Friday, August 21, 2009

Nova etapa...

"What we call the beginning, is often the end. And to make and end, is to make a beginning. The end is where we start from". (T. S. Elliot)








Fa mesos que no sabeu de mi a través d’Oixque, sóc dona de moltes paraules i, per tant, no puc pas sintetitzar tot el què ha passat enguany. Ha estat una experiència irrepetible. He conegut persones (fins i tot a mi), llocs, menjars, cultures... He après sobre dret i sobre la vida en general que diuen. El relat gràfic a través de facebook (on la gent s’anima més a interactuar perquè quatre fotos són menys feixugues que els meus interminables escrits amb frases de fins a 6 línies) ha servit de succedani per veure les meves aventures (les desventures no s’ensenyen perquè no es fan fotos... m’hauríeu d’haver vist en sortint d’un dels exàmens maratonians). Potser si no passa res d’interessant a la meva vida, hauré d’estirar d’històries/anècdotes passades de la Windy City, dels viatges –p.e. a Califòrnia pots apadrinar una autopista- o del que he fet aquest estiu (m’hagués agradat fer més cafès i granissats amb amics i coneguts però el temps em vola i com sempre m’he enfeinat massa). 



Demà marxo de nou a fer les Amèriques i he pensat que potser fora hora de tornar a obrir aquesta pàgina per tal de no oblidar el meu recargolat vocabulari en català. Ara que si us haig de ser sincera, el meu anglès és més aviat catenglish. Tan bonic que és Catalunya com he comprovat de nou de manera express aquest estiu, i jo a la pàtria del fast food i dels edificis que graten el cel.

 Aquest cop toca Nova York, la ciutat que mai dorm. Ara mateix el millor resum del què sento és el meu nus a l’estómac. L’any passat, Chicago suposava reptes desconeguts, ara ja sé quin pa hi donen. Diria com la cançó de l’anunci d’Estrella Damm: ’Nothing is gonna be alright, but thank you anyway’.








Veurem si ara la meva vida d’estudiant de doctorat no m’absorbeix el temps i puc anar traient el cap per aquí de tant en tant fent-vos participar d’aquelles coses que em sobten, de la darrera americanada que he descobert, de la meva experiència compartint pic (aposto a que podré fer monòlegs sobre el tema. De moment sé que experimentaré multicultural diversity... veurem!). 










I la part més prosaica de la marxa segueix martiritzant-me a poues hores de marxar: qui em mana a mi tornar a fer maletes (us podria referenciar l’entrada sobre el tema de l’any passat. Jo faig certa la frase feta de l’home ensopega més d’una vegada amb la mateixa pedra... Reivindico de nou que 46kg facturats no donen per res!)?

Ara no em puc fer enrere així que només em queda confiar en la puntualitat de Swiss Air (és de la pàtria dels rellotges, no com Iberia que em va deixar tirada a Chicago quan tornava al juny acompanyada d’un alemany que se’n feia creus de com funcionava la companyia...). Veurem què tal la nova terminal o T1 (Aprofito l’avinentesa per comentar que em sembla contraintuïtiu que es digui T1 si és la segona que s’ha fet... Tant que em vaig perdre!).

Bé, millor adopto un “New York state of mind” o patiré més xoc cultural que un “Englishman in New York”. 

2 comments:

Anna E. said...

CP!

Simplement: seny i empenta!

Fins ara,

segre said...

Enhorabona per la represa. I citant T.S. Elliot!