Northwestern LLM v. Chicago LLM

Publica un missatge

Hem perdut 4-1 tot i que hem guanyat el campionat de seguidors (cheerleaders) i sense necessitat de minifaldilles i pompons! N’hi ha prou amb deixar-nos idear els càntics més divertits. Més enllà de cantar el nom dels jugadors (i, jugadores!) i el Maroons!!!, hem invocat a Posner o els hem cridat que teniem més premis Nobel que ells… El It’s for today! ha fet fortuna i és el lema de l’equip.

Sóc una entrenadora (necessitaven algú que cridés i enviés correus per organitzar els entrenaments) orgullosa del meu equip! Han corregut un munt. Hem jugat en un camp gran. Tot i que tenim bons jugadors, els de Northwestern eren més professionals, de debò, no és una excusa.

I després d’un àpat de germanor (tot i que per alguns el partit no semblava de costellada), cap a casa a barallar-nos amb els assignments.

La tornada a la primavera... que avui ja han caigut els primers flocs de neu (que s’han fos immediantament).

My kind of town, Chicago is

(citant Sinatra)

(Rockefeller Chapel)

A les ciutats mai es fa fosc. Mai és de nit. Sempre hi ha mil fanals il•luminant el carrer. Em costa agafar el son acostumada a Santa Eulàlia.

La tardor, que sempre m'ha semblat encantadora, ja ha arribat. Una tardor prou càlida. En té fama. En canvi, la primavera, que esperaré amb candeletes, es veu que és fresqueta. Els arbres muden el verd pel groc, el vermell, el taronja i, més endavant, el marró. I les fulles faran crec-crec.

Continuo buscant l’ossa rentadora (perquè ens entenguem, el mapache) que vam veure un dia que passejàvem amb bici amb l’Albert. Viu a l’arbre del jardí d’una senyora que ens va explicar que té unes pautes de conducta habituals aquell animaló. Quan em cau una castanya borda al cap anant per aquests carrers de Hyde Park, sempre miro enlaire a veure si l’enxampo.

Hyde Park i, sobretot, el campus són la mar de bufons. Carrers tranquils amb arbres i casetes. Algunes d’aquelles d’estil anglès (ja sé que no és una bona definició, però tots em compreneu). És conegut per ser un barri intel•lectual. Sembla un poblet estrany, però ja és com si en fos un xic autòctona. De fet, anar a Downtown és per mi, com diu l’André per criticar el fet que jo sigui tan cassolana (textualment, una old lady), anar a una altra ciutat.

La tardor acabarà. I vindrà l’hivern. Ja m’he comprat l’abric de plomes. Faré unes pintes i això que no m’he adjudicat un d’aquells de ski que em farien semblar encara més el nino de Michelin (i sense necessitat de cookies).

Qui dies passa, anys empeny. L'estiu serà aquí tot d'una, sense adonar-me'n. De mica en mica, Chicago és una mica més meu. Ja he trobat una emissora de ràdio. Sempre vaig al mateix supermercat. He trobat una bona fleca. De tant en tant compro el diari. Em farà gràcia preparar la carbassa per Halloween sense deixar d’enyorar les castanyeres a les cantonades de Granollers i Barcelona. Però tot i així, mai deixo de fer una mirada a la Vanguardia i a l’Avui. No deixo d’aprendre amb la contra per salvar-me alguna que altra conversa de cafè. No perdem la tradició de mirar Polònia. I de tant en tant, suco el pa amb tomàquet (tot i que a vegades sigui un baggel).

Entre assignment i assignment ...

• Em pregunto si alguna vegada seré eficient i aprendré a distribuir el meu temps d’acord amb una anàlisis cost benefici. El temps que inverteixo per una ínfima millora és clarament més costós que els beneficis que n’obtinc.

• Ja sabeu que tinc una estreta relació amb Internet i que acompleixo el perfil de persona que si té l’ordinador a davant comprova si algú li ha escrit un correu cada 2 minuts (val, cada minut…). Doncs als Estats Units estic patint el fenomen contrari. Has de mirar el correu constantment. Tothom envia de tot. Rebo una mitjana de 40 correus al dia i no puc desxifrar quins m’interessen de quins són tonteries. M’estan estressant, imagineu-vos!

• Estic en el país de Silicon Valley. El més avançat del món. Hauríeu de veure els cables de telèfons fets un cabdell. 2 mesos aquí i 5 reparacions. Ni Telefònica a Santa Eulàlia de Ronçana.

