democràcia, oligarquia, ni de perfecció republicana. És la constatació que s’ha erosionat la refiança general, que no era pas cega, sinó que es dirimia a les eleccions (on curiosament hi continua participant un gruix notable de persones que són, segurament, aquells qui es malfien).  

Ara, en canvi, sota la bandera de la transparència ens farcim els organigrames de tribunals de comptes,  oficines anti-frau, comissions d’investigació i d’altres organismes semblants.

I per a què? Per tal que apareguin escàndols com el del senyor Millet? És curiós que hi hagués un informe que detectava irregularitats però que ningú hi parés atenció.  

O per no fer cas dels informes d’auditoria? Es remouen les aigües en relació als informes que encarrega el govern. S’intenta silenciar la mala maror encerreguen una auditoria. Diuen que no tot és massa clar, però no s’apunta ningú amb el dit i tothom s’espolsa la pols.

La transparència no és dolenta, ans el contrari. Però l’opacitat disfressada de transparència, sí. Els vidres aquells que semblen clars però només es pot veure des de dins en serien una bona metàfora.
Cal que hi reflexionem. La corrupció flagrant i la corruptela subtil costen diners, però si tenim organismes de control que també en costen, fem-los servir com cal.


P.S. Us deixo un link de Victor Ferreres (professor de Dret Constitucional a la UPF, entre d'altres coses) sobre l'enrenou de l'Estatut i el TC. Tracta un dels temes que sempre em balla pel cap: normes referendades i control constitucional.
El blog ComparativeConstitutions val la pena!

Monday, September 07, 2009

Un viatge en metro

Trajecte: W 4th St – 59th St/Columbus Circle
Duració Aproximada: 12 minuts
Cost: 2.25$


D’aquelles coses que només poden passar a Amèrica. Darrerament agafo relativament sovint el metro (tot i que per anar a la facultat només necessiti una tirolina), cosa estranya en la meva vida fins ara. El metro de NYC és un embolic. Ara ja entenc això de direcció Uptown o Downtow i això de local/express. Però he abandonat l’empresa d’entendre quins canvis de servei hi ha el cap de setmana. Hi ha coses que continuen desorientant-me. Proposo que les rates que hi viuen siguin contractades per donar informació. Són les mestresses elles, se’t miren com dient: estàs incordiant al meu hàbitat, fot el camp.

Per exemple, inconscientment assumeixo que els trens a cada costat de l’andana han d’anar a direccions diferents. Així passa a Barcelona, oi?. Doncs aquí no. De fet, avui per la confusió he perdut un dels metros. Això m’ha permès escoltar un que era profeta d’una nova religió antiobamista. De bojos n’hi ha arreu, però a NYC semblen concentrar-se (fins i tot corregint per la densitat poblacional). Normalment els viatges en metro són tranquils -et mors de calor a l’estació, et congeles als vagons quan no és hora punta i sembles una sardina enllaunada-, però avui el meu per anar a trobar LLMs de Chicago i passejar per Central Park ha estat digne de menció.
Sempre dic que els desequilibrats tenen una inclinació a voler parlar amb mi. Jo parlo amb les pedres  i sovint se m’ha repetit allò de “no se’t pot deixar sola” perquè de seguida la faig petar amb estranys. Però tot té un límit i la concentració d’avui, m’ha fet baixar del metro tota astorada. Són d’aquestes coses que a mi em fan gràcia.

Abans de pujar jo donava voltes perquè se m’havia escapat l’anterior. Un noi em demana com anar a Uptown i li dic que ambdós (cosa que havia descobert jo massa tard) hi van. Total, em sent l’accent i es posa a parlar castellà amb mi perquè és de Costa Rica fins que es passa la seva parada tot convidant-me al US Open (he declinat gentilment perquè aquesta moda de fer amics en viatges de 5 minuts i de donar el mòbil arreu no l’acabo d’internalitzar).


S’aixeca ell i se m’asseu al costat un senyor de mitjana edat. Jo mirava atenta les parades perquè quan no es diuen pel número del carrer, corro risc d’equivocar-me. I em demana si sé on sóc. Jo tota cofoia li dic que és clar, ja! Com que parlo un anglès quasi-perfecte (falta el quasi, que li diguin al pobre André que ara em corregeix), em pregunta d’on sóc i li explico que de Barcelona (Catalunya els costa més) i que parlo català. Total, em dóna el seu telèfon i em diu que és enginyer del MOMA i que si hi vull anar amb els amics un diumenge, el truqui el dia abans i em deixarà entrar sense pagar.



