
Però m'abstindré de tot plegat, us desitjaré bon any 2008 i més enllà de coses alienes a vosaltres, simplement, no us rendiu!
Oixque és el crit que es fa al cavall per tal que giri a l’esquerra... Un garbuix d'escrits al meu gust.


Tot i que avui tocaria parlar de l’home dels nassos, el meu escrit va d’una altra tradició catalana. Enguany, després de descobrir que a Còlombia els regals els porta el “Niño Dios”, he intentat explicar als meus amics colombians que a casa nostra era el Tió i la seva suggerència ha estat que faria bé d’escriure un post sobre aquesta tradició tan nostrada tot i que amb una mica de retard per veure si aconsegueixo més claredat expositiva. Haig de dir que m’he hagut de documentar un xic sobre les arrels d’aquesta festa. Escric en català perquè sé que sempre m’acaben entenent.
En primer lloc, ja sabeu que jo sóc partidària del Tió i no del Pare Noel, com algú deia de manera molt graciosa i malauradament gràfica l’altre dia quan jo em queixava que era foraster (no he arribat encara a muntar escamots en contra com d’altres...): un immigrant sense papers que treballa il·legalment amb el beneplàcit de tots.
Bé, en primer lloc, un tió normalment és un tronc de llenya encès, que està cremant. I ara molts em direu, ah sí? Però a casa no l’encenem pas el Tió, de fet, any rere any fem servir el mateix. Sí, a Ca l’Arcís també però resulta que en temps ancestrals (i m’aturo aquí en el meu viatge en el temps perquè en alguna banda he llegit que el Tió té a veure amb la celebració dels solsticis amb foc i ja no arribo a poder transmetre aquest grau de coneixement) sí que l’encenien deixant-lo fumejant abans de picar-lo o després un cop havia complert la seva funció.
Doncs bé, si els Reis són els que duen els grans regals, el Tió é sl’encarregat de fornir llaminadures i algun detallet a la quitxalla (i no tan quitxalla ara que ha de rivalitzar amb tants mites portadors de regals).
Per a aconseguir-ho, els nens durant el mes de desembre (a algunes llars es comença només encetat l’Advent, d’altres per
Acomplida aquesta litúrgia, a casa el fèiem cagar
I fins aquí la descripció d’aquest costum. Aprofito per desitjar-vos de nou un 2008 genial!

Tot i que en Marc Fonoll m’ha posat difícil això de fer una crònica al blog i no ha respòs la meva petició de que em cedís el text (entendré que el silenci és negatiu sent totalment benevolent), m’he decidit a escriure un resum, de toc més filosòfic potser, de la nit de dissabte. Doncs sí, “veinte años no es nada” com diu el tango, per tant, 14 encara menys. Realment crec que la sensació de tots va partir de l’expectació, per continuar bocabadats i finalitzar amb un somriure.
Les presentacions en el “meeting point” (
Al sopar va mancar una presentació tipus “alcohòlics anònims” ( el sentit és figurat, molts no n’abusem) , és a dir, qui ets, d’on véns, què fas i on vas... per allò de satisfer la curiositat/tafaneig. Encara al·lucino quan un li va dir a en Dani, crec, “tu deus fer alguna cosa de química, no? Perquè sé que t’agradava”. Em va sorprendre perquè tot el què recordo haver fet de química al Bell-Lloc és l’experiment de posar aigua i sal a un pot, posar-lo a bullir i que s’evaporés... És increïble les coses inconnexes que recordo. Entre croquetes, conill rostit, cuixetes d’ànec... les converses van anar derivant cap a temes d’allò més estrambòtics. Sembla mentida però alguna cosa em va fer constatar que els rols que teníem quan érem petits es repetien. Evidentment no tinc superpoders i no sabia què faria cadascú a la vida, qui s’estaria a punt de casar (sí, sí, ens fem grans...), però no sé, no hi havia sensació de desconeixement. Suposo que tots em millorat com el bon vi, però al no tenir referències de l'etapa de l'adolescència hi ha una mena de parèntesis/forat negre.