• I per postres va l’operari d’at&t i em demana que d’on era i li dic de Barcelona. I em diu que el què parlàvem l’Albert i jo no semblava espanyol sinó algun idioma de l’Europa de l’Est, txec potser. Seria polac?

• Als americans el perfum n o els agrada molt però que hi havia gent tan al·lèrgica que no pot tenir una entrevista amb tu si en portes, no ho sabia. Ja vaig procurar anar-me a dutxar.

• Han format uns grups de 8 LLMs i 4 JDs que volen ser els nostres amiguets(apadrina un LLM...) i ens donen una suma considerable de diners per fer activitats plegats. A mi, se m’ha acudit proposar alguna cosa tipus portar regals a ancians o nens orfes com fèiem al meu col·legi i m’han mirat com si fos una comunista extraterrestre.

• A la Law School molts seminaris i conferència a l’hora de dinar són amb “lunch -hipercalòric- provided” (tot i que Milton Friedman ja deia que there’s no such a thing as a free lunch, els free riders són també una espècie comú).

• M’haig d’entrevistar amb un profe que ha estat a les administracions de Bush pare i de Bush fill...

• RSVP, ASAP, PYI, BTW... No és cap llenguatge codificat però és que són tan in i estan tan busy i volen ser tan cool que clar...

• Hi ha gent que diu que té bus mentality i només va amb bus. El món és ple de bojos, però en aquest país sembla que es concentrin.

• He fet un pit de pollastre al forn per sopar i ha saltat el detector de fums. M’he esverat tant... Ja em veia als bombers aquí. I a la garjola perquè segur que no he seguit l’estàndard de diligència i he comès un delicte penat als 50 estats, al districte de Columbia i també a la legislació federal. No han vingut els bombers afortunadament. Penseu que a Chicago amb el foc hi tenen una flaca i t’envien 4 camions pel cap baix.

• I el cuinava amb oli d’oliva. Sempre packed a Italy, però product of Spain, Italy, Greece o Turkey. L’etiqueta és l’exemple més clar de protecció del consumidor, oi? (ja sabeu la meva flaca pels productes de menjar d’ençà que treballava a la Sala).

Multicultural diversity, it's for today!

El "ticket" per a representants del LL.M.

That's a good laugh!

Aspectes més o menys quotidians que em sorprenen

(un paisatge quotidià: el suro del meu escriptori)

• Reclamo el meu dret a tenir un quiosquer. N’he vist un en tot Hyde Park i a l’altra punta. El diari el puc comprar a Starbucks, al supermercat o en aquella mena de bústies del carrer. Però jo vull el senyor X que em saludi. Estava tan mal acostumada... al quiosc on comprava sempre el diari em regalaven piruletes i, fins i tot, la Rosa per Sant Jordi.
• Els diumenges el diari val 5 dòlars. És com comprar-te una novel·la. No te l’acabes ni en tota la setmana. De fet, com que els fulls són més grans i el meu estudi petitó, potser me’l puc empaperar.
• Abandono la dieta mediterrània. No pas perquè no trobi els productes ni perquè ja m’hagi americanitzat i adori les hamburgueses amb mil tones de ketchup i mostassa o les patates fregides (o, millor dit, submergides en oli). Em passo a la dieta kosher (en català, caixer) perquè jo no sé què els donen als jueus en general i als israelites en particular que tots són tan llestos (el meu trauma ve d’intentar comentar criticant un article).
• Vaig anar a la bilbioteca a demanar si tenien un llibre d’una sèrie (Economics of Administrative Law) perquè no el trobava al catàleg i al veure que no el tenien, el bibliotecari (que ja m’agradaria tenir a mi el currículum de molts d’ells) es va disculpar i va fer l’ordre per comprar-lo. Demano un segon llibre perquè no el trobava tampoc i em diuen que hi ha una còpia a una altra biblioteca de la facultat, però que no patís que també en compraven un.
• Són tan egocèntrics que a la màxima competició de beisbol (on s’enfronten els guanyadors de la American i de la National (la divisió té motius històrics) leagues) li diuen World Series.
• Es vota el primer dimarts de novembre després del primer dilluns de novembre perquè els dimarts és l’únic dia no conflictiu per cap religió.
• Ja estic experimentant la por al mètode socràtic. El professor pregunta aleatòriament per veure si has llegit el què tocava i has d’argumentar. A federal jurisdiction (l’estudio no fos cas que un dia tinguéssim a l’estat un poder judicial descentralitzat) no hi pateixo pas perquè tant el professor com els de darrer curs de dret em miren amb condescendència.
• Una curiositat: les quatre estrelles de la bandera de Chicago. Commemoren les fites en la història de la ciutat: el foc de 1871 (del qual es van recuperar ben aviat gràcies a l'empenta que caracteritza els habitants de la ciutat), l'Exposició Universal de 1893 i l'Exposició del segle del progrés de 1933. Potser la propera seran les Olimpíades de 2016. Em penso que competeixen amb Rio perquè Madrid ho té ben cru.
• Illinois, land of Lincoln. Això és el què apareix a les matrícul·les. Cada estat té les seves. N’hi ha de curioses, mireu els altres nicknames. Faré fotos de les matricules divertides.
• Les eleccions estan molt presents (la crisi més però sobre ella no en sé opinar gens ni mica). Hi ha dues webs interessants al respecte.
• El mercat de la Universitat d’Iowa: un mercat electrònic on la gent aposta pels candidats.
• Una web amb previsions acurades.
• Ara ja sé que aquí la bona fruita i la bona verdura ve de Idaho o d’Iowa. Si abans a casa comprava patatas canabec, aquí les d’Idaho.
  