Si això us sembla poc, un senyor assegut dos bancs més enllà es posa a preguntar-me si jo era una actriu. Enriolada li dic que no. Però no s’ho creia i em diu que sóc una actriu que a “2-days in a valley” (li he fet repetir perquè a mi no em sona de res) anava de pèl-roja i que no l’enganyi.





Afortunadament, ja em tocava baixar per trobar-me amb els LLMs, prendre un Jamba Juice i passejar per Central Park (veient gent peculiar també). De passada, he vist la festa nacional brasilera i he constatat de nou el melting pot. Recoi, per què hi ha “arepas” si són colombianes o veneçolanes a una festa brasilera. Globalització? Aha. Com el Pad Thai i el Sushi en el restaurant de Malàisia que vaig anar.

Saturday, September 05, 2009

La meva setmana…


 
Ja no sé quin títol posar als posts perquè realment els manca unitat, són un poti-poti. Només tenen un fil conductor: NYC vist amb els meus ulls que poden trobar curiós des de la disposició de la fruita al supermercat al musical de Broadway més espectacular. Això darrer és una mera elucubració perquè encara no he assistit a cap. Per tant, us empatxareu de quotidianitats aquells que us atreviu a llegir-me... Aquest bloc va començar donant la meva opinió sobre el país i ara és un blog de viatge (permanent), però suposo que alguna cosa s’hi entreveu. Aquí torneu a tenir les meves històries de bicitor (paraula creada per l’André –el co-representative de la classe de LLM amb mi- donada la meva espantosa pronunciació).  



    1. (Com aquells llibres de detectius, aquells que em tingueu a facebook, passeu al punt 2) A la biblioteca de la NYU Law School hi pot viure en Pingu. Us ho ben prometo. He renunciat als carrels (que no quarrels, que jo ho deia malament) de JSDs. Són al soterrani (sort que ara ens traslladen a una caseta d’estil anglès que dóna a la plaça de Washington Square) i el fred s’hi acumula. Em disfresso per anar a la biblioteca. Literal. Si tinc classe, torno a casa a canviar-me. Mitjons gruixuts, sabates tancades, texans, dues samarretes de màniga llarga i jersei. I tot ben amanit amb una manteta verda. Faig una fila. Però a la gent li fa gràcia i així faig amics (no us enganyo, vaig conèixer un JD de Idaho que havia fet l’undergrad a Chicago... Sentir parlar dels carrers de Hyde Park... Ai!). Hi fa tant de fred que quan surto per la porta i passo per aquelles reixes per on s’escapa la calor del metro, ho agraeixo. Em premio anant a dinar a la terrassa que el meu bloc d’apartaments té a la 14a planta. Em preparo la famosa “Slice Salad” i baixo a cruspir-me-la fent la fotosíntesi.
    Haig de dir una cosa molt positiva en favor de la biblioteca de NYU: està prohibit menjar! Hip hip hurra! Estic segura que Ward i la resta de companys que coneixen la meva fòbia, es farien el càrrec de l’alegria que em proporciona. No hi ha olors discutibles a menjar ètnic, ni gent xarrupant la sopa, ni noodles llefiscosos...
    2. Si l’any passat el curs que em cridava l’atenció a Chicago era Shakespeare and the Law (que també l’ofereixen a NYU), el que enguany m’ha xocat és un titulat: Jesus’ trial. Molt seriós i no faig broma. Examinen textos autèntics  (jueus, cristians, romans...) sobre el cas. 
       