La conclusió: què t’ha sorprès? Tot i res (Emili dixit). Tot perquè sembla que ens coneguéssim de tota la vida sense lapse buit i res perquè tot continuava com llavors. Mentre ho escrivia, m’ha arribat un correu col·lectiu de l’Angelina, expressant com tots la nostra satisfacció, però ella destaca el “shock” de la trobada al cap de tants anys en adonar-se dels canvis soferts... Realment, les apreciacions personals són ben distants perquè emfatitzem diferents extrems de la realitat.
L’estona al “Basic” (jo sóc dels i les “Ventafocs” que es van retirar aviat, això sí passada de llarg la mitjanit que ja se sap que l’obligació guanya la devoció malauradament o no) va ser d’allò més entretinguda. L’Emili i en Jordi Cruells, els amos de la pista, acompanyats de l’Arnau Grau, animador animat nat. Aquells que aguantaven la paret patien les pressions d’aquests senyors i acostumaven a cedir. Això en el millor dels casos, llevat que fossin una de les víctimes (que no es veien massa disgustades) masculines de l’esbojarrada Laura Morón. De tant en tant alguna foto semi-espontània (fent una referència de nou a la crònica d’en Marc, cal dir que jo no m’amagava per les fotos emparant-me en el 18 de
Bé, per cloure, va ser genial compartir la trobada. Crec que tots hem quedat amb un bon regust. Sensacional.
Reconduint-me: es va celebrar al Caixa Fòrum un sopar de l'Associació de becaris (totes les destinacions, totes les promocions) precedit d'un tast (hi haurem de tornar) guiat a l'exposició de "Passió pel dibuix, de Poussin a Cézanne" i "Càndida Höffer a Portugal (aquesta és de fotografia. La bona dona, ja amb cabells grisos, fa fotografies d'espais interiors, sempre públics, mai privats, generalment buits de gent. A més, empra una càmara quew triga 3 minuts a disparar-se). No vaig veure massa becaris amb la lliçó empollada i discutint sobre el traç de Delacroix i de Géricaut. Cosa que parla en favor d'ells. Hi ha gent amb inquietuds, però no, tots, ratllen el friquisme (i amb l'ajuda de l'Eduard podríem teoritzar sobre les corrents doctrinals majoritàries dins del friquisme... però, ara no toca!).
A continuació, hi havia còctel i sopar. El més important és que hi havia gent que marxarà com jo (un cop m'acceptin a algun lloc...Sempre ens quedarà un màster de macramé a Arkansas o de Bobbin lace a Tampa university. A més, tots desitgem que algú vagi a parar a Nebraska per fer turisme… Ara que comptant que a Santa Eulàlia m'ha arribat avui la invitació al sopar en format paper, m'assabentaré de si m'admeten quan em jubili peruqè si enlloc de venir de Barcelona, la carta ve de "el otro lado del charco"...) als EUA. I podeu dir, i perquè és important? Ho és perquè a banda de plorar les penes plegats sobre les maleïdes applications (un home molt afable-no és irònic- de lla taula presidencial em va demanar si ara només era "applicant" o feia alguna altra cosa.No comments), compartirem unes "colònies" d'una setmana a Bloomington i Chicago. La veritat és que hem fet bones migues. Alguns semblava que ens coneixíem de tota la vida. Penseu que en Carles i
A la foto: 
Sopant: Eduard (MBA), Javier (Telecos), Susana (cinema), Marc (museologia), Paula (animadora social), Carles i Núria.
Havent plegat (foto tirada pel president de l'associacó de becaris que el senyor es dedicava a fer endavinalles amb frases del Rei... S'ha de reconèixer que parlava a tota llet però que com a guionista d'en Buenafuente no desmereixeria).
Com veieu,

El darrer dia, uns pancakes... per llepar-se els dits! 
Sant Patrick, Greenwich village i Central Park em reconcilien amb Nova York. Deu ser que sóc molt cursi i m’he empassat masses pel·lícules romàntiques. 
m’heu sentit anomenar aquesta universitat (sense cap intenció repel·lent) sabeu que m’encisa (i no només per la influència de innumerables pel·lícules americanes que en fan referència). Doncs bé, el què m’esperava s’ha acomplert, Harvard m’ha enamorat. No sé què depararà el futur, però realment seria el meu somni americà. Els arbres de fulla caduca amb tons del groc al marró, tot passant per un vermell meravellós. Els esquirols per tot arreu. Les casetes angleses. Les botigues disposades com si d’Eurodisney es tractés. La Biblioteca majestuosa de la Law School. Encís.


El fet d’anar amunt i avall implicava haver de moure maletes i si ets una exagerada com jo doncs en pagues les conseqüències... Segur que North Face ens copia per l’anunci de l’any vinent... 
Boston és per molts una ciutat avorrida. Jo, la prefereixo a Nova York, a diferència del què passa a molta gent. Deu ser qüestió de tarannà. La més europea de les ciutats americanes farcida de construccions victorianes.
Passant a temes gastronòmics, que sabeu que m’encanten, diré que no
vaig parar d’incordiar fins que vaig tastar la clam chowder. Em va agradar força. De fet, no em queixaré pas de res del que vaig cruspir-me a Estats Units per més fama de fast food que té. Hi ha de tot, sempre en enormes quantitats, això sí. A la foto podeu veure un bar(eto) de Carmbridge on les hamburgueses tenien noms actuals com: the Bill Clinton (ambassador of ove), John Kerry (he voted this as the best hamburguer before he voted against it), Michael Bloomberg( could otspend Hillary and Barack combined -tenen les seves respectives hamburguers)...
(tot sigui per lluir la càmara)
Per cert, USA no és el paradís dels Mc Donald’s sinó dels Starbucks... és increïble el munt que n’hi ha. Jo em quedo amb Juan Valdés (a sota us poso una de les 10 fotos a NY que va intentar-me fer l’Esther) que per alguna cosa és una cooperativa i colombiana. Això sí, vist el cafè americà, l’expresso de Starbucks és una delicatessen.
Em reclamen que escrigui en el bloc... Em comença a sortir fum de la closca. Realment la meva vida a casa no és tan interessant com l’estada a Colòmbia, en part perquè el dia a dia fa que no ens ho mirem tot amb els ulls d’un nen que se sorprèn a cada pas tot i que mai deixem d’aprendre. M’he mig reincorporat a la rutina, la normalitat la reempendré la setmana vinent amb les classes d’Eco(nomia), el doctorat, la feina, francès, anglès (que per cert, ja vaig tenir la primera sessió ahir i ens han posat un profe(ssor) de 29 anys i la meva experiència em diu que joventut és sinònim de fer-nos pencar... Ja ens va dir que si entregàvem les coses tard, ens baixava la nota)... La meva inspiració se’n va a norris... encara no estic tan reincorporada a tot com per escriure els meus articles pretesament informatius o d’opinió seriosos... Què faig?
Us podria fer el diari d’una becària o un reportatge al més pur estil telenotícies de TV3 sobre el xoc d’obrir un ordinador veure que té el Windows 2000 i pensar, no està malament, fins que t’adones que han passat 7 anys. O encara millor la meva odissea, fer fotocòpies. És feina de becaris sí, però estic segura que sóc la persona menys indicada per fer-la: quan no em surten tortes, em surten tallades, quan no, les grapo al revés i això si tinc sort i la fotocopiadora té grapes perquè si no en té i haig d’emprar la grapadora normal, els fulls em queden com mossegats i la grapa mai arriba a l’altra banda...