(la planta)

This is America, let’s globalize it!

La setmana passada em van dir aquesta frase i em va fer barrinar una estona. Primer, es constata que US s’apropia de tota Amèrica. Segon, són ells els globalitzats perquè s’hi troba de tot o els globalitzadors?

Aquest serà un escrit més sobre el reguitzell de coses que em sorprenen de la cultura americana en el meu dia a dia:

- L’olor a hamburguesa a quarts de 9 del matí.

- L’Obamamania que experimenta Chicago. Restaurants on els cambrers duen samarretes amb el missatge "Obama eats here".

- Que no hi hagi controls a moltes de les biblioteques universitàries (a Cornell no n’hi havia i a part de la Law School de la U of C no n’hi ha). Quants llibres quedarien a les nostres?

- Que ens intenten ensenyar com “nertworkejar” (i nerdworkejar també): tinc realmentebarreres psicològiques a vendre’m com un producte en 30 segons a un cóctel.

- Està ben vist veure cervessa directament de l’ampolla ("a morro") en un esdeveniment formal.

- No acabo d’entendre com reciclen perquè tens la brossa normal i plàstic, paper, llaunes… barrejat en un altre contenidor. Sembla que s’estan tornant “green” a l’europea però a mi em costa de creure quan veig el packaging de cada producte que compro. Per exemple, els ous porten com a mínim tres oueres protegint-los.

- L’Administració ha de ser arreu igual? Especialment l’espanyola. Vam anar a inscriure’ns al Consulado de España en Chicago (no fos cas que em posi en algun embolic i m’hagin de deportar...). Està situat a una de les artèries més importants de la ciutat: Michigan Avenue. I què ens trobem? Un home amb un excès de Malibu (no m’estressis) en vena. El funcionari en qüestió tenia tres passaports per fotocopiar i quan arriba el nostre torn i li donem els papers ens aconsella, després de dir-nos empollons (els estudiants de U of C tenen fama de “booky”) que tornem al cap de dues hores i mitja (a les dues abans de tancar la barraca. L’horari també el mantenen) perquè té acumulació de feina. I la seva única tasca semblava ser aquella perquè en tornar estava absort en una cerca de blackberries per google. I el pobre ens dóna el telèfon d’emergència del consulat i ens especifica que no el truquem per tonteries com problemes sentimentals.

- Que vols material escolar per la “vuelta al cole”? Doncs trobaràs paquets immensos de bolígrafs, post-its, llapis... Per què vols un sol subratllador? Compra un paquet de vint!

- Llesta com sóc, no vaig entendre la meva cuina i vaig comprar tres (immenses) caixes de mistos... La cuina s’encén sola amb la seva pròpia espurna. He hagut de comprar espelmes per amortitzar la inversió.


