Tuesday, August 25, 2009

Crònica dels primers dies a Nova York


He arribat. Una santaeulalienca a NYC. Ja tinc coses per la meva “humilde morada”. La meva habitació és petita però veure el financial district il·luminat està prou bé.




Trobo a faltar Chicago. NYC i NYU em semblen més grans i, per tant, més hostils. Aquí no parlen de Socratic Method que tants maldecaps em va donar. Aquí hi ha 420 LLMs i 450 JDs per curs de carrera. En total, uns 1850 alumnes. M’agradaria pensar que podré aconseguir que el recepcionista de la facultat em regali clavells per Sant Jordi però se’m fa difícil d’imaginar si sempre Haig d’anar ensenyant el carnet per entrar als llocs.




Estic mig immersa a l’orientation. Conec LLMs i no puc evitar buscar els equivalents a en Ward, a l’André, a en Gamal, a en Jesús, a la Maria, a... Els JSD (com jo) existeixen però no els trobo. Vaig a la cerca de 5 més de primer any. La majoria ja deuen estar orientats perquè són LLMs de NYU d’altres anys. 
Ahir ens van dur de bus tour per la ciutat. Prou útil per quedar d’entesa quan algú em visiti (per exemple, es veu que el East River no és un riu en realitat... o el Deli que surt a Whan Harry met Sally ). Vaig prendre apunts i tot a la Moleskine! 
Després un sopar multiètnic amb vistes al Hudson. La Law School va preparar un sopar amb menjar de tots els barris de NYC: Little Italy, Chinatown... Vaig tornar a menjar Patacón (plàtan aixafat i fregit). Tranquils, no em posaré com una bola (o això espero) perquè la regulació a NYC obliga als restaurants a posar el número de calòries arreu i creieu-me que el meu Pepet Saltamartí s’activa ràpid. A veure si provo les instal·lacions esportives de NYU... Amb tants tràmits no m’ha vagat. No sé quina deu ser la dels jubilats... A Chicago anava en el menys fashion per evitar comparacions que sempre són odioses. Va anar bé per conèixer gent. Com un de Guyaquil amb família política de Granollers i que coneix la "qüestió catalana" fruit de freqüentar el Casal Català a la seva ciutat. O una coreana que s'empipa perquè no li sabem dir el nom. O un brasilè amb pinta d'alemany...




Ahir a la nit vaig creuar el Brooklyn Bridge com fan milers de persones cada dia. Però en el meu cas té mèrit perquè està penjat a certa alçada i les fustes deixen una mica d’escletxa on a  més d’enganxar-se els meus talons, puc veure la distància respecte el terra... OMG! Quina por! El vaig creuar en tornant d’un dels restaurants amb millors vistes. River Café, sota el Brooklyn Bridge veient Manhattan il·luminat de nit. Em vaig quedar amb les ganes de tastar la gelateria del costat.




Avui era a Union Square i m’he assegut a mirar la gent. He comprovat quants clixés tinc interioritzats. El meu entreteniment ha consistit en determinar qui semblava de NYC. Una ciutat amb 9 milions de persones (18 tota l’àrea metropolitana) i jo classificant a la gent d’acord amb el què ensenyen les pel·lis. Gent peculiar a dojo, però jo potser també els en semblo de rara.  Això sí, com a Chicago, les meves ulleres ja han rebut “piropos”. Avui he rebut dos “I like your glasses”. Potser les podria subhastar per una bona causa... Una altra cosa que m’ha cridat l’atenció és que les samarretes d’Obama amb la paraula Hope ja estan de rebaixes al top manta. Que cadascú n’extregui conclusions.




La ciutat està bé, veurem, si com diuen aquí, serà la meva tassa de te. De moment, bec el cafè en una tassa de UofC. I sobre la feina, millor dir “això ara no toca”.

No comments: