Com era d'esperar, després de les votacions, els resultats

Suposo que la blogosfera deu treure fum hores d’ara, però m’estimo més escriure sobre les eleccions sense haver-me vist influenciada i possiblement allunyada del meu carnet.

Sembla que han estat unes eleccions on no tothom ha guanyat, les cares llargues a Nicaragua (que no a Ferraz) ho deien tot. Avui és el dia de Fidels difunts, serà que enyoren Maragall?

Mas guanyador en vots i en escons, certament, però no calien tants escarafalls per augmentar dos diputats únicament. Recordem que no estem en un sistema presidencialista malgrat tot, sense prejutjar en cap moment els pactes post-electorals on tot és per fer i tot és possible

Sembla (i dic sembla perquè no sabem si tot està dat i beneït hores d'ara per excloure'ns) que ERC té la clau, de nou, revalidant la confiança de part de l’electorat, però baixant dos diputats, que tenen un regust a mal menor després d’haver estat els apestats, els més criticats i després de l’episodi Estatut.

Tenim, per altra banda, el flower power d’ICV que han recuperat l’espai perdut fruit dels pactes a les províncies de Girona, Barcelona i Lleida amb els socialistes fa un parell de legislatures. Han rebut vots dels socialistes desencisats, ara que el PSC ha tingut fuites en totes direccions, un aspersor.

Advoquen tant ICV (govern d'esquerres) com PSC (i ara sí que no PSOE) per tripartit com a opció lògica, però la lleialtat durant tres anys també ho hauria hagut de ser de lògica. La qüestió a formular seria: els deixarà ZP? Si fem servir a Blanco d’indicador i tenim frases com “govern fort” de música de fons... Hores d’ara jo no descarto la sociovergència més o menys visible.

Per últim, en aquesta nit electoral, em referiré a C’s (Ciutadans-Partido de la ciutadania) la sorpresa d’aquestes eleccions. Reconec que a banda del lleuger decreixement d’Esquerra, els seus tres diputats m’han deixat l’estómac regirat. Una sensació estranya. Hi ha qui pensa que pot anar bé pel meu partit tenir un grup al Parlament amb unes posicions tan oposades a les nostres, per això, Acebes candidat. Es declaren d’esquerres, sense ser massa res més que frases punyents dirigides a aquells qui no senten el país com a propi. Però a mi la demagògia no m’ha agradat mai i ciutadans n’emana i molta. És hipòcrita dir que no ets nacionalista quan ho ets espanyol. Em fa ferir imaginar-me la tribuna del Parlament de Catalunya amb algú parlant castellà, és el meu Parlament i hi vull la llengua que em sento pròpia malgrat estan en el seu dret (potser caldrà llavors preguntar-nos perquè en el Parlament espanyol no hi podem parlar també en català). Parlen de potenciar les llibertats individuals i no els drets col·lectius, els propis dels grups nacionals, quan uns i altres són inherents a la persona que viu en societat tal com recullen els textos internacionals. Crits de “llibertat, llibertat” se sentien de fons a la seva roda de premsa. Senyors, a quina repressió estan sotmesos?

No sé què farem a Esquerra, sempre deixarem algú descontent. Sigui el què sigui, el nostre objectiu immediat és fer el millor per Catalunya i consolidar el projecte independentista i d’esquerres i la nostra fita és la Independència. Que ningú perdi aquesta visió. No pretenc però, ser milhomes.