- Vam trobar a uns JD baixant de l’autobus que es disputaven qui era més alt (JDs són els estudiants de Dret a US. Aquí la Facultat de Dret és una Graduate School, és a dir, que abans d’aplicar ja tenen una carrera). Bé, total, l’interessant de tot plegat és que em vaig posar a parlar amb un d’ells i el dir-li que era de Barcelona (ara ja tothom sap que I’m from Catalonia i alguns m’imiten l’accent horrible que tinc parlant anglès) es va posar a comentar-me coses de Espanya. No sé exactament com vam acabar parlant del País Basc i em vaig quedar ben sorpresa perquè coneixia força la situació. Li vaig demanar com n’estava tan informat i em va dir que ell era d’Idaho i que a la seva ciutat (“de cuyo nombre no puedo acordarme”) s’hi va concentrar molta diàspora basca. Tenen el percentatge més alt de bascos per càpita fora de l’Estat Espanyol i el País Basc (tot ell).

I en breu, comença l’aventura... La setmana d’orientació del programa de LLM. Serà divertida però els nervis ja em comencen a fer patir. El grup de LLM (puc parlar especialment dels que hem seguit el curs d’introducció al sistema jurídic americà i d’anglès) és variat pel què fa a nacionalitats i personalitats, però ens avenim molt bé i fem molta gresca i xerinola (els pisos de Regents, on viuen la majoria, són fantàstiques pistes de ball). Vam acabar ballant la Macarena (serà l’himne del màster ja m’ho veig a venir) pel Variety Show que van organitzar pel final del curset (molt American... molt!). Vam ser els més divertits amb diferència... Tot i que un senyor gran cantant folk (Oh, Clementine; This land is my land...) també és molt mític.

I la meva frase de "Albert, take the picture, it's for today!" s'està fent famosa! La meva fama de "bossy" em persegueix.

11 de setembre, la diada

EL CANT DE LA SENYERA

Al damunt dels nostres cants
aixequem una Senyera
que els farà més triomfants.

Au, companys, enarborem-la
en senyal de germandat!
Au, germans, al vent desfem-la
en senyal de llibertat.
Que volei! Contemplem-la
en sa dolça majestat!

Oh bandera catalana!,
nostre cor t'és ben fidel:
volaràs com au galana
pel damunt del nostre anhel:
per mirar-te sobirana
alçarem els ulls al cel.

I et durem arreu enlaire,
et durem, i tu ens duràs:
voleiant al grat de l'aire,
el camí assanyalaràs.
Dóna veu al teu cantaire,
llum als ulls i força al braç.

Poti-poti de coses que he constat dels US

Si algú em demanés quina paraula defineix els US, ara per ara i sense cap mena de dubte, diria que EXAGERACIÓ. Tot és GRAN, MOLT GRAN. Els cotxes, els pots de sabó, les llaunes... Per postres, les mesures són diferents a les nostres i em costa d’aclarir-me, mai sé ben bé el què compro. Tot i això, garrafes d’aproximadament 5 litres de llet o ampolles de dos litres de salsa per pasta em semblen exagerades. I el cas és que tu acabes entrant en la dinàmica de la seva cultura. Que et regalen una pepsi de 2l si agafes tres pelis al videoclub, doncs n’agafes tres. És un país pensat pel consum. Per exemple, jo necessitava comprar un raspall de dents i no en trobava amb tap i sabeu per què? Doncs perquè venen a banda paquets de 10 taps perquè en tinguis per donar i vendre.

El què no adopto és la seva manera de menjar. És increíble. Si fins i tot les amanides tenen un kilo de salsa de gust i composició no identificats. En concret, la meva ja odiada Caesar Salad és el plat nacional. La pots trobar arreu fins i tot a restaurants mexicans o ètnics. Estan com estan perquè les racions són immenses, greixoses i hi ha menjar arreu. A tota hora els veus cruspint alguna cosa. A tota hora. Les barretes de xocolata són omnipresents.

A més, són desmesurats. A un restaurant del Campus vam demanar nachos per picar i ens van dur (literalment) un cistell ple. Ens els vam endur a casa perquè aquí funciona això del take away com a Colombia i en vam tenir per tres dies. Ara la major desmesura és el gel. Que demanes aigua o coca-cola, doncs te’n serviran la quantitat que vulguis i els cops que vulguis, això sí amb mil kilos de glaçons… Si a això li sumes el seu particular canvi climàtic en forma d’aire acondicionat que aconsegueix que els pingüins puguin viure-hi, el resultat és una gola feta una porqueria..

I si per fer-me passar el fred vull un cafetó, d’Starbucks o sucedanis en puc trobar cada cantonada. Demani el beuratge que demani tot té el mateix gust: cafè aigualit amb llet. Has de demanar llet almenys semidescremada perquè la normal és tan cremosa que es podria tallar amb ganivet. Sempre demano espresso perquè ho posen a les pissarres però d’espresso només en té el nom. I mida petita que ja dobla la del cafè amb llet a Barcelona. Això sí, tot en fabulosos gots amb tapa i un packaging impressionant (es veu que això per evitar cremar-te està patentat). Com enyoro els meus tallats...

