Dimecres

La campanya electoral toca la seva fi. Molts n’estan ja ben farts. La bateria de promeses (algunes de ben insòlites, com el carnet per punts per a immigrants que més que una proposta sembla un acudit) d’alguns polítics satura a gran part de l’electorat.

Fins avui, no he buscat a través d’aquest bloc el vot obertament. Però avui ho faré perquè em sembla ERC és l’única opció per aquells qui estimem el país. Esquerra és independentista i d’esquerres, d’esquerres i independentista.

Quan vaig veure per primera vegada l’eslògan de campanya: som com som no em va acabar de fer el pes perquè em suggeria respostes en to jocós. Però realment, al llarg d’aquesta campanya, he vist com som (perquè un partit no som només aquells qui surten a la foto) i m’he refermat en la conclusió que ja és hora que la gent honesta i pencaire arribi al capdavant del país, gent que malgrat haver estat l’ase dels cops, no ha perdut la il·lusió. Afortunadament, les properes eleccions són només un trosset en el futur de Catalunya, però hem de fer un pas més per l’hegemonia.

Ha estat una campanya de desqualificacions, crispada i amb tendència a la bipolarització. Per una banda, CiU amb la seva arrogància acaparava els grans titulars; per l’altra, el candidat gris del PSOE (em permeteu que abandoni la fal·làcia de PSC), Montilla. A Catalunya no són dos, la tercera força ha de ser decisiva. No oblideu que representem la diferència, per això els fem por. Els dos grans partits s’entenen en allò que els interessa i no em refereixo a pactar els temes de país per alienar-los de la inestabilitat política, sinó a aspectes com la corrupció, ben soterrats en aquest campanya. O algú ha sentit a dir gaire res sobre el 3% (per dir un percentatge a la baixa) o els crèdits de la Caixa a en Montilla? No, per això estan d’acord en tapar-se les vergonyes i és també aquesta la raó per la qual Esquerra els espanta doncs entre d’altres coses, les fa ferir que una de les 13 propostes bàsiques sigui precisament la creació de l’Oficina Antifrau i la transparència en le finançament dels partits.


Em permetreu que reprodueixi els eslògans de campanya tot jugant-hi: si hi ha una manera decent i intel·ligent de ser d’esquerres i d’estimar Catalunya, aquesta és la manera de l’Esquerra Nacional perquè l’Esquerra independentista demostra que estima Catalunya amb fets, no amb paraules. Amb fets com el bon govern que vam dur a terme al sí del tripartit doncs la nostra obra no pot ser silenciada, o amb el nostre No a un Estatut retallat una nit de passió desenfrenada a la Moncloa, el qual ja s’ha demostrat que és insuficient per a passar els dos propers anys.

Esquerra no depèn dels poders fàctics ni de Madrid, no ens calen grans fotos, no ens importa ni Mas ni Montilla, n’estem tips de partits sucursalistes sense ambició de país. Estem farts també de les preguntes recurrents: amb qui pactarà Esquerra? En quines condicions entrarà a govern? No fareu pas president a tal un o tal altre? No demanem el vot condicionat a un pacte, demanem el vot per un projecte de Països Catalans i només ens importa generar benestar.

El dia 1 espero que tothom exerceixi el dret a vot. Com també espero que la papereta de vot que introduïu a les urnes sigui la indicada per a alliberar-nos d’hipoteques com a joves i com a poble. I aquesta només és una, no en tingueu cap dubte.

Per acabar, simplement uns versos d’un poema d’un il·lustre vallesà, Pere Quart (Versos elementals als catalans de 1969):

Catalunya, València, les Illes,
tot plegat Catalunya, la Gran,
amb gent i la terra i la llengua,
i el passat i el present,
i el futur que ens espera,
bo o dolent, infal.lible!

(...)un país malmenat per les grapes d'uns amos,
que barregen, impregnen, rebreguen
i enllorden
un mapa que és nostre
i en dir nostre vull dir
dels qui són catalans
per la sang conscient o la tria,
els legítims hereus
d'una pàtria petita, com tantes.
(Puix que tots ho sabem i ho sofrim:
la naixença, ella sola, no dóna,
què és cas! nacionalitat
als venuts, traïdors, botiflers,
ni als lacais i als servils
-declarats o secrets, vergonyants,
ni als janus tampoc, dues cares-,
ni als panxuts embandats,
la fauna profusa dels bords,
la quinta columna que llasta, enferritja,
entrebanca i fatiga la nostra esperança!)

Però amb tot, malgrat tot,
operem i avancem,
pacífics,potser pusil.lànimes,
però mai resignats
i sempre tossuts,
i obrim cada dia
-importuns, enfadosos, burxons-
clivelles de llum en aqueixa presó
on, al cap i a la fi, respirem;
(...)

Tot depèn, sapiguem-ho!
de la fe, de l'amor,
de les obres.
Tot depèn de nosaltres.
Tot depèn, sobretot, de vosaltres:
els joves!