Universitat Pompeu Fabra, qualsevol dia, en qualsevol passadís on hi hagi una fotocopiadora... La primera a la qual m’acosto mai funciona o bé està parada i s’ha d’escalfar durant una estona interminable. Després trobo una segon fotocopiadora i poso la targeta i em diu “error de grupo” perfecte, he agafat la meva targeta i no la del departament i aquesta
fotocopiadora és només per les dels professors. Amb calma, vaig a buscar la dels profes i quan torno ja hi ha algun altre becari carregat de llibres. M’espero. I si el conec i no és dels què creu que estic boja i que atabalo, doncs hi xerro una estona. Total, arriba el meu torn, poso la targeta, 89 fotocòpies. Calculo i penso que en tindré prou però justet justet. Faig la primera fotocòpia. Em surt tallad. He triat malament la reducció. Faig la segona. M’he oblidat que haig de seleccionar la safata de paper en horitzontal. Faig la tercera. No he pressionat prou el llibre que és un d’aquells totxos que mai quedan plans i la fotocòpia queda ennegrida a la part de l’encuadernació, del llom. La repeteixo i llavors vaig fent fotocòpies com xurros fins que una s’encalla i haig de trobar una altra fotocopiadora perquè perdo l’esperança de poder treure el paper o de que els d’OCë vinguin amb celeritat. Quan me’n falten 5 per fer (calculeu, no és culpa meva, és la llei de Murphy. Jo l’he pifiat 3 vegades, per la qual cosa, ja me n’hagués mancat una de bon començament, eh? No em culpeu a mi que la culpa és molt negra i ningú la vol com diu la meva iaia , la maquinota escup la targeta, s’ha acabat el crèdit. Miro el rellotge, les 4 de la tarda. Què vol dir això? Doncs que encara la secretaria fa horari d’estiu i per tant, no em pot donar una altra targeta. Penso en carregar la targeta, però les de professor no funcionen a les màquines normals. Arribo a OCÉ i aquests monopolistes tanquen a les 3. D’acord, doncs vaig a buscar la meva targeta, però quan la poso a una màquina, només té tres fotocòpies. Doncs la carrego i ja en tindré a punt per quan em facin falta. Busco una màquina de recàrrega i inserto la targeta, obro el moneder i no tinc ni una moneda de més de dos cèntims. Perfecte, carregada amb els fotocòpies sense grapar (perquè no hi havia grapes a les fotocopiadores) i el llibre gruixut, patint perquè no m’entrebanqui com és típic en mi i em fumi de lloros i les fotocòpies ben escampadetes i cap al bar. I qui m’atén al bar? El cambrer que em fa “mobbing” perquè li parlo en català (el seu boicot consisteix en servir-me el cafè amb llet amb llet natural i no bullint!) i li demano canvi i a desgana me’l dóna. Carrego i per fi acabo amb les fotocòpies (o elles amb mí, segons com es miri). Bé, falta la part final, trobar una grapadora al despatx i grapar-les o demanar a algú que ho faci i em miri amb una certa condescendència òbviament. Diuen que és bo reconèixer les pròpies limitacions...







La cançó de l’estiu (bé, de l’any perquè aquí estiu, estiu...) a Colòmbia, la sents arreu… Discoteques, radio, festivals infantils... arreu!
Me gusta el olor que tienen la mañana
me gusta el primer traguito de café
sentir como el sol se asoma en mi ventana
y me llena la mirada, de un hermoso amanecer.
Me gusta escuchar la paz de las montañas
mirar los colores del atardecer
sentir en mis pies la arena de la playa
y lo dulce de la caña, cuando beso a mi mujer.
Se, se que el tiempo lleva prisa,
pa' borrarme de la lista, pero yo le digo que.
Ay, que bonita es esta vida
aunque a veces duela tanto
y a pesar de los pesares
siempre hay alguien que nos quiere,
siempre hay alguien que nos cuida.
Ay ay ay ay, que bonita es esta vida
y aunque no sea para siempre
si la vivo con mi gente
es bonita hasta la muerte con aguardiente y tequila.
Me gusta escuchar la voz de una guitarra
brindar por aquel amigo que se fue
sentir el abrazo de la madrugada
y llenarme la mirada de otro hermoso amanecer.
Se, se que el tiempo lleva prisa,
pa' borrarme de la lista, pero yo le digo que.
Ay, que bonita es esta vida
aunque a veces duela tanto
y a pesar de los pesares
siempre hay alguien que nos quiere,
siempre hay alguien que nos cuida.
Ay ay ay ay, que bonita es esta vida
y aunque no sea para siempre
si la vivo con mi gente
es bonita hasta la muerte con aguardiente y tequila.
Ay ay ay ay, que bonita es esta vida
aunque a veces duela tanto
y a pesar de los pesares
siempre hay alguien que nos quiere,
siempre hay alguien que nos cuida.
Ay ay ay ay, que bonita es esta vida
y aunque no sea para siempre
si la vivo con mi gente
es bonita hasta la muerte con aguardiente y tequila.
Con aguardiente y tequila em recorda que us haig d’explicar dos cocteles (paraula plana segons ells):