      3. Diumenge aniré a Central Park i ja us diré el què... Però Washington Square té el seu encant. És la plaça envoltada pel campus de NYU. Sempre està farcida de gent. Són turistes, estudiants, rodamóns, aventurers, artistes... la peculiaritat és la normalitat. En un racó trobes uns fent ioga (perdoneu la ignorància, però ho simplifico perquè no tinc ni idea si és ioga o qualsevol disciplina semblant. Ells es posen en postures doloroses i amb cara d’estar en un altre món...) sobre la reixa del Metro als vespres tot entonant unes cançons estranyes. En un altre racó sempre veia jugant la gent a escacs en taulers que ja estan dibuixats sobre les taules. Hi ha gent que hi va amb els amics i juguen, però el què em va sobtar van ser els que ho tenen com a negoci. A les Rambles hi ha aquells de les boles i els tres gotets, doncs aquí et repten a apostar a una partida d’escacs. Deu ser glamurós vés! De fet, avui en tornant del gimnàs, he descobert que hi ha una botiga només d’escacs entre dues cases on et llegeixen les mans i et tiren les cartes de Tarot. 
        4. He voltat força per veure rebecaris o LLMs de Chicago (acabant a llocs com un bar farcit de banderes comunistes). Les visites culturals, les deixo per quan rebi visites! De moment, em conformo en elaborar la meva guia de restaurants i bars.  



          Ja sabeu que menjar és un dels meus temes de conversa preferits. A NYC hi ha de tot. A preu assequible tens fast food i menjar ètnic. A preus no tan raonables el què vulguis. Però de debò, això del menjar ètnic és una plaga. Del Nepal, de Malasia, de Xina, de Japó, de Thailandia... (no poso els gentilicis perquè patiria) o tot barrejat. Jo ja no sé d’on són els curries ni el sushi.

          Al supermercat trobo gairebé de tot. Suposo que el fet de viure al centre, em redueix l’accés als grans supermercats. Com m’aniria de bé Treasure Island (“The most European Supermarket in America”). Els preus de NYC són un xic més cars, imagino que la raó és que aquí la gent és més primmirada (els que ho són) i la fruita i la verdura, va més buscada.  

          Avui he anat a un farmers’ market... que no és exactament el mercat setmanal de qualsevol vila catalana, però en té un cert flaire.  

          5. Feina... Ush! Intento anar habituant-me a això que en diuen fer recerca. Fins i tot carrego tot el dia una llibreta blava (perquè el meu tema és suposadament relacionat amb l’aigua) i vaig llegint i apuntant coses...  Les classes són prou interessants. Els dos professors coneixien la upf, cosa que m’ha fet sentir un xic d’orgull... I sí, quan faig algun amic a la biblioteca, li clavo uns rotllos sobre el què faig... El què fa la soledat.  

          Un tema força interessant i que ja vaig veure parcialment l’any passat són les subhastes. Les de Christie’s (els compradors ofereixen 100, 200... i el més alt, s’emporta la peça), les de les tulipes holandeses (els venedors baixen de 100 a 50 a... fins que algú accepta) o les històriques subhastes xineses (on pagues fins i tot si no t’emportes l’objecte).  

          6. Ja és fotut que per saber la temperatura que fa al carrer, m’hagi de mirar la BBC que és britànica. Encara no m’aclareixo amb els Farenheits... Però ja entenc més o menys la conversió de les lliures (lb) però no de les unces (oz).  

          7. Estic una mica més tranquil·la perquè un dels recepcionistes ja és el meu amic i s’ha après el meu horari de classes. Una mica més i li dono un disgust fruit del meu “bon” anglès. Li volia explicar que ara ens donarien un carrel a un altre lloc de la plaça i ell va entendre que em canviava de pis...  No, ara que ja tinc sota control el tema de la neteja (ja he ensenyat a la xinesa a netejar i tot!) i tinc fama de Srta. Rottenmeier (Pun professor pels estàndars del qual sóc comunista, en explicar-li les meves aventures de convivència, em va fer la salutació militar), no em canvio!  


          8. Acabo de descobrir que al meu edifici no hi ha pis 13... Potser a cap edifici americà però jo no me n’havia adonat... N’hi hauria a Regents Park on vivien la majoria de LLMs a Chi-town? Ni idea... Total, que quan pujava amb ascensor sempre pensava que la llum dels números feia tonteries i, certament, vaig trobar estrany que hi haguessin dues fileres completes de botons si hi havia 15 pisos però ho vaig atribuir a algun soterrani. Doncs bé, avui he anat a fer la bugada (sí en aquelles sales comunitàries on a les sèries es fan tants amics i, en la vida real, odies perquè hi perds mitjons, la roba no surt neta, etc.) i he baixat per l’escala perquè està al pis 12 i no he trobat pas a faltar el 13. Però en pujant (amunt sempre és més dur), he vist que havia arribat molt de pressa i comptant que la meva forma física és dubtosa...