Com sabeu, US és el país dels rànquings, arreu trobes alguna cosa que t’informa que l’establiment, l’hospital o el què sigui està en el top 10 d’alguna classificació. Després quan grates un xic, t’adones quin era l’abast geogràfic i l’especificitat del rànquing... També és el país dels disclaimers. Les exoneracions de responsabilitat estan per tota arreu. T'informen dels perills més inusuals com no posar el gat al microones o que anar en bici és perillós. Però no és que els empresaris s'hagin begut l'enteniment, no. La raó són els casos de danys estrambòtics on els consumidors han tingut èxit.

L’especialització del treball és bona, però la seva funció és còncava i a US estan més enllà de l’òptim on la pendent ja és negativa. Que truques per recarregar el mòbil, doncs l’agent que t’atén no sap res de les tarifes perquè no és la seva feina. Que vas a l’edifici de davant de la facultat de dret i demanes on és aquesta, doncs no t’ho sabran dir perquè no és la seva feina...

També em sorprèn el grau de cura que tenen per les zones verdes i en canvi l’asfalt està destrossat. I m’empipa més que em sobtar-me la despesa energètica que fan. Per exemple, la llum dels passadissos dels blocs no la tanquen. Per què posar una llum que s’apagui automàticament.

Aquesta és la terra dels extrems. Per exemple, o tens un iphone o tens un mòbil de fa deu anys.

I constato que l’American dream no és res més que un somni.

Viatge 26-31 d’agost III: Washington D.C.

La nostra estada a Washington va ser molt divertida. Molt. I la ciutat em va encantar. Combina la zona mastodòntica del Mall amb barris estil anglès on hi ha la verdadera vida de la ciutat. Vam visitar la Brenda i en Carles, dos rebecaris. Uns guies excepcionals. Moltíssimes gràcies!

Divendres el vam dedicar a donar-los un cop demà amb la mudança i amb el super Rav4 llogat vam anar a Ikea. El seu piset cèntric els quedarà molt “in”. La veritat és que no va ser cap suplici. Vam aprofitar per fer la nostra pròpia llista de la compra per la futura excursió que farem a Ikea com a activitat de “leisure” del curs d’orientació. Després de tants dies viatjant, els sofàs i les chaises-longues eren temptadores. Per deformació professional, vaig comandar la recollida de mercaderies. No ho puc evitar, masses anys treballant a la Sala. Vam sopar a un Thai amb els dos rebecaris, un amic serbi de l’Albert i la seva dona i un amic d’aquests darrers que era una guia de Chicago (pronunciïs amb X com si fos català) amb potes perquè era chicagoan clar. Ens va donar un llistat de restaurants de totes les nacionalitats que us pugueu imaginar. Pobre Albert, havia d’anar prenent notes. Però sort que ho feia ell perquè el què és jo no he sabut mai l’alfabet en anglès. Em faig uns embolics quan volen que “spell” el meu nom...

L’endemà, dissabte, va tocar dia turístic. The Mall. Increïble. Banderes de barres i estrelles per tot arreu. Tot semblava a prop i tot era lluny. No s’acabava mai: El Congrés/Senat, la Llibreria del Congrés, la US Supreme Court (deformació professional), els Smithsonians (un reguitzell de museus que no te’ls acabes: art, aviació, història natural, història d’amèrica...), l’obelisc o “pirulo”, el Memorial, la White House... Vam arribar fets unes coques perquè entre el fart de caminar i el fart de riure, no ens quedaven forces. Vaig assolir un grau de cansament tal que no podia ni articular frases amb sentit. Però va ser molt, però molt, divertit. Com criatures.



A la Llibreria del Congrés hi havia una exposició sobre la constitució dels US (“Creating the United States”) i tenia com a resum del què és aquest país el següent: We the people / All men are created equal / Consent of the governed / Trial by jury / Freedom of speech. És per pensar-hi una estona. Sobretot quan t’adones de la desigualtat i de la impossibilitat del somni americà fruit de la escasa permeabilitat entre les classes. Vam acabar sopant a un mexicà. El sistema de demanar taula és molt curiós: tu la demanes i et donen un gadget quadrat i quan la tenen a punt, vibra i s’il•lumina. Així tu pots anar a algun dels bars del voltant i no esperar a peu dret a la porta. Diumenge estàvem tan cansats que el matí que teníem abans d’agafar l’avió el vam dedicar a mirar quatre botigues a una zona propera a Georgetown.

