(citant Sinatra)
(Rockefeller Chapel)
A les ciutats mai es fa fosc. Mai és de nit. Sempre hi ha mil fanals il•luminant el carrer. Em costa agafar el son acostumada a Santa Eulàlia.
La tardor, que sempre m'ha semblat encantadora, ja ha arribat. Una tardor prou càlida. En té fama. En canvi, la primavera, que esperaré amb candeletes, es veu que és fresqueta. Els arbres muden el verd pel groc, el vermell, el taronja i, més endavant, el marró. I les fulles faran crec-crec.
Continuo buscant l’ossa rentadora (perquè ens entenguem, el mapache) que vam veure un dia que passejàvem amb bici amb l’Albert. Viu a l’arbre del jardí d’una senyora que ens va explicar que té unes pautes de conducta habituals aquell animaló. Quan em cau una castanya borda al cap anant per aquests carrers de Hyde Park, sempre miro enlaire a veure si l’enxampo.
Hyde Park i, sobretot, el campus són la mar de bufons. Carrers tranquils amb arbres i casetes. Algunes d’aquelles d’estil anglès (ja sé que no és una bona definició, però tots em compreneu). És conegut per ser un barri intel•lectual. Sembla un poblet estrany, però ja és com si en fos un xic autòctona. De fet, anar a Downtown és per mi, com diu l’André per criticar el fet que jo sigui tan cassolana (textualment, una old lady), anar a una altra ciutat.
La tardor acabarà. I vindrà l’hivern. Ja m’he comprat l’abric de plomes. Faré unes pintes i això que no m’he adjudicat un d’aquells de ski que em farien semblar encara més el nino de Michelin (i sense necessitat de cookies).
Qui dies passa, anys empeny. L'estiu serà aquí tot d'una, sense adonar-me'n. De mica en mica, Chicago és una mica més meu. Ja he trobat una emissora de ràdio. Sempre vaig al mateix supermercat. He trobat una bona fleca. De tant en tant compro el diari. Em farà gràcia preparar la carbassa per Halloween sense deixar d’enyorar les castanyeres a les cantonades de Granollers i Barcelona. Però tot i així, mai deixo de fer una mirada a la Vanguardia i a l’Avui. No deixo d’aprendre amb la contra per salvar-me alguna que altra conversa de cafè. No perdem la tradició de mirar Polònia. I de tant en tant, suco el pa amb tomàquet (tot i que a vegades sigui un baggel).
La tardor, que sempre m'ha semblat encantadora, ja ha arribat. Una tardor prou càlida. En té fama. En canvi, la primavera, que esperaré amb candeletes, es veu que és fresqueta. Els arbres muden el verd pel groc, el vermell, el taronja i, més endavant, el marró. I les fulles faran crec-crec.
Continuo buscant l’ossa rentadora (perquè ens entenguem, el mapache) que vam veure un dia que passejàvem amb bici amb l’Albert. Viu a l’arbre del jardí d’una senyora que ens va explicar que té unes pautes de conducta habituals aquell animaló. Quan em cau una castanya borda al cap anant per aquests carrers de Hyde Park, sempre miro enlaire a veure si l’enxampo.
Hyde Park i, sobretot, el campus són la mar de bufons. Carrers tranquils amb arbres i casetes. Algunes d’aquelles d’estil anglès (ja sé que no és una bona definició, però tots em compreneu). És conegut per ser un barri intel•lectual. Sembla un poblet estrany, però ja és com si en fos un xic autòctona. De fet, anar a Downtown és per mi, com diu l’André per criticar el fet que jo sigui tan cassolana (textualment, una old lady), anar a una altra ciutat.
La tardor acabarà. I vindrà l’hivern. Ja m’he comprat l’abric de plomes. Faré unes pintes i això que no m’he adjudicat un d’aquells de ski que em farien semblar encara més el nino de Michelin (i sense necessitat de cookies).
Qui dies passa, anys empeny. L'estiu serà aquí tot d'una, sense adonar-me'n. De mica en mica, Chicago és una mica més meu. Ja he trobat una emissora de ràdio. Sempre vaig al mateix supermercat. He trobat una bona fleca. De tant en tant compro el diari. Em farà gràcia preparar la carbassa per Halloween sense deixar d’enyorar les castanyeres a les cantonades de Granollers i Barcelona. Però tot i així, mai deixo de fer una mirada a la Vanguardia i a l’Avui. No deixo d’aprendre amb la contra per salvar-me alguna que altra conversa de cafè. No perdem la tradició de mirar Polònia. I de tant en tant, suco el pa amb tomàquet (tot i que a vegades sigui un baggel).
No comments:
Post a Comment