Hores d’ara, els resultats de les eleccions al Parlament de Catalunya són un misteri, almenys per la poca credibilitat que sempre em mereixen les enquestes, de la qual és difícil discrepar si atenem al cas austríac. Tot és per fer hores d’ara. Des d’ERC es demana el vot per un projecte polític, no un vot condicionat a futures aliances. No ens presentem a les eleccions amb vocació d’oposició, sinó amb voluntat de guanyar-les tot i ser conscients que l’esquerra nacional encara no ha arribat a ser el primer partit d’entre els que es presenten a la contesa, però som l’alternativa a la bipolarització que pretenen que pateixi la política catalana (la polèmica entorn del debat Mas-Montilla n’és un exemple).
Durant els darrers quatre anys hem estat és que mai l’ase dels cops de tots els grups, fins i tot, d’aquells amb qui governaven. Aquesta campanya, no ha estat pas un punt d’inflexió que indiqués un canvi malgrat un dels escenaris més probables en què els agents polítics es trobaran el dia 2 de novembre serà la necessitat de coalicions per a poder governar un país sense cultura de coalició. Ara bé, sembla que ningú ens vol al “seu” govern, no voldria pas creure que ja ho tenen tot mastegat des d’aquella nit a la Moncloa. Si Esquerra pensés en clau de partit i a llarg termini, probablement el més rentable electoralment seria la sociovergència (seguint el model alemany on els principals partits, conservadors i de centre-esquerra, governen plegats. Veient els verds a alemanya, potser ICV hauria de començar a patir...) però pensem en el país i aquesta hipòtesis no fa altra cosa que esgarrifar-nos.
Ara bé, pactar a qualsevol preu no és la nostra aposta perquè al cap i a la fi els pactes no són contractes, per tant, no se’n pot reclamar el compliment, menys encara quan la lleialtat fa temps que ha desaparegut del suposat oasi català. Em costa imaginar que socialistes o convergents ens permetin fer la nostra política sense haver de renunciar a aspectes que al nostre parer són claus, per més que ens pertanyin tots els alts càrrecs d’una conselleria, i que no intentin rendibilitzar pel seu benefici la nostra obra de govern. El que caldria exigir per a governar potser és el més senzill de determinar, però cal recordar que estem ben encotillats per l’Estatut retallat, les lleis orgàniques estatals i el tarannà espanyolista d’uns i el regionalista de dretes dels altres.
Per altra banda, Esquerra pot estar a l’oposició, per opció o per veure-s’hi relegada bé per un govern estable bipartidista o bé per un govern amb minoria amb suport parlamentari de l’altre gran partit. Sigui com sigui, no cal menystenir la possibilitat d’erigir-se com a primera força de l’oposició, no tant per nombre d’escons (que atorga el tractament d’honorable senyor al president del nostre grup parlamentari com a cap de l’oposició, figura creada pel Decret 256/2004) sinó per l’actuació duta a terme. La vertadera fiscalització del govern és essencial en qualsevol sistema democràtic, com ho demostra que en un dels primers sistemes democràtics, el britànic, hi jugui un paper interessant el “shadow gabinet” o govern a l’ombra on l’oposició estableix un parlamentari encarregat de controlar l’obra de govern de cadascun dels ministres. L’oposició no és confrontació i rebequeria constant, és una tasca necessària i que pot contribuir (no sé si menys, tant o més que estar al govern) a la realització del nostre projecte. A més, fer oposició no implica girar-se d’esquena al país i a la gent; Esquerra en la sisena legislatura i les anteriors va demostrar que es possible pactar nombroses lleis amb el govern i també arribar a acords nacionals en aquells aspectes on l’estabilitat és essencial més enllà d’alternances polítiques.
Amb qui pactar no és l’única pregunta a respondre. Abans cal preguntar-nos si pactar o no fer-ho doncs hi ha arguments per sostenir totes les postures, els quals s’acabaran d’arrodonir amb els resultats a la mà.
Tot i que no acabi de venir al cas, aprofitaré per citar uns versos de Hamlet que la contraportada del punt recollí l’altre dia perquè en Maragall havia emprat:
“És més noble sofrir
els cops i els dards de la ultrajant Fortuna,
o alçar-se en armes contra un mar d’afliccions
i eliminar-les combatent?”
2 comments:
T'animo a fer la porra del meu bloc.
http://marquezcervantes.blogspot.com
Tocar poder és molt llaminer, però també és necessari per impulsar les polítiques pròpies i per assolir experiència de govern. No es pot tenir vocació d'oposició, però sí, com dius, tenir present que aquesta pot ser la sortida més intel·ligent i honorable. Tanmateix, la meva fórmula és una altra. Si els majoritaris no pacten entre ells i ERC té, de nou, la clau, el partit hauria d'imposar la condició de presidir la Generalitat. No es desfiguren les eleccions: un president d'ERC satisfà, alhora, el vessant nacional (CiU) i el social (PSC-PSOE). I tampoc no es córre el risc que el president torni a expulsar del govern a qui en fou l'artífex. Una alternativa, que també podria dur a l'oposició, seria deixar presidir al PSC, però no al seu candidat o, si escau, deixar presidir CDC, sempre que accepti les polítiques del Tinell i deixi Unió fora del Govern. En qualsevol cas, crec que ERC hauria d'expressar -almenys- les seves preferències abans de l'1-N.
Post a Comment