ITCat, en benefici de la societat

L’Estat Social va suposar l’arribada de l’estat “prestador”, però aquest paradigma ja s’ha vist superat doncs amb la liberalització de la majoria de sectors, l’activitat de l’Estat, de l’Administració, s’ha vist minimitzada. Sovint, a més, es troba encotillada per una legislació que sense garantir efectivament el servei universal a tothom, posa obstacles a la intervenció pública en nom de la lliure concurrència. Aquesta legislació, impulsada per la UE, permet a l’Estat competir com un operador més gestionant sota paràmetres empresarials, però oblida que el mercat presenta ineficiències, les quals comporten que el servei no arribi a tota la ciutadania (i dic ciutadania i no usuaris o consumidors, perquè en aquest escenari s’hi troben la majoria de serveis en xarxa). Si l’autoregulació dels mercats o la imposició de servei públic a determinades empreses en els sectors liberalitzats (evidentment, no se les obliga a l’altruisme sinó que la resta d’empreses del sector assumeixen el cost a través d’un Fons de compensació) no són capaces de solucionar-ho, no es pot demanar a l’Estat que proveeixi la solució, quan no ho han fet els operadors econòmics que actuen en funció del binomi cost-benefici, respectant la lliure competència. Bàsicament, no pot sufragar amb pressupostos públics activitats deficitàries, tenint l’obligació de portar comptabilitats separades.

Constitueix un exemple sense parangó d’aquesta problemàtica el món de les TIC (noves Tecnologies de la Informació i la Comunicació), les quals són d’interès general sense cap mena de dubte, però on el paper de l’Estat no pot correspondre a l’autorització autoritària clàssica. Encara menys quan no es tracta, normalment, de monopolis naturals perquè el cost fix no es relaciona tant amb infrastructura com amb innovació, veient-se relegat a un paper de garant. La Llei General de Telecomunicacions, fruit de l’interès general d’aquestes recull el concepte Servei universal (per a tots i a tota arreu) que les empreses del mercat han de prestar articulant mecanismes per a fer-ho possible. Principalment, com he esmentat, l’atribució de l’obligació a una empresa que es compensada econòmicament per les altres amb un règim sancionador per a garantir que es duguin a terme aquestes previsions. Doncs bé, hores d’ara, el servei d¡internet no arriba arreu i allà on arriba no és homogeni amb la conseqüent amenaça per la cohesió territorial.

I què passa a casa nostra? Les xarxes wi-fi instal·lades pels Ajuntaments d’alguns municipis (Campins, per exemple) han estat considerades contràries a la lliure competència per la Comisión “Nacional” de Telecomunicaciones. Però aquesta no ha estat l’única experiència que ha rebut revessos a Catalunya. El senyor Montilla s’esgarrifa en pensar en l’ITCat (Consorci creat l’any 2005, quan ERC governava al DURSI, per la gestió d’infrastructures de telecomunicacions de la Generalitat i dels municipis membres de Localret- format per 800 municipis amb la voluntat d’erigir-se com a interlocutor únic amb les administracions supramunicipals i els operadors privats-) que pretén, com en tots els països normals, esdevenir el gestor d’una xarxa única de telecomunicacions (de la qual posseiria el dret d’ús mitjançant la cessió a la qual s’obliguen els seus titulars). Una xarxa que cobreixi tot el territori català i configurada com una xarxa oberta explotada en règim de concessió (operador neutre). En paraules més planeres, es tracta d’un operador per a oferir l'ús d'infraestructures, no pas als usuaris directament, sinó als altres operadors. Als interessos de qui respon el senyor Montilla? De la societat o dels operadors privats? Concretem-ho: de Telefònica.

A mi, no em queda cap dubte que en un sector estratègic com la societat de la informació, l’Administració hi juga un paper clau, vertebrador, que eviti les fractures.