Viatge 26-31 d’agost (II): Ithaca i Philly

Dimecres vam fer cap a Ithaca. Els paisatges del trajecte eren al·lucinants. Arbres, camps, grangetes que semblaven tretes dels contes, vaques pasturant, pobles que semblaven de mentida de tan idíl·lics, carrers de botigues portaventurescos (adjectiu que l’Albert ha encunyat per referir-se a aquestes construccions dels US, país sense passat, que imiten estils arquitectònics europeus com el gòtic)... No hi havia ni cobertura de mòbil.

Arribats a Ithaca, poble gran on hi ha la universitat de Cornell, vam fer cap a la Law School per trobar-nos amb en Sergio i l’Esther. I tots plegats cap a dinar a un lloc on eren capaços de servir amanides sense 10.000 kg de salses no identificades. Havent dinat, vam fer un cafè. El millor, o l’únic bo, que m’he pres durant les meves setmanes als US. Segons m’expliquen, el cambrer va quedar en molt bona posició en un concurs de preparadors de cafè.

En acabat, em van dur de visita per la universitat i l’Albert va aprofitar per saludar professors que coneixia de la seva estada. Impressionant. “In the middle of nowhere”, sí, però preciosa. Salvant les distàncies em recordava el Santa Fe on tenies bosc a dues passes de la classe, animalons... Ja hi havia força enrenou perquè els undergraduates (freshmen els diuen als de primer) ja estaven immersos en les orientacions i BBQ (barbacoes) associades. La localització t’ha de permetre concentrar-te però ha de ser dur la distància de tot perquè NYC o Philadelphia queden prou lluny.

A la tarda, vam fer un volt amb l’Esther per “commons” que és com anomenen el centre (downtown) d’Ithaca. El nucli del moviment hippie que s’ha mantingut des dels 60. Les melenes ara són grises i la roba un xic més descolorida, però segueixen amb la seva filosofia. Hauran escollit Ithaca pel nom? Pel mite o per l’elaboració del socialisme utòpic. Vaig gaudir d’un smoothie (el meu darrer vici... En alguna temptació haig de caure en aquest país on el menjar és a tota arreu). Un sopar molt mediterrani i cap a Chapter House. Un bar mític pels graduates de Cornell. Parets guixades, taules de fusta i bols de crispetes. La veritat és que inexplicablement tenia encant.

L’endemà vam conduir fins a Philly (Philadelphia) i vam dinar amb en Benedetto. Que ens va portar a un mercat (lluny de l’encant de la Boqueria que ja sabeu que em fascina) on a més de parades de carn, peix o fruita i havia parades de menjar cuinat i taules. Una zona estava dominada per gent d’aspecte Amish (noies rosses, blanques, amb còfia...) però que feien servir electricitat. Estranya barreja. Tenien uns pretzels (jo tota la vida els he dit brètzels en català) boníssims i acabats de fer. Puddings de totes les fruites imaginables i coses la mar d’artesanes i riques en colesterol i greixos saturats. Tenia encant.

Al vespre ens vam trobar (després de trobar que per passar-nos dos minuts de rellotge de l’hora marcada al parquímetre, que és d’aquells individuals on has d’anar tirant monedetes, ens multessin) amb en Carlos Gómez i vam visitar un xic la University city, el barri o campus de UPenn dins de Philly. Es caracteritza per un tipus de maó vermell que han emprat en tots els edificis institucionals. Després d’intercanviar opinions amb Ben (Benjamin Franklin), vam gaudir d’un sopar on ens vam explicar les anècdotes del nostre “aterratge” als US. El restaurant era un bon mexicà perquè quedi clar que els burritos tex-mex no és menjar mexicà tot i que jo els adoro. Encara maleixo el jalapeño que em vaig cruspir fent-me la valenta. Els cambrers ens van demanar pel Bulli i el Barça... Quins productes internacionals!

Viatge 26-31 d’agost(I) : Niagara Falls i Toronto.

Com que el curs comenta realment tard a UofC vam decidir fer una mica de turisme. 3.169 (1180 en cotxe i la resta en avió)km de turisme.De Chicago vam volar cap a Buffalo a l’estat de New York (com diu el lema de les seves matrícules: the empire state) del qual no és capital NYC sinó Albany. A Buffalo vam llogar un cotxe (ens va tocar un RAV4 blanc automàtic. Apa que no ens feia gràcia!) i vam anar fins les Niagara Falls. El primer xoc va ser el Mall (una mena de centre comercial) degradat on vam dinar. Als anys 60 devia ser molt “in”, però gairebé 50 anys després era un xic depressiu. Per acabar de transportar-te al passat, la música era dels seixanta. Almenys en vam treure una cançó més per la banda sonora de l’estada a Chicago: “Get back” dels Beatles.

Les Niagara Falls pretenen ser un Port Aventura però sense gràcia. Ja d’entrada t’ofereixen packs d’atraccions. Fet que sobta perquè hauria de ser més una cosa tipus parc natural. Afortunadament, sent un xic cautelosos només vam contractar una atracció: Maid of the Mist. Un vaixellet tipus “golondrina” que et porta (guarnit amb el típic impermeable de bossa de plàstic) prop de les cascades i que una jubilada la mar d’autèntica que s’encarrega de l’oficina turística de l’aeroport de Buffalo ens va recomanar. Les cataractes són boniques però et trenca la vista aixecar el cap i veure casinos, hotels, torres...

Com que era aviat després de fer el check-in a l’hotel, que era molt kitsch, vam decidir anar a sopar a Toronto. De fet, només volia creuar la frontera per tenir un segell al passaport perquè d’ençà que som europeus, els passaports no són tan interessants si no ets un explorador a l’Àfrica. Cap a Toronto vaig conduir jo i la veritat és que tot i que el cotxe anava perfecte i que Margaret (és el GPS que vam contractar a l’empresa de lloguer i que en Carles, al veure’l a Washington, va bag+tejar) ens guiava de manera molt imperativa (ens renyava de mala manera: turn right! Recalculating! When possible make a U turn), no podia evitar necessitar les marxes (i això que em va costar un munt entendre-les quan em treia el carnet).

De Toronto només vam veure el centre. No semblava una ciutat massa turística, però sí agradable per viure-hi. Vam sopar a un “patio” (ja sabeu que han manllevat aquesta paraula del castellà) d’un restaurant anomenat “Queen Mother” que era la mar de mono. I les postres eren per quedar-se bocabadat. Pastissos XXL, com els americans, però amb aparença delicada.

De tornada, les Niagara Falls encara em van deixar més bocabadada: les havien il·luminat amb llums de neó.

(To be continued)

UofC

The University of Chicago (1892) és una petita ciutat al sud de Chicago. No té res a veure amb els escenaris de les universitats catalanes. Em té encisada. I com que ja sabeu que sóc molt corporativa, ja en tinc la tassa de merchandising. Ja sabeu que jo aplico el meu “nacionalisme” a tot i, per tant, pobre d’aquell qui critica the University of Chicago.

De debò, és increïble. Trobes racons plens d’encant. Un gronxador en un arbre. Un balcó que combina heura amb plantes perfectament cuidades. Un passadís que s’obre vers un pati interior amb llums antigues. Edificis antics combinats amb l’avantguarda arquitectònica. Vas caminant i per casualitat et topes amb una escultura de Moore referent a la bomba atòmica o la Robie House de Frank Lloyd Wright.

Això sí, no està pensada per anar amb els meus looks de talonets i faldilleta. Però ja sabeu que “antes muerta que sencilla” i que no abandono el meu estil per una dessuadora grossa, uns pantalons de xandall i unes flip-flop. A més, sé diferent està bé, la gent sempre t’elogia les arrecades, les ulleres (no m’estranya vist que les que llueixen per aquí), les bosses... Estic encantada!

Només em preocupa el meu English... definitivament sé fer exàmens però d’anglès... tururut. A la gent li crida l’atenció (en part perquè donat el meu to de veu no poden evitar sentir-me) això que parlo que no és ni castellà, ni francès ni italià i aprofito per explicar-los una mica de quin peu calço. M’he adonat que dic un fotimer de frases fetes i que em són indispensables per poder-me comunicar. Les intento traduir i explicar el sentit perquè els americans que conec m’ensenyin quina és l’autòctona. Total, blowing and making bottles.

El meu studio, “casa” meva

(vistes)

(El retard en l’acualització s’explica per l’enrenou de tràmits i perquè encara estarem uns dies sense internet fins que l’instal·lin)

És curiós com de seguida he pogut anomenar els meus 36 metres quadrats, casa meva. Acabades les colònies de des(orientació) -on la Caixa pretenia que ens ho passéssim tan i tan bé que quan haguéssim d’encarar l’”stress” acadèmic, un alt percentatge abandonem la beca i estalviïn calers-, va tocar arranjar els estudis.

Acomiadats els rebecaris que partien cap a l’aeroport per anar a diferents puntes dels US, vam anar a llogar un cotxe. Un SUW o USW... un tot terreny d’aquests baixets. Primer ens volien donar un descapotable. No vull ni imaginar-me la pinta que haguéssim fet amb les maletes i tots els trastos en un convertible d’aquests.

Total, carretera i manta (mai millor dit). Després d’escenes divertides fruit del desconeixement de cotxes automàtics (com per exemple que el primer que cal fer és posar la clau i engegar!) i de les normes de circulació d’Illinois (no aconsegueixo entendre quan està permès girar), vam arribar a Target. Armats amb un carro (finalment van ser dos), ens vam aventurar com aquell qui va a la Selva a comprar tot el parament que necessitàvem. Vànoves, llençols, tovalloles, estovalles, olles, plats... tot semblava indispensable. I jo donant pel sac perquè tot em quedés conjuntat. Primen els verds, blaus i marrons. Després va tocar la teca i els productes de neteja. Entre la varietat i les mides em podia haver estat hores i hores en un passadís: ja sabeu, deformació professional d’haver treballat a la Sala. Vaig al·lucinar amb les mides. D’acord que no entenc això de les mesures de oz., gallons i tot plegat, però és que tot em semblava mida industrial. Fins i tot els sabons eren més grans i a més com que fan ofertes sempre acabes carregant més quantitat. Crec que exageració és el que defineix la cultura americana. Total: 4 hores immersos en el consumisme. Això sí, m’ho vaig passar pipa.

Després ens vam aturar al supermercat més pijo de la ciutat on tenien fruites i verdures de tot tipus. Ja sabeu que em perden. I tot amb un aire ecològic. Vaig descobrir que es pot comprar carn de biso. Realment és més melosa que la de vedella. Bona tria. Demà la provarem amb la slice salad que constitueix el menú de sopar.

Després va tocar tornar a agafar l’autovia cap a l’apartament... No comments. Vam sortir massa avall i vam acabar a uns barris d’impressió. Vam girar cua i vam aconseguir arribar sans i estalvis a Drexel Ave. Després tocava descarregar el cotxe. Ja us podeu imaginar l’espectacle: maletes, bosses i més bosses (tinc tantes bosses de Target que no em caldran bosses d’escombreries en un any, us ho ben juro), caixes i més caixes. Un cop muntat tot, fa força goig i es va perfeccionant. Entre tràmits i fer de mestressa de casa, se’m passen els dies volant. Ja hem descobert un parell de llocs acceptables per dinar: un noodles i Médici que tot i el nom em va semblar més mexicà que italià. Vam visitar un lloc per comprar bicis (calen per anar pel Campus) i ens vam trobar que l’amo era “genio y figura” com algun catedràtic insigne de la upf. Et citava Friedman i Ford, criticava les dones, tenia dos gossos per allà i diversos lloros sense gàbia. Tot un què la botigueta.

I fer la bugada? Això sí que no té preu. Després d’haver-me empassat tantes pel·lis americanes on es baixava al sòtan a fer la bugada, em veig a mi amb un cistellet i cap a enfrontar-me amb la rentadora. Entén els programes, no barregis la roba, posa el detergent correcte... Mira que la de casa l’entenc més o menys... El resultat prou bé. Només una samarreta tacada, una faldilla que en teoria no podia anar a la secadora sembla intacta (quan me la posi realitzaré –en el nou idioma que parlo Catenglish- que és de la talla de la Barbie patinadora), un mitjó desaparegut (avui quan baixava a tirar la brossa al carrer de darrera he fet l’expedició, emulant Indiana Jones, en busca del mitjó perdut i no hi ha hagut sort. Sempre em pregunto on van a parar aquests tipus de coses)... Però en general, la mar de bé. Sóc una mestressa de casa orgullosa. De fet, m’entreté moltíssim.

Ah! I ara entenc perfectament els capgrossos de Mataró. Vam comprar un posacoberts que no hi cap en el calaix.

Amb tanta “orientation” i vacances, la rentrée serà complicada.